l'Etna. La llar dels deus.

Les iaies conten (perquè este és i serà un conte de velles) que l'Etna era el volcà que allotjava les forges d'Hefest (Vulcà per als romans...). Este no treballava sol, -de fet, dubte que treballara- sinó que ho feia acompanyat de Ciclops i Gegants. Gegants com Encèlad, de cent braços, fill d'Urà; o potser de Terra; o de Tàrtar... ni se sap!! El cas és que, juntament als seus germans, va rebel·lar-se contra els deus de l'Olimp i clar, van perdre. Derrotat pels rajos de Zeus, Encèlad seria pres per Atenea qui li va deixar caure l'illa de Sicilia al damunt. Així i tot, encara podia respirar, i amb cada alenada produïa columnes de fum espessíssim i negre; amb cada contracció de dolor, el cim de la muntanya més alta plora flames i rius de terra encesa.

Hefest i Encèlad compartiren pis, durant els seus anys d'estudiants, amb el monstre Tifó qui també visqué a l'Etna i causava els terratrémols i les erupcions de fum i lava. Tifó era fill d'Hera, qui demostrant que era una deessa avançada al seu temps el va tenir tota sola. Això si, ràpidament, per falta de possibles segurament, el monstre fou confinat a una cova fosca i freda a prop de Delfos. Avorrit en aquella cova no se li va ocórrer una altra que desafiar Zeus. Si de primeres semblava que ho tenia fet tot ferint el Deu i deixant-lo en un sac de cuir, finalment -i com era d'esperar tractant-se de Zeus!- va perdre la batalla. Castigat, fou condemnat a jeure baix l'Etna on el seu llit l'arrapa i el fibla al llarg de tota l'esquena. Dolor que provoca amb el seu contorsionar-se, les erupcions del volcà. Pot ser per això, amb tant d'inquilí tortuós i torturat, al remat l'Etna entra en erupció cada poc temps. Que si a un li pica l'esquena, que si ara esternuda, que si a l'altre li pega per forjar no-se-sap-que, que si això, que si allò...

Amb tot, en la nit del 8 al 9 d'Agost i com per celebrar l'aniversari del meu pare, els deus ens van ser propicis. Encuriosits per les llampegades roges en la foscor de la nit de Catània, vam decidir abrigar-nos i acostar-nos a contemplar l'espectacle. Conforme ens aproximàvem a la boca del volcà, es feia més evident un plugim de cendra quasi imperceptible que anava ennegrint els carrers i les seues teulades. Una remor sorda i continua anava apoderant-se dels sons de la nit; tan sols, els espetecs  de les explosions més altes i més fortes la interrumpien ...i sobtadament del cim més alt començà a vessar una lava pesada, calenta i fumejant. Asseguts al vell mig d'una erupció anterior -dura, aspra i seca- i amb la nit esguardant-nos les espatlles, vam contemplar un espectacle sobrehumà ...un espectacle digne dels deus de l'Olimp!.

Palerm. L'encant de la decadència.

Palerm és una ciutat bruta, clivellada, caiguda, sorollosa, atapeïda, desordenada en el tràfec intens de cotxes, motos i persones. Però és també històrica en escuts, palaus i passat, grandiloqüent als edificis, bulliciosa i intensa a les terrasses dels bars i als bancs dels parcs plens de gent passant la vida. I suportant la intensa calor d'una illa quasi-africana. Les restes del naufragi d'un passat gloriós, reial, hi són entre altres a la "bucheria": mercat mig abandonat i brut al vell mig de la ciutat. Com moltes altres ciutats al món, té un Jardí Botànic idoni per refugiar-se i aïllar-se. Pensament que també van tenir tots els mosquits de la ciutat, els quals, assedegats de sang, van trobar en la meua persona, un banquet inesperat i suficient.

Palerm té, ben amagat a un barri d'extramurs, la relíquia de tradicions perdudes. No necessàriament agradables per al asèptics ulls actuals, però ben interessants des del punt de vista cultural. Conservar les catacumbes al subsòl del Convent dels Caputxins, i visitar-les, podria veure's com un acte de mal gust; com un gest irrespectuós vers les persones. Tanmateix, el fet de mantenir les mòmies de les persones que bé per tradició o bé per voluntat pròpia van esser preparades i embalsamades per ser exposades públicament dempeus, és l'acte de respecte major que es podria tenir vers aquelles restes.

Igualment, i directes des d'un temps sense ràdio i televisió, refugi de turistes acalorats, són els teatres de "pupis". Històries fantàstiques i moralina antiquada per a unes titelles massisses i pesades. Però molt boniques. A un teatre amb molt d'encant i a un raconet amagat enfront de l'entrada gòtica d'una catedral que no caldria que tingués interior de tant bonic com és l'exterior.

Palerm fou la segona parada de la setmana que hem passat a Sicilia. Després vindràn Catania, amb un Etna generós, i Siracusa i la seua calor.

Sardenya. L'ILLA.

Sardenya ha estat en tots els seus sentits, una autèntica i necessària ILLA. D'una banda, la constant, i persistent, presència de la mar et recorda permanentment, precisament, que hi estàs a una ILLA. D'altra, m'ha permés aILLAr-me d'un ambient una mica carregat com és tot el que envolta la finalització de la tesi, els nous encàrrecs i les feines pendents de fa tant de temps... Ara que ja ha passat un temps prudencial des que vam tornar se'm fa més clara la falta que em feia Sardenya. Un viatge sense horaris, amb canvis de plans planejats; amb la confiança que et dóna la companyia familiar. Un viatge heterogeni on gaudir de coses ben diverses com ara una frugal visita al passat gegant dels sards -revitalitzant, encoratjador-; unes aigües costaneres que no semblaven de la mateixa mar que banya ma casa; uns boscos de fades, encantats per la puresa; unes gents amables, atentes, rudes de vegades i, de vegades, ancorades al passat; ciutats poc urbanites; un reencontre desencisador amb un raconet més de pàtria... un viatge del tot recomanable per la calidesa en la rebuda, pels paisatges i racons que t'ofereix, pel menjar i la beguda que et serveix una illa, tan propera i tan llunyana, fins ara.