A l'altra banda de la porta de cristal m'esperava Edithe Pereira. M'arreplegà en l'última escala del viatge d'anada iniciant així el viatge real.
Era dissabte, tard, i el cos no donava per a més.
Diumenge vam fer el turisme bàsic i preescrit.
El dilluns vaig ser introduida al personal d'un museu, el Museu Paraense Emilio Goeldi, tant antic, tant gran, amb tant de personal, d'àrees tant diverses d'investigació que més es sembla a una Universitat que no pas a un Museu.
El dimarts 'palestra': breu, més dues vegades bona, l'exposició havia de servir per introduir-me: element exòtic (en la terra del guaranà i la caipirinha!! exòtica!! meus deus!)
Des de el dimecres, i fins al divendres, he donat un curs de Documentació Digital d'Art Rupestre. He sobreviscut...
El dissabte aniré a Mosqueiro, la platja... amazònica!
i el diumenge cap a l'interior: a Monte Alegre.
Amb tot, hauré de parlar de Belem quan la conega millor... de moment, encara no tinc perspectiva. Ara, mentre deixe caure la plutja de torn, amb una cervesa ben gelada, clausure oficialment el primer terç del viatge.
Amb el retard que arrossegàvem des de Lisboa vam entrar a Brasilia. Frontera, aduana, res a declarar, obrigadinha, turista, 'camina i no te gires', facturar novament la maleta i a cercar un taxi que en tres hores m'ensenyara Brasilia. Ho sent, amics meus, serà suficient per a que tota la vida vos ho recorde... però per compensar, hauré de ser breu.
Damunt el taxi vam deixar l'aeroport i ens vam endinsar pel que es suposava era una avinguda principal. Ho has de suposar perquè tota Brasilia és un inmens jardí de gespa ben verda espurnejada d'arbres. És la ciutat pensada, i no el resultat de l'acumulació de gents i moments com ho són la resta de ciutats al món. Així que res té pèrdua: sols hi ha un lloc on trobar els bancs, les tendes, les cases, els tribunals, les instal.lacions culturals... tot està concentrat en ghettos d'activitats. Aquella avinguda, certament llarga, ens va conduir fins a l'estació de tren passant per la zona dels bancs (alts edificis) i l'estació del metro i centre de comunicacions de la ciutat. Vam tombar a la dreta i ahi començà la Brasilia més espectacular: el Teatre i la Biblioteca Nacional, el Museu i la Catedral. Nemeyer va considerar que tant entretés havia de ser l'opera com la misa cantada!
Segint per la mateixa vorera, una rastra interminable d'edificis de finestres verdes: els Ministeris. A vora i vora del carrer construccions simètriques, i verdes, on la única diferència és el cartell que anúncia la preocupació principal del minstre: en Brasil hi ha un Ministério do Desenvolvimento Social e Combate à Fome!! i allí, un cartell que indica que seguint eixa direcció acabaras en la Plaça dels Tres Poders. Llavors, imponent s'alça una torre que ha de mostrar a tots els brasilers del món on està el seu Congrés, i darrere, un poquet més amagat, el Palau de la Presidència i al costat justet el Tribunal Superior de Justicia...
De camí a l'aeroport encara s'ha de passar per entre el 'barri de la justicia", la zona del "shopping", una estreta franja de zona residencial i el confortable "barri de les embaixades"...
Pujaré al tercer avió del dia que m'ha de deixar caure en Belem i serà llavors quan comence realment l'aventura amazònica.
Descobri que minha arma é
O que a memória guarda dos tempos da Panair
[...]
A maior das maravilhas foi
Voando sobre o mundo nas asas da Panair.
Conversando no Bar.
Milton Nascimento & Fernando Brant.
Una matinada i després un avió; i un altre, i fins a un tercer per arribar a destí. Un viatge plàcid, malgrat la durada [13 hores volant, sense comptar esperes]. Una frontera relaxada i amable i un nou segell per a la col.lecció particular. Esta vegada ha quedat estampat a la fulla, aleatoriament escollida del passaport, el nom de Brazil. I resulta que no és un mite o una llegenda. Existeix. I resulta que vaig a passar els propers 20 dies en un raconet ocult per la selva i banyat per les aigües exòtiques de l'Amazones.
Cap allà me'n vaig: posaré els meus peus a Brasilia durant unes hores i encara acabaré el dia d'avuí en la ciutat d'acollida: Santa Maria de Belém do Grão Pará. Des d'ara serà, senzillament, Belem. Ací comença el meu formiguejar per l'Amazones; ací comença una nova excusa que alimente aquest bloc.
Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.
Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.
La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.
El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció.
Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.
Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.
La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!
El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.
Era dissabte, tard, i el cos no donava per a més.
