un viatge a Itaca ...malahuradament finat...

ITACA

     ...post que escric per imposició personal, per principis (doncs és un blog de viatges...) perquè les sensacions d'haver finat un projecte tant llarg, tant immens per a una formiga, s'han diluit en tant gran esforç.

...que esperava: un estadi ple de gent fent-me la ona? l'Orfeó Donostiarra cantant-me a l'orelleta l'Al·leluia del Messies de Handel? ... res de tot això. Més enllà del cansament físic que va seguir la defensa i que vaig arrossegar durant quasi una setmana...

Però tampoc vaig a dramatitzar. Tinc un record alegre del 23 de Novembre de 2010. Em va resultar fàcil l'exposició, la defensa pròpiament dita. Volia dir tot allò que vaig dir, més coses fins i tot, explicar els últims 5 anys de la meua vida. Vaig veure'm aclaparada pels afalagaments i compensada amb les crítiques d'un tribunal molt resabut. El guió es va acomplir al peu de la lletra, i això, sempre és d'agrair.

Ara, el que volia expressar en aquest post és quanta raó tenia el poeta...  

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

[...] (Kavafis-Riba-Llach)

A continuació, la primera pàgina del resultat del viatge... un viatge que ja detallava uns posts més amunt. Un viatge que engloba tots els viatges explicats a aquest blog...Però també un viatge que ha de deixar pas a nous destins... ara més que mai... com les formigues!!

un FORMIGUER al Carrer 13

Aquí llegaron las hormigas

vamos conquistando tierras enemigas

invisible silenciosa y simultanea

toda la invasión es subterránea

Sin disparar al aire sin tirar misiles

sin tener que matar gente usando proyectiles

la guerra la peleamos sin usar fusiles

de bloque en bloque como los albañiles

Han tratado de pararnos un par de vaqueros

pero ya esta construido el hormiguero

somos muchos hermanos con muchos primos

la familia es grande porque nos reproducimos

Desplazamos al vaquero de sus oficinas

porque trabajamos a tiempo completo sin propina

no somos bienvenidos

como quiera entramos te picamos y te castigamos

Cuando mas te confías las hormigas te engañan

atacan en equipo como las pirañas

aunque sean pequeñas gracias a la unión

todas juntas se convierten en camión

Pobre del vaquero que nos subestima

cuando se duerme se le viene la colonia encima

por eso los vaqueros en todas las esquinas

los tenemos comiendo comida latina

Tu quieres guerra (x14)

Las hormigas pueden contra cualquier gigante

entran por la trompa de cualquier elefante

los derrumban sin que la sangre les salpique

ácido fórmico pa´ que les pique

No te confíes si la picada no te arde

la quemazón de la picada la sientes mas tarde

aunque tengas botas vaqueras y sombrero

hay muchas hormigas y pocos vaqueros

Los humildes se comieron a los nobles

para el 2020 vamos a ser el doble,

aquí no hay racismo no se trata de raza

si trabajo aquí, pues aquí tengo mi casa

Ser imparcial de eso es que se trata

hay que compartir los dulces de la piñata

ahora si el vaquero nos maltrata

puede ser que a las hormigas les salga lo de zapata

En equipo se resuelve cualquier contratiempo

cuando te picamos picamos al mismo tiempo

sobre nuestra unidad no debe haber preguntas

frente al peligro las hormigas mueren juntas

Tu quieres guerra (x8)

Un país durmiendo es un país desierto

mi gobierno se asusta cuando me despierto

pueden tirarse hasta los federales

somos 600 millones sin contar los ilegales

Entre las patas nunca escondo el rabo

prefiero morir como rebelde que vivir como esclavo

apuesto que los tuyos se rinden primero

porque los soldados míos no pelean por dinero

No le tengo miedo a las confrontaciones

porque yo me crié con invasiones

y como las hormigas si tengo mala suerte

defiendo mi hormiguero hasta la muerte

Tu quieres guerra (x21)

Vamos a medirnos a ver quien es mas bravo!

Sardenya. L'ILLA.

Sardenya ha estat en tots els seus sentits, una autèntica i necessària ILLA. D'una banda, la constant, i persistent, presència de la mar et recorda permanentment, precisament, que hi estàs a una ILLA. D'altra, m'ha permés aILLAr-me d'un ambient una mica carregat com és tot el que envolta la finalització de la tesi, els nous encàrrecs i les feines pendents de fa tant de temps... Ara que ja ha passat un temps prudencial des que vam tornar se'm fa més clara la falta que em feia Sardenya. Un viatge sense horaris, amb canvis de plans planejats; amb la confiança que et dóna la companyia familiar. Un viatge heterogeni on gaudir de coses ben diverses com ara una frugal visita al passat gegant dels sards -revitalitzant, encoratjador-; unes aigües costaneres que no semblaven de la mateixa mar que banya ma casa; uns boscos de fades, encantats per la puresa; unes gents amables, atentes, rudes de vegades i, de vegades, ancorades al passat; ciutats poc urbanites; un reencontre desencisador amb un raconet més de pàtria... un viatge del tot recomanable per la calidesa en la rebuda, pels paisatges i racons que t'ofereix, pel menjar i la beguda que et serveix una illa, tan propera i tan llunyana, fins ara.

Lastours i la Muntanya Negra

Avuí, com no podia ser menys, un altre dia completet. Bon dia, bon menjar, bon veure i, sobretot, bona companyia. De bon matí, el repàs diari al món càtar: Lastours. Bastió de resistència albigesa sota domini Cabaret. Si amics meus, Cabaret. Per fi hem aprés la diferència entre menjar i digerir. És a dir, no hem fet el Sangonera.

Total, al remat per acabar fent la migdiada sota un carrascar. Un bosc allunyat de la civilització... o no tant.

Ja de nit, però encara prompte, hem eixit a fer horari europeu i... sopar. Hem localitzat el 'bar de borratxos' de Carcassona. Mal vi, bona gent i mal partit de rugbi.

Demà, cap a casa. Tot el que comença acaba.

La Komitia Fumatta rebrà l'informe corresponent de la incursió càtar.

Carcassona. La Cassolette d'Or.

Podria començar aquesta nova entrada parlant de la ciutat medieval, possiblement, millor conservada d'Europa. De les muralles solcades de torres. Podria començar aquesta nova entrada parlant de carrerons estrets i obscurs i places coronades amb pous. Però no. Començaré aquesta nova entrada parlant de la Cassolette d'Or.

La Cassolette d'Or, amics meus, és quelcom que cal tastar una vegada, com a mínim, a la vida. Deliciosa 'fabada' amb carn d'ànec. La mateixa Cassolette de la que ja vos he parlat en entrades anteriors... la que mengí a Tolosa d'Oc.

Però certament, a Carcassone hi ha molt més per veure i per tastar. Fer-se una passejada rondant la muralla, controlant la panoràmica al recer de les 'almenes', te teletransporta directament al segle XIII. Als temps de la Croada Albigesa. Sota el domini del Vescomte de Trencavell, qui perdria la guerra contra Simó de Montfort. Al seu torn, Simó de Montfort establiria la seua seu permanent a aquesta ciutat. Mort el 1216 durant el setge a Tolosa (d'Oc), seria soterrat a la catedral de Sant Nazari, dins la Cité. 

De vesprada, i només per baixar la cassolette, hem eixit del món medieval una estoneta, per dirigir les nostres passes cap a la Bastida de Sant Lluís. Veritable habitatge dels aborigens "carcassonensis".

El País dels Càtars

La Komitia Fumatta en assemblea ha decidit, per unanimitat, manar un escamot per tal d'explorar més enllà del seu territori habitual. El lloc escollit ha estat el País Càtar. Els temeraris, enviats a la mort, són: Vicent, PaperBoy, Marqués; Jose, Txele el Xino, Soler; i Trini, Cojamanteca, Martínez.

Després d'una nit de transició i adaptació gradual al medi, en Figueres (Girona), de bon matí, hem iniciat, realment, el viatge.

Ens hem endinsat, vorejant Perpinyà, cap a l'interior del Languedoc-Rosselló. Primera parada, el Castell de Quéribus, darrer reducte de la resistència càtara. Immensa mole de pedra nascuda de la pedra. Tot plegat, emmarcat i controlat, pel majestuós Canigó.

L'eficiència organitzativa del cap de l'escamot, PaperBoy, ens ha permès gaudir d'una segona fortalesa tot just abans de dinar: el Castell de Perapertusa (Pedra Oberta en occità), encalat en una cresta de pedra calcària, gairebé inexpugnable. El senderol d'accés entre una vegetació exuberant i les restes de la última nevada; el calvari de l'escala de Sant Lluís o l'antiga capella, a celobert, de Sant Jordi, són només alguns dels punts més rellevants d'un gran itinerari. Després, un frugal refrigeri i tot seguit, hem dirigit les passes cap a Lagrassa. A mesura que el cel s'enfosquia, el paisatge, i amb ell la carretera, han anat enrevessant-se. En la ruta hem travessat les valls de Minervois i Corbières i hem deixat enrere nombroses masies i pobles menuts.

En tombar l'última revolta ha aparegut, per al nostre deler, Lagrassa. Un poble menut, però que amaga un regust medieval. Tot en ell, la plaça menuda i porticada, el Pont Vell, romànic, els carrers estrets i l'Abadia de Santa Maria que el presideix, fan regust medieval.

Encara en bon hora, hem eixit cap a Caracassona, campament base de l'expedició. Check-in i incursió nocturna a la Cité. Per sopar, cr êpe a la casola, envoltats en un ambient extrany a l'Hostal dels Trovadors.