La segona entrega de les Cròniques Americanes es centrava en la població originaria brasilera. Com he vist arreu del món, quasi sempre, els més perjudicats del multiculturalisme mal explicat, mal entés i, sobretot, mal aplicat. Amb el desenvolupament econòmic la pressió i l'amenaça sobre les poblacions indígenes ha augmentat més, si cap, als darrers anys. Que l'egoïsme que ha caracteritzat la cultura "occidental" no ho destruïsca tot. No és necessari. Per molts anys, segles i mil·lenis! de diversitat cultural i ignorància mútua. Pel dret universal a desenvolupar-se sense un "occidentalet" controlant-te.
L'indi
del forat*
En les
antípodes culturals, tecnològiques i sensorials del Brasil que vaig passejar
per l'Avinguda Paulista, es troba el Brasil Indi. Segons el cens de la Fundació
Nacional de l'Indi, al Brasil del 2010 hi havia registrats uns 800.000 indis.
Aquest nombre representa només el 0,4% de la població total del país i es troba
dispersa en quasi 700 terres indígenes i en algunes concentracions urbanes. A
més, aquest organisme té la referència d'un mínim de 77 grups “no-contactats”
dels quals s'han confirmat 30.
Des dels
anys noranta la política governamental pretén no forçar els contactes. Grups
“no-contactats” no vol dir que no tinguen contacte amb altres grups, que no
sàpiguen de l'existència d'altres humans. L'aïllament total és gairebé
impossible i des del punt de vista adaptatiu, inadequat. Tan antigues com els
primer humans són les xarxes de comunicació entre els grups veïns. Però aquests
grups han decidit mantenir sistemes culturals (socials, polítics i econòmics)
al marge de les noticies que els hi puguen arribar.
D'entrada,
la imatge que desprèn el discurs oficial és de singularitat, de fragilitat,
d'exotisme dels grups indis brasilers. Un discurs ben adobat amb proteccionisme
paternalista hereu del postcolonialisme europeu. Però al darrere d'aquest
dibuix farcit de tòpics, la realitat amaga una situació molt més delicada del
que cabria esperar. D'una banda, a mode d'anècdota il·lustrativa, els grups
“no-contactats” es veuen assetjats pels operadors turístics, els quals, com si
de trofeus de caça es tractara, es dediquen a perseguir-los. I els persegueixen
des de l'aire amb helicòpters i avionetes, perquè endinsar-se en els dominis
selvàtics d'estos grups, quasi sempre de poblacions espremudes fins a la
pràctica extinció, no és ni molt menys fàcil. Però a nivell general, sobre
aquells grups visibles per als quals el govern va disposar-los d'una àrea
protegida, la pressió augmenta des de les poblacions i granges més properes que
cobegen les terres de les seues reserves.
L'enfrontament
per la terra, com tantes altres vegades, té entre altres vessants el discurs
que desprestigia l'indi (i que ja he escoltat a altres parts del món amb
aborígens supervivents a la conquesta): l'indi és conflictiu, l'indi no sap
gestionar-se, l'indi no té aptituds, etc. Quasi sembla que no tinga ànima, que
no siga humà, i així, com al segle XVI es legitimitza l'assetjament i la
persecució i, fins i tot, l'extermini –encara hui–. Però també legitimitza,
encara més si cap, la resistència a l'assimilació, a la neutralització, a la
desaparició per sempre més de tot un món per un forat.
*Indi del Forat (indio do buraco en portugués) és el mal nom d'un indi que va sol per les terres amazòniques de l'Estat de Rondônia i que té un comportament completament esquiu amb altres humans. El nom ve donat per un forat que practica al sòl de les seues cabanes. L'Indi del Forat és l'únic supervivent de la massacra que el 1985 acabà amb la seua tribu.
Monte Alegre, Pará, agost 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada