Fa més de dos mesos i mig que em vaig exiliar voluntària i premeditadament del meu món natural. He fet l'adaptació de manera pausada, progressivament. Si al juliol vaig tindre la companyia de Pau (sempre atent i fidel company d'aventures no sol·licitades), a l'agost va ser la família qui em distreia amablement d'unes jornades laborals que ja fa molts mesos que són europees. Aquesta no és la novetat, pot ser si el tipus de tasca que desenvolupe ara: PARIR! escriure 'cientificament', objectivament, allò que veig a les parets rocoses dels abrics... tasca ingrata!! (ja veuràs! vindrà un altre i veurà una altra cosa!!)
Tampoc em ve de nou saber que serà més dur del que ho és ara... ja m'ho van advertir... Parir el que durant tres anys he madurat al cap, però, com explicar allò que saps que és, però no exactament perque?? ('no no amics meus, ho vau catalogar d'esquemàtic, però segur que és històric'; 'que dius?! que les dones són deesses i els homes super-homes-caçadors: ahi tu mascle!! ja serà menys...', 'la ubicació dels abrics mostra la repetició de pautes d'ocupació del territori al llarg del temps, ves quina cosa!!'... blabla bla... i u fa 'com qui sent que a la platja hi bufa el vent')
mentre venen o no venen, aquest és un altre formiguejar cap al 'no se sap' i el 'no se sap quant'. I, de moment, esta sent més llarg que cap altre formiguejar passat...
