La quarta entrega d'Alboraia per un Forat va dedicada a les víctimes de l'accident del metro de València del 3 de Juliol de 2006. Des de la perspectiva xufera, primer es va soterrar la línia responent a una antiga reivindicació del poble, i ara es vol soterrar el deute -una legítima reivindicació com a resposta a la dolenta gestió. Però el que no fa el govern local, amb l'esquerra al capdavant és justícia amb les víctimes d'un accident que, pel que sembla, era evitable, mantenint els noms de les nostres places dedicades als responsables políticsde l'accident.
Pròxima Parada
Alboraia ha sofert darrerament unes profundes transformacions les quals,
entre moltes altres coses, han suposat la generació de nous espais. Entre
d’altres, una de les places més vives i més alegres del poble. Escalonada,
enjardinada i ben moblada, la plaça es diu García Antón. Per si vos ocorre com
a mi en assabentar-me i vos esteu preguntant quin insigne xufer s’amaga darrere
aquests dos cognoms, vos diré que cap.
José Ramón García Antón (Sant Vicent del Raspeig, 1948-2009) fou conseller
d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana entre març de 1998 i juny de
2007. Deu anys al servei del fidel votant en els quals destaquen la demagògica
guerra contra el sentit comú del “agua para todos” i la lamentable actuació
davant de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Aquell dia morien 43
persones i altres 47 resultaven ferides. Aquell dia va suposar un dramàtic punt
d’inflexió en els vides de moltíssimes altres persones: pares, fills, germans,
amics i amats...
Pel comportament que va tenir aquesta persona en el moment més crític,
pels valors xulescos, d’opacitat i irresponsabilitat que va transmetre,
qüestione la idoneïtat d’intitular una plaça, pública, vinculada a un servei de
transport públic (precisament el metro), amb el seu nom. Ocultista dels bons,
García Antón sempre refusà una investigació exhaustiva que esclarira un
accident amb més ombres que llums; negacionista com pocs, es va aferrissar a
una versió oficial desvergonyida i cínica que descarregava totes les responsabilitats
en una més de les víctimes, el conductor del comboi. Menyspreant el dolor de
les víctimes, directes o indirectes, les va evitar, ignorar fins la humiliació
defugint de les responsabilitats públiques derivades del seu càrrec. I tot això
ho féu a cost zero. O el que és el mateix, 43 morts + 47 ferits = 0
responsabilitats.
La tria dels noms de les coses, d’un carrer, d’una plaça, a un poble, no
és aleatòria o intranscendent, i molt menys, innocent. Ans al contrari, els
petits homenatges en què es converteixen les plaques a cada cantonada
reflecteixen els referents –humans o materials– del poble. Com exemple la
parada on va ocórrer l’accident del 3 de juliol de 2006. S’anomenava Jesús en
el moment de l’accident i Jesús esdevingué el topònim de referència. Només
quatre anys després, en desembre de 2010 es canviava el nom de l’estació
maleïda. No cal ser ni molt llestos ni massa mal pensats per esbrinar les
motivacions ocultes del Govern Valencià: eliminar-ne la referència quotidiana
-pròxima parada: Jesús-, soterrar en la memòria l’accident i tapiar la mala
imatge del Consell en tot açò. La pressió veïnal de Patraix ha aconseguit,
però, que aquest març passat, la denominació de l’estació recuperara, encara
que fóra en segon lloc, el nom de Jesús.
Tots els fills il·lustres d’Alboraia comencen
i acaben amb Peris Aragó? No hi ha altres noms per a una plaça? En aquestes
dates de finals d’abril a mi em ve al cap un de ben oblidat: xufer, combatiu,
fidel al poble i molt internacional! Però hi ha altres opcions, i si no són
persones, podem cercar llocs, coses o dates... 3 de juliol, que vos sembla? Que
els homenatges que faça Alboraia siguen en positiu, solidaris i propers a les
persones. García Antón que descanse en pau, si pot, però que el seu nom no embrute
les nostres places.
Alboraia, Abril de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada