Wollomombi. Expulsats del paradis.

Com que no em resigne a quedar-me tancada en el college per el que em queda d'estada vaig organitzar el passat cap de setmana, diumenge per a ser més concreta, una excursió pels voltants d'Armidale. Primer pensava llogar un cotxe, no eixia molt car, menys si compartíem les despeses, però després tot va eixir millor: hi ha un xalaillo pel departament que es diu Antoni Karasulas. S'havia passat un més per Europa, primer a Barcelona de congrés i després pegant-se una volta per França. Com havia estat sol tot aquell temps, quan li vaig dir que aniria d'excursió em va dir que ell vindria amb mi perquè entenia el que era estar sol i tot açò i tot allò... francament, va ser una sort que ens acompanyara, perquè ell sabia els llocs i perquè esta xalao i no parava de xarrar... i de gastar-li bromes a Christelle (la major de les gabatxes que també vingué) per ser francesa; jo em vaig sumar al joc i ens vam passar tot el dia clavant-nos amb els veïns. Honestament insuportables. Dani, la xilena, també va vindre. Però vaja... no va dir molt. El cinquè viatger en discòrdia va ser Ichiro, el gos d'Antoni. Ja estàvem en les Wollomombi Falls, gaudint d'unes vistes magnífiques... allà on la terra s'ha engolit la terra per crear unes cataractes de centenars de metres de caiguda lliure... quan uns avorrits de la vida ens van dir primer que el gos no podia estar allí perquè podia caçar algun coala, o que, si més no, si els coales ensumen els gossos no baixen dels arbres en dies (ah! i jo que creia que en ensumar humans ja tindrien prou per no baixar!!); després van cridar el Ranger (forestal) que va vindre des d'Armidale (més de 60 km) per fer-nos fora del parc. Així que aquell dia vam ser expulsats del Paradís. I només vam poder trobar en les rodalies un lloc on ser benvinguts: Wollomombi Store & Pub. Imagineu-vos en una aldea abandonada, conformada per sis cases i mitja, on quatre grangers avorrits un diumenge de matí bevien cervesa i s'emborratxaven. Una estufa de llenya calfava el fred ambient d'un dia gris que acabaria sent plujós. El lloc era un cobert de plaques d'uralita, quatre taules, tres cadires i un sofà vell i polsós. La companyia era molt ruda, però molt millor que no pas els pseudo-ecologistes que ens havien tocat la gaita... així que vam compartir amb ells alguna de les seues cerveses, unes risses i vam fer via.Aquella nit encara aniria al cinema a vore una pel·lícula que em semblà, si més no, visualment preciosa: Curse of the Golden Flowers. Una delicadesa de detalls i de colors, així que si em permeteu un consell, si l'heu de veure, feu-ho en la gran pantalla.