Això va ser i era que Francisco Pizarro va arribar al Cuzco montat dalt del seu cavall. Pizarro no tingué cap altra opció que matar l'emperador Inca, Atahualpa, perque aquest no va poder complir la seua promesa d'omplir una cambra amb or. Mort l'Inca, el nouvingut va pensar que el millor que podia fer era nomenar un nou emperador, sabedor que els habitants d'aquelles terres el consideraven una divinitat i el seguien cegament. Aquest era Manco (II. a la manera europea). Manco era net del gran emperador Huayna i el jove es va sentir honrat per tal designació.
Poc temps li va fer falta a Manco per adonar-se'n que només era una titella de Pizarro i, a més, els nouvinguts no n'eren més de 200 persones. Ara bé, lluitaven dalt d'unes feres terribles i els seus trons eren mortífers com mai no s'havia vist en aquelles terres. L'emperador Inca, el Deu en la terra, va decidir que faria fora els invasors i va iniciar la contraofensiva. Quina seria la seua sorpresa al veure tants indis lluitant en el bàndol equivocat. Fracassat, va fugir terres endins seguit dels seus més braus capitans, de la cort imprescindible i dels seus tres fills. En aquell temps, transcorrien els dies de 1536.
Refugiat en les serralades més impenetrables dels Andes, va manar construir la fortalesa de Vitcos, en la vall del riu Urubamba. Des d'ahi va dirigir durant anys les continues razies contra els invasors que poc a poc anaven establint-se. Els intents dels 'barbuts' per acabar amb l'insurgència i castigar l'indi van fracassar repetidament per la mateixa naturalesa del refugi muntanyenc.
Mentre, en Cuzco, Pizarro va ser mort pel seu ex-company, Almagro. Però després aquest cauria en desgràcia reial i les seues tropes serien vençudes. 7 sobrevivents 'almagristes' van anar a demanar refugi i protecció a l'Inca. Estos, van ensenyar als indis les tàctiques militars, a montar a cavall i diversos jocs comuns a la Castella medieval. Seria jugant al 'tejo' que els almagristes van assassinar l'Inka.
El 1545, Sayri Tupac, successor legítim, fou proclamat Inka. Durant 10 anys no destorbà els 'barbuts'. Preferia més bé, gaudir dels plaers terrenals i de les 'Dones escollides'. Un dia com qualsevol altre, va arribar fins a aquelles inhòspites serralades, una invitació del Virrei per que l'emperador s'instal·lara en Yucay (la tradicional residència d'esbarjo Inca pròxima a Cuzco). Sayri va acceptar de grat, doncs li agradava la bona vida i en Yucay la vida era millor que en les muntanyes. Misteriosament, moriria dos anys després.
Així doncs, el 1560, Titu Cusi Yupanqui va ser proclamat Inka. Titu era fill il·legítim de Manco II, però havia estat el seu preferit en vida i va presenciar la seua mort. Alternava la residència entre Vitcos, capital militar i política, i Vilcabamba, capital religiosa i construïda segles abans pels seus avantpassats. Precavut i gelós dels seus dominis no permetia l'entrada de cap estranger. Tant se val. El virrei va manar un missioner per convertir l'Inca a l'única i verdadera religió. Aquestos, els missioners, foren els únics que van poder penetrar en la regió, però mai van poder ni tansols, aproximar-se a les rodalies de la ciutat-santuari de Vilcapampa. Mentre, l'Inca continuava odiant els invasors i esperant el moment oportú per a fer-los fora i recuperrar el seu regne perdut. Feia exhibicions de força, manava les seues tropes desfilar... Però, tot plegat eren purs anhels d'un temps que ell no podia recordar i que no tornarien.
Es van instal·lar dos missioners en la Vall, tenien el permís de l'Inca, i la vida va continuar uns anys més o menys igual.
Finalment, malalt de neumonia, Titu Cusi va ser atés per un dels augustins, que no pogué fer res ni pel cos ni per l'ànima de l'emperador. Acusat d'assassí, el missioner va ser mort.
El tercer fill de Manco, Túpac Amaru, vivia plàcidament en Vilcapampa, on estava el Temple del Sol i les cases de les Dones Escollides. Sense preparació ni espenta, va ser guiat pels nobles, els quals recordaven que des de Manco, tots els Inques havien mort a mans dels barbuts. L'últim acte de resistència que farien els senyors de Vilcapampa seria matar l'embaixador que el virrei Toledo havia manat per negociar l'aproximació inca al control colonial.
Cegat de rabia, el virrei va manar una expedició, aquest cop més nombrosa, per capturar l'Inca qui iniciaria una llarga fugida. Finalment fou pres i portat davant del virrei. Torturat i obligat a presenciar la mort de la seua dona, fills i cort, el 1572 era executat en Cuzco, l'últim Inca.
La ciutat que va acollir els últims quatre inques, espai sagrat de les dinasties Amautes, va caure en l'oblit. Mai trepijada per un no-indi, la selva es va encarregar d'ocultar-la amb el seu espès fullatge durant segles. El 1911, l'expedició dirigida per Hiram Bingham, després d'una intensa busqueda, la va redescobrir per al món sencer. Aleshores, només dos indis conreaven unes poques terrasses de contenció en les ruïnes. Les ruïnes de la ciutat sagrada, Vilcapampa, construïda per honrar els deus i servir l'Inca en el cim de la muntanya del Machu Picchu.
Aprofitant que Vicent esta destinat (sí, si com en la mili) a Taradell (poble sense boira al vell mig de la comarca d'Osona) m'he pasat per allí dues vegades en els darrers mesos.
A Cal Veguer el cambrer en sap molt de ginebres... cadascuna aromatitzada diferentment: roses, cogombre, violetes, cítrics... quina de totes més bona. Una recomanació molt interesant si algun dia vos perdeu per aquelles contrades!
