dijous, 28 de juny de 2012

São Paulo. Més Paulista que el Paula.



São Paulo, la ciutat dels rècords, el referent brasiler, l'espill on mirar-se per atansar allò que voldrem ser si som, a qualsevol altre indret del Brasil. Malgrat que és la ciutat que no dorm, es despertava amb la meua arribada. Les llums de l'alba prenien força sobre les finestres de l'autobús que cobreix la ruta entre aeroports: de Guarulhos a Congonhas. El primer a tres quarts d'hora, en cotxe, de la ciutat; el segon, reivindicant-se com el cor, al vell mig, de la mateixa. A poc a poc anava endinsant-me en un formiguer de 20 milions d'ànimes i al remat, la trobada amb Edithe es va donar feliçment, malgrat els frustrats intents d'Ibèria per impedir-ho.

Autobús, taxi, taxi, metro, un altre autobús, metro, camina, taxi... Estacionada en un apartamentet de solters al benestant barri d'Higienópolis, vam desdejunar en 'buffet livre' els primers pãos de queijo originals. Recuperats els sentits trastocats pel viatge transcontinental vam posar rumb al barri da Liberdade: la major concentració de japonesos fora del Japó. Cartells en japonés, murals ens japonés, japonés en les voreres, en les salutacions entre vianants, en els quioscos amb revistes i diaris en japonés. Negocis, bars i tendes japoneses per a japonesos.

I, després de carretejar pel petit Tokio, deprés de visitar el mercat d'artesania nipona-brasilera, després de dinar japonés, de cap a l'avinguda Paulista: més paulista que el paula! El cor comercial d'Amèrica del sud: elegància i altura en els edificis que la flanquegen; comerços cars i món cultural imparable als baixos d'eixos edificis. Activitat frenètica, anar i vindre, autèntic formiguejar de classe mitja-alta. A cada cantonada carrers que s'obren per encabir nous negocis, tendes, locals comercials, bars, restaurants, teatres, llibreries, cinemes...

Parant en l'Estação da Luz (on ja no paren trens sinó els visitants del Museu da Língua Portuguesa), ben a prop, està el barri del Bom Retiro. I de nou, una locura de tendes de roba als baixos i telers als pisos superiors d'unes cases altes i estretes, les quals, tractant de distingir-se unes d'altres es pinten de colors ben cridaners els quals, amb tanta vida de persones traginant, atorga, ara si una estampa ben americana. Carrer avall, molt avall, moltes illes de cases avall, s'arriba al Mercat Central. El Mercat Central no és d'arquitectura modernista, ni té trencadís figurant animals, ni taronges penjades a les façanes, ni finestres retorçudes per on entre la llum, però té uns productes ben exòtics a unes parades ordenades i netes. I plenes! Plenes de productes exòtics que voldries provar-los tots!

En definitiva, una ciutat que, malgrat l'oratge gris i brut que ens ha acompanyat, malgrat els rodamons i sense-sotre que habiten, en legió, a places i cantonades, m'ha oferit la cara més consumista. S'ha revelat l'existència d'una classe mitja en augment, ben present, que es reivindica. M'ha faltat temps per apreciar allò que li dóna prestigi més enllà de l'agressiu món de corbates i tacons. La seua vida cultural. Per aquesta vegada, el São Paulo més bohemi, haurà d'esperar.


Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: