dimecres, 30 de març de 2016

Milhau. Tornar per descobrir-la.


Han passat quatre anys des d'aquell viatge rellamp a l'Occitània que va empaparrar-se a les entranyes, al fetge concretament, de manera indeleble. Quatre anys i ara tornem, amb les expectatives rebaixades perquè, si alguna cosa m'ensenyà Macondo, o Sabina, o qui sap si fou el formiguejar, és que "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver...". Podries barrejar l'enyorança i les expectatives en proporcions errònies i sí, cagar-la, i escriure un post al blog, amb retard i ple de referències a un altre viatge ja passat; a un viatge ja postejat.

Ben conscients d'això, previnguts si més no, vam carregar les furgos, els vestits, els atifells de correfoc... vam carregar-les de gent i vam començar un viatge que, tot podia ser, acabara abans de començar atrapats a una barrera de gendarmes en estat d'emergència, sensibilitzats, susceptibles i alarmats per la càrrega "sospitosament" explosiva. Tanmateix, les nostres furgos emetien radiacions de bonrotllisme que es van transmetre per l'aire i van contagiar la policia de frontera convertint l'arsenal que els penjava dels muscles en banderoles de benvinguda de mil colors. Tot molt psicotròpic.

Jacques Cohen ens esperava en aquell alberg, seu de l'associació d'amics de la cultura occitàna de Milhau, amb el programa mil·limetradament tancat.

I amb el programa gravat en alguna ment privilegiada -no pas la nostra- ens llançarem a recórrer els carrers, i els bars, de Milhau al ritme festiu de tabal i dolçaina. Érem una comparsa divertidíssima: disfressats, desinhibits i anunciats en la distància per una música aliena en aquella terra de formatges florits, vam parar en dos, tres, quatre... fins a cinc bars diferents per tastar en tots ells el mateix pastís!

Amb aquest panorama, clar, encara que no vam matinar massa, ens aprofitarem d'aquelles ments privilegiades per escapolir-nos de l'estricte control de Jaques i recórrer els carrerons del Milhau medieval, resseguir la riba del Tarn i conèixer, per fi, una ciutat que se'ns havia presentat noctámbula, taciturna i obscura i que ara se'ns mostrava a ple rendiment: tendetes delicadament decorades, ben "a la francesa", oferien tot un no acabar de detallets inútils i utilitats d'allò més supèrflues. La pedra dominava a les construccions i a les teulades, i per damunt de totes elles, la Beffroi, la torre on es retroben els origen: els dels milhonencs i els meus, tots fills i filles del reis d'Aragó... #poshclaro!

I passeja que passejaràs, se'ns va tirar la vesprada al damunt i amb ella l'hora promesa: el correfoc més estrany que hem fet mai, entre cotxes i per damunt les voreres, esquivant vianants, cartells, paradetes i tendals! i malgrat tot, vam sobreviure; i el més impressionant: els milhonencs hi estaven entusiasmats! vols dir que tornarem... mmm je n'ai sais pas?

Resolt el compromís, caiguda novament la nit, arribà l'hora del pastís líquid, dolç, embafós, que ajudara a empassar-se aquelles pastetes resseques que, al cap de pocs minuts, ens enlairaren per sobre les teulades de Milhau. El sopar feia molta estona que s'havia convertit en justa: un duel a camp obert entre tradicions musicals distants. Els espectadors, els no-músics, ens havíem transformat en un ramat de bufons de cort ballarins contorsionistes. Fora ja del Beffroi, expulsats del paradís, la música seguia, però els demés no l'escoltaven, la portàvem als caps; ens ressonava als oïts sense necessitat de músics.

I així com havíem fet la vespra, ens llançarem novament als braços de la ciutat, als seus bars. Desfent el camí pels carrers de Milhau tornàvem a poc a poc a casa, cadascú al seu ritme, cadascú al seu pas.

Ara, vist amb perspectiva, s'han esvaït les pors. Les prevencions i les precaucions van deixar pas a la improvisació: Milhau 2011 - 2015: una ciutat, dos viatges distants en el temps i en el mode i la confirmació que el nostre destí mai és el lloc, ans la nova manera de veure les coses.


divendres, 9 d’octubre de 2015

Alboraia per un forat X. Ha arribat el moment del teu cant a la terra.

Article publicat el juny de 2015 en La Veu de l'Horta Nord per explicar el naixement i les principals preocupacions de la Plataforma Alboraia Per L'Horta.



Alboraia: ha arribat el moment del teu cant a la terra.

Fa uns pocs mesos, arran de l'anunci de la imminent aprovació del PGOU de València ciutat, s'organitzà en Alboraia una xerrada informativa a la qual assisteixen nombrosos veïns encuriosits pel tema i amb ganes de conéixer la situació i les possibles actuacions que es podien dur a terme des de la ciutadania. També van acudir diversos polítics locals els quals van mostrar molt d'interés en què els veïns presentarem al·legacions al PGOU del cap-i-casal, però molta opacitat al respecte del PGOU d'Alboraia. Poc després, presentades centenars d'al·legacions al PGOU de València i encuriosits per com estava el tema en Alboraia, naixia la Plataforma Alboraia Per L'Horta.

La primera acció va ser posar en comú els nostres objectius. Fruït del debat va nàixer el nostre manifest al qual s'han adherit a hores d'ara més d'una desena d'associacions entre elles associacions de veïns del poble, AMPES de les escoles i els instituts públics, associacions culturals, sindicats i partits polítics. 

Des de la Plataforma estem veient amb preocupació com el govern, socialista els darrers 4 anys i tot fa preveure que per 4 anys més, tracta de convèncer els veïns que la única solució als problemes de finançament del municipi passa per la requalificació de centenars de milers de metres quadrats d'horta activa i productiva. La última versió del PGOU d'Alboraia que coneixem implica més de 800.000 m2 d'horta i entre altres, els trets que el caracteritza són per a l'oest del terme municipal, la voluntària conurbació amb Tavernes Blanques (malgrat les recomanacions en contra de la unió física dels nuclis urbans que recull el PAT Horta), al sud la creació d'una macrozona comercial per unir Palmaret amb València i la construcció d'una carretera ex-novo a l'est per què, segons el govern socialista, Alboraia estaria d'esquenes a la mar, malgrat els 4 camins d'horta tradicionals que uneixen la platja amb el poble, i cal comunicar Saplaya, Patacona i el poble. Per que us feu una idea, és com si Rita Barberà tractarà de prolongar l'Avinguda Blasco Ibáñez passant per damunt del Cabanyal-Canyamelar només “perquè València viu d'esquenes a la mar”. No vos semblaria una animalada?

A la petició que fem des de la Plataforma per què declaren la caducitat dels documents donada l'antiguitat dels estudis ambientals i de paisatge (imprescindibles per dur endavant un PGOU) en què es basen el PGOU l'àrea d'urbanisme i el propi batlle respon que començar de zero suposa una despesa terrible, inassumible, per a la tresoreria local feta malbé i eternament endeutada per la gestió que féu el Partit Popular fins a 2011.

Tanmateix, ens preguntem si no ens eixirà més car als habitants d'Alboraia, els actuals i els que vindran, un Pla General d'Ordenació Urbana que venga el territori, que el regale al millor especulador, i que comprometa el nostre futur d'una manera tan dràstica com ho és la modificació radical de l'entorn, del paisatge, dels mitjans de producció. És més, continuem amb uns estudis caducs, basats en el principi de l'especulació urbanística per fer caixa i sense sensibilitat per un entorn especialment fràgil i vulnerable com és l'horta per no malbaratar més diners, per no augmentar el deute. Un deute que situa Alboraia en tots els rànquings de pobles més endeutats de l'estat però que caldria revisar i en gran mesura no s'hauria de reconéixer com a propi. Parlem, per exemple del deute que generà la faraònica infraestructura de soterrament del metro la qual, si bé era una demanda local, es dugué a terme amb una planificació que hipotecava tot el poble, sense cap mena de consulta a la ciutadania.

Igualment, sense cap mena de consulta o participació ciutadana s'ha dut a terme el PGOU que hi ha ara mateix als despatxos de l'ajuntament. I en base a aquesta manca de participació és que la Plataforma Alboraia Per L'Horta fem un segon èmfasi. Un projecte vital, necessari, i transcendental per al present i el futur d'Alboraia hauria de contemplar sense excuses la participació reglada i projectada dels ciutadans. No estem parlant de l'obligatori (i quasi invisible) període d'exposició pública, ans d'un vertader Pla de Participació Ciutadana. Amb una ferma i sòlida base democràtica que no relegue el ciutadà al vot que emet cada quatre anys, ans que el permeta participar de forma activa del procés de transformació i millora del poble en què viu. 

Un poble que creiem que hauria de definir-se des de l'arrelament en la cultura pròpia i en base a un futur sostenible i d'escala humana i no en l'enriquiment immediat i fugaç d'uns quants, els menys, insostenible mediambientalment i on els alboraiers aspiren a bescanviar pacs turístics per aliments vinguts d'altres països, de continents llunyans. Aquest poble, l'Alboraia del futur, està en joc avui, per això la Plataforma Alboraia per l'Horta està oberta a tots els ciutadans, a debatre, a conjugar idees i pensaments i cercar alternatives a l'especulació que ja ens ha mostrat la seua cara més cruel. Ara és l'hora de les persones, és l'hora del teu cant a la terra.

Alboraia, juny de 2015.

divendres, 24 de juliol de 2015

Berlín saltant un mur.


El metro calent i atrotinat eixia a la superfície per l'avinguda de les castanyes (o així l'anomenàvem nosaltres) i s'enlairava sobre les bigues pesadament esveltes. Quina esveltesa la del ferro forjat! Pròxima parada, intuíem que deia aquella veu de dona enllaunada, Eberswalder Stra∫e. Venia directe de la plaça de Rosa Luxemburg, una plaça la qual, dit siga de pas, només creuàrem per baix... Però tant se val, és ací, al centre de l'Est derrotat on comença la història d'aquells dies que, esperonats per l'ona de calor, vam córrer i recórrer pels carrers de Berlín.

Campament base i base on establir-se si mai ens instal·lem a Berlín teníem com a refugi el Prenzlauer Berg. Un barri que, pot ser per casualitat, però està fet per passejar-lo, pensat per viure'l al carrer. Si més no, a l'estiu, que no coneixem l'hivern brandenburgués. Edificis alts de façanes rectes ordenadament afinestrades per deixar passar la llum, organitzats en illes amb pati interior i veïnatges indiscrets, en cases de cuines menudes i habitacions que comparteixen l'espai amb el saló... I diuen que això era, senyores, el far, far East! si més no com el presenten les modernes sales dels museus sobre la DDR: l'oficial i l'imprescindible al KulturBrauerei, al cor del Prenzlauer Berg. I tanmateix, semblen unes cases tan allunyades de l'ideal expressat a la Karl Marx Alle... passejeu-la a peu o en trabant, però si mai trepigeu Berlin, passejeu-la.

Més enllà del "kit del turista" que té tota gran ciutat que s'aprecie i de la que Berlin va ben servida: Alexander Platz, Unter den linden, Porta de Brandenburg, Bundestag, Postdamer Platz, Pergamon Museum, CheckPoint Charlie... per endinsar-nos en la ciutat que afaiçona Europa, vam seguir les instruccions que, des de València, ens havia donat Pere, l'amfitrió absent. 

Vam creuar tota la ciutat direcció Neulkölln. En eixir a la superfície, carrers bulliciosos de tendes sobrecargades de gènere per vendre; dones amb el preceptiu vel que ens endinsava en el Berlin turc. Tan se val, tampoc en aquest costat de la ciutat enteníem el que deien els transeünts: pocs turistes i nosaltres pul·lulant per allà... Directes al Neulkölln Arcaden i seguint les instruccions vam començar a guanyar altura. Pis rere pis fins que es van acabar les escales mecàniques, i ara què? Ens va semblar que aquella enganxina d'una agró blau (o pardalot similar) al sòl podria ser la senyal. I la vam seguir. I darrere d'una enganxina la següent. I ens van traure al pàrquing i seguint la rampa d'ascenció peim! premi. Als nostres peus: Berlín! A la terrassa d'un centre comercial convencional s'obria un espai inesperat: sala de festes a la nit aquella vesprada era una finestra privilegiada des d'on planejar l'assalt a la ciutat.

L'assalt a la ciutat que et teletransporta continuament als primers mesos de 1945, a la Batalla de Berlín. Malgrat la damniato memoriae a la qual Alemanya sotmet el període nazi de la història i que deixa un exèrcit roig lluitant contra ningú, alliberant la ciutat de fantasmes sense rostre, sense ideologia, els soviètics es van encarregar d'alçar els monuments (imponents com el Treptower Park on soterrar els cossos de 20.000 soldats russos) i els berlinesos de traure'ls rendibilitat (com bé han fet al Tiergarten). A partir d'ací, comença la gran posada en escena de Berlín.

De l'eufòria inicial a la tediosa i anodina quotidianitat de mantenir la revolució i l'esforç material -"millor tenir una tia a l'oest que un oncle al Politburo"- i mental d'alçar un mur. En el Berlín actual, ací i allà, ens trobàvem pedaços inconnexos de l'afamat mur que ens conduïren, com si d'una gimcana es tractara, fins a l'East Side Gallery. Per molt que siga una reconstrucció, ni saltant amb totes les teues forces, mai no podries veure l'altra banda del mur, tanmateix, passejant-lo férem un nou salt en el temps. Un salt cap endavant, directes a la modernitat: del Kreuzberg a Cassiopeia passant per Tacheles, un salt sense més esforç que passejar.

El primer és el barri turc per turistència i la desmitificació de l'Oest ufanós i solidari. Arraconat pel mur, el Kreuzberg fou oblidat pel capitalisme i així als noranta era un barri barat i sense molt control on traslladar-se a viure si eres un artista econòmicament despreocupat o un immigrant turc acabadet de descarregar. Ara és una icona de la multiculturalitat i la creativitat avantguardista que caracteritza la ciutat. Articulat pel canal, pots trobar algunes cerveseries estupendes, pizzeries/icones com Il Casolare i festa, també bona festa. Vam passejar el barri: els seus carrers populosos, les ribes del canal, els mercats de productes frescos i verdures més pròpies del mediterrani que no pas de la costa nòrdica.

La segona, Cassiopeia, és el buc insígnia de l'espai autogestionat més gran que he vist mai. El segon també a Alemanya, a Dresden concretament, el vaig conéixer de camí a Praga, en un dels viatges claus de la meua vida, però en aquells moments, encara quedaven molts anys per pensar que un blog seria un bon lloc on desfogar-me. Al voltant de la sala de concerts i música en directe i de rabiosa actualitat que és Cassiopeia, una infinitat d'espais autònoms i organitzats fan les delícies de la modernitat berlinesa: rocodroms, sales d'exposicions, espais de debat, bars, terrasses i no-sé-quantes coses més que ocupen un antic complexe industrial nascut al voltant de les estacions de trens de la perifèria berlinesa. Cassiopeia, i tot l'entramat ocupat, està en risc. En risc de ser tancat com ja van tancar abans el Tacheles el qual, actualment paga la pena visitar només com a mostra de l'estil Bauhaus més clàssic. I de l'abandó a què el capitalisme sotmet els espais amb que pretén especular.

I així, embadalidament passejàvem per Oranienburger Strause, captivats per la ciutat, tornant ja de Tacheles amb precaució de no molestar la guàrdia armada que custòdia la gran sinagoga de Berlín, per prendre el metro a la vora de l'illa dels museus i tornar a casa.

El metro calent i atrotinat eixia a la superfície per l'avinguda de les castanyes (o així l'anomenàvem nosaltres) i s'enlairava sobre les bigues pesadament esveltes fins Eberswalder Stra∫e. Estàvem a casa! Sí, vam fer nostres aquells carrers amples en permanent estat d'ebullició, fou molt senzill. Seria més correcte dir que nosaltres ens vam fer seus. Vam pertànyer per uns dies a la ciutat moderna amb regust decimonònic: punkies amb cascos punxeguts a la manera del kàiser; motors a dos temps conduits amb xupa de cuir; papers engroguits a les parets de les cases dels barris de moda...

Però per damunt de tot, una ciutat que no pregunta qui ets ni d'on vens i això, és molt d'agraïr per a turistes i nouvinguts. Una ciutat que es dóna completa, depèn de tu que la prengues tota, plena. Si mai passes per Brandenburg no pergues detall, allà està esperant-te Berlín saltant un mur.

dissabte, 3 de maig de 2014

Arq&volta entrevistada.

Seguint amb el recull de premsa que ha generat Arq&Volta, ací vos deixe l'entrevista que ens va fer el Periòdic d'Alboraia. Moltes gràcies per l'atenció i per l'espai per explicar-nos. Ací vos deixe l'entrevista integrament:


El Periòdic d'Alboraia entrevista a Trini Martínez, d'Arquivolta Patrimoni i Societat.

"Entrevistem Trini Martínez, veïna d’Alboraia, emprenedora que inicia l’aventura d’Arq&Volta. Un projecte per a la difusió del patrimoni valencià.


P. Bon dia, per trencar el gel, explique’ns el seu projecte, aquest que ha anomenat Arquivolta?
R. Arquivolta és un projecte vital, tinc la idea, la intenció, que dure molt de temps. Més prosaicament, Arquivolta és una empresa. Una empresa pensada per mostrar l’interior valencià a la gent de la costa i a la gent de fora. Arquivolta pretén ensenyar a grans i menuts a través el patrimoni arqueològic i paleontològic, però també el natural, una gran àrea valenciana tradicionalment oblidada pels mateixos valencians: La Muela de Cortes, dins el gran Massís del Caroig.


P. Com va sorgir la idea?
R. De la necessitat. Així de clar. De la necessitat fisiològica i de la necessitat social. Menjar, abrigar-me, tenir una casa, un cotxe, amics... i totes les despeses que això comporta. Però també de la necessitat vital de mostrar d’allà on vinc i allò que sóc. Amb l’excusa de la crisi van aprofitar per retallar la investigació a les universitats i jo en vaig ser una de les damnificades. No sé si hagués durat molt en un ambient tan competitiu, però el cas és que no vaig tenir l’oportunitat d’esbrinar-ho. Amb l’arqueologia com excusa m’havia passat els darrers 8 anys caminant per la Muela, cercant art rupestre, els jaciments d’hàbitat, etc. Però sobretot, retrobant-me amb la terra del meu pare. Que és la dels meus avis i la meua, clar. “El roce hace el carinyo” i acabí enamoradeta fins al moll de l’ós d’aquelles muntanyes. Ara la idea és fer partícip a tot el món que em vulga escoltar dels tresors fabulosos que amaguen aquelles terres que malgrat que estan tan prop, semblen tan llunyanes.

 

P. Dius que es per a tots els públics? en quin sector vos encabiu?
R. Hem fet l’aposta per un lloc concret, per una zona geogràficament delimitada, així que la idea és diversificar l’oferta tot el que la imaginació ens permeta. De moment tenim Dinosaures, Art Rupestre, Moriscos i l’aposta més atrevida: el Safari Fotogràfic. Adaptem el nivell del discurs i tractem que les visites siguen el més completes possible. Així per exemple, mostrem la formació de jaciments paleontològics, en concret de petjades de dinosaure, de fa 80 milions d’anys, però la mateixa visita inclou un jaciment d’art rupestre llevantí, del Neolític de fa tan sols 6000 anys, i ens permet deixar ben clar que no van conviure els dinosaures amb els éssers humans. Tot això en un ambient de rambla mediterrània així et dóna peu a parlar de la flora i la fauna que ens envolta, tan diferent a la flora i fauna que trobes a la ciutat o vora mar.



P. Encara ets jove, ets una empresa... et consideres una emprenedora? Que n’opines del terme?
No, no crec. Sóc una dona adulta, aprenent de supervivent. Imagine que fora de València, fora de l’Estat Espanyol, tindria treball documentant art rupestre, investigant societats antigues, fent arqueologia, però abans de fugir, vull intentar-ho. Si alguna cosa puc fer és transmetre estima en la feina doncs ha estat l’estima la que m’ha empès a aquesta feina. D’altra banda, mai no he abandonat l’arqueologia, ans al contrari, seguim investigant i difonent l’art rupestre valencià.



P. Quins reptes es planteja Arq&Volta a curt i a llarg termini?!
Doncs de moment, que ens conega la gent, arribar al públic valencià, però també a l’estranger. Som nous en el sector del turisme i també en el sector de les activitats complementàries per a escolars, així que ho hem de suplir amb treball i creativitat. Tenim una oferta original, amb contingut, adaptada curricularment que ara han d’anar coneguent les escoles poc a poc. De la mateixa manera, hem de penetrar en l’extensa xarxa dels tours operadors per donar a conèixer la Reserva de la Muela de Cortes com un lloc per a l’observació de la fauna salvatge. Tenim un acord amb l’Ajuntament de Bicorp per mostrar i explicar les Coves de l’Aranya, un jaciment únic al món, Patrimoni de la Humanitat, enclavat en un entorn frondós, preciós, però ara l’objectiu és que els valencians que ens truquen preguntant per les visites entenguen que necessitem cobrir les despeses del desplaçament, de la gestió, els impostos necessaris... i tot plegat, treure per menjar. Aquests serien més o menys els objectius a curt termini. A mig i llarg plaç, viure estudiant i difonent el patrimoni de l’interior valencià."

Alboraia, abril 2014.

dilluns, 28 d’abril de 2014

Arq&Volta a la premsa seria.


En iniciar l'aventura d'Arq&Volta, vam enviar una nota de premsa per que se'n fessi ressò de l'acord al què havíem arribat amb l'Ajuntament de Bicorp. A dos mitjans digitals i un blog els va resultar interessant. Però a ran de la mateixa, ens van fer una entrevista per al Periòdic d'Alboraia que serà la protagonista del proper post! 


Nota de premsa.



Bicorp signa un acord per a rellançar las visites guiades a las Cuevas de la Araña.



L’Ajuntament de Bicorp acaba de signar un acord amb l’empresa Arq&Volta Patrimoni i Societat per a realitzar visites guiades al jaciment d’art rupestre.



La jove empresa valenciana, dedicada a la difusió del patrimoni cultural, especialment l’arqueològic, ha signat un acord de col·laboració per a la realització de visites guiades al jaciment d’art rupestre de las Cuevas de la Araña, en Bicorp. La visita contextualitzarà el jaciment en el seu entorn geogràfic i cultural, però sobretot, emfatitzarà la importància del conjunt pictòric, aturant-se en les principals expressions gràfiques esquemàtiques i llevantines.

Amb aquest acord es pretén rellançar les visites al jaciment y al Centre d’Interpretació del Patrimoni, el EcoMuseo de Bicorp.



Las Cuevas de la Araña, al valencià municipi de Bicorp, són Patrimoni de la Humanitat des de 1998 i un dels jaciments més importants de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani. Jaciment pioner per als estudis d’art rupestre peninsular i clau per a la comprensió de l’art llevantí i la seua cronologia, és a dia de hui fonamental en l’estudi del Neolític valencià.

Més informació: 6XXXXXXX2 (Trini)

trinimartinez@arquivoltaps.com


Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: