dissabte, 30 d’agost del 2008

Tangani II. El puma, la puna i la gent.


La mateixa nit que vam arribar, Don Lalo, el 'arriero' expert i 'veí' de la zona va pensar que seria una gràcia contar-nos que aquell paratge desèrtic era territori de pumes. Des d'aleshores, la fera va estar sempre present: Quant em quedava sola, quan me'n anava a dormir, quant m'aventurava en busca d'un vàter improvisat, en els comentaris més quotidians i en les petjades i rastres que ens vam trobar en les llargues caminades documentant i prospectant. Tanmateix, mai el vam veure. Sí que hem vist guanacos, solitaris i tranquils; còndors allà en les altures amb les seues espatlles platejades; vizcachas (conills amb cara de ratolí i cua d'esquirol) que ens van fugir sobtadament. Però la veritat és que no hi ha molta vida en el desert i ha costat veure aquestos espècimens...
A la que no vaig veure ni per casualitat fou a la Puna (també coneguda com a Mal d'Altura). M'he trobat estupendament. Això si, de matí, i per afrontar les tasques més animosament, rossegàvem coca. Que en realitat no es mastega, més bé, fas una bola amb les fulles senceres a la boca i en vas traient el suc. L'acompanyes amb una massa dolça i terrosa que té un alt component en calç que ajuda a assimilar el principi actiu que, tot i la redundància, t'activa el cor i fa més lleu l'activitat en altura. 
Érem sis els membres de l'expedició. Cadascú d'un pare i una mare. Jo era la única que no coneixia a la resta de components d'abans d'aquesta campanya. No m'asusta per a res haver de conviure amb desconeguts. L'experiència vital a aquest respecte ha estat positiva. Em considere suficientment sociable com per a adaptar-me a molts tipus de gent diferent. Aquest cop no ha estat una excepció.
Marcela Sepúlveda era la 'jefa'. És jove i valenta. Resolutiva. Tot i que en 'terreno' té punts d'histerisme adolescent. Òbviament, ella carregava amb l'estrès d'estar duent a terme el seu projecte, i per tant ha estat damunt de tots els detalls el millor que les circumstàncies li ho han permès.
Tivó. És francès. Podeu imaginar-vos que el seu nom té intercalades com tres milions de consonants i dos de vocals que no es pronuncien i que jo no escric... És el 'pololo' de la Marcela, i tot i que ell treballa amb els Inkes a Perú, havia accedit a acompanyar-la en busca dels caça-recol·lectors xilens... carregat amb l'última tecnologia en aparatets i aparatots, el desert i l'excavació l'han sobrepassat alguna que altra vegada. És un xarrador insaciable, i sí, una mica... urbanita.
Paz. Conservadora. De Santiago. La vaig coneixer al poc d'arribar. És una dona d'aparença fràgil, però és molt independent. I li agrada. És de tracte molt agradable, tranquil·la però sempre ben disposada per a la disbauxa... La seua relació amb l'arqueologia és des d'una proximitat distant. Treballa amb arqueòlegs, però té un punt de vista tangencialment diferent.

Leslia és sense dubte qui més m'ha impactat. D'etnia Aymara, a més, té tota la intenció de ser-ho. Membre activa de la seua comunitat treballa en la recuperació i estudi de les seues costums i en la dignificació de la seua especificitat cultural. Entre altres. Era la millor coneixedora del medi en el que ens movíem i sempre responia pacientment les meues preguntes. Jo he estat la seua companya en la documentació dels motius i ja sabeu el que diuen... 'el rose hase el carinyo'... 


Finalment, Willi (Wilfredo). De comportament estrany, quasi antisocial. Ha sobreviscut a base de xocolate i ha caminat durant hores a una velocitat infernal. Durant la llarga marxa d'anada, em va semblar un tant mal educat. Caminava com un dimoni, però jo l'anava seguint. Fins que no el vaig veure més i em vaig haver d'aturar perquè no sabia on estava ni on havia d'anar. Ni se li va ocorrer d'esperar-se. El detall no em va agradar, però més tart, vent-lo com actuava en general, fins i tot el vaig perdonar. Fins al punt que li he dit que jo li pague el viatge a València i que ell prospecte mentre jo em prenc un daiquiri a l'ombra... una bèstia que tracta de cridar l'atenció fent-se el cowboy. Una ànima en pena.
Tots pelagats hem documentat 15 estacions d'art rupestre, hem fet un sondeig i hem prospectat un trocet més de Xile traient a la llum nous jaciments. Tot en una setmana molt intensa.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: