dimarts, 8 de maig de 2007

El Mary White College


Iain em va conseguir una plaça al 'College' que esta dins del mateix campus, és a dir, entre casa i el treball em separa un camí de 3,4 segons de distància. No esta mal, eh?? El College esta molt bé, molt net, bon menjar, molt tranquil... bé, de fet és tant tranquil que de vegades fa poreta.

No se si serà important, però com a mínim significatiu, que després d'una setmana he conegut (i quan dic conegut vull dir que he intercanviat alguna cosa més que els noms, la matèria que estudiem i la procedència) a tres franceses -A les infants de la patrie...-, un indi i un valencià. És a dir, tot els que tenim un fort accent estranger estem en un grupet (el mateix els succedeix als asiàtics, perque sempre els veus més o menys junts...) i els australians van per una altra drecera... Jo ho puc entendre... només haig de pensar en el geto erasmus a València... bé, tant se me'n fa, perque són bona gent. El valencià, profesor d'econòmiques a la UV, ja se'n va, ara mateixa esta de turisme en Kakadu National Park, però li queda una setmana ací i després torna a casa; les gabatxetes són molt gracioses, estudien filologia i estan molt decebudes amb els resultats de les eleccions a president de la Republica; i l'indi és un tio molt interesant... esta fent el doctorat en agrícoles (la seua tutora és una iraní molt enrotllada... que s'ha fet fotos amb Ahmadineyad, segurament perqué el recolça) i la tesi tracta de garantir la supervivència d'una planta autòctona australiana que esta extingint-se perque al reduir-se el nombre d'individus la genètica s'afebleix i les plantes no són suficientment resistents. Així doncs es dedica a llegir els ADNs i ha de tractar de conseguir modificar-lo per augmentar la diversitat per fer novament viable l'espècie. Ben mirada, la planta no té res d'especial, però clar, després d'escoltar la història...

Per altra banda, el College, té un regust ranci a pel·licula americana... on tots són joves, guapos, intel·ligents i celebren les seues festes a la desesperada... les xiques de repent peguen un crit (totalment gratuït) per demostrar la seua sorpresa o qualsevol cosa així; els xics són autèntics tios-duros (però jo crec que la mitja d'estatura deu rondar el 1,65...) i després, com en totes les pel·lis, estan els 'raros'... amb el cap gatxo, no parlen, no es relacionen... Els actes públics són demostracions de competitivisme (esgarrifós) on els millors en qualsevol matèria reben premis davant la resta... Ni a França (segons els testimonis vius que he pogut arreplegar) ni a València pots veure res igual... Això és un Formal Dinner... o traduït: un sopar llarg, aborrit i cursi...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

triniiiiiiii!!!!
veig que...
"you're already set"

jejejejeje
doncs res, només dir-te que per ací seguim les teues aventures per Austràlia des del teu blog, així que continua informant!
una abraçada,
cuida't molt i passa-t'ho genial!!!
Andrea

Anònim ha dit...

Doncs no sé si el sopar era molt formal, perquè a la foto es veu un tipet rascant-se la campaneta de la gola o rebuscant el resopó al queixal de l'enteniment.....


Besos.

e-lo ha dit...

Hey, Trini:

aprovecho unos minutillos para felicitarte por tu blog.
Tu visión de la Mary White College me ha recordado mi estancia en AZ. En mi residencia, que también estaba a unos minutos del curro, tan solo me crucé con un tipillo en los dos meses escasos que estuve allí. Resultó ser un gachó un poco raro, que estudiaba el vuelo y comportamiento de las abejas en el sur de USA. Supongo que estaría realizando una previsión de un posible ataque de las abejas asesinas (véase peli Michael moore).
En fin, ya sabes mi inercia hacia los raritos.
en fin, guapa, pasátelo genial y sigue alimentando este blog. Me parece una idea estupenda.
petonets.
E-lo

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: