Passejar pel central estat
de Minas Gerais és també passejar per la història del Brasil dels
últims tres segles. Una història de bandeirantes i tropeiros,
“homes bons” i esclaus que comença a finals del segle XVII. Ben
a finals, amb les primeres troballes d'or a les entranyes d'aquelles
muntanyes.
Els bandeirantes eren
l'avantguarda de l'imparable avanç colonitzador. Conformaven
autèntics exèrcits de tropes indígenes i europeus desamparats,
quasi sempre autèntics sanguinaris. Els tropeiros eren el nexe
d'unió, amb les seues caravanes de mules i ases, entre l'avantguarda
de la colònia i les ciutats de la costa, centres administratius i
representants de la metròpoli. La seua rudesa era el mitjà de
transmissió de la informació entre punts molt allunyats d'un
continent que creixia i creixia cada dia.
Els reflexos dels diamants
cegaven molts dels bandeirantes i tropeiros que anaven establint-se a
la ciutat; les històries que arribaven a la costa des de l'interior,
atreien molts “homes bons” i dones burgeses, i les seues
propietat més preades: els esclaus. Poc a poc, Mariana creixa, la
Rua Direita (carrer major de qualsevol vila, poble o ciutat de Minas
Gerais) s'engalanava amb cases amb treballs deliciosos en les forges
del balcó i delicats treballs de fusta a les finestres. Era la
capital, des d'Europa arribaven les millors sedes, els millors
treballs, òrgans únics que encara hui poden ser aprecaits a la Seu.
Pels mateixos anys naixia,
ben a prop de l'anterior, sota el mateix context, Ouro Preto.
Unes pedres ben negres havien cridat l'atenció d'un bandeirante
encuriosit: aquell negror tan característica, ocultava or al seu
interior. Els esdeveniments es precipitaven, la gent s'amuntonava a
les portes de les ciutats i viles, tothom reclamava la seua
oportunitat de fer-se ric amb una bona batuda al riu, i tot plegat,
obligava la metròpoli a crear l'Estat de Minas Gerais. Corria l'any
1720. Portugal buscava la manera de fiscalitzar un or que semblava
inacabable, combatre el contraband i controlar una població regida
pels cops de sort, l'astúcia i l'avarícia.
Però l'or s'acabava. Cap a
1750 comencen a percebre's els primers símptomes, l'apreciat metall
escassejava. Ara, però, el que estava creixent era l'aristocràcia
genuïnament brasilera. Els lligams europeus ja quedaven molt lluny,
ja ningú els recordava... L'increment de la pressió de la Corona
sobre les taxes i el descens de la producció d'or propiciaven un
ambient general de descontent. No tant sobre les classe baixes o els
esclaus, sempiternament descontents, sinó entre les classes pudents
(que fan pudor...). La conspiració es forjava a les afores d'Ouro Preto: declararien la independència de Minas
Gerais i establirien una república a la
francesa. Mantindrien l'esclavitud, però, per garantir una extracció
d'or a perpetuïtat. Tanmateix, van ser traïts. Punt i final. Ciao.
Finita. Adiós. Fins ací la revolta dels Inconfidentes.
Què lluny queden els
bandeirantes i el seu guerrejar i la polseguera que alçaven els
tropeiros al passar... Què lluny els temps en què els esclaus eren
nugats amb anelles de ferro per ser fustigats a la plaça del
poble... i tanmateix, la conservació pètria
de les cases i esglésies de tota la comarca et permet, amb quina
facilitat, endinsar-te en les mines del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada