Alboraia per un forat VIII. A falta de bous llauren els ases.

Seguim avançant amb el buidatge d'articles d'Alboria Digital. Estem a punt d'acabar. En aquesta ocasió, un article del setembre passat sobre les "celebracions" de "bous al carrer" i tot el que va suscitar a nivell veïnal.

Banyes.

Que dimitisquen ells!!

Si no estan d’acord amb els seus companys de viatge, que se’n vagen ells. És ben senzill: és el programa electoral el que sustenta les cares somrients i els eslogans grandiloqüents que omplin els carrers d’Alboraia en cada procés d’eleccions i no al revés. Ara resulta que les escissions personalistes del PP d’Alboraia demanen que la Regidora de Festes dimitisca per defensar públicament el seu programa electoral. Natural, tant UPPA com CIALBO necessiten personalitzar els votants, doncs el seu programa electoral no té gaire diferències amb el programa del partit del que es van escindir. I pel que sembla, i alguns fets testimonien, estan desitjosos de tornar al “redil”.

El problema dels “bous al carrer” ha esclatat ara, però venia removent-s al subsòl xufer als darrers anys. Ha augmentat el to dels comentaris al carrer, entre veïns, que vinc escoltant i s’han multiplicat les noticies als mitjans comarcals que estic llegint darrerament.

D’entrada, vistos els últims esdeveniments no diria mai que Alboraia tinga eixa pretesa tradició bouera. Contràriament al que ocorre en altres poblacions de la comarca, en les quals els veïns demanen expressament que els bous passen per la porta de les seues cases (on és motiu d’ofensa personal ser exclòs del recorregut), en Alboraia s’ha donat la situació contraria. Els veïns, reiteradament afectats han formalitzat a l’Ajuntament el que era un clam any rere any. El que calla atorga, però molts dels meus veïns parlaven alt i clar: no volien el bou per davant les seues cases.

Molts d’eixos veïns, possiblement, han votat algun dels partits que estan recolzant (empenyent) el bou(ero) un any més als carrers de sempre. Estos veïns del “casc antic” han de saber que una solució seria llegir-se els programes electorals i votar en funció del que pretenen, o bé promoure dins els seus partits modificacions en aquells punts que els incomoden. En resum, participació ciutadana, un exercici de responsabilitat civil. Sí, ho reconec, una idea perillosa per a aquells que es dediquen a la política per a “mangonejar” els seus veïns; egòlatres que per aparèixer a la foto o en els mitjans de comunicació arrisquen la convivència entre veïns (d’un veïnatge en el què no viuen), augmentant la tensió i forçant els problemes enlloc de posar solucions.

Però amb tot, el que més em sorprèn és que el debat es centre en la “festa”. Que algú m’explique on està la “festa” en l’exaltació col·lectiva del maltractament animal. La meua postura al respecte està molt clara, els “bous” ni al carrer, ni al polígon, ni en lloc. És un fals debat, i absurd, comparar les festes majors del poble (relegades als àrids i inhòspits carrers poligoners pels problemes veïnals), les beatífiques processons, o les totpoderoses falles amb els “bous al carrer”. La realització dels “bous al carrer” és la voluntat expressa de mantenir una societat estancada en principis ètics propis d’altres temps, irrespectuosa amb altres éssers vius. No ens enganyem, qui diu bou, diu gos, gat, linx, balena... o persona! El debat en aquest cas esta clar: volem seguir maltractant els animals o no? Si és així, on ho volem fer, ja resulta del tot irrellevant.

Alboraia, setembre 2012.

Visca el mal, visca la FESMAL!

Ara fa un any que l'Aplec de l'Horta Nord va iniciar-se en un projecte escrit, un diari que ens mantinguera a tots els col·lectius participants comunicats i informats. La VEU DE L'HORTA NORD, amb el número 0 que havia de ser la prova. I provant, provant, ens vam deixar un tros per explicar. Ara i ací, reproduisc integrament l'article que vaig escriure per explicar a la resta de la comarca -i del món- la FESMAL.

Visca el mal, visca la FESMAL!!!

Un any més, i ja en van tres des de la posada en marxa d’un projecte tan engrescador, que a l’hora de fer la valoració del curs, tenim una sensació molt positiva de tot plegat. Un curs, el de la FESMAL, que va de juliol a juliol, doncs som les FESTES MAJORS AUTOGESTIONADES D’ALBORAIA!! Amb tot el què això implica, que no és poc.

Per a començar implica la programació de les Festes Majors d’Alboraia. 10 dies on generar espais alternatius als oficials; oferir opcions d’oci, formació i informació pensades des del poble i per al poble. I tot això de manera autogestionada perquè es garantisca la llibertat de creació i la total autonomia de l’assemblea a l’hora de prendre les decisions.

Les festes de 2011 foren un èxit en tots els sentits. Es nota que, malgrat que ens costa, anem aprenent. Ens hem fet uns cambrers professionals, ràpids i eficaços. Vam atendre una quantitat ingent de persones assedegades que venien a gaudir d’una programació musical d’allò més variada. Vam comptar amb la presència d’artistes locals com els Animals d’Asekia i també de fama mundial com els Rapsodes, els quals, encantats per les atencions i afalagaments d’anys anteriors, repetien. Altres grups que van amenitzar les caloroses nits d’estiu van ser els Enderrocks de llargues melenes i guitarres punxegudes, la paròdia hilarant de l’Orkesta Paraiso o les melodies més dolces de Tiempo de Espera.

El dia gros, l’últim dissabte, el vam dedicar a la música més nostra, la música tradicional amb el retorn del grup Rodamóns al seu poble i l’actuació més internacional de totes amb la música popular, d’arrel occitana, del grup Ritaboga. Vam ballar de valent, fent nous amics, i vam donar per concloses unes festes que van confirmar el creixement del projecte, la cohesió dels col·lectius que hi participem de la FESMAL i la col·laboració dins la programació alternativa a l’oficial d’altres associacions del poble com el Musical, qui participà amb una Nit de Jazz.

Amb les últimes xafogors de l’estiu ens vam llançar a la celebració, l’exaltació, d’un dels nostres homenots. En un homenatge col·lectiu, de molts pobles, de molta gent, vam recordar Vicent Andrés Estellés. I com no podia ser d’una altra manera ho vam fer d’allò més prosaic: fotent-nos una bona caldera d’arròs en fesols i naps. Vam deixar un raconet per a la poesia, clar està, que va ser servida pels més il·lustres poetes locals: Andreu Galan, Ivan Brull, Encarna Sant-Celoni, Manel Marí... l’actor Domingo Chinchilla i tot ben amanit per la música d’Àlvar Carpi. Fins i tot els déus del cel volgueren estar presents i caigueren en forma de refrescant pluja.

A l’octubre, vam celebrar un segon homenatge a un altre dels homenots que ens serveixen d’estímul i ens empenyen, amb el seu exemple, a seguir treballant: Enric Valor i Vives. La festa aquesta vegada la vam orientar als xiquets i la vam celebrar en la plaça del poble. Els objectius eren clars: donar a conèixer el personatge d’Enric Valor entre els més menuts, sobretot la seua tasca: la recopilació de la saviesa popular concentrada en contes per a menuts i grans. El grup Rodamóns tingué a bé d’omplir-nos la plaça de colors i d’amenitzar-nos la vesprada amb contes musicats i cançons contades. I, com si fórem d’Alboraia, vam oferir a tot el que va voler, un got d’orxata per refrescar-nos.

Hem comprovat així que les activitats de dinamització al poble, fora de les dates marcades per a les festes patronals, ens ajuden a difondre els nostres objectius: altres formes de treballar pel poble de manera alternativa, altruista i col·lectiva. En aquest sentit, el 24 de febrer celebràvem unes Carnestoltes ben paganes amb una programació molt completa. De vesprada omplíem novament la plaça del poble de colors i xiquets i xiquetes jugant, compartint, gaudint del carrer, dels companys. Per recobrar les forces després de tant de córrer i botar, un bon got de xocolata feia les delícies dels més menuts, i dels més grans. Encara amb l’eco de les rialles infantils ressonant per tota la plaça, ens vam aplegar al voltant d’una taula allargassada per sopar tots junts i gaudir, tot seguit, del ball de disfresses. Retrobar-nos amb els amics i celebrar, malgrat la fredor de la nit, que l’hivern s’acaba i que poc a poc, el sol reprendrà el seu protagonisme i començarà a escalfar –reviure- plantes i animals.

Ara ja hem començat a reunir-nos per preparar les properes FESTES MAJORS AUTOGESTIONADES D’ALBORAIA: comença la voràgine de FESMAL 2012. Com sempre, en l’origen de la FESMAL, el debat intern ha estat present i ben viu: basat en la triada “fonaments”, “funcionament” i “direcció” de la FESMAL, l’intercanvi d’opinions esdevé un dels mecanismes bàsics per què ens regim, com ens organitzem i des dels quals programem les activitats. Una assemblea que es nodreix de gent amb ganes de treballar pels veïns, per la comarca i el País. Gent compromesa amb la cultura, el poble, el medi ambient. Gent creativa, amb imaginació, implicada, però festera. En resum, gent com tu. Així que ja saps, sempre hi haurà una cadira per seure i participar al nostre costat. Sigues benvingut a  FESMAL, a casa nostra... si és que hi ha cases d’algú.

Alboraia, Maig 2012.

Cròniques Americanes II. L'indi del forat.

La segona entrega de les Cròniques Americanes es centrava en la població originaria brasilera. Com he vist arreu del món, quasi sempre, els més perjudicats del multiculturalisme mal explicat, mal entés i, sobretot, mal aplicat. Amb el desenvolupament econòmic la pressió i l'amenaça sobre les poblacions indígenes ha augmentat més, si cap, als darrers anys. Que l'egoïsme que ha caracteritzat la cultura "occidental" no ho destruïsca tot. No és necessari. Per molts anys, segles i mil·lenis! de diversitat cultural i ignorància mútua. Pel dret universal a desenvolupar-se sense un "occidentalet" controlant-te.

   

L'indi del forat*

En les antípodes culturals, tecnològiques i sensorials del Brasil que vaig passejar per l'Avinguda Paulista, es troba el Brasil Indi. Segons el cens de la Fundació Nacional de l'Indi, al Brasil del 2010 hi havia registrats uns 800.000 indis. Aquest nombre representa només el 0,4% de la població total del país i es troba dispersa en quasi 700 terres indígenes i en algunes concentracions urbanes. A més, aquest organisme té la referència d'un mínim de 77 grups “no-contactats” dels quals s'han confirmat 30.

Des dels anys noranta la política governamental pretén no forçar els contactes. Grups “no-contactats” no vol dir que no tinguen contacte amb altres grups, que no sàpiguen de l'existència d'altres humans. L'aïllament total és gairebé impossible i des del punt de vista adaptatiu, inadequat. Tan antigues com els primer humans són les xarxes de comunicació entre els grups veïns. Però aquests grups han decidit mantenir sistemes culturals (socials, polítics i econòmics) al marge de les noticies que els hi puguen arribar.

D'entrada, la imatge que desprèn el discurs oficial és de singularitat, de fragilitat, d'exotisme dels grups indis brasilers. Un discurs ben adobat amb proteccionisme paternalista hereu del postcolonialisme europeu. Però al darrere d'aquest dibuix farcit de tòpics, la realitat amaga una situació molt més delicada del que cabria esperar. D'una banda, a mode d'anècdota il·lustrativa, els grups “no-contactats” es veuen assetjats pels operadors turístics, els quals, com si de trofeus de caça es tractara, es dediquen a perseguir-los. I els persegueixen des de l'aire amb helicòpters i avionetes, perquè endinsar-se en els dominis selvàtics d'estos grups, quasi sempre de poblacions espremudes fins a la pràctica extinció, no és ni molt menys fàcil. Però a nivell general, sobre aquells grups visibles per als quals el govern va disposar-los d'una àrea protegida, la pressió augmenta des de les poblacions i granges més properes que cobegen les terres de les seues reserves.

L'enfrontament per la terra, com tantes altres vegades, té entre altres vessants el discurs que desprestigia l'indi (i que ja he escoltat a altres parts del món amb aborígens supervivents a la conquesta): l'indi és conflictiu, l'indi no sap gestionar-se, l'indi no té aptituds, etc. Quasi sembla que no tinga ànima, que no siga humà, i així, com al segle XVI es legitimitza l'assetjament i la persecució i, fins i tot, l'extermini –encara hui–. Però també legitimitza, encara més si cap, la resistència a l'assimilació, a la neutralització, a la desaparició per sempre més de tot un món per un forat. 

*Indi del Forat (indio do buraco en portugués) és el mal nom d'un indi que va sol per les terres amazòniques de l'Estat de Rondônia i que té un comportament completament esquiu amb altres humans. El nom ve donat per un forat que practica al sòl de les seues cabanes. L'Indi del Forat és l'únic supervivent de la massacra que el 1985 acabà amb la seua tribu.

Monte Alegre, Pará, agost 2012.

Cròniques Americanes I. El que s'exporta, importa.

Les Cròniques Americanes fóren dos Articles InOpinats escrits per a Alboraia Digital durant el viatge a Brasil de l'estiu de 2012. Aquest era el primer.

El que s'exporta... Importa.

Passejar per l'avinguda Paulista, centre econòmic i cor cultural de São Paulo (i per osmosi de Brasil), és una experiència aclaparadora. Clar que una xufera com jo, allà al bell mig d'aquella avinguda inabastable, es fa menudeta, molt menudeta.

Camina que caminaràs, vaig a parar a l'Estação da Luz on es troba el Museu da Língua Portugesa. Allà m'expliquen l'origen del portugués al Brasil: Europa. I pense... que n'és, de generosa, Europa! Primer els va portar el portugués, el castellà, l'anglés, el francés i fins i tot l'holandés. I la pigota, la sífilis i la grip. L'esclavitud, les violacions, els genocidis i les massacres. Els va portar l'aniquilació cultural, l'assimilació forçosa de llengües i creences, la persecució a la diferència. L'espoli material, el robatori sistemàtic, la destrucció dels paisatges culturals i polítics propis. Al segle XVI, Europa exportava el model que les recents burgesies estaven aplicant al seu propi continent. A canvi, importava metalls preciosos i mercats (que el món no es va inventar ahir) on vendre les seues manufactures. Però pense que d'allò fa ja molt de temps. Qui se’n recorda...?

Hui en dia el Brasil és un país que creix (amb unes xifres macroeconòmiques que fan trémer qualsevol Santoro de pacotilla) a anys llum de les històries d'esclaus, mulats i criolls de la fazenda. Amb la força imparable dels recursos naturals infinits que els empeny més i més lluny, actualment viuen la dolçor d'una bambolla immobiliària que sembla que no petarà mai. La classe mitjana s'exhibeix indolent i pretensiosa per l'avinguda Paulista demandant consum sense control. A la classe alta no li cal, controla el que es consumeix i prefereix la discreció.

Novament la mà negra de l'Europa més egoista és al darrere d'un model econòmic explícitament fallit. Cinc segles després de la conquesta, Europa exporta el nou llenguatge del capitalisme insaciable; exporta sida, grip aviar i febre porcina; exporta deportacions massives de persones, comunitats i pobles; exporta la guerra de baixa intensitat contra la resistència indígena; la destrucció del medi i l'explotació incontrolada i irracional dels recursos. Exporta el discurs demagògic de la seua falsa democràcia i, per això, li fan por les democràcies que s'apliquen des de la base. I bombardeja amb eixe discurs que tan sols cerca la riquesa ràpida, efímera, injusta i desigual, molt desigual.

Al Brasil la bambolla immobiliària petarà i no ho podran evitar ni Lula ni Dilma ni tots els sants del calendari; i amb ella, el benestar de tanta gent com passeja per l'avinguda Paulista un dissabte qualsevol. L'esperança es troba en el fet que d'una vegada per totes, els americans menys afortunats es decidisquen a trencar els lligams negatius amb la metròpoli. Que s'invertisca la balança comercial/emocional perquè el que s'exporta, importa. Però certament, aquests són, tant sols, pensaments que m'assalten mentre avança la vesprada a São Paulo i jo camine, com una formigueta, per l'avinguda Paulista.

Saõ Paulo, juliol 2012. 

 

Alboraia per un forat VII. A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó.

Al Juny de 2012 ja tenia el cap al Brasil, però els col·lectius que conformàvem la FESMAL teníem dubtes raonables al voltant de les festes majors; sobre com s'encararien per part de l'Ajuntament i com ens afectaria a l'hora de programar un plan B alternatiu a l'oficial.
Ací van les meues reflexions al voltant. Alboraia per un forat... menut, menut!

De la festa, la vespra.

Tranquils! No correu! No fugiu! Aquest any no hi seré a festes. Alboraia Digital m’envia de corresponsal a cobrir els acords hispanobrasilers que Sa Majestat tinga a bé pactar amb Dilma Rousseff. No sé si Joan Carles I, el Campexano, s’haurà informat, però a Amèrica els grans mamífers van desaparèixer fa milers d’anys. Al nou continent l’activitat cinegètica no té tanta emoció com al continent negre, però bé, tant ens fa als xufers si el rei té ganes de marxa o encara és dol de l’operació al maluc; o ens importa?

El cas és que, abans d’entrar en les cròniques americanes, m’agradaria fer una reflexió, sempre personal, al voltant de les festes de 2012. Fins on s’ha informat a les associacions que hi participaran, hi ha canvis importants respecte a anys anteriors. Com caldria esperar no s’estarà d’acord en tots els punts, però hi ha un que em sembla important: s’acaba l’Apartheid. No sé si ha pesat més la constricció econòmica o la convicció ideològica, però després de molts anys de segregació dels joves pels prejudicis i la falsa moral, se’ls torna a l’espai comú. Ho celebre.

Els joves (concepte molt flexible a la llum de les persones que freqüenten les casetes així anomenades) s’integraran en una festa que és de tots. No podem, com s’ha vingut fent, considerar que el poble amable, feliçment reunit al voltant de la família i els amics és poble només en franges d’edat compreses entre els 0 i 15 anys i ja després a partir dels 35. L’aïllament, la marginació i l’ocultació propicien l’aparició d’elements que trenquen la desitjada harmonia entre veïns. En general, aprofitem la setmana llarga de festes per estar amb la gent més propera i veure’ns amb qui no ens veiem la resta de l’any; per sopar amb uns un dia i amb altres al següent. I després anar tots junts a fer-nos una copa i a ballar pasodoble o rock&roll, segons ens demane el cos.

En tot cas, no permeteu que la crisi se’ns cole i s’autoconvide a sopar entre les nostres famílies i amics. Res de convidar a ‘la prima’ del poble! En les actuals circumstàncies, comportaria un risc massa alt! Fora bromes, aquest és l’any que ha de trencar dinàmiques antiquades i polítiques de cartó-pedra. Contra la crisi: creativitat, imaginació, participació ciutadana. Que l’espoli econòmic que ha sofert Alboraia no siga una excusa. No ens ho podem permetre. No podem seguir parlant d’herències recents, encara que pesen com a lloses. En tot cas, recuperem l’esperit engrescador i progressista que dugué al poble, entre altres, el model de festes que ara vivim.

La redistribució dels recursos i les partides pressupostàries són temes molt complexos, diuen que cal deixar-ho en mans dels entesos; de qui porta molts anys fent la feina (encara que a la vista dels resultats, ho hagen fet malament). Diuen que aquests que ens fiscalitzen saben on han de retallar. Tanmateix, el programari cultural no pot ser menystingut. És l’hora doncs, d’aplicar-lo, si existeix, i si no, caldrà crear-lo. Les festes 2012 són un moment idoni per establir les pautes pròpies d’un nou cicle municipal.

Feu el favor, xufers que vos quedeu a festes, de fer que aquestes siguen memorables i que lamente la resta de la meua vida haver-me-les perdut. Tots junts de nou, per primer cop.

Alboraia, juny de 2012.