Com un exemple més dels deliris de
grandesa de megalòmans irreductibles arreu del món, la
Transamazònica dissecciona, d'est a oest, 4223 km de selva
amazònica. Executada durant la dictadura militar (1964-1985) la
carretera uniria els dos extrems del país i este amb Perú i
Equador. Tanmateix, a dia de hui, les obres no estan finalitzades, i
la major part de la carretera esta per pavimentar de manera que entre
els mesos d'Octubre i Març, en l'estació de les pluges, és
impracticable. La resta de l'any és una ferida oberta, roja i
polsegosa entre el verd i alt marc de la selva que s'obre a cada
marge.
La inacabada Transamazònica va
comportar amb ella, conseqüències ben diverses (algunes previstes,
altres no) per al Brasil i per al món. Darrere del núvol de pols
que el cotxe va aixecant conforme devora kilòmetres, es van
descobrint pobles de recent fundació. Un d'ells, l'exemple i
l'excusa d'aquest post, és Ruropolis. La “Ciutat Rural” fou
fundada en 1974 i compta a dia de hui amb uns 25.000 habitants
aproximadament. Els seus carrers no estan asfaltats: polseguera
permanent que tot ho cobreix a l'estació seca; fang relliscós -i
perillós- amb les pluges. Males comunicacions, aïllament o falta de
subministrament són alguns dels trets que caracteritzen la vida a
Rurópolis.
Però, i els habitants de Ruropolis?
van aparéixer per generació espontània al vell mig de l'espesa
selva? Sota el lema “integrar para não entregar”,
s'estimulà l'arribada de colons especialment del nord-est brasiler,
amb el que entenc -sense tenir-ne la certesa- que es pretenia
contenir alguns moviments autonomistes a l'interior de l'estat de
Pará. Amb tot, els colons van anar arribant i, com és habitual, a
cadascun d'ells li pertocava un lot de terres. Primer en vendrien la
fusta, després plantarien grans -soja, preferentment-, soltarien
quatre vaques i ara, ací i allà, mentre recorres la carretera
Transamazònica, la selva queda una miqueta més lluny. El creixement imparable del Brasil
reclama més terres, terres donades en lots equitatius. Terres que,
en molts casos, però, ja estaven sent explotades per algú altre,
d'alguna altra manera. Terres dels indis que sobreviuen a la selva i
a la seua destrucció. Exterminats encara hui, reduïts a productes
de consum turístic o reclosos en reserves, els aborígens són,
novament, els grans derrotats en el xoc de cultures ...però d'aquest tema, ja n'he parlat recentment.
Amb tot, la Transamazônica, com altres
carreteres brasileres ho foren abans, és el punt de partida per a la
desforestació de la selva. Alguns estudis i algunes xifres ens
situen davant d'un panorama alarmant: la rapidesa i la intensitat de
les tales acceleren la pèrdua de la biodiversitat, destrueixen el
sòl i en dificulten la recuperació de la selva. Les noticies que
arriben des del govern federal no són molt esperançadores doncs les
modificacions legislatives afavoreixen la desforestació. Afavoreixen
el sistema capitalista de creixement; un model salvatge i depredador
que no mira més enllà de l'avui, que no mira més enllà pel demà.
