dijous, 31 de maig del 2007

si els valencians foren negres votarien al KKK


La gent del Red Center.



Primer haig de parlar de la dona que ha fet possible la meua estada al desert. Aquesta és June Ross. Sencillament genial. sabeu? és una dona normal, amb el seu geni cagat i moments divertits, activa, dinàmica i una boja per l'art rupestre. Jo me l'esperava més jove, però no, deu rondar els 60 i malgasta energies des del matí a la nit. Sencillament genial. Després esta Mike Smith, reconegut arqueòleg, especialista en el desert. El primer encontre no fou molt afortunat: al baixar de l'avió portava sis hores sense fumar i el primer que vaig fer, com imaginareu tots els que em coneixeu, fou encendrem el cigarret que ja duia liat des de les altures, i va i resulta que el tipo és 'al·lèrgic' al fum i em volia a 50 metres d'ell. Després, respectant aquesta norma, la relació ha estat més que bona. És divertit, encuriosit, més pausat que June i té una conversa en la que, tot i el que sap, et permet sempre entrar i participar.

Després està Calolo, xilé, passats els 50, mai haguera dit que era un home de ciència, té aspecte encara de xiquet, però és molt divertit, li encanta cantar i tocar la guitarra i hem compartit moltes cançons en el viatge. En últim lloc (seguisc un ordre cronològic, res més) està Dani, xilena, 32 anys, doctoranda en art rupestre, no parla ni papa d'anglés, més serieta, però amable, atenta tot i que tardoneta... l'unica falta que li pose és que em va dir que pareixia més major del que soc; ai, ai ai... jo que encara em veig una xiqueta.... Ara esta compartint el despatx amb mi i jo agraisc un poc de companyia, ja sabeu... m'agrada xarrar i necessite a algú a qui molestar... 

Després estaven els rangers amb els que he compartit algunes hores i nits a la fresca: Phil i Kylie i Shanon d'Owe Spring Reserve, Simon, Kim i Amanda, i Mike i Kasha de Watarrka National Park, crec que ells també agraïen una mica de companyia... doncs viuen aïllats, a kilometres de qualsevol imprempta de civilització; Lio, l'aborigen que ens ensenyà el que és la dignitat dels pobles abandonats i que compartí amb nosaltres una miqueta de la seua sabiduria; Graechel, la perdiodista de la nacional, que aparegué un matí i es passà tot el dia fent preguntes... i al matí següent, desaparegué. En general, vam ser un grupet bastant amigable, després Mike se'n va anar i ens vam quedar més sols, hem estat quatre fins a última hora quan vam deixar a Calolo en Canberra i hem arrivat a Armidale només tres supervivents.

dimecres, 30 de maig del 2007

L'Outback: el desert que no ho pareix.


Aterrisses a l'aeroport d'Alice Springs i de seguida et montes en un 4x4. El primer que intueixes és que aquest serà el teu company durant més hores al 'bush', així que busques una posició còmoda i et llances a la carretera. Al prinicipi aquesta esta asfaltada, per uns centenars de kilometres, però de seguida dobles en un carril que no ho pareix i comença l'aventura en el Red Center. La pols que alça el cotxes és roja com roig és el carril, com roja és l'arena que t'envolta... Tot un roig espurnejat del verd de l'espinifex, del marró dels matolls secs i del blanc del troncs del Gum-Trees que, digníssims i bellíssims, s'alcen als llits dels rius secs. Així és, un desert que no ho pareix. Verdíssim. Tremendo. De kilometres i kilometres de planures només interrompudes per unes tímides serralades, poc sobreeixides, que permeten a l'aigua generar uns torrents devastadors que només pots intuir per les cicatrius en la terra i els arbres caiguts en la batalla.


Amb el 4x4 t'endinses seguint el serpentejant carril roig, travesses el llit del riu una vegada i una altra, ara travesses una vall menuda i tancada, ara t'obris pas en la planura... durant hores vas sacsejada per la inconsistència del camí... en un rebot continu que et deixa les cames endormiscades i el cervell batut. Després d'hores de cotxe -en Australia res esta prop-, baixes com pots mentre pregues que els peus et responguen a la teua voluntat d'avançar i carregues el bulto a l'esquena amb la imprescindible aigua i la imprescindible càmera i comences a caminar. El desert no és especialment difícil de caminar, malgrat l'arena que t'enfonsa els peus i els incomodes còdols... i, finalment, arribes al lloc desitjat (bé, no sempre, però açò és una altra història) i passes allí el temps necessari per a que quan les cames i el cervell tornen al seu lloc tornes a pujar al 4x4.

Tot i la vegetació enganyosa que gaudiem, és precisament la falta d'aigua i la impredictibilitat de les pluges el que li dóna aquesta definició de desert a tant bast territori. Les tres gràcies van propiciar que just un dia abans de la meua arrivada ploguera al Outback (outback és el terme australia per al que els yankis coneixen com FarWest) així que a cada visita als WaterHole (bassals més o menys permanents) l'aigua ens regalava un paisatge pintoresc i ple de vida. Aquesta vida és una explosió de pardals de mil colors, amb mil cants diferents, amunt i avall; aquesta vida és una explosió d'insectes engorrosos i d'amfibis ballarins, però no de grans macròpods, els cangurs han estat els grans ausents del viatge.

dilluns, 14 de maig del 2007

La Paella Australiana.


...mmm... després que la festa em resultara una mica decepcionant va tocar-li el torn a la paella. La festa? vam alternar un parell de garitos (llamense 'pubs') de l'Armidale nocturna... tan vuida com la diurna... i l'unic que per a mi tenia un poc més d'interés era el Armidale's Club, un antro de perversió i luxuria... ...mmm... que va! el lloc dels 'Hippy' segons les meues informants... amb una llar encesa al centre de la sala, música en directe: tres 'maxuxos' tocant country-music, però que vaja! era un ambient bastant agradable, no per a desmadrar-se, però sí per a passar una bona estona el divendres per la nit amb una cervesseta i una conversa amena. Però a les gabatxetes no els pareixia un lloc adient per a una nit de festa. Vam arrivar a un altre 'pub' on uns post-adolescents tocaven alguna cosa que pretenia ser 'grunge' (amb l'edat em faig exigent...), però ai Ferran, si els hagueres sentit, hagueres plorat!! La tercera i última opció va ser com no podia ser d'una altra manera el pum-pum (Bacalao). total, a dormir prompte que al dia següent m'esperava, si més no, un dia dur...
Com estic tant canviada, ara m'alce prompte (i em gite més prompte encara, clar) i el dissabte no fou una exepció (ni el diumenge). Vaig anar a vore si estava obert el Keeping Center, però no. Per compensar-ho estava oberta la Galeria d'Art de Nova Anglaterra (un altre dia parlaré de Nova Anglaterra)... no soc una entesa en art contemporani... però a mi em va pareixer bastant ordinaria... no se Pepa, tu que n'opines??

i a les 12:30 puntual com un rellotge estava jo en casa d'Iain Davidson. La paella estava al foc, encara no havia posat l'arrós... però ja es podien veure les gambes flotant en el caldo. La resta de convidats anaven acudint... després em van contar que es que tota la intel·lectualitat Armidalense (o part d'ella com a mínim) havia conegut a Jose López, el valencianet del que ja vos he parlat... i els havia causat tanta i tant bona impressió que aprofitant que hi havia dos nadius de la terra de la paella i que Iain (i açò és una opinió meua) esta en un flash-back continu amb tant de valencià rondant sa casa, doncs havien decidit fer la paella i tot això... total que José López esta fent turisme en Kakadu i jo, sincerament, hagués preferit una BBQ a l'australiana abans que la paella que evitaré descriure per no ferir sensibilitats... Això si, vaig deixar el plat net. Complidora. El més graciós es que per acompanyar la paella havien fet... SANGRIA!!! per ajudar a empassar-se l'arrós. Les postres, les postres m'agradaren.
Bé, la conversa era agradable, doncs aixó, una conversa de gent ja major... (clar, imagineu-me a mi, Trini, envoltada per persones tant majors, amb tanta experiència vital -que si jo he viscut ací, que si jo he viscut allà, que si jo he fet no-se-que, que si jo he sigut no-se-quantos...- que estava entre aborrida i asombrada). Després del café, desapareguí...
La proxima paella... la Valenciana.

dijous, 10 de maig del 2007

...de pintures i koales...



Esta setmana esta resultant més agitada que no pas l'anterior... serà perque un cop assentada... (me'n torne a anar) Bé, no he parat de fer cosetes... Ahir vam anar a visitar unes pintures, ai!, al Mount Yarrowick. Aci no tenen muntanyes, és a dir, tot és un pujar i baixar lleugeres pendents, però no tenen muntanyes pròpiament dites. Aquest Mont, sense ser una muntanya, ja té un aspecte més... digne. Actualment és un Parc Natural, propitetat de la comunitat indigena de la zona que, vos conte, ací en Armidale semblen bastant organitzats, però ja vos diré més quant visite el Cultural Center & Keeping Place. Les pintures s'estenien en el mini refugi que proporcionava una roca tremeeeenda... i allí, un fris d'uns 3 metres plenet de petjades de pardals, cercles vuits i puntuacions... El guia que ens acompanyava era alguna cosa així com el rebesnet del 'elder' (el iaio) de la tribu a l'arrivada dels blanquets, no vaig conseguir de pillar-li'n ni una!!. El paisatge, el bosc, era mooolt bonic, amb arbres gegants, amb un baix-bosc poc dens que et permet endinsar-te... i tot en un dia gris, quasi plutjòs, que li atorgava un caire molt romàntic al lloc.

Avuí, i gràcies a les francesetes que em van avisar (i convidar) he anat a vore Koales, així que Patri, si estas per ahi, aquesta foto i un video que t'he fet són els meus regals australians per a tu. Són menudets... i bastant graciosos. El lloc era un Centre de Cura dels Koales que es troben per ahi malalts, o ferits... però la dona que el duia tenia de tot. Wallabis (com cangurs, el xiconino que hi ha dins la bossa de la foto de baix), loros, cacatues, una cabra, molts gossos... Avuí, i segons ens han contat, als koales els hem caigut bé i estaven molt actius, bé, no tots clar. Però ens han regalat moment molts tendres, molt graciosos... 
Esta nit tinc un sopar fora del Mary White College, en Armidale poble... a coneixer gent, beure cervesses... i "lo que se tercie" i demà tinc PAELLA a casa d'Iain... ai, ai, ai... (Máma, jo sempre preferiré la teua encara que, enten-me, demà et seré infidel). Ja vos contaré.

dimarts, 8 de maig del 2007

El Mary White College


Iain em va conseguir una plaça al 'College' que esta dins del mateix campus, és a dir, entre casa i el treball em separa un camí de 3,4 segons de distància. No esta mal, eh?? El College esta molt bé, molt net, bon menjar, molt tranquil... bé, de fet és tant tranquil que de vegades fa poreta.

No se si serà important, però com a mínim significatiu, que després d'una setmana he conegut (i quan dic conegut vull dir que he intercanviat alguna cosa més que els noms, la matèria que estudiem i la procedència) a tres franceses -A les infants de la patrie...-, un indi i un valencià. És a dir, tot els que tenim un fort accent estranger estem en un grupet (el mateix els succedeix als asiàtics, perque sempre els veus més o menys junts...) i els australians van per una altra drecera... Jo ho puc entendre... només haig de pensar en el geto erasmus a València... bé, tant se me'n fa, perque són bona gent. El valencià, profesor d'econòmiques a la UV, ja se'n va, ara mateixa esta de turisme en Kakadu National Park, però li queda una setmana ací i després torna a casa; les gabatxetes són molt gracioses, estudien filologia i estan molt decebudes amb els resultats de les eleccions a president de la Republica; i l'indi és un tio molt interesant... esta fent el doctorat en agrícoles (la seua tutora és una iraní molt enrotllada... que s'ha fet fotos amb Ahmadineyad, segurament perqué el recolça) i la tesi tracta de garantir la supervivència d'una planta autòctona australiana que esta extingint-se perque al reduir-se el nombre d'individus la genètica s'afebleix i les plantes no són suficientment resistents. Així doncs es dedica a llegir els ADNs i ha de tractar de conseguir modificar-lo per augmentar la diversitat per fer novament viable l'espècie. Ben mirada, la planta no té res d'especial, però clar, després d'escoltar la història...

Per altra banda, el College, té un regust ranci a pel·licula americana... on tots són joves, guapos, intel·ligents i celebren les seues festes a la desesperada... les xiques de repent peguen un crit (totalment gratuït) per demostrar la seua sorpresa o qualsevol cosa així; els xics són autèntics tios-duros (però jo crec que la mitja d'estatura deu rondar el 1,65...) i després, com en totes les pel·lis, estan els 'raros'... amb el cap gatxo, no parlen, no es relacionen... Els actes públics són demostracions de competitivisme (esgarrifós) on els millors en qualsevol matèria reben premis davant la resta... Ni a França (segons els testimonis vius que he pogut arreplegar) ni a València pots veure res igual... Això és un Formal Dinner... o traduït: un sopar llarg, aborrit i cursi...

dilluns, 7 de maig del 2007

Mira Anna... CANGURS!!!


Com he anat explicant, ja he tingut l'oportunitat de veure cangurs (i de tastar-los!), alguns de bastant a prop... i es que, per comparar-los són com les nostres cabres monteses, és a dir, si vas a la muntanya en veus. Als cangurs els pots pillar desprevinguts, fent la siesta, a la fresca d'un eucaliptus, així que de repent t'ixen d'un bot (et peguen un bon ensurt perque no te'l esperaves) i se'n van corrent... car no es queden a veure qui ets i si les teues intencions són bones... o no.
Tanmateix, he tingut l'oportunitat de fotografiar aquest exemplar de mascle adult, que tranquilament bevia aigua fresca a una font en Perth. I a més, vaig poder tocar aquest canguret perque anava una mica marejat i s'havia clavat en la bossa equivocada... en la bossa verda d'una xica de Karratha (un poblet en mig del no-res)... quan li preguntí a la xica si podia tocar-lo em va mirar amb uns ulls que ho deien tot:
-que passa que mai has vist un cangur o que neonata urbanita-provinciana!!??
-...mmm... ...jjooorrr... poix no!
i molt menys tant menudet, i tant de veres i tant a prop. Total, que el toquí tot el que vaig voler, li vaig furtar dues fotos i me'n vaig anar... més contenta que unes pasqües!!

dissabte, 5 de maig del 2007

Històries per a no dormir. Part II.

No sé que seria pitjor en el segle XVIII si ser aborigen en la acavadeta d'estrenar Austràlia o un/a Inglés/a pobre en l'esplendorosa Anglaterra Victoriana. Total, que ara que tenien un continent "vuit" tot per a ells i unes presons sobre explotades doncs que millor que deportar allí a tots els que els sobraven? I així ho van fer. El 1788 es fundava Port Jackson (ara es coneix més com Sydney) amb 717 presos, dels quals 188 eren dones, 210 soldats d'infanteria del gloriòs exèrcit Reial i tot un seguit de burocrates i politics per organitzar la colònia penitenciaria. A aquesta li seguirien moltes altres colònies penitenciaries arreu del continent: la de Queensland en la bahia de Moreton, la del riu Swan en Austràlia Occidental, la de Hobart en Tasmania... Les condicions del transport del convictes devia ser tal, en un viatge per mar que durava al voltant de tres mesos, que a principis del segle XIX el govern anglès pagava un plus als metges, guardes i demès per cada convicte que arribava viu a Austràlia. La pena solia ser alguna cosa així com: 25 anys de deportació i després tornar a la Mare Patria... o commutacions de penes de mort a canvi de la cadena perpètua en l'exili. Certament, algunes infraccions eren molt greus, assassins en sèrie, estafes tremendes... altres tansols haver furtat un bocí de pa. El presoner més jove que es va allotjar al Hyde Parck Barracks (la presó de Sydney) tenia 9 anys. El convicte de més edat que arribaria a aquest mateix port tenia 75 anys (el millor de la història es que va morir en Austràlia als 100 anys...).

Per suposat estes persones no estaven senzillament empresonades, sinó condemnades a treballs forçosos... van construir la infraestructura de la ciutat en bolquers, els camins que la connectaven amb ves a saber que... van explotar les mines, canteres, boscos i demès que el nou continen oferia gratuïtament a l'Imperi... Total, que entre tant de borinot hi havia, com a mínim, un amb vocació de poeta. Aquesta breu poesia la va deixar escrita en la seua cel·la: I was de convict/ sent to hell/ to make in the desert/ the living well/ I split rocks/ I felled the tree/ the nation was/ because of me. (traducció espontània i instantània: Jo vaig ser el convicte/ enviat a l'infern/ per fer en el desert/ la vida bona/ Jo vaig picar les pedres/ jo vaig tallar els arbres/ la nació es feu/ gràcies a mi.) Molts es van quedar després de rebre la carta de llibertat (no és del tot mentida el mite del naixement d'aquest país... ) altres, van morir en l'intent i molts d'ells van tornar a Anglaterra. El transport de presoners s'acabaria al voltant de 1850.

Històries per a no dormir. Part I.

Les motivacions que van dur els anglesos a posar els seus ulls primer i els seus peus després en aquestes terres són bàsicament dues: els recursos naturals de noves terres amb la potencialitat de nous mercats 'overseas' per engrandir l'imperi després de la independència yanki (mercat que no era tal, perque el senyor del Kakadoo o del Uluru o d'on vullga que siga no tenia ni la intenció ni la idea de comprar res a un mercat) i, clar esta, aclarir una mica les presons angleses.
Amb contactes i coneixement de la terra des de un parell de segles abans, els primers assentaments són els de l'est: El 1770 el pirata James Cook (ells l'entitolen capità...) prenia possessió de la nova terra en nom del rei d'Anglaterra. Des d'ahí amb més o menys fortuna una incessable processó d'expedicions sufragades per la corona o per capital privat es van dedicar a reomplir els vuits del mapa...
Des de l'inici, els contactes amb els pobladors aborígens són quasi sempre violents; obligats a treballar gratuïtament i gratuïtament represaliats, esclavitzats o senzillament massacrats. La terra els va ser furtada en pro de la ramaderia d'ovelles i vaques dels nouvinguts, de l'establiment d'Indústries, de nous assentament.... Reduïts i tancats en reserves -d'indis- igual que les yankis, però menys famoses (ara entenc que Kakadoo siga tant interessant de visitar... estan allí totes ixes persones tant exòtiques que parlen raro, no porten roba i ballen com si estigueren endimoniats...) La població indígena, a més, comença a patir les infermetats europees (a que aquesta història vos sona?)... i podriem pensar que aixó es fruït de la mentalitat europea del segle XVIII.
Tanmateix, sembla una mentalitat molt resistent al pas del temps... En Queensland (un nom molt apropiat per a aquest estat) fins a 1920 matar un aborigen no estava penat; fins a la dècada dels '60, del segle ja passat, els indígenes no tenien ni tant sols nacionalitat australiana (que eren doncs?). No seria fins a 1967 que se'ls atorgara el dret a votar. Fins a fa 25 anys, els xiquets indígenes que s'escolaritzaven ho feien perquè tenien un certificat mèdic que els ho permetia. Estos xiquets, a més, es troben en situacions més que precàries, més del 30% sofreix alguna infermetat que els blanquets creiem cosa del passat (pot ser d'ahi la necessitat del certificat del metge...¿?) Pel que respecta als adults, 1.800 de cada 100.000 estan en presó (front als 100 blanquets en presó per cada 100.000) i a més tenen un índex de suïcidi en presó 20 vegades superior a la resta de races. I és que ser de pell bruna i nas xato en una presó aussi deu de ser per a suïcidar-se. Per acabar amb aquesta lletania, actualment, a 2007, els indígenes poden reclamar les seues terres, però... ALTO! no aquelles que estan en mans de companyies mineres o grans explotacions ramaderes abans de 1993, és a dir, només poden recuperar la seua terra les tribus del desert (uis, quin descans saber-ho).
Jo els he vist pels carrers, pudents, mal vestits, borratxos, sí d'alcohol i de tristesa, malalts, en els guetos per on només passa l'autobús per equivocació, tirats a la vora de les llargues carreteres australianes sense res millor a fer... prostituint la seua cultura per uns cèntims a turistes com jo... És o no és una història per a no dormir?

Sydney... capital.


Parlar de Sydney és complicat. Per on comence? Bé, podria començar dient que és una ciutat molt gran i molt cara, però clar, això no diria molt al seu favor... d'ahi que m'haja tirat uns quants dies sense penjar cap nou post al blog... i que ara els penge tots de colp (pels preus de Sydney primer i per els problemes tècnics després... un cop ja arribada a Armidale). Podria, també, començar dient que ara en Sydney hi ha de tots els colors exepte del color blanc-pàl·lid-australià... O podria començar parlant dels terrorifics inicis de la ciutat, tant en el tracte als seus com en el tracte als que no eren com ells... Igualment, podria començar per explicar els llocs tant bonics que tenen, que s'ho han montat molt bé per a que qualsevol nouvingut a la ciutat es trobe, si no com a casa, bastant agust; l'orografia tant especial i tant ben aprofitada com és la bahia de Sydney; etc. però no, jo només contaré la meua historia... de formigueta.


En Sydney he estat en carrerons on m'entraven ganes de córrer (ai! si la condició física m'acompanyara....); A Sydney m'he perdut (ja era estrany que no em passara abans...) en barris on totes les cases semblen iguals, on tots els carrers semblen iguals... on no hi ha ni Deu a les 12 del matí i on m'he passat hores abans de trobar l'eixida... Això si, puc dir que les cases de la gent de Sydney, la de veres, la que viu allí els 365 dies de l'any (o la major part d'ells) tenen un toc especial, un aire com de casa victoriana (o alguna cosa així) amb unes reixes als balcons i a les portes dels jardins molt boniquetes... i, ara sí, el jardí que no pot faltar, és de dimensions europees (çò vol dir, més menuts).

A Sydney he passejat per platges d'arenes blanques i aigües transparents; he sopat en restaurants tailandesos; he assistit a concerts de jazz senzillament màgics; he conegut una coreana que no sabia si venia del sud o del nord (de mar endins o de terra enllà...), una canadenca (argentina fins als 4 anys) i una iaia un poc plasta que havia estudiat a la UNE i havia viscut al 'College' des d'on jo escric estes notes ara... A Sydney he pujat als grans ferrys que et porten de bahia a bahia i d'illa a illa... i com no, a Sydney, m'he passat tot un matí en el jardí botànic... també tractant de trobar l'eixida. En Sydney, havia de ser així, he visitat la Opera House i el Harbour Bridge, la Darling Harbour, The Rocks i el Queen Victoria Building. En definitiva, aquesta formiga perduda en les antípodes ha pasat una bona estona ací, en Sydney.

divendres, 4 de maig del 2007

Indian Pacific... el viatge dels romàntics.



Adelaide m'ha agradat molt, la gent que he trobat allí, el que he vist... tot plegat un bon lloc per a viure. Però la setmana s'acaba i jo haig d'estar a Armidale el dia 1 de Maig. Així, vaig decidir que el tren seria el nou mitja de transport per a desplaçar-me. El tren no és barat (de Perth a Adelaide costava el mateix -si més no quasi igual- el bitllet de tren que el d'avió, la diferència estava en el temps: dos nits i tres dies en tren, menys de tres hores en avió), però m'abellia agafar el més clàssic dels trens australians: L'Indian-Pacific, que com el seu nom indica et porta d'un oceà a l'altre a través dels paratges més magnífics que he tingut l'oportunitat de contemplar en Austràlia. Així doncs, només he fet la meitat (menys de la meitat per a ser exactes) del seu recorregut, i així i tot m'he tirar 24 hores damunt una màquina vella i envellida pel tràfec de tant de passatger...


Vaig eixir d'Adelaide a les 10 ben tocades i el paisatge de seguida va mutar des de les rodalies típiques de qualsevol ciutat (industries ací i allà, barris de cases al més pur estil anglosaxó... -però en dimensions australianes, això si- grans autopistes d'entrada i eixida...) al paratge més agrest, sec, homogeni... marró, al paratge més pla que se m'ha permès veure mai. Durant tot el dia ni una trista muntanya, i que dir-vos d'una serralada, no saben el que és... una basta planícia s'estenia a les dues vores de la via... els arbres es concentraven a les marges dels rius, i només allí els veies gaudint en reunió, després, tant sols alguns atrevits eucaliptus temptaven les condicions climatològiques estenent les seues arreles en meitat del no-res; les herbes ací tenen un color marró que emfatitza i recalca la sequera que pateixen... Mentre el sol ens ho va permetre vam gaudir d'aquell paisatge... tot espurnejat d'ovelles, les més, vaques a tot arreu, i alguna que altra parella d'emús (per fi s'han deixat veure tant estranyes aus!) que el tren despertava de la becada vespertina. Durant el trajecte he vist també cangurs, sempre alertada per Peter, un iaiet encantador que em feu d'amfitrió durant tot el viatge; uns cangurs grisos, i... jo crec, que més menuts que els cangurs rojos que veia a Karratha. Tant se val, la nit ens va caure damunt... i l'obscuritat feu el viatge més avorrit.

La sorpresa va vindre al despertar-me (del mal son que fou tractar de dormir en un lloc tant incòmode). El marró predominant durant tot el dia d'abans s'havia transformat en un verd aclaparador... en bosc!! Impenetrables muntanyes rebrostants de vegetació i vida encara romanien "tapadetes" per les boires matutines... carai!! s'havia acabat l'Australia desèrtica per deixar pas a una imatge més pròpia de "Goril·les en la boira". Aquesta boira tractava d'aturar el tren sense massa èxit, ens cobria totalment, banyant el tren, les finestres i les animes en una renovadora sensació de frescor. De fet, així ha estat des de que arribí a Sydney (pròxim capítol) la calor ha deixat de ser la protagonista, la pluja s'ha fet present i ara per les nits refresca... Beneïda frescoreta!

Delhi en Adelaide, i Trini... encantada.


Aquestes són les dos perles que em vaig trobar a l'Hostal d'Adelaide, jugant, 7 i 9 anys, i unes ganes tremendes de passar-s'ho bé. Vaibhavi la menuda, Rhea la més gran. Acavaetes d'aplegar a la que serà la seua ciutat, amb els seus pares. Això és Australia, un conglomerat de persones, llengües i cultures, però que no se m'ha fet evident a la primera... sinò en una gradació continua des de l'Oest (on tot eren blanquets i uns quants aborígens marginals i marginats) cap a l'Est on hi ha molta més vida, més mobiment de capital i on es genera molta més atracció dels pobles menys afortunats de l'Asia més pròxima. Per a mostra un botó: tots els tours turístics els pots trobar en anglés, clar, japonés i mandarí... açò encara és un món nou.... i ací encara cap molta gent.

dijous, 3 de maig del 2007

Adelaide l'europea.


























Mentiria si diguera que abans d'abandonar l'aeroport ja ho notava, però si que va ser molt prompte... de seguida, al primer cop d'ull sentia que allò era alguna cosa diferent... Vaig arrivar ben tocada la mitja nit i fins a la 1 i mitja no estava en el YHA. Vaig pegar una curta caminada, només carrer amunt (o avall) per estirar les cames després de l'avió, fumar-me un dels pocs cigarrets valencians -i barats- que em quedaven llavors i pegar el primer cop d'ull a la nova ciutat. El pensament llavors va ser "però quina ciutat més xula!!" Me'n vaig anar a dormir. Al mati següent, a la guia -en castellà- que vaig trobar-me a la sala de lectura del Hostal de Perth (una sala que funciona amb l'intercanvi, però jo no duia damunt cap llibre per deixar, així que... ups!) vaig mirar les ofertes que m'oferia la ciutat. Vaig pegar una passejada pel centre, el King William St. la Victoria Sq. i els seus voltants. Tot això gràcies a les magnifiques oportunitats que t'ofereixen els autobusos gratuïts que m'he trobat tant en Perth (els gats) com ací. En pilles un en un lloc i ja et baixaràs quan tornes a estar allí... turisme barat... més que això: gratuït. M'he passat tot un dia en el museu; primer en la galeria d'art. Ai, Pepa, t'encantaria la secció contemporània, clar, i l'art que fan els aborígens contemporanis també, però classificats com a alguna cosa diferent (...no fa tufo a racisme?... no se, no se). I per suposat, i ara sí, vaig entrar al South Australia Museum només per veure -el que diuen és- una de les millors col·leccions de cultura material aborigen. I alli vaig estar-me hores.... però podria haver-me passat dies!

He visitat el Mercat Central i la -mini-ChinaTown. No esta malament... i com a plat especial el Glenelg. Un poble a deu kilometres, unit a la ciutat per un tramvia, que té història, però que no se si ningú la recorda... ara ja no és més que un lloc turístic a morir (puagh!!) on no pots més que comprar (jo m'he fet forta... ara ja només em deixe la pasta en bitllets d'avió o tren... per a que comprar una tonteria per quatre dòlars pollosos poden deixar-te'n 400 anant ací o allí...) Glenelg, no esta malament, però per si error passeu per ací, podeu evitar-vos el bany de multituts i anar a un lloc molt més tranquil, molt més bonic, molt més interessant... el Jardí Botànic... mmm.... quin matí més bonic. Ja tinc les llavors d'eucaliptus que m'heu demanat... alguns.

De nou entre civilitzats. Perth... bloody city!!


Perth no és una ciutat especialment bonica, això si és mooolt gran. Tampoc puc dir que tinga res massa especial (que jo haja vist). Encara és massa jove. Això sí, tenen uns carrers que no són ni Streets, ni Roads ni Avenue, sinó Terraces (així, tal qual, però amb l'accent lleugerament diferent) molt grans i molt amples per on passa molta gent, on hi ha les seus de grans empreses, multinacionals nacionalistes (proudly australian) i grans diaris de tirada estatal; i cada baix és una tendeta, cafeteria, pastisseria on pendre el desdejuni o el dinar. Com a bons anglosaxons desdejunen fort, dinen a les 12 i a les 6 estan sopats i enllestits. A totes hores van per ahi amb els seus cafès anglosaxons, aiguats, desustanciats, rebollits i que a la mínima que et descuides, pem!! van i et posen llet...
En Perth he estat dos vegades; allí és on em descarregà l'avió que em carregà a Singapore i allí torní després de l'aventura de Dampier. La primera estança va vindre marcada per la calorosa rebuda que vaig tenir en l'aeroport quan un dels curritos m'ajudà -sense massa fortuna- a trobar algun lloc per a dormir. Després em dissuadí d'agafar un taxi fins a la "bloody city" (alguna cosa així com la punyetera ciutat) i em recomanà un dels reconfortants bancs de la sala d'arribades de la terminal internacional de l'aeroport per dormir. Així va ser. Allí passí la primera nit australiana.
La segona estada vindria marcada pels YHA. Es a dir, els Hostals Joves Australians. El primer contacte fou en Perth i des d'aleshores encara no els he soltat. Son barats, estan nets i sempre hi ha gent amunt i avall. L'únic problema que els trobe a estos llocs és, quan vas sola, que la conversa sempre és la mateixa. D'on vens i on vas. Ni tan sols em moleste en preguntar el nom. Perd la seua funció.
De Perth m'he cansat de seguida. El centre és menut i poc interessant, i les afores estan massa lluny com per a anar a peu... Pròxima estació: Adelaide.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: