Normands. Els fills de la plutja.

El viatge va durar unes 16 hores. Estàvem nerviosos, només pensàvem en arribar a casa, tocar mare. Arribes sobre les 22 hores, t'espera Andreu amb la casa temperada, avises els pares i te gites a dormir. Tu i tot el teu cansament.

L'endemà t'alces encara cansada, però tot està al seu lloc. La teua tauleta, la teua cadira, la teua roba, el teu raspall de dents... és ta casa! El diumenge arribava el Trotsk i l'alegria és completa: per fi, reunim novament la família.

Al sofà, sota la manteta, ja de vesprada, un gest, una paraula, qualsevol cosa, et fa recordar la timidesa de Valérie Bricault, tan directa, tan treballadora. Et fa vindre al cap el somriure de Lucy. Luci Wailliez. La seua complicitat, la seua alegria i de com de bé ens entenia i de com de bé es feia entendre... quin gust treballar amb ella, que fàcil era! Excavant un forn metal·lúrgic fou que vam fer amistat i on ens vam guanyar el sobrenom de 'cotorres': Les Pipelettes! però que ve que em venia, quan de francès em va ensenyar. Lucy transmet alegria, i això, hui i sempre, ha estat una virtut.

'Repantigada' al sofà, calenteta, reposant les cames fatigades, t'enrecordes d'Anthony. Anthony Godin. Tan misteriós en un principi, callat, observador, i tan proper, tan humà finalment. Ens va ajudar sempre, amb l'idioma i amb el treball: aquells maleïts negatius a la terra, els "potós", postes de fusta clavats per sostenir les cases, les parets... Venia amb nosaltres a turistejar per la Normandia i els diumenges per la vesprada acabàvem tirats als sofàs de casa reposant el dinar que ens acabàvem d'estacar. Com li agradava el què cuinàvem ...perquè com cuinàvem! Ens resarciem de tanta crema, tanta nata i tant de càtering matinejat a base de menjars casolans i de la terreta; si més no, tant com els ingredients que teniem a l'abast ens deixaven. Ahí estàvem Luís i jo planejant de dilluns a divendres que fariem i com ho fariem.

Luís Gimeno, de Macastre, a qui sentia proper per moltes raons. De l'interior valencià, però més valencià que el capitalí de Pepe, es preocupava perquè la casa funcionés, tenia la mà solta per dur la cuina i la compra avant i ho feia tot molt fàcil. La convivència fàcil. I això era important, doncs compartiem la vida. Començàvem a les 7 del matí desdejuntant junts, pujàvem al mateix cotxe i treballàvem junts. Cansats com a burres, tornàvem a casa junts, per acabar sopant tots junts a les huit i mitja de la vesprada.

Igual que soparies qualsevol vesprada de diumenge. Mandrosament, et desfàs de la pesada manta que et reté al sofà i et dirigeixes a la cuina tot rumiant què soparàs. De la cuina estant, et ve a la memòria aquell homenet accelerat que dirigia tan eficientment l'excavació. Bruno Lepeuple. Tan preocupat perquè el catering del migdia fos el menys desagradable possible. Ens portava per a les postres pastissos de tota mena, boníssims tots, i així compensava aquella cosa anomenada Lassagne de Rest que era impossible que alimentara. I de tant en tan, alguna botelleta de vi que, juntament amb els formatges que portaven Lucy o Anthony, feien més variat el dinar. Contrarestava les penúries d'un dia a dia plujós amb curasans. El control de Bruno sobre el jaciment, el seu control sobre els medievals, transmetia molta confiança. Sobrtot al principi quan més falta ens feia als valencians, acostumats als murs de pedra caiguda i no a uns negatius causats per les bigues de fusta estacades al terra. Un personatge ben interessant de qui podia haver aprés molt si hagués tingut una miqueta més de temps per compartir-lo amb ell.

Cadascuna d'aquestes persones han deixat petjada, un negatiu 'excavable', en mi. He tingut la sort de fer amics al lloc de treball, un treball que a més, m'apassiona. Però els dies van passant, el viatge queda lluny i poc a poc torne a la normalitat que més m'agrada, la del meu poble i la meua gent. Gent a la qui contar-li que he conegut aquesta gent.


A tots ells, merci et a bientôt.

París. Era una festa!

Enllaçant amb el darrer post, i només per als més curiosos, diré que Paris ja existia i era important quan Carlemany va decidir traslladar-se a Aquisgrà per gaudir de les seues aigües termals. Encara que ningú sembla adonar-se'n que la ciutat alemanya també està geogràficament més centrada dins l'imperi carolingi... Però bé.

Però entrant en matèria... de París s'ha escrit tant i tant bé que és absurd, i em trobe ridícula, tractant de descriure els seus carrers plens de muses per inspirar els més grans artistes! De la mateixa manera, què no coneixeu ja els celebèrrims monuments que ornen aquests carrers? De la torre dissenyada per Gustau Eiffel hi ha centenars, milers!! de fotos millors que qualsevol de les meues. Eiffel. Eiffel em fa venir a la memòria aquella petita, però preciosa, església allà al vell mig d'Arica, ferruginosament esvelta, blanca i delicada.

Genèticament programada i culturalment ensinistrada, tinc reaccions contraries i prejudicioses envers les coses afamades, bé siguen llibres, discos, edificis o.. persones. Tanmateix, Paris, sí, Paris m'ha agradat. Malgrat que em va colpir més aquella extravagància modernista al vell mig del desert xilé, la Torre de París m'ha impactat més del que m'esperava. Però París no és l'únic prejudici que ha polvoritzat aquest viatge...

Així que caldrà tornar a Paris per descobrir-li els raconets. Els raconets als que Mar i Laura em van introduir una nit ben plujosa. Una nit què vaig retorcedir moolts anys per tornar als temps d'Erasmus. No el de Roterdam, sinò als meus vint-i-pocs... i per una nit, fer allò que no vaig fer quan em tocava... tocar el piano a una llibreria selecta i antiga del centre bohemi de París! Què voleu que us diga? Paris era una festa!

Louviers i els Carolingis, els bàrbars que volien ser emperadors de Roma.

Diuen que havia caigut l'Imperi Romà d'Occident allà per l'any 476. Però els francs feia molts anys que campaven per l'actual França. Des de feia segles gràcies, entre altres, a pactes i tractats de pau amb l'Emperador de torn. "Franc" de l'antic germànic "lliure", "indomable", era des del baix imperi una barreja de tribus barbares unides per combatre el domini saxó que s'imposava a la riba dreta del Rin.

Havien passat els anys, fins i tot els segles!, i els francs s'havien convertit al cristianisme sota el regnat del Merovingi Clodoveu. Merovingis, reemplaçats al poder pels seus majordoms de palau, els Carolingis. Carolingis, dinastia que heredaria un trocet de la França actual per acabar imposant el seu domini a l'Europa més feudal.

El 732, Carles Martell refermava el poder dels majordoms per damunt del mateix rei, en guanyar la batalla de Tours als musulamans. Ara, si Pipí el Breu, primer rei de la dinastia carolingia, va durar molt o poc al tro, no ens importa, perquè, la nit de Nadal de l'any 800 Carlemany era coronat, en contra de la voluntat de Constantinoble, emperador de l'Imperi Romà d'Occident. Un deler per encetar el IXé segle o, ben mirat, la justificació a l'expansió carolingia amb base a Aquisgrà.

Carlemany, alimentant la imagineria europea, lluità i sotmeté els saxons del nord, els llomabards del sud i els sarraïns de l'oest. Establí sota la seua protecció el Vaticà i va conquerir l'Alamanya actual, unificant Europa com no ho estava des de la caiguda de l'Imperi Roma. Una Europa, però, molt diferent a la que van deixar els últims emperadors llatins. Els juraments de vassallatge s'havien generalitzat, els vassalls reemplaçaven els esclaus i els seus senyors, s'estenien per tot Europa.

I és en aquest punt de la història quan entra l'assentament caroligni que estic excavant. Un assentament configurat per dos o tres cabanes ancorades a la terra amb fusta, fosca, freda i flexible. On hi viurien dos o tres families, amb dos o tres fills cadascuna i dos o tres vaques, dos o tres gallines i si es dóna el cas, dos o tres cavalls. Amb ben poques possessions materials... pot ser, dos o tres plats, dos o tres gerres... i qui sap, dos o tres trossos de pa per endur-se a la boca cada nit. Aquests carolingis, tenien al costat de la casa un petit forn construït amb l'escassa pedra calcària que hi ha per ací. Una volta menuda sobre un sòl de fang cuit, un túnel estret per on alimentar-lo i a pujar la temperatura per fondre el metall que després afaiçonarien martellada a martellada sobre l'enclusa. Un treball dur, ingrat, sota unes condicions dures, en una vida dura que castigava les persones. Els carolingis enterraven els seus morts a prop dels vius, just darrere les cases, per tenir-los ben presents en la quotidianitat. Enterraments senzills, en consonància amb la vida que vivien.

Tot això és el que estem excavant a Louviers, la vida d'uns francs dels segles VIII-IX soterrada pels sediments dipositats riuada rere riuada, pels 7 braços del riu Eure. Una terra argilosa que remenem per poder contar la història de persones com jo. No se'ns venerarà a les grans cròniques, escrites o cantades, però vivim més senzillament, més honestament, com formiguetes, doncs no ens cal ser emperadors d'imperis impossibles.

Bayeux. Omaha Beach i el desembarcament de Normandia.

Ens acostàvem a la mar per una carretera estreta, corvosa, guiada per les tanques i tàpies de casetes de teulades empinades. Ens acostàvem a la mar, però no ho haguérem dit mai, doncs a la Normandia, és més poderosa l'olor de gespa ploguda que la de la mar salada. La mar de l'estret de la Mànega.

A Bayeux una dona a qui paràrem per preguntar, contava que aquella fou la primer ciutat alliberada pels aliats. Però el que no ens arribà a contar és que segons els plans aliats, havia d'haver estat alliberada el mateix 6 de juny de 1944. El Dia-D. No seria el cas, però els soldats americans no tardarien molt en trepijar aquells carrers. Els mateixos carrers que ara passejava jo i pels quals podia imaginar els esquadrons de soldats fortament armats entrant en grups menuts, casa a casa, cos a cos.

Ens acostàvem a la mar després de carretejar per Bayeux. I conforme ens acostàvem augmentava l'excitació. Per arribar a Omaha Beach passes pel cementiri Normand American. Monument a la tristor com tants altres que motegen una zona relativament menuda de la costa normanda. Cementiri americà, britànic, canadenc... alemany. També alemany, soldats tant innocents com el que més, enviats a morir en la defensa raquítica d'un raconet que els seus generals havien oblidat. Berlín, els nazis, continuaven defensant la teoria de l'atac aliat final pel Pas de Calais.

De la platja estant, el pes del moment històric ens superava. Recorde cadascuna de les vegades que he sentit la pressió històrica sobres les espatlles, i són comptades, malgrat l'ofici. Aquesta n'ha estat una d'elles. Els monuments, els homentatges, les flors despositades al passeig... I allà lluny, al vell mig de la platja, el soldadet. Assegut a la sorra, sagna, dolorit i poruc... Envoltat de guerra i horror pensa que li dirà a sa mare quan la veja; com de fort abraçarà la seua noia, la Margarida, com la besarà i li farà un fill en el què reconèixer-se... 

Això si sobreviu a les ferides. Omaha fou, de les cinc platges que implicaven el desembarcament, la que va trobar major resistència. A Omaha van desembarcar 34.000 soldats i van morir 3000 americans i 1200 alemanys van ser morts, ferits o desapareguts.

Unes hores després, ens allunyàvem de la mar, camí a casa, i al cap una història de valents, d'odi i mort que sacsejà l'Europa que es creia moderna.

PD. Ací vos deixe amb la cançó del soldadet, dels Manel, la qual m'acompanyà durant tot el dia...

Normandia: el país amb nom famós.

Normand, "Home del Nord". Mig biking, mig franc, mig gal i antic romà... barreja de sang que forjaria la història d'uns homes i unes dones que vivien a una regió freda, plujosa, plana i costanera que seria el punt de partida, el port des d'on salpar mar enllà.

Des de les costes emboirades les dones acomiadaven els vaixells dirigits per Guillem I perquè envairien La Gran Bretanya allà pel segle X. De les mateixes costes des d'on eixiren els vaixells que, remuntant el Guadalquivir,saquejarien Sevilla i que en una juerga d'amigots conqueririen el Regne de Sicília i s'assentaven en Croàcia per una temporadeta. Vaja, l'assot de l'Europa més medieval i feudal; uns autèntics bàrbars.

Molts segles després, resta el nom d'aquesta gent en aquesta terra plana, amb la terra verda i el cel gris.. La primera terra que trepitjarien soldats desesperats en una de les batalles més afamades de la sanguinolenta història de la humanitat. Terra que ara remene cercant el passat que acabe d'esbossar. Terra que m'acollirà les pròximes setmanes i vaig a escodrinyar tant com puga per contar-vos les seues intimitats.

Montblanc: muntanyes i monestirs.

Foto d'@Andreujudi

El festival de música L'Acampada Jove semblava l'excusa perfecta. Passar uns dies a la Conca del Barberà, descobrint un nou racó de la Terreta.

Com el mateix Andreu diria: "ma que s'ho muntem bé!". Per la meua part, superada la necessitat d'acampar entre milers d'assistents al festival en un camp de cereals agostejat, vam anar a parar al Jaç. Un apartament d'allò més apanyadet (amb l'aire condicionat que ens manca a casa...), espaiós i ben equipat que al remat, ens suposaria un estalvi en menjades i una qualitat de vida de la que costa desfer-se'n quan l'has d'abandonar. Un apartament al vell mig de Montblanc, allà al carrer major: campament base i centre d'operacions.

Montblanc és una ciutat menuda, fins i tot si considerem els barris extramurs. Estranyament, el constrenyiment econòmic que pateix des del segle XVI, la pèrdua de pes polític, ha mantingut l'estructura medieval de la ciutat fins els nostres dies i ara, el recinte emmurallat complet, esdevé un valor afegit considerable. La muralla amb les seues torres, els seus merlets, les seues portalades... La seua integració i aprofitament urbà formant part de moltes cases que, amb la pèrdua de la seua funció defensiva, van ocupar l'espai públic transformant-lo en privat.

Foto d'@Andreujudi

El casc antic de Montblanc, tot allò intramurs, està descuidadament cuidat. Crida l'atenció com els cartells dels comerços mantenen un aire envellit, amb tipografies antigues, fins i tot quan són descaradament nous. Els carres estrets i les cases altes, els palaus senyorials amb regust a gòtic restaurat, la catedral dominant el turó i la plaça de còdols ordenats fan les delícies del visitant. L'altra gran bassa de la ciutat, capital de comarca i centre cultural, és la seua oferta museística. Sorprenent, d'entrada. Al Museu Comarcal de la Conca del Barberà he pogut conèixer les ferramentes que emprava el meu besavi a la carreria. Els oficis tradicionals dignificats amb una col·lecció completa, ben tractada i ben exposada que fan de la visita a la seu central un temps ben aprofitat. Molt recomanable és, igualment, el Centre d'Interpretació d'art rupestre Muntanyes de Prades. En primer lloc per l'edifici en el què es troba: l'antiga presó de la ciutat i la visita a traves de les celes. En segon, i principal, perquè malgrat que no compartiria els seu discurs específic, el treball i l'esforç troben la recompensa en una feina ben feta.

Així, a la que ens vam donar compte, havíem sobreviscut a l'Acampada Jove i va arribar el dia que havíem de partir. Apressats per les obligacions quotidianes que tornaven a la càrrega vam haver de decidir entre Santes Creus o Poblet. I clar, amb l'ambient tan patriòtic dels últims dies, vam decidir-nos pel segon.

Foto d'@Andreujudi

És la tercera visita a Poblet que faig. De la primera, durant la infantessa, amb els pares i els germans, només recorde la topada amb un vell picapedrer que treballaria, supose jo ara, en les tasques de restauració del monestir. Ho tinc allà profund, profund i ho recordaré sempre com un encontre màgic. La segona, va ser una mena de parada tècnica de camí als Pirineus durant el viatge de final de curs de l'EGB. És fàcil suposar que la càrrega emocional d'aquell viatge també és important, però com en el primer, tampoc recordava l'objecte de la visita. Ara, més crescudeta la idea impregnada després de la visita ha estat una clarament i forta: DESAMORTITZACIÓ ja!

Poblet és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des de 1991. Les vicissituds històriques havien malmès considerablement les diferents parts del conjunt arquitectònic: algunes espoliades, altres transformades per a nous usos... algunes destruïdes. El considerable esforç de l'administració pública per restaurar-lo...

Alboraia per un forat IX. 15 anys a Foc i Flama.

Últim capítol d'Alboraia per un forat. Aquest fou l'últim article que vaig escriure per a Alboraia Digital i que, vist amb perspectiva, està molt bé que li'l dedicara a l'organització a la que he estat més fidel: els Dimonis de l'Avern. I és que, per aquelles dates, novembre de 2012, estàvem d'aniversari.

15 anys a foc i flama.

Recorde vívidament l’assemblea constituent. Era el 1997 i jo tenia 16 anys. Envoltada d’amics, fèiem broma, rèiem... estàvem il·lusionats amb aquell nou projecte. Amb el Café Tocat com a refugi i com a testimoni i la Colla de Massalfassar com a padrina i mestra, naixíem en una calorosa vesprada d’estiu, els Dimonis de l’Avern d’Alboraia.

A la primavera següent ens estrenàvem amb un correfoc faller per a la històrica Escletxa de Meliana. I com sol ocórrer les primeres vegades, les coses no ixen com les has planejades durant tant de temps... Tanmateix, ens iniciàvem, poc a poc, en les arts de l’estopí i la ‘carretilla’; en el ball amb forca i massa; li preníem gust a l’orgiàstica dansa sota el ceptre i perdíem la por al Titani, als “xorros” i al tró.

En aquells dies, l’eficacíssima burocràcia espanyola ens informava que si preteníem dir-nos “Colla d’Amics de Pere Boter”, hauríem de demanar-li permís a En Pere. I clar, com vos podeu imaginar, ningú de nosaltres es va veure amb el coratge suficient de baixar a demanar-li a un senyor que viu i té cura de les Calderes de l’Infern ...o Avern, com preferiu.

Ara, quinze anys després, els correfocs van eixint i els traiem amb solvència: som uns professionals –sense jornal-. Quinze anys després, les nostres vides, les vides d’aquells que ens vam reunir al Tocat ara fa quinze anys, han canviat molt. Els viatges personals ens han dut amunt i avall i, en alguns casos, les nostres vides transcorren paral·leles, independents ja, a la Colla. Tanmateix, són molts els amics que hem fet en aquest llarg viatge; incorporacions ben valuoses, imprescindibles, que han vingut a suplir les baixes que ens ha causat la vida, el transcórrer del temps.

Quinze anys en els què, a desgrat, vam haver d’exiliar-nos. Ara, en plena adolescència i rebel·lant-nos contra els contextos d’estafa (alguns en diran –crisi-) imposada, hem decidit fer un esforç per tornar. I tornem per fer soroll, i així ho hem demostrat el darrer cap de setmana amb la celebració de l’aniversari. Fent allò que sabem fer millor i que més ens agrada, per uns moments vam omplir Alboraia d’olor, color i calor d’espurna a tota velocitat. I ho vam fer envoltats d’amics: dimonis, diables i músics agermanats després al voltant d’una taula; eucarísticament agermanats al voltant del pa i del vi.

Per tancar la celebració, i aquestes línies, ens arriba aquesta setmana la noticia que el TSJ del País Valencià deixa sense validesa els acords adoptats per la Batllia l’any 2009 que afectàven en aquell moment el Pressupost General modificant la relació de llocs de treball i la modificació del Reglament per a la Promoció i Ús del Valencià. Ho celebrem com a part implicada; per una vegada sembla que guanyen els bons. Ara, esperarem pacientment que l’oficialitat xufera, el quatrixufí, es pronuncie i que ho faça de manera favorable per als valencianoparlants i per la normalització lingüística del nostre poble.

Mentre esperem, seguirem fent correfocs i celebrant cada ocasió amb els amics que hem fet i que farem arreu del món.

Salut i Foc!

Alboraia per un forat VIII. A falta de bous llauren els ases.

Seguim avançant amb el buidatge d'articles d'Alboria Digital. Estem a punt d'acabar. En aquesta ocasió, un article del setembre passat sobre les "celebracions" de "bous al carrer" i tot el que va suscitar a nivell veïnal.

Banyes.

Que dimitisquen ells!!

Si no estan d’acord amb els seus companys de viatge, que se’n vagen ells. És ben senzill: és el programa electoral el que sustenta les cares somrients i els eslogans grandiloqüents que omplin els carrers d’Alboraia en cada procés d’eleccions i no al revés. Ara resulta que les escissions personalistes del PP d’Alboraia demanen que la Regidora de Festes dimitisca per defensar públicament el seu programa electoral. Natural, tant UPPA com CIALBO necessiten personalitzar els votants, doncs el seu programa electoral no té gaire diferències amb el programa del partit del que es van escindir. I pel que sembla, i alguns fets testimonien, estan desitjosos de tornar al “redil”.

El problema dels “bous al carrer” ha esclatat ara, però venia removent-s al subsòl xufer als darrers anys. Ha augmentat el to dels comentaris al carrer, entre veïns, que vinc escoltant i s’han multiplicat les noticies als mitjans comarcals que estic llegint darrerament.

D’entrada, vistos els últims esdeveniments no diria mai que Alboraia tinga eixa pretesa tradició bouera. Contràriament al que ocorre en altres poblacions de la comarca, en les quals els veïns demanen expressament que els bous passen per la porta de les seues cases (on és motiu d’ofensa personal ser exclòs del recorregut), en Alboraia s’ha donat la situació contraria. Els veïns, reiteradament afectats han formalitzat a l’Ajuntament el que era un clam any rere any. El que calla atorga, però molts dels meus veïns parlaven alt i clar: no volien el bou per davant les seues cases.

Molts d’eixos veïns, possiblement, han votat algun dels partits que estan recolzant (empenyent) el bou(ero) un any més als carrers de sempre. Estos veïns del “casc antic” han de saber que una solució seria llegir-se els programes electorals i votar en funció del que pretenen, o bé promoure dins els seus partits modificacions en aquells punts que els incomoden. En resum, participació ciutadana, un exercici de responsabilitat civil. Sí, ho reconec, una idea perillosa per a aquells que es dediquen a la política per a “mangonejar” els seus veïns; egòlatres que per aparèixer a la foto o en els mitjans de comunicació arrisquen la convivència entre veïns (d’un veïnatge en el què no viuen), augmentant la tensió i forçant els problemes enlloc de posar solucions.

Però amb tot, el que més em sorprèn és que el debat es centre en la “festa”. Que algú m’explique on està la “festa” en l’exaltació col·lectiva del maltractament animal. La meua postura al respecte està molt clara, els “bous” ni al carrer, ni al polígon, ni en lloc. És un fals debat, i absurd, comparar les festes majors del poble (relegades als àrids i inhòspits carrers poligoners pels problemes veïnals), les beatífiques processons, o les totpoderoses falles amb els “bous al carrer”. La realització dels “bous al carrer” és la voluntat expressa de mantenir una societat estancada en principis ètics propis d’altres temps, irrespectuosa amb altres éssers vius. No ens enganyem, qui diu bou, diu gos, gat, linx, balena... o persona! El debat en aquest cas esta clar: volem seguir maltractant els animals o no? Si és així, on ho volem fer, ja resulta del tot irrellevant.

Alboraia, setembre 2012.

Visca el mal, visca la FESMAL!

Ara fa un any que l'Aplec de l'Horta Nord va iniciar-se en un projecte escrit, un diari que ens mantinguera a tots els col·lectius participants comunicats i informats. La VEU DE L'HORTA NORD, amb el número 0 que havia de ser la prova. I provant, provant, ens vam deixar un tros per explicar. Ara i ací, reproduisc integrament l'article que vaig escriure per explicar a la resta de la comarca -i del món- la FESMAL.

Visca el mal, visca la FESMAL!!!

Un any més, i ja en van tres des de la posada en marxa d’un projecte tan engrescador, que a l’hora de fer la valoració del curs, tenim una sensació molt positiva de tot plegat. Un curs, el de la FESMAL, que va de juliol a juliol, doncs som les FESTES MAJORS AUTOGESTIONADES D’ALBORAIA!! Amb tot el què això implica, que no és poc.

Per a començar implica la programació de les Festes Majors d’Alboraia. 10 dies on generar espais alternatius als oficials; oferir opcions d’oci, formació i informació pensades des del poble i per al poble. I tot això de manera autogestionada perquè es garantisca la llibertat de creació i la total autonomia de l’assemblea a l’hora de prendre les decisions.

Les festes de 2011 foren un èxit en tots els sentits. Es nota que, malgrat que ens costa, anem aprenent. Ens hem fet uns cambrers professionals, ràpids i eficaços. Vam atendre una quantitat ingent de persones assedegades que venien a gaudir d’una programació musical d’allò més variada. Vam comptar amb la presència d’artistes locals com els Animals d’Asekia i també de fama mundial com els Rapsodes, els quals, encantats per les atencions i afalagaments d’anys anteriors, repetien. Altres grups que van amenitzar les caloroses nits d’estiu van ser els Enderrocks de llargues melenes i guitarres punxegudes, la paròdia hilarant de l’Orkesta Paraiso o les melodies més dolces de Tiempo de Espera.

El dia gros, l’últim dissabte, el vam dedicar a la música més nostra, la música tradicional amb el retorn del grup Rodamóns al seu poble i l’actuació més internacional de totes amb la música popular, d’arrel occitana, del grup Ritaboga. Vam ballar de valent, fent nous amics, i vam donar per concloses unes festes que van confirmar el creixement del projecte, la cohesió dels col·lectius que hi participem de la FESMAL i la col·laboració dins la programació alternativa a l’oficial d’altres associacions del poble com el Musical, qui participà amb una Nit de Jazz.

Amb les últimes xafogors de l’estiu ens vam llançar a la celebració, l’exaltació, d’un dels nostres homenots. En un homenatge col·lectiu, de molts pobles, de molta gent, vam recordar Vicent Andrés Estellés. I com no podia ser d’una altra manera ho vam fer d’allò més prosaic: fotent-nos una bona caldera d’arròs en fesols i naps. Vam deixar un raconet per a la poesia, clar està, que va ser servida pels més il·lustres poetes locals: Andreu Galan, Ivan Brull, Encarna Sant-Celoni, Manel Marí... l’actor Domingo Chinchilla i tot ben amanit per la música d’Àlvar Carpi. Fins i tot els déus del cel volgueren estar presents i caigueren en forma de refrescant pluja.

A l’octubre, vam celebrar un segon homenatge a un altre dels homenots que ens serveixen d’estímul i ens empenyen, amb el seu exemple, a seguir treballant: Enric Valor i Vives. La festa aquesta vegada la vam orientar als xiquets i la vam celebrar en la plaça del poble. Els objectius eren clars: donar a conèixer el personatge d’Enric Valor entre els més menuts, sobretot la seua tasca: la recopilació de la saviesa popular concentrada en contes per a menuts i grans. El grup Rodamóns tingué a bé d’omplir-nos la plaça de colors i d’amenitzar-nos la vesprada amb contes musicats i cançons contades. I, com si fórem d’Alboraia, vam oferir a tot el que va voler, un got d’orxata per refrescar-nos.

Hem comprovat així que les activitats de dinamització al poble, fora de les dates marcades per a les festes patronals, ens ajuden a difondre els nostres objectius: altres formes de treballar pel poble de manera alternativa, altruista i col·lectiva. En aquest sentit, el 24 de febrer celebràvem unes Carnestoltes ben paganes amb una programació molt completa. De vesprada omplíem novament la plaça del poble de colors i xiquets i xiquetes jugant, compartint, gaudint del carrer, dels companys. Per recobrar les forces després de tant de córrer i botar, un bon got de xocolata feia les delícies dels més menuts, i dels més grans. Encara amb l’eco de les rialles infantils ressonant per tota la plaça, ens vam aplegar al voltant d’una taula allargassada per sopar tots junts i gaudir, tot seguit, del ball de disfresses. Retrobar-nos amb els amics i celebrar, malgrat la fredor de la nit, que l’hivern s’acaba i que poc a poc, el sol reprendrà el seu protagonisme i començarà a escalfar –reviure- plantes i animals.

Ara ja hem començat a reunir-nos per preparar les properes FESTES MAJORS AUTOGESTIONADES D’ALBORAIA: comença la voràgine de FESMAL 2012. Com sempre, en l’origen de la FESMAL, el debat intern ha estat present i ben viu: basat en la triada “fonaments”, “funcionament” i “direcció” de la FESMAL, l’intercanvi d’opinions esdevé un dels mecanismes bàsics per què ens regim, com ens organitzem i des dels quals programem les activitats. Una assemblea que es nodreix de gent amb ganes de treballar pels veïns, per la comarca i el País. Gent compromesa amb la cultura, el poble, el medi ambient. Gent creativa, amb imaginació, implicada, però festera. En resum, gent com tu. Així que ja saps, sempre hi haurà una cadira per seure i participar al nostre costat. Sigues benvingut a  FESMAL, a casa nostra... si és que hi ha cases d’algú.

Alboraia, Maig 2012.

Cròniques Americanes II. L'indi del forat.

La segona entrega de les Cròniques Americanes es centrava en la població originaria brasilera. Com he vist arreu del món, quasi sempre, els més perjudicats del multiculturalisme mal explicat, mal entés i, sobretot, mal aplicat. Amb el desenvolupament econòmic la pressió i l'amenaça sobre les poblacions indígenes ha augmentat més, si cap, als darrers anys. Que l'egoïsme que ha caracteritzat la cultura "occidental" no ho destruïsca tot. No és necessari. Per molts anys, segles i mil·lenis! de diversitat cultural i ignorància mútua. Pel dret universal a desenvolupar-se sense un "occidentalet" controlant-te.

   

L'indi del forat*

En les antípodes culturals, tecnològiques i sensorials del Brasil que vaig passejar per l'Avinguda Paulista, es troba el Brasil Indi. Segons el cens de la Fundació Nacional de l'Indi, al Brasil del 2010 hi havia registrats uns 800.000 indis. Aquest nombre representa només el 0,4% de la població total del país i es troba dispersa en quasi 700 terres indígenes i en algunes concentracions urbanes. A més, aquest organisme té la referència d'un mínim de 77 grups “no-contactats” dels quals s'han confirmat 30.

Des dels anys noranta la política governamental pretén no forçar els contactes. Grups “no-contactats” no vol dir que no tinguen contacte amb altres grups, que no sàpiguen de l'existència d'altres humans. L'aïllament total és gairebé impossible i des del punt de vista adaptatiu, inadequat. Tan antigues com els primer humans són les xarxes de comunicació entre els grups veïns. Però aquests grups han decidit mantenir sistemes culturals (socials, polítics i econòmics) al marge de les noticies que els hi puguen arribar.

D'entrada, la imatge que desprèn el discurs oficial és de singularitat, de fragilitat, d'exotisme dels grups indis brasilers. Un discurs ben adobat amb proteccionisme paternalista hereu del postcolonialisme europeu. Però al darrere d'aquest dibuix farcit de tòpics, la realitat amaga una situació molt més delicada del que cabria esperar. D'una banda, a mode d'anècdota il·lustrativa, els grups “no-contactats” es veuen assetjats pels operadors turístics, els quals, com si de trofeus de caça es tractara, es dediquen a perseguir-los. I els persegueixen des de l'aire amb helicòpters i avionetes, perquè endinsar-se en els dominis selvàtics d'estos grups, quasi sempre de poblacions espremudes fins a la pràctica extinció, no és ni molt menys fàcil. Però a nivell general, sobre aquells grups visibles per als quals el govern va disposar-los d'una àrea protegida, la pressió augmenta des de les poblacions i granges més properes que cobegen les terres de les seues reserves.

L'enfrontament per la terra, com tantes altres vegades, té entre altres vessants el discurs que desprestigia l'indi (i que ja he escoltat a altres parts del món amb aborígens supervivents a la conquesta): l'indi és conflictiu, l'indi no sap gestionar-se, l'indi no té aptituds, etc. Quasi sembla que no tinga ànima, que no siga humà, i així, com al segle XVI es legitimitza l'assetjament i la persecució i, fins i tot, l'extermini –encara hui–. Però també legitimitza, encara més si cap, la resistència a l'assimilació, a la neutralització, a la desaparició per sempre més de tot un món per un forat. 

*Indi del Forat (indio do buraco en portugués) és el mal nom d'un indi que va sol per les terres amazòniques de l'Estat de Rondônia i que té un comportament completament esquiu amb altres humans. El nom ve donat per un forat que practica al sòl de les seues cabanes. L'Indi del Forat és l'únic supervivent de la massacra que el 1985 acabà amb la seua tribu.

Monte Alegre, Pará, agost 2012.

Cròniques Americanes I. El que s'exporta, importa.

Les Cròniques Americanes fóren dos Articles InOpinats escrits per a Alboraia Digital durant el viatge a Brasil de l'estiu de 2012. Aquest era el primer.

El que s'exporta... Importa.

Passejar per l'avinguda Paulista, centre econòmic i cor cultural de São Paulo (i per osmosi de Brasil), és una experiència aclaparadora. Clar que una xufera com jo, allà al bell mig d'aquella avinguda inabastable, es fa menudeta, molt menudeta.

Camina que caminaràs, vaig a parar a l'Estação da Luz on es troba el Museu da Língua Portugesa. Allà m'expliquen l'origen del portugués al Brasil: Europa. I pense... que n'és, de generosa, Europa! Primer els va portar el portugués, el castellà, l'anglés, el francés i fins i tot l'holandés. I la pigota, la sífilis i la grip. L'esclavitud, les violacions, els genocidis i les massacres. Els va portar l'aniquilació cultural, l'assimilació forçosa de llengües i creences, la persecució a la diferència. L'espoli material, el robatori sistemàtic, la destrucció dels paisatges culturals i polítics propis. Al segle XVI, Europa exportava el model que les recents burgesies estaven aplicant al seu propi continent. A canvi, importava metalls preciosos i mercats (que el món no es va inventar ahir) on vendre les seues manufactures. Però pense que d'allò fa ja molt de temps. Qui se’n recorda...?

Hui en dia el Brasil és un país que creix (amb unes xifres macroeconòmiques que fan trémer qualsevol Santoro de pacotilla) a anys llum de les històries d'esclaus, mulats i criolls de la fazenda. Amb la força imparable dels recursos naturals infinits que els empeny més i més lluny, actualment viuen la dolçor d'una bambolla immobiliària que sembla que no petarà mai. La classe mitjana s'exhibeix indolent i pretensiosa per l'avinguda Paulista demandant consum sense control. A la classe alta no li cal, controla el que es consumeix i prefereix la discreció.

Novament la mà negra de l'Europa més egoista és al darrere d'un model econòmic explícitament fallit. Cinc segles després de la conquesta, Europa exporta el nou llenguatge del capitalisme insaciable; exporta sida, grip aviar i febre porcina; exporta deportacions massives de persones, comunitats i pobles; exporta la guerra de baixa intensitat contra la resistència indígena; la destrucció del medi i l'explotació incontrolada i irracional dels recursos. Exporta el discurs demagògic de la seua falsa democràcia i, per això, li fan por les democràcies que s'apliquen des de la base. I bombardeja amb eixe discurs que tan sols cerca la riquesa ràpida, efímera, injusta i desigual, molt desigual.

Al Brasil la bambolla immobiliària petarà i no ho podran evitar ni Lula ni Dilma ni tots els sants del calendari; i amb ella, el benestar de tanta gent com passeja per l'avinguda Paulista un dissabte qualsevol. L'esperança es troba en el fet que d'una vegada per totes, els americans menys afortunats es decidisquen a trencar els lligams negatius amb la metròpoli. Que s'invertisca la balança comercial/emocional perquè el que s'exporta, importa. Però certament, aquests són, tant sols, pensaments que m'assalten mentre avança la vesprada a São Paulo i jo camine, com una formigueta, per l'avinguda Paulista.

Saõ Paulo, juliol 2012. 

 

Alboraia per un forat VII. A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó.

Al Juny de 2012 ja tenia el cap al Brasil, però els col·lectius que conformàvem la FESMAL teníem dubtes raonables al voltant de les festes majors; sobre com s'encararien per part de l'Ajuntament i com ens afectaria a l'hora de programar un plan B alternatiu a l'oficial.
Ací van les meues reflexions al voltant. Alboraia per un forat... menut, menut!

De la festa, la vespra.

Tranquils! No correu! No fugiu! Aquest any no hi seré a festes. Alboraia Digital m’envia de corresponsal a cobrir els acords hispanobrasilers que Sa Majestat tinga a bé pactar amb Dilma Rousseff. No sé si Joan Carles I, el Campexano, s’haurà informat, però a Amèrica els grans mamífers van desaparèixer fa milers d’anys. Al nou continent l’activitat cinegètica no té tanta emoció com al continent negre, però bé, tant ens fa als xufers si el rei té ganes de marxa o encara és dol de l’operació al maluc; o ens importa?

El cas és que, abans d’entrar en les cròniques americanes, m’agradaria fer una reflexió, sempre personal, al voltant de les festes de 2012. Fins on s’ha informat a les associacions que hi participaran, hi ha canvis importants respecte a anys anteriors. Com caldria esperar no s’estarà d’acord en tots els punts, però hi ha un que em sembla important: s’acaba l’Apartheid. No sé si ha pesat més la constricció econòmica o la convicció ideològica, però després de molts anys de segregació dels joves pels prejudicis i la falsa moral, se’ls torna a l’espai comú. Ho celebre.

Els joves (concepte molt flexible a la llum de les persones que freqüenten les casetes així anomenades) s’integraran en una festa que és de tots. No podem, com s’ha vingut fent, considerar que el poble amable, feliçment reunit al voltant de la família i els amics és poble només en franges d’edat compreses entre els 0 i 15 anys i ja després a partir dels 35. L’aïllament, la marginació i l’ocultació propicien l’aparició d’elements que trenquen la desitjada harmonia entre veïns. En general, aprofitem la setmana llarga de festes per estar amb la gent més propera i veure’ns amb qui no ens veiem la resta de l’any; per sopar amb uns un dia i amb altres al següent. I després anar tots junts a fer-nos una copa i a ballar pasodoble o rock&roll, segons ens demane el cos.

En tot cas, no permeteu que la crisi se’ns cole i s’autoconvide a sopar entre les nostres famílies i amics. Res de convidar a ‘la prima’ del poble! En les actuals circumstàncies, comportaria un risc massa alt! Fora bromes, aquest és l’any que ha de trencar dinàmiques antiquades i polítiques de cartó-pedra. Contra la crisi: creativitat, imaginació, participació ciutadana. Que l’espoli econòmic que ha sofert Alboraia no siga una excusa. No ens ho podem permetre. No podem seguir parlant d’herències recents, encara que pesen com a lloses. En tot cas, recuperem l’esperit engrescador i progressista que dugué al poble, entre altres, el model de festes que ara vivim.

La redistribució dels recursos i les partides pressupostàries són temes molt complexos, diuen que cal deixar-ho en mans dels entesos; de qui porta molts anys fent la feina (encara que a la vista dels resultats, ho hagen fet malament). Diuen que aquests que ens fiscalitzen saben on han de retallar. Tanmateix, el programari cultural no pot ser menystingut. És l’hora doncs, d’aplicar-lo, si existeix, i si no, caldrà crear-lo. Les festes 2012 són un moment idoni per establir les pautes pròpies d’un nou cicle municipal.

Feu el favor, xufers que vos quedeu a festes, de fer que aquestes siguen memorables i que lamente la resta de la meua vida haver-me-les perdut. Tots junts de nou, per primer cop.

Alboraia, juny de 2012.

 

Alboraia per un forat VI. Llegendes que fan pensar.

En un moment o altre, tothom s'ha d'enfrontar a les seues febleses i no sempre se'n ix una ben parada de l'enfrontament. Tanmateix, aquest va ser una més de les col·laboracions per a Alboraia Digital i diguen el que diguen fóren, són i seran 3 peixets!

Miracle fóra.

Jo no vaig anar a l'escola del meu poble, sinó a la del poble veí. Aquest detall sense importància, irrellevant, em va causar diversos traumes. Entre d’altres, un dels més importants de la meua infantesa, un trauma d'eixos que costa superar, fou i va ser sempre perdre'm la Festivitat dels Peixets.

Una festa ben allunyada del preconcepte postmodernista, més bé en diria premoderna. Ancorada en els arrels del poble. Abans era tot una marjal domini de mosquits i cuquimanyes i llavors... el Miracle!! i amb el Miracle, Alboraia.

En la història del miracle, com la contava la iaia, es pot observar un compendi de coneixements que  revaloritzen la importància de la tradició oral. De primeres sempre em copsà com m'imaginava el barranc del Carraixet: feréstec, enverdissat, canyars on s'ocultaven éssers malignes, serps i altres bestioles horribles. Tot ben amanit amb una tronada insòlita i la imaginaria medieval on s'origina. Una imatge del barranc indòmit i perillós que rastregem cinc segles després en relats com el de La Barraca de l’hiperrealista Blasco Ibáñez. Que poc degué canviar el paisatge en tant de temps! O pot ser sí havia canviat: a l'altra banda del barranc hi havia una almàssera per fer oli i a mi, les oliveres em remeten indefectiblement a un paisatge de secà. Però no en sé més...

En segon lloc, qualsevol xufer que s'aprecie, ha sentit animadversió per un morisc moribund que vivia “enllà del barranc”. Un segle abans del miracle, a principis del segle XIII, el moro de l'almàssera podria haver estat el senyor d’aquesta; al segle XIV, però, podia donar gràcies per treballar en règim de semiesclavitud sota l'asfixiant sistema feudal en un ambient excloent i racista en un context de guerra santa, de colonialisme rapinyaire.

Per molt que diguen els d'Almàssera, aquest morisc se n'anà de cap a l'infern, mai aplegà a combregar. Però a més, és el responsable que, amb l'incident, es perdera l'arqueta que el rei Jaume I havia regalat a Alboraia en la seua refundació cristiana i que guardava les sagrades formes que el retor transportava. Així doncs, el miracle ens remunta als temps del naixement d’Alboraia. I és això el que se celebra any rere any amb la festa del Peixets: Alboraia. És, de totes i de lluny, la celebració que ens distingeix. Tot ben beneït amb missa solemne se celebra el miracle que ens fa  xufers. Netejarem la Perifèria per a tan gran ocasió i ens reunirem en torn una paella, a l'ombra de l'ermita. Celebrarem que fa molts, molt anys, en aquell punt, tres (3, TRES) peixets van fer un miracle: que al segle XXI Alboraia renuncie, per un dia, a ser poble-dormitori i es convertisca en un poble orgullós de ser-ho per ell mateix. Posem-nos crema protectora i celebrem-ho vora un barranc domesticat. Una injecció de patriotisme local, de xovinisme (in)sà. Xufers, cridem ben fort: 3PEIXETS!

Alboraia, Maig de 2012.

 

Alboraia per un forat V. El poble i les seues perifèries.

Reflexions de qui viu el seu poble amb intensitat. Amb totes les seues conseqüències.

Perifèries.

Un poble i moltes perifèries. I cadascuna diferent. Alboraia té perifèries boniques i perifèries lletges. Algunes tenen caràcter propi i altres són el resultat de la despersonalització. Algunes creixen i altres es troben en recessió. En permanent  evolució, les perifèries constitueixen poble, tant o més que el poble mateix.

D’una banda, han proliferat les perifèries de solar conformant un primer cinturó al voltant dels nuclis més importants. Tan adients per a qui tenim gossos, sempre tan dispostes a allotjar silenciosament les necessitats dels nostres companys i esperant ansiosament que la crisi acabe per rebre la pròxima onada expansiva dels taulells cimentats. Séquies cegades aixopluguen pixagossos, blets, apegaloses i els veïns es coneixen pel nom dels animals que passegen. Al nord del terme el paisatge de solar esdevé Perifèria de la Perifèria Periurbana. El cap i casal va engolint-nos lentament i el descampat és el seu abanderat.

Una miqueta més enllà, està la perifèria originària. Està ferida de mort per perifèries industrials i d’especulació, per les perifèries dels centres comercials, per l’expansió de les perifèries de turisme a primera línea de playa, per les carreteres d’accés a les perifèries. Per l’autoodi. Tanmateix, dins un mosaic de verds i marrons parcel·lats, ordenat per les disputes, les herències i el temps, ara i allà es disseminen les cases dels aborígens. Ara s’agrupen, ara prenen distància. Una xarxa de caminois, asfaltats o no, uneix les portes d’uns veïns que es coneixen pels noms dels avantpassats.

I encara més enllà, entre una i altra perifèria, entre la perifèria abandonada i el seu resultat, s’oculta una perifèria més obscura. Perifèria en tots els sentits: per on està, per com està i pel que significa. Estratègicament amagada entre canyars s’alça la perifèria dels marginats. Arrelada vora la mar, a recer d’una ermita que atorga protecció celestial, s’assenta un mode de vida històricament incomprés. La Perifèria ha crescut i darrerament s’han instal·lat viatgers de terres llunyanes, de pell bruna o rossos de pell, tant se val. Amb coneixements de construcció rudimentaris van fer créixer mansions de palets, cartrons, matalassos i planxes de metacrilat en un entorn de jardí abandonat. Com per trencar la rutina, la perifèria rep la visita dominical de famílies desnonades de la terra materna. Allà, a la perifèria material, social i emocional, els habitants es coneixen pels seus noms.

I allà, a la Perifèria, lluny de l’abast de les mirades dels xufers de primera i de segona, la vida transcorre asprament i oblidada per als xufers de penúltima divisió.

 Alboraia, Maig de 2012.

 

Alboraia per un forat IV. Homenatges ignominiosos.

La quarta entrega d'Alboraia per un Forat va dedicada a les víctimes de l'accident del metro de València del 3 de Juliol de 2006. Des de la perspectiva xufera, primer es va soterrar la línia responent a una antiga reivindicació del poble, i ara es vol soterrar el deute -una legítima reivindicació com a resposta a la dolenta gestió. Però el que no fa el govern local, amb l'esquerra al capdavant és justícia amb les víctimes d'un accident que, pel que sembla, era evitable, mantenint els noms de les nostres places dedicades als responsables políticsde l'accident.

Pròxima Parada

     Alboraia ha sofert darrerament unes profundes transformacions les quals, entre moltes altres coses, han suposat la generació de nous espais. Entre d’altres, una de les places més vives i més alegres del poble. Escalonada, enjardinada i ben moblada, la plaça es diu García Antón. Per si vos ocorre com a mi en assabentar-me i vos esteu preguntant quin insigne xufer s’amaga darrere aquests dos cognoms, vos diré que cap.

     José Ramón García Antón (Sant Vicent del Raspeig, 1948-2009) fou conseller d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana entre març de 1998 i juny de 2007. Deu anys al servei del fidel votant en els quals destaquen la demagògica guerra contra el sentit comú del “agua para todos” i la lamentable actuació davant de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Aquell dia morien 43 persones i altres 47 resultaven ferides. Aquell dia va suposar un dramàtic punt d’inflexió en els vides de moltíssimes altres persones: pares, fills, germans, amics i amats...

     Pel comportament que va tenir aquesta persona en el moment més crític, pels valors xulescos, d’opacitat i irresponsabilitat que va transmetre, qüestione la idoneïtat d’intitular una plaça, pública, vinculada a un servei de transport públic (precisament el metro), amb el seu nom. Ocultista dels bons, García Antón sempre refusà una investigació exhaustiva que esclarira un accident amb més ombres que llums; negacionista com pocs, es va aferrissar a una versió oficial desvergonyida i cínica que descarregava totes les responsabilitats en una més de les víctimes, el conductor del comboi. Menyspreant el dolor de les víctimes, directes o indirectes, les va evitar, ignorar fins la humiliació defugint de les responsabilitats públiques derivades del seu càrrec. I tot això ho féu a cost zero. O el que és el mateix, 43 morts + 47 ferits = 0 responsabilitats.

     La tria dels noms de les coses, d’un carrer, d’una plaça, a un poble, no és aleatòria o intranscendent, i molt menys, innocent. Ans al contrari, els petits homenatges en què es converteixen les plaques a cada cantonada reflecteixen els referents –humans o materials– del poble. Com exemple la parada on va ocórrer l’accident del 3 de juliol de 2006. S’anomenava Jesús en el moment de l’accident i Jesús esdevingué el topònim de referència. Només quatre anys després, en desembre de 2010 es canviava el nom de l’estació maleïda. No cal ser ni molt llestos ni massa mal pensats per esbrinar les motivacions ocultes del Govern Valencià: eliminar-ne la referència quotidiana -pròxima parada: Jesús-, soterrar en la memòria l’accident i tapiar la mala imatge del Consell en tot açò. La pressió veïnal de Patraix ha aconseguit, però, que aquest març passat, la denominació de l’estació recuperara, encara que fóra en segon lloc, el nom de Jesús.

     Tots els fills il·lustres d’Alboraia comencen i acaben amb Peris Aragó? No hi ha altres noms per a una plaça? En aquestes dates de finals d’abril a mi em ve al cap un de ben oblidat: xufer, combatiu, fidel al poble i molt internacional! Però hi ha altres opcions, i si no són persones, podem cercar llocs, coses o dates... 3 de juliol, que vos sembla? Que els homenatges que faça Alboraia siguen en positiu, solidaris i propers a les persones. García Antón que descanse en pau, si pot, però que el seu nom no embrute les nostres places.

Alboraia, Abril de 2012.

 

Alboraia per un forat III. KKK Returns.

Un any després i tan vigent. La tercera entrega per a AlboraiaDigital la dedicava a les festes de Setmana Santa.

Ku Klux Klan, resurrection.

     Alboraia es desmarca, novament, de la resta de la comarca amb les celebracions de la Setmana Santa. Percep als darrers anys un augment de les celebracions amb nous personatges acompanyant, durant les processons, les afligides (i poc recatades) Verònica i Maria Magdalena. I sobretot, amb l’aparició de noves Confraries, clar. Augmenten els voluntaris per a disfressar-se: sacrificats que portaran la creu i interpretaran tant hieràticament com puguen el paper de soldats romans, Ponci Pilat i personatges diversos del viacrucis... Augmenta la vocació religiosa, es desenterra la fe oculta: serà també culpa de la dixosa crisi?

     De nou l’Església, com a representant més rància del poder terrenal, es fa omnipresent i controladora de la vida pública local. No ens enganyem, de ser el cas, en temps de crisi caldria recórrer a l’enginy, a l’esforç personal i col·lectiu, a la participació activa en el control i gestió dels recursos del poble, però no a la fe! La fe només ompli els estomacs agraïts de quatre ganduls que parlotegen dues hores al dia. La fe és el mecanisme de control mitjançant la por. I és en la por que es basa la celebració de la Setmana Santa: la tortura, l’escarni públic i finalment la mort d’un personatge inventat. Tot això ben amanit amb música marcial, repetitiva i estrident; amb els rostres coberts garantint l’anonimat de les accions (qualsevol semblança amb la indumentària dels grups feixistes del Ku Klux Klan nord americà, és pura coincidència). Els complements de moda són les torxes preparades per encendre la pira, els cors sanguinolents, les corones d’espines, les creus com instruments de tortura i les llances afilades.

     Al meu entendre, la Setmana Santa és una celebració que s’allunyaria del tarannà del poble valencià, d’entrada més procliu a festejar la vida, l’esclat de colors de la primavera amb els tres dies de Pasqua: dies de jugar, embolar el catxerulo i d’anar a berenar/festejar. Però és evident que el Vaticanet (nom amb que la comarca coneixia Alboraia abans de l’esclat comercial de la xufa) no estava mort, estava de parranda!

     La potenciació d’una festa sobre altres és, en gran mesura, una elecció de les autoritats públiques i malgrat que l’església catòlica no és l’única confessió religiosa que hi ha al poble, gaudeix, encara avui, dels recursos econòmics i del poder fàctic per controlar la direcció dels festejos col·lectius. Tot plegat s’evidència una connivència tàcita entre el poder laic –públic- i l’església catòlica –privada- poc saludable en societats pretesament plurals.

Alboraia, abril 2012.

Alboraia per un forat II. D'eixos que van en bicicleta.

Segon capítol d'Alboraia per un forat. Recull d'articles publicats a Alboraia Digital al llarg de 2012. En aquesta ocasió versava al voltant de la necessitat i la facilitat que suposa moure's per Alboraia i el Cap-i-Casal amb bicicleta.

          
           No soc fallera. M’encanta la pólvora en el seu vessant festiu, però no soc fallera. El meu gos sí que viu durant el mes de Març en un continu estat de pànic revifat i augmentat amb cada impredictible esclafit. Tanmateix més enllà de tenir cura del trauma caní, les consentides festes falleres no m’afecten massa.

          Sortetge els carrers tallats, les carpes, les processons privades, les parades de bunyols que expel·leixen olor d’oli ranci i els monuments (a la coentor) amb la meua bicicleta. Tinc garantit l’accés a qualsevol lloc de manera ràpida i eficaç. Puc reconèixer durant aquests dies, pels gestos contrariats, els veïns que es mantenen ferms en la decisió de moure’s tant pel poble com per la ciutat amb el cotxe privat.

          La resta de l’any, però, quan les falles seran cendra, seguiré movent-me preferiblement en bicicleta. Alboraia té una infraestructura acceptable per a les bicicletes, moltes (encara no totes) de les artèries principals disposen del Carril-Bici per on circular amb preferència. En la resta de carrers, és una barreja de negociació tàcita amb mirades, senyals corporals, civisme i respecte. Darrere l’elecció de la bicicleta com a mitja de transport hi ha un compromís per u mateix i pels altres. La bicicleta no contamina, és molt barata de mantenir, afavoreix la mobilitat en la ciutat, ens ajuda a mantenir-nos actius i tampoc és menester que anem pels carrers com si fórem Alberto Contador després de sopar vedella... Hi ha ciclistes irrespectuosos com hi ha vianants amb vocació suïcida o conductors de motos o cotxes superbs, i possiblement dels primers, en un percentatge menor. Qualsevol ciclista de ciutat prefereix circular pel Carril-bici, però és condició prèvia necessària que existisca.

          Amb tant avantatge com hi veig en la bicicleta, anime el TetraGovern Xufer a impulsar polítiques que afavorisquen i faciliten la seua utilització. Caldrà augmentar i consolidar la xarxa de Carril-Bici; aconseguir que el tram que es dirigeix per l’Avinguda de l’Orxata cap a València no acabe enlloc i es connecte amb els trams de l’Avinguda d’Alfahuir i l’Avinguda Germans Machado de València. I si parlem de connectar, no seria possible un enteniment amb el MonoGovern Capitalí per portar fins a Alboraia el servei de ValenBiSi a l’entrada del poble?

          Vivim en un poble pla que està al costat d’una ciutat plana. A més de plana pot ser més habitable amb molt poc d’esforç ...Ploreu xiquets que pardalets tindreu!!

Març de 2012.