dimecres, 8 de maig de 2013

Cròniques Americanes II. L'indi del forat.

La segona entrega de les Cròniques Americanes es centrava en la població originaria brasilera. Com he vist arreu del món, quasi sempre, els més perjudicats del multiculturalisme mal explicat, mal entés i, sobretot, mal aplicat. Amb el desenvolupament econòmic la pressió i l'amenaça sobre les poblacions indígenes ha augmentat més, si cap, als darrers anys. Que l'egoïsme que ha caracteritzat la cultura "occidental" no ho destruïsca tot. No és necessari. Per molts anys, segles i mil·lenis! de diversitat cultural i ignorància mútua. Pel dret universal a desenvolupar-se sense un "occidentalet" controlant-te.

   
L'indi del forat*
En les antípodes culturals, tecnològiques i sensorials del Brasil que vaig passejar per l'Avinguda Paulista, es troba el Brasil Indi. Segons el cens de la Fundació Nacional de l'Indi, al Brasil del 2010 hi havia registrats uns 800.000 indis. Aquest nombre representa només el 0,4% de la població total del país i es troba dispersa en quasi 700 terres indígenes i en algunes concentracions urbanes. A més, aquest organisme té la referència d'un mínim de 77 grups “no-contactats” dels quals s'han confirmat 30.
Des dels anys noranta la política governamental pretén no forçar els contactes. Grups “no-contactats” no vol dir que no tinguen contacte amb altres grups, que no sàpiguen de l'existència d'altres humans. L'aïllament total és gairebé impossible i des del punt de vista adaptatiu, inadequat. Tan antigues com els primer humans són les xarxes de comunicació entre els grups veïns. Però aquests grups han decidit mantenir sistemes culturals (socials, polítics i econòmics) al marge de les noticies que els hi puguen arribar.
D'entrada, la imatge que desprèn el discurs oficial és de singularitat, de fragilitat, d'exotisme dels grups indis brasilers. Un discurs ben adobat amb proteccionisme paternalista hereu del postcolonialisme europeu. Però al darrere d'aquest dibuix farcit de tòpics, la realitat amaga una situació molt més delicada del que cabria esperar. D'una banda, a mode d'anècdota il·lustrativa, els grups “no-contactats” es veuen assetjats pels operadors turístics, els quals, com si de trofeus de caça es tractara, es dediquen a perseguir-los. I els persegueixen des de l'aire amb helicòpters i avionetes, perquè endinsar-se en els dominis selvàtics d'estos grups, quasi sempre de poblacions espremudes fins a la pràctica extinció, no és ni molt menys fàcil. Però a nivell general, sobre aquells grups visibles per als quals el govern va disposar-los d'una àrea protegida, la pressió augmenta des de les poblacions i granges més properes que cobegen les terres de les seues reserves.
L'enfrontament per la terra, com tantes altres vegades, té entre altres vessants el discurs que desprestigia l'indi (i que ja he escoltat a altres parts del món amb aborígens supervivents a la conquesta): l'indi és conflictiu, l'indi no sap gestionar-se, l'indi no té aptituds, etc. Quasi sembla que no tinga ànima, que no siga humà, i així, com al segle XVI es legitimitza l'assetjament i la persecució i, fins i tot, l'extermini –encara hui–. Però també legitimitza, encara més si cap, la resistència a l'assimilació, a la neutralització, a la desaparició per sempre més de tot un món per un forat. 

*Indi del Forat (indio do buraco en portugués) és el mal nom d'un indi que va sol per les terres amazòniques de l'Estat de Rondônia i que té un comportament completament esquiu amb altres humans. El nom ve donat per un forat que practica al sòl de les seues cabanes. L'Indi del Forat és l'únic supervivent de la massacra que el 1985 acabà amb la seua tribu.

Monte Alegre, Pará, agost 2012.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: