Alboraia per un forat V. El poble i les seues perifèries.

Reflexions de qui viu el seu poble amb intensitat. Amb totes les seues conseqüències.

Perifèries.

Un poble i moltes perifèries. I cadascuna diferent. Alboraia té perifèries boniques i perifèries lletges. Algunes tenen caràcter propi i altres són el resultat de la despersonalització. Algunes creixen i altres es troben en recessió. En permanent  evolució, les perifèries constitueixen poble, tant o més que el poble mateix.

D’una banda, han proliferat les perifèries de solar conformant un primer cinturó al voltant dels nuclis més importants. Tan adients per a qui tenim gossos, sempre tan dispostes a allotjar silenciosament les necessitats dels nostres companys i esperant ansiosament que la crisi acabe per rebre la pròxima onada expansiva dels taulells cimentats. Séquies cegades aixopluguen pixagossos, blets, apegaloses i els veïns es coneixen pel nom dels animals que passegen. Al nord del terme el paisatge de solar esdevé Perifèria de la Perifèria Periurbana. El cap i casal va engolint-nos lentament i el descampat és el seu abanderat.

Una miqueta més enllà, està la perifèria originària. Està ferida de mort per perifèries industrials i d’especulació, per les perifèries dels centres comercials, per l’expansió de les perifèries de turisme a primera línea de playa, per les carreteres d’accés a les perifèries. Per l’autoodi. Tanmateix, dins un mosaic de verds i marrons parcel·lats, ordenat per les disputes, les herències i el temps, ara i allà es disseminen les cases dels aborígens. Ara s’agrupen, ara prenen distància. Una xarxa de caminois, asfaltats o no, uneix les portes d’uns veïns que es coneixen pels noms dels avantpassats.

I encara més enllà, entre una i altra perifèria, entre la perifèria abandonada i el seu resultat, s’oculta una perifèria més obscura. Perifèria en tots els sentits: per on està, per com està i pel que significa. Estratègicament amagada entre canyars s’alça la perifèria dels marginats. Arrelada vora la mar, a recer d’una ermita que atorga protecció celestial, s’assenta un mode de vida històricament incomprés. La Perifèria ha crescut i darrerament s’han instal·lat viatgers de terres llunyanes, de pell bruna o rossos de pell, tant se val. Amb coneixements de construcció rudimentaris van fer créixer mansions de palets, cartrons, matalassos i planxes de metacrilat en un entorn de jardí abandonat. Com per trencar la rutina, la perifèria rep la visita dominical de famílies desnonades de la terra materna. Allà, a la perifèria material, social i emocional, els habitants es coneixen pels seus noms.

I allà, a la Perifèria, lluny de l’abast de les mirades dels xufers de primera i de segona, la vida transcorre asprament i oblidada per als xufers de penúltima divisió.

 Alboraia, Maig de 2012.