dimecres, 20 d’agost de 2008

Lluta. La vall indòmita.


Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.
Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.
A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.
Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut... 
I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt?? 

4 comentaris:

Rosella ha dit...

t'has llegit l'antropòleg innocent???

per cert, clar que eres bona persona, ho sap el gos xilé i ho sabem totes les persones que et coneixem!

muaks

Isron Welles ha dit...

Vaja.. la foto de luta sembla molt xula (la primera!) però estaríem de luto si et quedares.. (ja ho sé, ho sé, el joc de paraules no és molt bó.. però tinc les neurones de vacances). Cuidat, diuen que en coronar una cima s'ha de fumar un cigarret.. així que tu no ho faces! I should miss you.

jeje.. veig que tot bé. Jo ja he tornat d'acampar, he tornat amb un flemó i una expulsió.. una tonteria, una disputa amb uns mosquits amb napalm.. algun pi.. Però no en serio, molt bé l'acampada.. i sense cobertura!


b7s
d'almàssera en festes, o algo així!

Isron Welles ha dit...

Indy que escala que t'escala
un ritus, una pejtada, indòmita,
un blog que s'escriu com una bala,
i una valència que ni amb fòrmula
pita]

besets,
isra


PD: .. torne a tindre ordinador!

mongkix ha dit...

ei tron... q feia molt q no et deia res...


i es q per aci no hi ha moltes novetats per comentar... el curro, dormir, el curro, platgeta, cares conegudes, cares q es fan amigues, avorriment d'agost, tele basura, valència deserta, algo de filmo... i poca cosa més...

em queden 2 dies de curro.. iujuuuu però hui m'he enterat q no cobraré fins el 15 de setembre... és tot un regalàs... però ja m'agradaria tindre algun anticipo abans... estic pelat...

ara q tanque l'estada a valència (per motius laborals) comencen els dubtes i agobios per lo q faré en setembre (dies de matricules i burocràcies com la de buscar feines per terres extranyes!)

i només de pensar en el canvi de vida ja em comence a posar nerviós... tinc ganes de canviar de lloc i viure experiències com tu...


besets i fins prompte...

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: