dimecres, 17 de setembre de 2008

Cuzco i la Vall Sagrada.


No té res a veure amb Arequipa i la duplica en altitud. Enfonsada en una vall bastant angosta, el continuat creixement demogràfic ha anat envaint les vessant de les muntanyes que l'envolten. La llegenda conta que el primer Inca, Manco Capac i la seua dona, van emergir del Llac Titikaka, i guiats per una barra d'or van caminar fins trobar el punt exacte on, clavant la barra en el sól, van fundar la ciutat de Qosqo. Siga quin siga el seu origen, la seua planimetria en el casc antic és ben desordenada: carres angostos i serpentejants que semblen mancar de cap planificació prèvia. Caminar el Barrio de San Blas i descobrir ara i allà carrerons, atzucacs (Pantaq calle), sòcols de pedra majestuosa en els edificis... és un plaer per al viatjant.
Vaig arribar com a les 6 del matí, sense haver pogut dormir, perquè l'autobús m'engolia i no vaig aconseguir descansar. Amb un dolor al maluc i als genolls que m'acompanyaria tot el dia, em vaig dirigir abans de res a buscar-me una 'pieza' on dutxar-me. A recomanació de Thibault vaig anar a veure uns amics seus que treballen en el noble ofici de vendre tours turístics als seus compatriotes francesos. Ells em van donar les dades mínimes per buscar els passatges a Aguas Calientes (ciutat que acull els turistes al Machu Picchu) i el contacte d'un cotxe amb xòfer per recórrer la Vall Sagrada. Una vegada tenia els bitllets de tren vaig enfilar-me dalt del taxi del Sr. Juan i vam començar oficialment el dia del meu aniversari al Qosqo.
Quin de tots els llocs més impactant, espectacular i singular?? Tipon, amb la seua geometria rectangular perfecta?? Pisaq, amb el seu cementiri, les seues cases i temples en peu i la graderia de terrasses de cultiu?? o Chinchero, amb la seua conjunció del passat inca amb el present indígena i pagà?? allà, en Chinchero vam tenir la sort que estaven de festa. Més de mil persones s'aglopaven a la plaça, junt a una església menuda i senzilla però molt peculiar. Vinguts d'arreu de la vall, cadascú vestia els vestits de festa típics del seu poble. Aquest ha estat el primer contacte amb els aborígens americans. Veure'ls en el seu ambient on jo, afortunadament, passava totalment desapercebuda, fou una sort. Allunyats de l'ambient urbà que els degrada i protegits per la comunitat, el qechua era l'amo i senyor de la plaça. Camperols en dia de festa. Chinchero va ser la meua aproximació més afortunada a les arrels d'un poble vençut en la conquesta, però no en la resistència:

A los Quinientos años 
gloria y honor a las victimas
anonimas de la invasión y a los
heroes de la resistencia andina
...Y NO PODRAN MATARNOS.

Qosqo, 12 de Octubre de 1992


Entre un punt i altre del recorregut inca, els pobles, amb les seues vides més senzilles i camperoles, seguien trafegant amb els seus quefers quotidians. Tanmateix, estos se m'oferien a la velocitat del cotxe que lluitava contra el sol en una carrera contra rellotge. La visita a la Vall Sagrada es completaria dos dies després, quan el Sr. Juan m'arreplegà d'Ollantaytambo per portar-me a la ciutat amb una parada obligada a Moray i les mines de sal de Maras. Abans de la sortida del bus cap a Puno encara vaig pegar-me una passejada per Sacseywaman. Els murs més espectaculars que la vida m'ha atorgat per veure. Pepe, això si és un treball en pedra seca!!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: