El Titicaca. El llac navegable més alt del món: 3.820 msnm. Un espectacle. Envoltat d'altes muntanyes i de petits turons, les seues aigües són tranquil·les i a la voreta, d'un color verd turquesa. Aquestes mateixes aigües que van veure nàixer els Tiwanaku, la primera cultura panandina; espai sagrat inca, i d'una significància especial per als seus habitants actuals. Ni que siga per guanyar-se el pa.
En la zona peruana esta controlat per Puno, un poblet atrapat entre el llac i el turó que el guarda. Ciutat sense gràcia. Lletja. Tanmateix, el seus habitants, en terra es mouen amb els bici-carros (que transporten persones o càrrega indistintament) i en el llac en petites embarcacions.
Una d'aquestes em va portar a mi fins a les Illes Flotants. Tradicionals illes artificials, fabricades amb Totora (enea) pels Uros, centenaris pobladors del cor del llac. Antigament, eren pescadors i dins del sistema social de la zona, eren considerats l'estrat més baix, més pobre, inclòs per sota d'agricultors i ramaders. Això és l'únic que no deu haver canviat. Han deixat la pesca com a sistema econòmic bàsic. L'han substituït per un turisme denigrant.
Vaig eixir escaparrant d'aquell poble lleig i de la lletja experiència. El destí, Bolívia.
L'aventura que fou el viatge entre Puno i La Paz no és pot resumir. Mentides piadoses, vorejar el Titicaca en una continua ascensió, Copacabana, creuar-lo de nit en unes barcasses inestables, travessar la frontera... ni té nom, ni té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada