Belo Horizonte. L'amfitrió perfecte.

Vicente Torres ens acull a la casa dels seus somnis. Ell mateix la dissenyà i la construí. Podria ser la casa dels meus somnis, perduda dins un bosc inimaginable tan prop de la ciutat. Vicente és, senzillament, l'amfitrió perfecte: bell, culte, elegant, atent, discret, generós... i qui sap quantes coses més! En tan bones mans, he fet la meua primera aproximació a la ciutat de Belo Horizonte.

Impressionada a l'arribada per una visió de llums que anaven encenent una ciutat a s'hora baixa, Belo Horizonte escenificava el nom amb que va ser batejada. Les últimes llums del dia deixaven apreciar un puja i baixa de turons abruptes desfigurats per una infinitat d'edificis alts, molt alts; construccions ostentoses que s'estenen fins més enllà del què uns ulls miops poden atansar. Tota ella exal·la una flaire de modernor, cosmopolititanisme... consum i balafiament!

Tanmateix, Belo Horizonte no és, deixeu-me dir, bonica. No és bonica perquè no tinga llocs bonics -encara que jo n'he vist poquets- és senzillament que, una vegada a les seues entranyes, és quasi freda. Malgrat que es puga viure millor que en qualsevol altre indret del món amb un oratge, a estes altures de l'any i en aquest hemisferi, envejable! Compta amb tots els serveis que una ciutat puga oferir a l'abast de qualsevol, i en quantitats gens menyspreables...

Ha estat en Belo Horizonte que he anat al teatre per veure una obra realment... traumatitzant. Mai havia presenciat uns aplaudiments tan breus. La gent va eixir espantada del teatre tractant d'oblidar quan abans millor una obra que posicionava molts dels espectadors davant un espill on es veien reflectits i la imatge projectada era horripilant, pot ser massa pròxima... Una obra i uns espectadors que em situen entre una classe mitja ben acomodada, que demanda els serveis propis que els pertoca...

Amb un poc de sort, a partir de demà amb el viatge cap a l'interior de Minas Gerais, canvie un poc el to general que està dominant, fins al moment, el retorn al Brasil. De moment, però, continuarem gaudint de la ciutat amb l'amfitrió perfecte, que no és poc.

São Paulo. Més Paulista que el Paula.

São Paulo, la ciutat dels rècords, el referent brasiler, l'espill on mirar-se per atansar allò que voldrem ser si som, a qualsevol altre indret del Brasil. Malgrat que és la ciutat que no dorm, es despertava amb la meua arribada. Les llums de l'alba prenien força sobre les finestres de l'autobús que cobreix la ruta entre aeroports: de Guarulhos a Congonhas. El primer a tres quarts d'hora, en cotxe, de la ciutat; el segon, reivindicant-se com el cor, al vell mig, de la mateixa. A poc a poc anava endinsant-me en un formiguer de 20 milions d'ànimes i al remat, la trobada amb Edithe es va donar feliçment, malgrat els frustrats intents d'Ibèria per impedir-ho.

Autobús, taxi, taxi, metro, un altre autobús, metro, camina, taxi... Estacionada en un apartamentet de solters al benestant barri d'Higienópolis, vam desdejunar en 'buffet livre' els primers pãos de queijo originals. Recuperats els sentits trastocats pel viatge transcontinental vam posar rumb al barri da Liberdade: la major concentració de japonesos fora del Japó. Cartells en japonés, murals ens japonés, japonés en les voreres, en les salutacions entre vianants, en els quioscos amb revistes i diaris en japonés. Negocis, bars i tendes japoneses per a japonesos.

I, després de carretejar pel petit Tokio, deprés de visitar el mercat d'artesania nipona-brasilera, després de dinar japonés, de cap a l'avinguda Paulista: més paulista que el paula! El cor comercial d'Amèrica del sud: elegància i altura en els edificis que la flanquegen; comerços cars i món cultural imparable als baixos d'eixos edificis. Activitat frenètica, anar i vindre, autèntic formiguejar de classe mitja-alta. A cada cantonada carrers que s'obren per encabir nous negocis, tendes, locals comercials, bars, restaurants, teatres, llibreries, cinemes...

Parant en l'Estação da Luz (on ja no paren trens sinó els visitants del Museu da Língua Portuguesa), ben a prop, està el barri del Bom Retiro. I de nou, una locura de tendes de roba als baixos i telers als pisos superiors d'unes cases altes i estretes, les quals, tractant de distingir-se unes d'altres es pinten de colors ben cridaners els quals, amb tanta vida de persones traginant, atorga, ara si una estampa ben americana. Carrer avall, molt avall, moltes illes de cases avall, s'arriba al Mercat Central. El Mercat Central no és d'arquitectura modernista, ni té trencadís figurant animals, ni taronges penjades a les façanes, ni finestres retorçudes per on entre la llum, però té uns productes ben exòtics a unes parades ordenades i netes. I plenes! Plenes de productes exòtics que voldries provar-los tots!

En definitiva, una ciutat que, malgrat l'oratge gris i brut que ens ha acompanyat, malgrat els rodamons i sense-sotre que habiten, en legió, a places i cantonades, m'ha oferit la cara més consumista. S'ha revelat l'existència d'una classe mitja en augment, ben present, que es reivindica. M'ha faltat temps per apreciar allò que li dóna prestigi més enllà de l'agressiu món de corbates i tacons. La seua vida cultural. Per aquesta vegada, el São Paulo més bohemi, haurà d'esperar.

Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.

Euskal Herria. Tots els colors del verd.

Com li ocorreguera a un sorprès Raimon en temps de joventut, de descobriments, de viatges iniciàtics, el País Basc m'ha mostrat "tots els colors del verd / sota un cel de plom / que el sol vol trencar". Però el sol ha perdut la batalla quasi tots els dies. La pluja ha estat una fidel acompanyant. L'altre acompanyament constant ha estat, com he dit, el verd als prats i als arbres vestits, però, encara d'hivern. Acompanyant-nos durant tots els trajectes, curts o llargs, a peu o motoritzats, la banda sonora es composava del belar de les ovelles i el dringar dels esquellots pendulants als colls d'aques i vaques. A aquestes altures del viatge vital i aquesta encara era la meua primera incursió en terres del país veí. Un país maltractat, desfigurat, utilitzat històricament i que a mi se m'ha oferit de manera tranquil·la, parca en paraules i ruda en gestos, però hospitalària i, en tantíssims casos, en una parla antiquíssima i incomprensible.

Andreu ha estat el mestre de cerimònies; un mestre atent i generós. Va sacrificar la novetat per la seguretat de veure llocs atraients. Tant sols la petita concessió que es va fer al traçar la ruta, ens va permetre descobrir al mateix temps les valls septentrionals de la serra d'Aralar. Primera parada, el poble d'Areso: quatre casotes mal ordenades, horts entromesos amb tàpies baixes i tafaneres tot ben robust i ben de pedra negra. Encalada dalt de corbes impossibles, la casa Sastizar per refugiar-nos. Bigues de fusta forta i a les parets, decoració per ensenyar estris antics, en franca retirada, d'una vida antiga.

Hernani i Oiartzun per apreciar la calma d'un Aberri Eguna amb "alto el foc" i de camí a Donostia que ha estat una interrupció urbana, un descans, l'interludi, uns minuts musicals...  La segona part del viatge ha vingut a completar-se amb olor a mar i soroll d'ones bategant, infinitament i incessable, els sofridors penya-segats que protegeixen els boscos de la invasió marina. Com que cap dels dos provenim de nissagues marineres, vam endinsar-nos terra endins per mantenir els peus secs. Si més no, tant com la pluja ens ho va permetre... Kontxi ens va obrir la Tolare Berri i aquella casa dispersa pels termes i tanques de Zestoa seria l'últim refugi.

Amb un campament base tan casolà hem iniciat l'atac a nous fronts. Ens hem conduit un tros de mar, ben a prop, ben a la vora, per una carretera de pures corbes: Zarautz, Getaria, Zumaia, Deba, Mutriku i fins a Lekeito. Ports en acció, peixos que no poden respirar el nostre mateix aire a les parades de peix on les dones dels pescadors venent el fruit del treball dels seus marits. I conduint ens hem deixat portar fins a la icònica Gernika - Lumo. Calia. Hem presentat els nostres respectes al roure. Ara sí, ja mort de vellesa, es troba tristament amagat entre columnes i calumnies. Tanmateix roman tot el poder de la seua existència, la seua resistència i la seua supervivència. Finalment, ens hem deixat portar fins a les profunditats d'una caverna de fibra de vidre que ens ha permès endinsar-nos en la terra i en el temps. A Ekainberri hem pogut apreciar la bellesa de les representacions de cavalls; l'expressió de pensaments i vides tant allunyades de les nostres.

Dues cases, un frontó, cinc ovelles i tres vaques; pluja, mar i la vall per poder apreciar tots els colors del verd.

Morella. Història concentrada.

A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada.

Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.

Joan Francesc Mira

El Temps. 20/09/2011