dimarts, 11 de desembre del 2007

Adoro Lisboa



Lisboa tem histórias de reis,
De mares e de selvas
Lisboa tem histórias de hotéis,
De espiões e de guerras
Lisboa tem lendas de heróis,
Princesas, donzelas
Lisboa tem lendas do cais,
Do fado e navalhas;

Lisboa tem a tradição,
Dos bairros antigos
Vinho e saridnhas no verão
à beira do rio
Lisboa tem os rés-do-chão
E as altas mansardas
E há que descer e subir
Por estreitas escadas

Adoro Lisboa,
Eu quero-lhe bem,
Gosto de ver as gaivotas nos céus de Belém.
Adoro Lisboa,
E as histórias que tem
E sei que há muita gente
Que adora também

Madredeus.

estiguí a lisboa, l'últim cop a finals d'agost de 2007... l'adore com els Madredeus...

divendres, 14 de setembre del 2007

El retorn de la Formiga.

Vaig fer un blog amb l'objectiu de facilitar el seguiment d'un viatge ara ja acavat. Tanmateix, carambanos!! perque no continuar-lo amb la resta de viatges que he fet i que tinc planejats??!! ni que siguen els viatges psicotròpics...
Ja se que ara pedrem adeptes, però aquest és un exercici que faig per mi... i de pas, per vosaltres.

Aquesta és l'amenaça de la Formiga... ATrònika!!
pròxim capítol... Lisboa!

dijous, 2 d’agost del 2007

...com formiguetes...

No és que agonitze... és que s'ha acabat.
Només em queda donar les gràcies a tots aquells que m'heu seguit en aquest viatge... i convidar-vos a que seguiu també la pròxima aventura. Ens veurem en un altre racó del planeta, més lluny o més prop, més tard o més d'hora, però com sempre... com formiguetes... sense fer molt de soroll... deixant només petjades en la pols, perquè el vent les esborre...

Et veig al bar,
Fins ara.

dimecres, 4 de juliol del 2007

...el viatge que agonitza...

 


















 







Així és... aquest viatge esta agonitzant... esta en els últims dies de la seua existència material (després es reduirà a les meues memòries...i uns quants centenars de fotos...) ... esta finito, acavat!! Ara mateixa esta en els últims espasmes... eixos que tenen els moribunds... eixos que tot i sabent amb certesa que van a morir es resisteixen... així és que ahir vaig tenir sopar amb Raj i Natasha al Split Dining (guanyador del Premi Tron al millor restaurant Armidalense...) i després sessió de cinema; avui tinc sopar amb June Ross, qui ha tornat del seu viatge a Alaska o per ahi, amb Dani i Calolo que també estaran demà al sopar en casa de Iain Davidson... espasmodic... i ja el dissabte de matí prendré el tren cap a Sydney per passar alli amb Bettina els últims tres dies... ais!!

Estic fent-me la maleta i sencillament em molesta haver-la de fer... és com jugar a un tetris on les peces no encaixen; a més, com pretenen els de les companyies aeries que torne només amb 20 kilos?? concient del problema durant tot el viatge he anat pensant: "les coses materials no tene un valor real... guarda els pensaments Trini, ells no pesen". Tot i així, doncs, he anat acumulant cosetes, regals, n'he comprat algunes més... els consabuts suvenirs...
Igualment he començat a despedir-me dels llocs per on sempre passe, dels paisatges ja quasi quotidians que m'envolten, del cambrer que ja em servia el café com m'agrada sense preguntar, dels pardals que desafiant el fred continuen cantant, dels eucaliptus... tot plegat he començat a despedir-me d'Australia...

Huas!! ja torne XARLIS!!!

diumenge, 1 de juliol del 2007

L'Armidale Club.





























No hi ha res pitjor que un diumenge ací, per no passar no passen ni les hores... a més, crec que estic en una fase de bloqueig literari... o és pel fred o és perquè des de fa una setmana només faig que contar dies en dues direccions. La primera és un conte endavant, els dies que fa que no fume (avuí una setmana i ja quasi he perdut el conte); la segona direcció és la dels carrancs: cap enrere, els dies que em queden per anar-me'n... Total sia com sia, bé per les matemàtiques que m'anul·len la poesia o sencillament perque no hi ha molt que contar, ja feia dies que intentava posar un post i em resultava impossible... guarde tots els intents escrits... pura basurilla.

Al menys ara vos puc contar que aquest cap de setmana ha estat el millor cap de setmana Armidalense que la història recorda... hi va haver FESTA!!! (si tenim en compte que els diumenges són aborrits per definició i que no hi ha estat d'anim que canvie això...) El dissabte va ser molt bona!! Primer, els quatre amargaillos que s'han quedat en el College mentre la gran majoria esta de vacances es van reunir per compartir les penes i alegries... van comprar quilos i quilos de gambes i formatges i ens van convidar a portar cadascú la nostra veguda... així ho vam fer i es van ajuntar en un moment litres i litres d'alcohol... La gent que es queda en el College durant les vacances no són els més festeros de l'espècie humana, més bé són tot el contrari, però entre tant d'intelectual vaig conseguir reunir un grup d'inconscients i me'ls vaig endur al... ARMIDALE CLUB. Estos són Raj (de Fiji... l'indi que salva plantes), Persi (...uufff! el Sud-Africà) i Natasha (aussie amb sang italiana) als quals hem de sumar a Dani i Calolo (que ha vingut des de Canberra) que ja estaven al poble de "cenita para dos"... Ai... al Club música en directe: Blues trasnoxao de lo més xaxi. Ens vam pegar un bailoteo exagerao... (quines ganes que tenia!!) Natasha no s'havia emborratxat mai i jo li vaig prometre que l'ajudaria...

Si faig una reflexió a posteriori... crec que el tequila fou el que la matà... Igualment puc dir, que no hi ha res pitjor que el Rom australià (made by a country for a country)... autèntic mata-rates!! No mama, no!! no em vaig emborratxar... jo no, però ells si!!

Vam tancar el bar i, quan ens van tirar, ens vam refugiar a una de les Common Room del College... (ara ja em poden cridar l'atenció tant alt i tant clar com vullguen...) i vam continuar amb les restes del naufragi de la fartà de gambes... ai mama!!!
La penúltima festa australiana...

dimecres, 20 de juny del 2007

La teoria de l'alliberament repressiu.

Abans de res, a la dreta (del pare) teniu l'enllaç a la plana de la Universitat per si voleu partir-vos la caixa. Ahi esta l'entrevista que em feren, el resultat... Carai amb Australia!! he eixit més vegades en la Web que en tota ma vida junta!!

Però el que jo volia comentar aci, hi ho faré breument, és la teoria que he desenvolupat, que tot s'ha de dir, no és absolutament meua, sinò que he anat prenen d'aci i d'allí fins a tenir-la completa. Aquesta és diu TEORIA de L'ALLIBERAMENT REPRESSIU. En resum: que en societats de religió protestant, la repressió moral autoimposada és tant forta que les vies d'escapada són escases i els comportaments estranys. Per a més imformació espereu a que torne, i amb un café al davant la comentem. Però aquesta explica la doble personalitat aparent d'aquesta gent: el sosime predominant de dia i la salvajada nocturna; la rigidesa de la norma; l'estrictesa en el comportament i les seues alteracions.
Tot açò bé perque aquesta setmana m'han cridat l'atenció dues vegades, i ambdues perquè la gent és molt tiquismiquis... sincerament creia que estava essent un exemple d'educació i civisme i resulta que soc més bé el contrari.

La resta... tot el món esta abandonant el vaixell, com les rates. Avuí se'n va Christelle, i el dissabte Nathalie i Leslie... ja se n'ha anat Jenni... així, em quede un poc més sola, però encara en bona companyia.

dimarts, 19 de juny del 2007

...el cap de setmana...


Tot i que en la realitat ja estic més prop del pròxim cap de setmana que del pasat, virtualment faré com si acavara de pasar. Així doncs, després dels seminaris, entrevistes i tota eixa murga, per la vesprada estava convidada al natalici de Nathalie. I cap a allà que vaig anar. En una festa discreta, però entretesa, vam sopar BBQ a l'australiana (molt millor que no pas una paella, tot i que la carn estava més dura que una sola de sabata). A les vuit, tots en pinya, cap a l'espai on es feia el Japanese Punk Show... ai mare meua!! com que estava en el Campus, al costat de la cafeteria, en el UNE UNION, doncs tot el Mary White College estava alli. Tot un munt de cares conegudes... (que no de persones...). Musicalment... bé, millor dit, no hi havia vessant musical. Soroiosament no estaven del tot malament. Al menys només va durar una hora... Només una hora??!! i ja??!! ja s'ha acavat la festa??!! Des de luego... corberó!! bé, quasi que millor. Dani i jo vam continuar-la amb l'establert ritual del vi i la xarradeta, el puxo i la musiqueta...

El dissabte vam anar de compres: jo em vaig comprar un xulíssim billet de tren, sols anada, a Sydney, per al dia 7 de Juliol per passar allí l'últim cap de setmana abans de la tornada. Vam pegar unes voltes per Armidale, vam entrar en alguna que altra tenda, vam carregar de vi per a la setmana i vam parar a dinar en el Wicklow... res d'especial...

Per la nit, aborrides del fret i del vi, vam decidir cridar un taxi per que ens portes al cor de la ciutat... (juas, juas...) i estant allí esperant cotxe, va apareixer Yuval, el jueu, que es va apuntar a la festa. Els vaig portar al Armidale Club... el millor garito de la ciutat amb diferència... si el meu cor no estiguera tant Tocat, em faria del Club del Armidale: la llar encesa al vell mig de la sala, una música de companyia... sonava Van Morrison... un cambrer enrotllat i simpàtic... que acavaria convidant-nos a uns colpets del color de la mar i a la millor cervesa australiana (segons els entesos en materia): James Squire. Vaja, no puc dir que em despendolí... obviament no ho vaig fer, però am va vindre molt bé canviar de paisatge...

dissabte, 16 de juny del 2007

15 de Juny de 2007.



L'hivern fa dos dies que va arribar seriosament. El fred és intens; la boira ha desaparegut per deixar pas a un cel nítid, clar i gèlid... doncs com be diu ma iaia, amb el cel ras fa més fred... i tant! ens alcem tots els dies amb els sòls glaçats d'un aspecte blanquinós... tant sols a migdia, quan el sol ens pega de ple, podem notar la tímida tebiesa de la calor de l'astre rei. Res més, després pur fred. Contradient qualsevol indicació mèdica, des de fa tres nits Dani i jo, i després qui es vulga sumar, ens n'eixim, després de sopar -a mitja tarda-, a veure'ns un vinet... hem gaudit de companyia variada: paquistaní, xinesa, israelita i francesa (si no fora perquè sempre us dic que estic a Austràlia ni vos ho creuríeu, eh?). Escoltem música i xarrem. Les hores passen més agradablement que no pas tancades a l'habitació.


Entre tant de fred, avui divendres he tingut el Seminari. Els he donat una lliçó magistral d'art llevantí, i també de com ha de ser un seminari: concís... d'exposició clara... i no tant llarg com per avorrir els més entusiastes seguidors d'un art que no coneixen... tanmateix no les tinc totes amb mi que m'hagen entès al 100% doncs l'anglès que jo practique manté uns estranys i forts accents de no se on (valencianets??). Bé, sia com sia, estic contenta per haver-lo fet... m'ha resultat fàcil. Al final dels 10 minuts d'aplaudiments, de veure la gent de peus, cridant-me coses irreproduibles, aglopant-se a les primeres files tractant d'alcançar-me amb les seves mans i quan hem aconseguit callar les centenars de persones que omplien la sala, un tipo s'ha acostat cap a mi; els he donat permís als meus guardaespatlles perquè el deixaren passar... era un periodista del New York Times que volia entrevistar-me...

Deixant de banda els somnis de grandesa, n'érem 7 a la sala contant-me a mi (així i tot n'érem més que al primer seminari -i únic- al que he assistit) i el periodista era de la UNE (University of new England). Amb un cafè calent i fumejant al davant i uns cigarrets que a dures penes podien sostenir els meus dits arrupits de fred, m'ha fet una sèrie de preguntes; d'on venia, que feia, quina impressió tenia d'Austràlia... i després la pitjor part... la temuda foto. Per suposat he aplicat censura... perquè el tipo estava amb la seua càmera tant damunt meu que no hi havia manera de relaxar-me... Després al 'tajo' novament, a deixar que la vesprada passés plàcidament dins el calent i acollidor despatx fins l'hora de sopar: avui BBQ i concert de punk japonès a càrrec del grup de Yosu... inclús per als 'PhD students' existeixen els divendres!

dilluns, 11 de juny del 2007

Coffs Harbour: El PACIFIC



Els dies van passant. Sí. Cert. Tanmateix, tracte d'aprofitar-los al màxim... encara que de vegades no trobe res millor a fer que deixar passar unes vetllades interminables després d'haver sopar ja a les sis de la vesprada... Podria veure la tele o llegir els diaris i així adonar-me'n que a només uns centenars de kilòmetres d'on em trobe els ciclons, les tempestes i les pluges torrencials estan acabant amb vides humanes. Tanmateix, nosaltres aventurers, vam anar-nos-en a la costa... d'excursió de cap de setmana, ignorant els perills del clima i buscant una escapada ràpida i fugaç d'Armidale... El fred que feia el divendres, que sempre ve acompanyat per una altíssima humitat que la boira ens proporciona, era inconcebible. Vam prendre l'autobús a les 4 de la vesprada i plovia, així que res feia pensar que el clima seria tant propici en la costa del Pacífic. Després de parar en Dorrigo, un poble en meitat del 'rainforest', durant quasi una hora, pelar-nos de fred i fumar uns cigarrets vam arribar a Coffs Harbour. Supose que si dobla en població a Armidale (çò vol dir al voltant de 50 mil persones aglutinades al voltant del port) ja la consideraran una ciutat, no? ...no les tinc totes amb mi.

El Backpacker no estava del tot malament: un new-zelandés (un kiwi) ens feu de guia mentre ens arreplegava en l'estació d'autobusos; i aquella nit ens porta al Night Club més concorregut de la ciutat que en ple més de Juny es troba en temporada baixa. Així i tot, cap a les dotze de la nit hi havia bastant ambient a la disco... Aquella fou una bona primera impressió.
Al mati següent, tot i que ens costà arrancar, vam aconseguir arribar fins a la platja. El Pacífic. Primer encontre... Unes ones per a surferos (que no falten ni en temporada baixa), una arena per a encantats de la vida que gaudeixen d'un passeig o senzillament de tombar-se al sol (tímid, però suficient) que ens oferia el matí de dissabte. Em vaig banyar a les aigües d'un mar que, des de la costa, no sembla molt pacificador... l'aigua estava en son punt: no és la sopa rebullida de la Mediterrània, però tampoc és la fredor que et paralitza a l'Atlàntic... estupenda! això sí, la vaig trobar bastant salada.

Aquella nit encara tindriem ponxe fins a rebentar i després més Night Club... vaig beure una mica... (no màma, no; no em vaig emborratxar.... quasi), vaig ballar una mica més... i em vaig riure a cabassades. Perquè en el grup hi havia per a tots els gustos: un xiquet de 18 anys de Hong Kong: Anthony; un seriós taiwanes: Jason; un divertit japonés: Yosu; dos franceses: Nathalie i Christelle i jo. Multi-Culti!! 

El diumenge vam trobar-nos un check-out molt matiner, una semi-ressaca i un mercadet per entretindre'ns. Encara tornariem a la platja per passar les últimes hores abans de pillar l'autobús de tornada a l'ensopiment...

dimarts, 5 de juny del 2007

Wollomombi. Expulsats del paradis.


























Com que no em resigne a quedar-me tancada en el college per el que em queda d'estada vaig organitzar el passat cap de setmana, diumenge per a ser més concreta, una excursió pels voltants d'Armidale. Primer pensava llogar un cotxe, no eixia molt car, menys si compartíem les despeses, però després tot va eixir millor: hi ha un xalaillo pel departament que es diu Antoni Karasulas. S'havia passat un més per Europa, primer a Barcelona de congrés i després pegant-se una volta per França. Com havia estat sol tot aquell temps, quan li vaig dir que aniria d'excursió em va dir que ell vindria amb mi perquè entenia el que era estar sol i tot açò i tot allò... francament, va ser una sort que ens acompanyara, perquè ell sabia els llocs i perquè esta xalao i no parava de xarrar... i de gastar-li bromes a Christelle (la major de les gabatxes que també vingué) per ser francesa; jo em vaig sumar al joc i ens vam passar tot el dia clavant-nos amb els veïns. Honestament insuportables. Dani, la xilena, també va vindre.

Però vaja... no va dir molt. El cinquè viatger en discòrdia va ser Ichiro, el gos d'Antoni. Ja estàvem en les Wollomombi Falls, gaudint d'unes vistes magnífiques... allà on la terra s'ha engolit la terra per crear unes cataractes de centenars de metres de caiguda lliure... quan uns avorrits de la vida ens van dir primer que el gos no podia estar allí perquè podia caçar algun coala, o que, si més no, si els coales ensumen els gossos no baixen dels arbres en dies (ah! i jo que creia que en ensumar humans ja tindrien prou per no baixar!!); després van cridar el Ranger (forestal) que va vindre des d'Armidale (més de 60 km) per fer-nos fora del parc.


Així que aquell dia vam ser expulsats del Paradís. I només vam poder trobar en les rodalies un lloc on ser benvinguts: Wollomombi Store & Pub. Imagineu-vos en una aldea abandonada, conformada per sis cases i mitja, on quatre grangers avorrits un diumenge de matí bevien cervesa i s'emborratxaven. Una estufa de llenya calfava el fred ambient d'un dia gris que acabaria sent plujós. El lloc era un cobert de plaques d'uralita, quatre taules, tres cadires i un sofà vell i polsós. La companyia era molt ruda, però molt millor que no pas els pseudo-ecologistes que ens havien tocat la gaita... així que vam compartir amb ells alguna de les seues cerveses, unes risses i vam fer via.

Aquella nit encara aniria al cinema a vore una pel·lícula que em semblà, si més no, visualment preciosa: Curse of the Golden Flowers. Una delicadesa de detalls i de colors, així que si em permeteu un consell, si l'heu de veure, feu-ho en la gran pantalla.

diumenge, 3 de juny del 2007

Canberra i l'art dibuixat



En Canberra he estat, tot plegat, tres dies amb les seues tres nits. En un simposi sobre dibuixos aborígens, així que hi havia de tot: art rupestre, però també art contemporani, aproximacions multidisciplinaries als dibuixos i pintures dels pobladors: antropològiques, arqueològiques i des de l'història de l'art. De Canberra no he vist més que el que els taxis a tota velocitat em permetien, anant d'una casa a una altra a sopar, de l'aeroport al apartament en el campus i d'aquest a l'aeroport. No molt. 

Exepte el Old House of Canberra (res especial) i el Australian National Museu (on curra Mike Smith) un museu fet des del present, amb una visió cap al futur molt interesant, no només interesat en el passat, molt més que aixó. Tot plegat en un marc incomparable d'un edifici modern, vantguardista, innovador, colorit... molt xulo! Total, Canberra s'ha reduit al vi de final de sessió cada vesprada i als sopars orientaloides; m'he despedit quasi segur que per sempre de Mike i he pogut vore art contemporani fet pels aborigens... ja esta bé de tant de passat!! ara toca un poc de futur!!

dijous, 31 de maig del 2007

si els valencians foren negres votarien al KKK


La gent del Red Center.



Primer haig de parlar de la dona que ha fet possible la meua estada al desert. Aquesta és June Ross. Sencillament genial. sabeu? és una dona normal, amb el seu geni cagat i moments divertits, activa, dinàmica i una boja per l'art rupestre. Jo me l'esperava més jove, però no, deu rondar els 60 i malgasta energies des del matí a la nit. Sencillament genial. Després esta Mike Smith, reconegut arqueòleg, especialista en el desert. El primer encontre no fou molt afortunat: al baixar de l'avió portava sis hores sense fumar i el primer que vaig fer, com imaginareu tots els que em coneixeu, fou encendrem el cigarret que ja duia liat des de les altures, i va i resulta que el tipo és 'al·lèrgic' al fum i em volia a 50 metres d'ell. Després, respectant aquesta norma, la relació ha estat més que bona. És divertit, encuriosit, més pausat que June i té una conversa en la que, tot i el que sap, et permet sempre entrar i participar.

Després està Calolo, xilé, passats els 50, mai haguera dit que era un home de ciència, té aspecte encara de xiquet, però és molt divertit, li encanta cantar i tocar la guitarra i hem compartit moltes cançons en el viatge. En últim lloc (seguisc un ordre cronològic, res més) està Dani, xilena, 32 anys, doctoranda en art rupestre, no parla ni papa d'anglés, més serieta, però amable, atenta tot i que tardoneta... l'unica falta que li pose és que em va dir que pareixia més major del que soc; ai, ai ai... jo que encara em veig una xiqueta.... Ara esta compartint el despatx amb mi i jo agraisc un poc de companyia, ja sabeu... m'agrada xarrar i necessite a algú a qui molestar... 

Després estaven els rangers amb els que he compartit algunes hores i nits a la fresca: Phil i Kylie i Shanon d'Owe Spring Reserve, Simon, Kim i Amanda, i Mike i Kasha de Watarrka National Park, crec que ells també agraïen una mica de companyia... doncs viuen aïllats, a kilometres de qualsevol imprempta de civilització; Lio, l'aborigen que ens ensenyà el que és la dignitat dels pobles abandonats i que compartí amb nosaltres una miqueta de la seua sabiduria; Graechel, la perdiodista de la nacional, que aparegué un matí i es passà tot el dia fent preguntes... i al matí següent, desaparegué. En general, vam ser un grupet bastant amigable, després Mike se'n va anar i ens vam quedar més sols, hem estat quatre fins a última hora quan vam deixar a Calolo en Canberra i hem arrivat a Armidale només tres supervivents.

dimecres, 30 de maig del 2007

L'Outback: el desert que no ho pareix.


Aterrisses a l'aeroport d'Alice Springs i de seguida et montes en un 4x4. El primer que intueixes és que aquest serà el teu company durant més hores al 'bush', així que busques una posició còmoda i et llances a la carretera. Al prinicipi aquesta esta asfaltada, per uns centenars de kilometres, però de seguida dobles en un carril que no ho pareix i comença l'aventura en el Red Center. La pols que alça el cotxes és roja com roig és el carril, com roja és l'arena que t'envolta... Tot un roig espurnejat del verd de l'espinifex, del marró dels matolls secs i del blanc del troncs del Gum-Trees que, digníssims i bellíssims, s'alcen als llits dels rius secs. Així és, un desert que no ho pareix. Verdíssim. Tremendo. De kilometres i kilometres de planures només interrompudes per unes tímides serralades, poc sobreeixides, que permeten a l'aigua generar uns torrents devastadors que només pots intuir per les cicatrius en la terra i els arbres caiguts en la batalla.


Amb el 4x4 t'endinses seguint el serpentejant carril roig, travesses el llit del riu una vegada i una altra, ara travesses una vall menuda i tancada, ara t'obris pas en la planura... durant hores vas sacsejada per la inconsistència del camí... en un rebot continu que et deixa les cames endormiscades i el cervell batut. Després d'hores de cotxe -en Australia res esta prop-, baixes com pots mentre pregues que els peus et responguen a la teua voluntat d'avançar i carregues el bulto a l'esquena amb la imprescindible aigua i la imprescindible càmera i comences a caminar. El desert no és especialment difícil de caminar, malgrat l'arena que t'enfonsa els peus i els incomodes còdols... i, finalment, arribes al lloc desitjat (bé, no sempre, però açò és una altra història) i passes allí el temps necessari per a que quan les cames i el cervell tornen al seu lloc tornes a pujar al 4x4.

Tot i la vegetació enganyosa que gaudiem, és precisament la falta d'aigua i la impredictibilitat de les pluges el que li dóna aquesta definició de desert a tant bast territori. Les tres gràcies van propiciar que just un dia abans de la meua arrivada ploguera al Outback (outback és el terme australia per al que els yankis coneixen com FarWest) així que a cada visita als WaterHole (bassals més o menys permanents) l'aigua ens regalava un paisatge pintoresc i ple de vida. Aquesta vida és una explosió de pardals de mil colors, amb mil cants diferents, amunt i avall; aquesta vida és una explosió d'insectes engorrosos i d'amfibis ballarins, però no de grans macròpods, els cangurs han estat els grans ausents del viatge.

dilluns, 14 de maig del 2007

La Paella Australiana.


...mmm... després que la festa em resultara una mica decepcionant va tocar-li el torn a la paella. La festa? vam alternar un parell de garitos (llamense 'pubs') de l'Armidale nocturna... tan vuida com la diurna... i l'unic que per a mi tenia un poc més d'interés era el Armidale's Club, un antro de perversió i luxuria... ...mmm... que va! el lloc dels 'Hippy' segons les meues informants... amb una llar encesa al centre de la sala, música en directe: tres 'maxuxos' tocant country-music, però que vaja! era un ambient bastant agradable, no per a desmadrar-se, però sí per a passar una bona estona el divendres per la nit amb una cervesseta i una conversa amena. Però a les gabatxetes no els pareixia un lloc adient per a una nit de festa. Vam arrivar a un altre 'pub' on uns post-adolescents tocaven alguna cosa que pretenia ser 'grunge' (amb l'edat em faig exigent...), però ai Ferran, si els hagueres sentit, hagueres plorat!! La tercera i última opció va ser com no podia ser d'una altra manera el pum-pum (Bacalao). total, a dormir prompte que al dia següent m'esperava, si més no, un dia dur...
Com estic tant canviada, ara m'alce prompte (i em gite més prompte encara, clar) i el dissabte no fou una exepció (ni el diumenge). Vaig anar a vore si estava obert el Keeping Center, però no. Per compensar-ho estava oberta la Galeria d'Art de Nova Anglaterra (un altre dia parlaré de Nova Anglaterra)... no soc una entesa en art contemporani... però a mi em va pareixer bastant ordinaria... no se Pepa, tu que n'opines??

i a les 12:30 puntual com un rellotge estava jo en casa d'Iain Davidson. La paella estava al foc, encara no havia posat l'arrós... però ja es podien veure les gambes flotant en el caldo. La resta de convidats anaven acudint... després em van contar que es que tota la intel·lectualitat Armidalense (o part d'ella com a mínim) havia conegut a Jose López, el valencianet del que ja vos he parlat... i els havia causat tanta i tant bona impressió que aprofitant que hi havia dos nadius de la terra de la paella i que Iain (i açò és una opinió meua) esta en un flash-back continu amb tant de valencià rondant sa casa, doncs havien decidit fer la paella i tot això... total que José López esta fent turisme en Kakadu i jo, sincerament, hagués preferit una BBQ a l'australiana abans que la paella que evitaré descriure per no ferir sensibilitats... Això si, vaig deixar el plat net. Complidora. El més graciós es que per acompanyar la paella havien fet... SANGRIA!!! per ajudar a empassar-se l'arrós. Les postres, les postres m'agradaren.
Bé, la conversa era agradable, doncs aixó, una conversa de gent ja major... (clar, imagineu-me a mi, Trini, envoltada per persones tant majors, amb tanta experiència vital -que si jo he viscut ací, que si jo he viscut allà, que si jo he fet no-se-que, que si jo he sigut no-se-quantos...- que estava entre aborrida i asombrada). Després del café, desapareguí...
La proxima paella... la Valenciana.

dijous, 10 de maig del 2007

...de pintures i koales...



Esta setmana esta resultant més agitada que no pas l'anterior... serà perque un cop assentada... (me'n torne a anar) Bé, no he parat de fer cosetes... Ahir vam anar a visitar unes pintures, ai!, al Mount Yarrowick. Aci no tenen muntanyes, és a dir, tot és un pujar i baixar lleugeres pendents, però no tenen muntanyes pròpiament dites. Aquest Mont, sense ser una muntanya, ja té un aspecte més... digne. Actualment és un Parc Natural, propitetat de la comunitat indigena de la zona que, vos conte, ací en Armidale semblen bastant organitzats, però ja vos diré més quant visite el Cultural Center & Keeping Place. Les pintures s'estenien en el mini refugi que proporcionava una roca tremeeeenda... i allí, un fris d'uns 3 metres plenet de petjades de pardals, cercles vuits i puntuacions... El guia que ens acompanyava era alguna cosa així com el rebesnet del 'elder' (el iaio) de la tribu a l'arrivada dels blanquets, no vaig conseguir de pillar-li'n ni una!!. El paisatge, el bosc, era mooolt bonic, amb arbres gegants, amb un baix-bosc poc dens que et permet endinsar-te... i tot en un dia gris, quasi plutjòs, que li atorgava un caire molt romàntic al lloc.

Avuí, i gràcies a les francesetes que em van avisar (i convidar) he anat a vore Koales, així que Patri, si estas per ahi, aquesta foto i un video que t'he fet són els meus regals australians per a tu. Són menudets... i bastant graciosos. El lloc era un Centre de Cura dels Koales que es troben per ahi malalts, o ferits... però la dona que el duia tenia de tot. Wallabis (com cangurs, el xiconino que hi ha dins la bossa de la foto de baix), loros, cacatues, una cabra, molts gossos... Avuí, i segons ens han contat, als koales els hem caigut bé i estaven molt actius, bé, no tots clar. Però ens han regalat moment molts tendres, molt graciosos... 
Esta nit tinc un sopar fora del Mary White College, en Armidale poble... a coneixer gent, beure cervesses... i "lo que se tercie" i demà tinc PAELLA a casa d'Iain... ai, ai, ai... (Máma, jo sempre preferiré la teua encara que, enten-me, demà et seré infidel). Ja vos contaré.

dimarts, 8 de maig del 2007

El Mary White College


Iain em va conseguir una plaça al 'College' que esta dins del mateix campus, és a dir, entre casa i el treball em separa un camí de 3,4 segons de distància. No esta mal, eh?? El College esta molt bé, molt net, bon menjar, molt tranquil... bé, de fet és tant tranquil que de vegades fa poreta.

No se si serà important, però com a mínim significatiu, que després d'una setmana he conegut (i quan dic conegut vull dir que he intercanviat alguna cosa més que els noms, la matèria que estudiem i la procedència) a tres franceses -A les infants de la patrie...-, un indi i un valencià. És a dir, tot els que tenim un fort accent estranger estem en un grupet (el mateix els succedeix als asiàtics, perque sempre els veus més o menys junts...) i els australians van per una altra drecera... Jo ho puc entendre... només haig de pensar en el geto erasmus a València... bé, tant se me'n fa, perque són bona gent. El valencià, profesor d'econòmiques a la UV, ja se'n va, ara mateixa esta de turisme en Kakadu National Park, però li queda una setmana ací i després torna a casa; les gabatxetes són molt gracioses, estudien filologia i estan molt decebudes amb els resultats de les eleccions a president de la Republica; i l'indi és un tio molt interesant... esta fent el doctorat en agrícoles (la seua tutora és una iraní molt enrotllada... que s'ha fet fotos amb Ahmadineyad, segurament perqué el recolça) i la tesi tracta de garantir la supervivència d'una planta autòctona australiana que esta extingint-se perque al reduir-se el nombre d'individus la genètica s'afebleix i les plantes no són suficientment resistents. Així doncs es dedica a llegir els ADNs i ha de tractar de conseguir modificar-lo per augmentar la diversitat per fer novament viable l'espècie. Ben mirada, la planta no té res d'especial, però clar, després d'escoltar la història...

Per altra banda, el College, té un regust ranci a pel·licula americana... on tots són joves, guapos, intel·ligents i celebren les seues festes a la desesperada... les xiques de repent peguen un crit (totalment gratuït) per demostrar la seua sorpresa o qualsevol cosa així; els xics són autèntics tios-duros (però jo crec que la mitja d'estatura deu rondar el 1,65...) i després, com en totes les pel·lis, estan els 'raros'... amb el cap gatxo, no parlen, no es relacionen... Els actes públics són demostracions de competitivisme (esgarrifós) on els millors en qualsevol matèria reben premis davant la resta... Ni a França (segons els testimonis vius que he pogut arreplegar) ni a València pots veure res igual... Això és un Formal Dinner... o traduït: un sopar llarg, aborrit i cursi...

dilluns, 7 de maig del 2007

Mira Anna... CANGURS!!!


Com he anat explicant, ja he tingut l'oportunitat de veure cangurs (i de tastar-los!), alguns de bastant a prop... i es que, per comparar-los són com les nostres cabres monteses, és a dir, si vas a la muntanya en veus. Als cangurs els pots pillar desprevinguts, fent la siesta, a la fresca d'un eucaliptus, així que de repent t'ixen d'un bot (et peguen un bon ensurt perque no te'l esperaves) i se'n van corrent... car no es queden a veure qui ets i si les teues intencions són bones... o no.
Tanmateix, he tingut l'oportunitat de fotografiar aquest exemplar de mascle adult, que tranquilament bevia aigua fresca a una font en Perth. I a més, vaig poder tocar aquest canguret perque anava una mica marejat i s'havia clavat en la bossa equivocada... en la bossa verda d'una xica de Karratha (un poblet en mig del no-res)... quan li preguntí a la xica si podia tocar-lo em va mirar amb uns ulls que ho deien tot:
-que passa que mai has vist un cangur o que neonata urbanita-provinciana!!??
-...mmm... ...jjooorrr... poix no!
i molt menys tant menudet, i tant de veres i tant a prop. Total, que el toquí tot el que vaig voler, li vaig furtar dues fotos i me'n vaig anar... més contenta que unes pasqües!!

dissabte, 5 de maig del 2007

Històries per a no dormir. Part II.

No sé que seria pitjor en el segle XVIII si ser aborigen en la acavadeta d'estrenar Austràlia o un/a Inglés/a pobre en l'esplendorosa Anglaterra Victoriana. Total, que ara que tenien un continent "vuit" tot per a ells i unes presons sobre explotades doncs que millor que deportar allí a tots els que els sobraven? I així ho van fer. El 1788 es fundava Port Jackson (ara es coneix més com Sydney) amb 717 presos, dels quals 188 eren dones, 210 soldats d'infanteria del gloriòs exèrcit Reial i tot un seguit de burocrates i politics per organitzar la colònia penitenciaria. A aquesta li seguirien moltes altres colònies penitenciaries arreu del continent: la de Queensland en la bahia de Moreton, la del riu Swan en Austràlia Occidental, la de Hobart en Tasmania... Les condicions del transport del convictes devia ser tal, en un viatge per mar que durava al voltant de tres mesos, que a principis del segle XIX el govern anglès pagava un plus als metges, guardes i demès per cada convicte que arribava viu a Austràlia. La pena solia ser alguna cosa així com: 25 anys de deportació i després tornar a la Mare Patria... o commutacions de penes de mort a canvi de la cadena perpètua en l'exili. Certament, algunes infraccions eren molt greus, assassins en sèrie, estafes tremendes... altres tansols haver furtat un bocí de pa. El presoner més jove que es va allotjar al Hyde Parck Barracks (la presó de Sydney) tenia 9 anys. El convicte de més edat que arribaria a aquest mateix port tenia 75 anys (el millor de la història es que va morir en Austràlia als 100 anys...).

Per suposat estes persones no estaven senzillament empresonades, sinó condemnades a treballs forçosos... van construir la infraestructura de la ciutat en bolquers, els camins que la connectaven amb ves a saber que... van explotar les mines, canteres, boscos i demès que el nou continen oferia gratuïtament a l'Imperi... Total, que entre tant de borinot hi havia, com a mínim, un amb vocació de poeta. Aquesta breu poesia la va deixar escrita en la seua cel·la: I was de convict/ sent to hell/ to make in the desert/ the living well/ I split rocks/ I felled the tree/ the nation was/ because of me. (traducció espontània i instantània: Jo vaig ser el convicte/ enviat a l'infern/ per fer en el desert/ la vida bona/ Jo vaig picar les pedres/ jo vaig tallar els arbres/ la nació es feu/ gràcies a mi.) Molts es van quedar després de rebre la carta de llibertat (no és del tot mentida el mite del naixement d'aquest país... ) altres, van morir en l'intent i molts d'ells van tornar a Anglaterra. El transport de presoners s'acabaria al voltant de 1850.

Històries per a no dormir. Part I.

Les motivacions que van dur els anglesos a posar els seus ulls primer i els seus peus després en aquestes terres són bàsicament dues: els recursos naturals de noves terres amb la potencialitat de nous mercats 'overseas' per engrandir l'imperi després de la independència yanki (mercat que no era tal, perque el senyor del Kakadoo o del Uluru o d'on vullga que siga no tenia ni la intenció ni la idea de comprar res a un mercat) i, clar esta, aclarir una mica les presons angleses.
Amb contactes i coneixement de la terra des de un parell de segles abans, els primers assentaments són els de l'est: El 1770 el pirata James Cook (ells l'entitolen capità...) prenia possessió de la nova terra en nom del rei d'Anglaterra. Des d'ahí amb més o menys fortuna una incessable processó d'expedicions sufragades per la corona o per capital privat es van dedicar a reomplir els vuits del mapa...
Des de l'inici, els contactes amb els pobladors aborígens són quasi sempre violents; obligats a treballar gratuïtament i gratuïtament represaliats, esclavitzats o senzillament massacrats. La terra els va ser furtada en pro de la ramaderia d'ovelles i vaques dels nouvinguts, de l'establiment d'Indústries, de nous assentament.... Reduïts i tancats en reserves -d'indis- igual que les yankis, però menys famoses (ara entenc que Kakadoo siga tant interessant de visitar... estan allí totes ixes persones tant exòtiques que parlen raro, no porten roba i ballen com si estigueren endimoniats...) La població indígena, a més, comença a patir les infermetats europees (a que aquesta història vos sona?)... i podriem pensar que aixó es fruït de la mentalitat europea del segle XVIII.
Tanmateix, sembla una mentalitat molt resistent al pas del temps... En Queensland (un nom molt apropiat per a aquest estat) fins a 1920 matar un aborigen no estava penat; fins a la dècada dels '60, del segle ja passat, els indígenes no tenien ni tant sols nacionalitat australiana (que eren doncs?). No seria fins a 1967 que se'ls atorgara el dret a votar. Fins a fa 25 anys, els xiquets indígenes que s'escolaritzaven ho feien perquè tenien un certificat mèdic que els ho permetia. Estos xiquets, a més, es troben en situacions més que precàries, més del 30% sofreix alguna infermetat que els blanquets creiem cosa del passat (pot ser d'ahi la necessitat del certificat del metge...¿?) Pel que respecta als adults, 1.800 de cada 100.000 estan en presó (front als 100 blanquets en presó per cada 100.000) i a més tenen un índex de suïcidi en presó 20 vegades superior a la resta de races. I és que ser de pell bruna i nas xato en una presó aussi deu de ser per a suïcidar-se. Per acabar amb aquesta lletania, actualment, a 2007, els indígenes poden reclamar les seues terres, però... ALTO! no aquelles que estan en mans de companyies mineres o grans explotacions ramaderes abans de 1993, és a dir, només poden recuperar la seua terra les tribus del desert (uis, quin descans saber-ho).
Jo els he vist pels carrers, pudents, mal vestits, borratxos, sí d'alcohol i de tristesa, malalts, en els guetos per on només passa l'autobús per equivocació, tirats a la vora de les llargues carreteres australianes sense res millor a fer... prostituint la seua cultura per uns cèntims a turistes com jo... És o no és una història per a no dormir?

Sydney... capital.


Parlar de Sydney és complicat. Per on comence? Bé, podria començar dient que és una ciutat molt gran i molt cara, però clar, això no diria molt al seu favor... d'ahi que m'haja tirat uns quants dies sense penjar cap nou post al blog... i que ara els penge tots de colp (pels preus de Sydney primer i per els problemes tècnics després... un cop ja arribada a Armidale). Podria, també, començar dient que ara en Sydney hi ha de tots els colors exepte del color blanc-pàl·lid-australià... O podria començar parlant dels terrorifics inicis de la ciutat, tant en el tracte als seus com en el tracte als que no eren com ells... Igualment, podria començar per explicar els llocs tant bonics que tenen, que s'ho han montat molt bé per a que qualsevol nouvingut a la ciutat es trobe, si no com a casa, bastant agust; l'orografia tant especial i tant ben aprofitada com és la bahia de Sydney; etc. però no, jo només contaré la meua historia... de formigueta.


En Sydney he estat en carrerons on m'entraven ganes de córrer (ai! si la condició física m'acompanyara....); A Sydney m'he perdut (ja era estrany que no em passara abans...) en barris on totes les cases semblen iguals, on tots els carrers semblen iguals... on no hi ha ni Deu a les 12 del matí i on m'he passat hores abans de trobar l'eixida... Això si, puc dir que les cases de la gent de Sydney, la de veres, la que viu allí els 365 dies de l'any (o la major part d'ells) tenen un toc especial, un aire com de casa victoriana (o alguna cosa així) amb unes reixes als balcons i a les portes dels jardins molt boniquetes... i, ara sí, el jardí que no pot faltar, és de dimensions europees (çò vol dir, més menuts).

A Sydney he passejat per platges d'arenes blanques i aigües transparents; he sopat en restaurants tailandesos; he assistit a concerts de jazz senzillament màgics; he conegut una coreana que no sabia si venia del sud o del nord (de mar endins o de terra enllà...), una canadenca (argentina fins als 4 anys) i una iaia un poc plasta que havia estudiat a la UNE i havia viscut al 'College' des d'on jo escric estes notes ara... A Sydney he pujat als grans ferrys que et porten de bahia a bahia i d'illa a illa... i com no, a Sydney, m'he passat tot un matí en el jardí botànic... també tractant de trobar l'eixida. En Sydney, havia de ser així, he visitat la Opera House i el Harbour Bridge, la Darling Harbour, The Rocks i el Queen Victoria Building. En definitiva, aquesta formiga perduda en les antípodes ha pasat una bona estona ací, en Sydney.

divendres, 4 de maig del 2007

Indian Pacific... el viatge dels romàntics.



Adelaide m'ha agradat molt, la gent que he trobat allí, el que he vist... tot plegat un bon lloc per a viure. Però la setmana s'acaba i jo haig d'estar a Armidale el dia 1 de Maig. Així, vaig decidir que el tren seria el nou mitja de transport per a desplaçar-me. El tren no és barat (de Perth a Adelaide costava el mateix -si més no quasi igual- el bitllet de tren que el d'avió, la diferència estava en el temps: dos nits i tres dies en tren, menys de tres hores en avió), però m'abellia agafar el més clàssic dels trens australians: L'Indian-Pacific, que com el seu nom indica et porta d'un oceà a l'altre a través dels paratges més magnífics que he tingut l'oportunitat de contemplar en Austràlia. Així doncs, només he fet la meitat (menys de la meitat per a ser exactes) del seu recorregut, i així i tot m'he tirar 24 hores damunt una màquina vella i envellida pel tràfec de tant de passatger...


Vaig eixir d'Adelaide a les 10 ben tocades i el paisatge de seguida va mutar des de les rodalies típiques de qualsevol ciutat (industries ací i allà, barris de cases al més pur estil anglosaxó... -però en dimensions australianes, això si- grans autopistes d'entrada i eixida...) al paratge més agrest, sec, homogeni... marró, al paratge més pla que se m'ha permès veure mai. Durant tot el dia ni una trista muntanya, i que dir-vos d'una serralada, no saben el que és... una basta planícia s'estenia a les dues vores de la via... els arbres es concentraven a les marges dels rius, i només allí els veies gaudint en reunió, després, tant sols alguns atrevits eucaliptus temptaven les condicions climatològiques estenent les seues arreles en meitat del no-res; les herbes ací tenen un color marró que emfatitza i recalca la sequera que pateixen... Mentre el sol ens ho va permetre vam gaudir d'aquell paisatge... tot espurnejat d'ovelles, les més, vaques a tot arreu, i alguna que altra parella d'emús (per fi s'han deixat veure tant estranyes aus!) que el tren despertava de la becada vespertina. Durant el trajecte he vist també cangurs, sempre alertada per Peter, un iaiet encantador que em feu d'amfitrió durant tot el viatge; uns cangurs grisos, i... jo crec, que més menuts que els cangurs rojos que veia a Karratha. Tant se val, la nit ens va caure damunt... i l'obscuritat feu el viatge més avorrit.

La sorpresa va vindre al despertar-me (del mal son que fou tractar de dormir en un lloc tant incòmode). El marró predominant durant tot el dia d'abans s'havia transformat en un verd aclaparador... en bosc!! Impenetrables muntanyes rebrostants de vegetació i vida encara romanien "tapadetes" per les boires matutines... carai!! s'havia acabat l'Australia desèrtica per deixar pas a una imatge més pròpia de "Goril·les en la boira". Aquesta boira tractava d'aturar el tren sense massa èxit, ens cobria totalment, banyant el tren, les finestres i les animes en una renovadora sensació de frescor. De fet, així ha estat des de que arribí a Sydney (pròxim capítol) la calor ha deixat de ser la protagonista, la pluja s'ha fet present i ara per les nits refresca... Beneïda frescoreta!

Delhi en Adelaide, i Trini... encantada.


Aquestes són les dos perles que em vaig trobar a l'Hostal d'Adelaide, jugant, 7 i 9 anys, i unes ganes tremendes de passar-s'ho bé. Vaibhavi la menuda, Rhea la més gran. Acavaetes d'aplegar a la que serà la seua ciutat, amb els seus pares. Això és Australia, un conglomerat de persones, llengües i cultures, però que no se m'ha fet evident a la primera... sinò en una gradació continua des de l'Oest (on tot eren blanquets i uns quants aborígens marginals i marginats) cap a l'Est on hi ha molta més vida, més mobiment de capital i on es genera molta més atracció dels pobles menys afortunats de l'Asia més pròxima. Per a mostra un botó: tots els tours turístics els pots trobar en anglés, clar, japonés i mandarí... açò encara és un món nou.... i ací encara cap molta gent.

dijous, 3 de maig del 2007

Adelaide l'europea.


























Mentiria si diguera que abans d'abandonar l'aeroport ja ho notava, però si que va ser molt prompte... de seguida, al primer cop d'ull sentia que allò era alguna cosa diferent... Vaig arrivar ben tocada la mitja nit i fins a la 1 i mitja no estava en el YHA. Vaig pegar una curta caminada, només carrer amunt (o avall) per estirar les cames després de l'avió, fumar-me un dels pocs cigarrets valencians -i barats- que em quedaven llavors i pegar el primer cop d'ull a la nova ciutat. El pensament llavors va ser "però quina ciutat més xula!!" Me'n vaig anar a dormir. Al mati següent, a la guia -en castellà- que vaig trobar-me a la sala de lectura del Hostal de Perth (una sala que funciona amb l'intercanvi, però jo no duia damunt cap llibre per deixar, així que... ups!) vaig mirar les ofertes que m'oferia la ciutat. Vaig pegar una passejada pel centre, el King William St. la Victoria Sq. i els seus voltants. Tot això gràcies a les magnifiques oportunitats que t'ofereixen els autobusos gratuïts que m'he trobat tant en Perth (els gats) com ací. En pilles un en un lloc i ja et baixaràs quan tornes a estar allí... turisme barat... més que això: gratuït. M'he passat tot un dia en el museu; primer en la galeria d'art. Ai, Pepa, t'encantaria la secció contemporània, clar, i l'art que fan els aborígens contemporanis també, però classificats com a alguna cosa diferent (...no fa tufo a racisme?... no se, no se). I per suposat, i ara sí, vaig entrar al South Australia Museum només per veure -el que diuen és- una de les millors col·leccions de cultura material aborigen. I alli vaig estar-me hores.... però podria haver-me passat dies!

He visitat el Mercat Central i la -mini-ChinaTown. No esta malament... i com a plat especial el Glenelg. Un poble a deu kilometres, unit a la ciutat per un tramvia, que té història, però que no se si ningú la recorda... ara ja no és més que un lloc turístic a morir (puagh!!) on no pots més que comprar (jo m'he fet forta... ara ja només em deixe la pasta en bitllets d'avió o tren... per a que comprar una tonteria per quatre dòlars pollosos poden deixar-te'n 400 anant ací o allí...) Glenelg, no esta malament, però per si error passeu per ací, podeu evitar-vos el bany de multituts i anar a un lloc molt més tranquil, molt més bonic, molt més interessant... el Jardí Botànic... mmm.... quin matí més bonic. Ja tinc les llavors d'eucaliptus que m'heu demanat... alguns.

De nou entre civilitzats. Perth... bloody city!!


Perth no és una ciutat especialment bonica, això si és mooolt gran. Tampoc puc dir que tinga res massa especial (que jo haja vist). Encara és massa jove. Això sí, tenen uns carrers que no són ni Streets, ni Roads ni Avenue, sinó Terraces (així, tal qual, però amb l'accent lleugerament diferent) molt grans i molt amples per on passa molta gent, on hi ha les seus de grans empreses, multinacionals nacionalistes (proudly australian) i grans diaris de tirada estatal; i cada baix és una tendeta, cafeteria, pastisseria on pendre el desdejuni o el dinar. Com a bons anglosaxons desdejunen fort, dinen a les 12 i a les 6 estan sopats i enllestits. A totes hores van per ahi amb els seus cafès anglosaxons, aiguats, desustanciats, rebollits i que a la mínima que et descuides, pem!! van i et posen llet...
En Perth he estat dos vegades; allí és on em descarregà l'avió que em carregà a Singapore i allí torní després de l'aventura de Dampier. La primera estança va vindre marcada per la calorosa rebuda que vaig tenir en l'aeroport quan un dels curritos m'ajudà -sense massa fortuna- a trobar algun lloc per a dormir. Després em dissuadí d'agafar un taxi fins a la "bloody city" (alguna cosa així com la punyetera ciutat) i em recomanà un dels reconfortants bancs de la sala d'arribades de la terminal internacional de l'aeroport per dormir. Així va ser. Allí passí la primera nit australiana.
La segona estada vindria marcada pels YHA. Es a dir, els Hostals Joves Australians. El primer contacte fou en Perth i des d'aleshores encara no els he soltat. Son barats, estan nets i sempre hi ha gent amunt i avall. L'únic problema que els trobe a estos llocs és, quan vas sola, que la conversa sempre és la mateixa. D'on vens i on vas. Ni tan sols em moleste en preguntar el nom. Perd la seua funció.
De Perth m'he cansat de seguida. El centre és menut i poc interessant, i les afores estan massa lluny com per a anar a peu... Pròxima estació: Adelaide.

dijous, 26 d’abril del 2007

L'art gravat en pedra.





















L'art que he estat vent tota la setmana són gravats... alguns son maravillosos... tanmateix us haureu d'esperar a que torne per vore les fotos perque no les puc utilitzar, són patrimoni de les comunitats indigenes de la zona, els Yaburara -massacrats ara fa més de cent anys- i els hauria de demanar un permis especial per a penjar-les al blog (encara que ho vaig fer per uns moments... aquella foto era del meu gravat preferit: the old man).

Així que us conformeu amb una vista de la platja d'arena de petxines i de Trini en la varqueta que la va portar fins a una illa (Angel Island) amb cagurs i fardatxos a les costes i dofins i tortugues marines a la mar... tot plegat un espai natural ple de contrastos. Les muntanyes són pilons de pedres, així, tal qual com sona. Pilons de pedres roges per fora i grises per dins, que duen ahi des de déu sap quant... i a les valls la vegetació s'amontona disputant-se les corrents d'aigua dolça; spinifex, gum trees i lemon grass amb la qual fer-se un brevatge de lo més interesant... Aci el verd és diferent... més suau... crec que ma mare diria verd poma (francament encissador). també hi ha moltes mosques, per a que enganyar-vos, no es veuen a les fotos, pero estan. estan aci, alli i a tot arreu... francament engorroses...
Ha estat una setmana encantadora...

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: