L'aigua, l'Amazones.

Tots els dies plou. I l'aigua és l'element que condiciona les nostres vides ací en Monte Alegre. Ara bé, l'adaptació amazònica al medi afavoreix una convivència pacífica amb la pluja. Des de l'avió que ens transportava cap a Santarém contemplàvem un paisatge d'aigua: l'Amazones, marró, immens, domina una planura inundada on ací i allí, ara i després, s'aprecien minúscules les cases dels més atrevits sobre un fons verd. Tots els colors del verd.

L'aglomeració de persones al port fluvial de Santarém és un espectacle curiós. El formiguer que són els molls, la bullícia plena de color, plena de vida, es coordina dins l'aparent caos per iniciar travessies que, en alguns casos, poden durar setmanes. Aquest no seria el meu cas, doncs per qüestions de logística bàsica, practicitat, vam comprar els passatges d'una barcassa que travessaria el riu en tant sols dues hores. Durant aquest temps encara vam poder contemplar de manera nítida, el "encontro das águas" del riu Amazones amb el riu Tapajós (cuna de la cultura Tapajônica, clar). Fenomen que només es repetirà a Manaus, on el riu Negre uneix les seues forces amb l'Amazones.

L'estampa que ens acompanya durant el breu viatge deixa descobrir una barqueta que pesca ací, una altra allà; una casa d'aparença feble s'asoma per aquella vora, una altra es deixa veure més enllà... i tot això espurnejant el fons verd, d'arbres immensos que són les ribes del riu. I tot això amenitzat per la remor del motor, del riu, del piar dels pardals que ens acompanyen; emmarcat per un cel grandiloqüent, de núvols impressionistes que semblen enfadats.

Extasiada en la travessia, Marcela ens rebria al port de Monte Alegre. Un primer contacte amb la nova ciutat per sopar al vell mig de la plaça i recordar quant de mal ha fet el catolicisme tot presenciant la processó de les palmes pasqüeres a l'estil paraense. Res de nou, malgrat la novetat. A dormir d'hora que el dia havia sigut molt llarg i encara ho seria més el següent: ens endinsàvem al "mato" brasiler.