dissabte, 20 d’abril del 2013

Alboraia per un forat VI. Llegendes que fan pensar.

En un moment o altre, tothom s'ha d'enfrontar a les seues febleses i no sempre se'n ix una ben parada de l'enfrontament. Tanmateix, aquest va ser una més de les col·laboracions per a Alboraia Digital i diguen el que diguen fóren, són i seran 3 peixets!


Miracle fóra.

Jo no vaig anar a l'escola del meu poble, sinó a la del poble veí. Aquest detall sense importància, irrellevant, em va causar diversos traumes. Entre d’altres, un dels més importants de la meua infantesa, un trauma d'eixos que costa superar, fou i va ser sempre perdre'm la Festivitat dels Peixets.

Una festa ben allunyada del preconcepte postmodernista, més bé en diria premoderna. Ancorada en els arrels del poble. Abans era tot una marjal domini de mosquits i cuquimanyes i llavors... el Miracle!! i amb el Miracle, Alboraia.

En la història del miracle, com la contava la iaia, es pot observar un compendi de coneixements que  revaloritzen la importància de la tradició oral. De primeres sempre em copsà com m'imaginava el barranc del Carraixet: feréstec, enverdissat, canyars on s'ocultaven éssers malignes, serps i altres bestioles horribles. Tot ben amanit amb una tronada insòlita i la imaginaria medieval on s'origina. Una imatge del barranc indòmit i perillós que rastregem cinc segles després en relats com el de La Barraca de l’hiperrealista Blasco Ibáñez. Que poc degué canviar el paisatge en tant de temps! O pot ser sí havia canviat: a l'altra banda del barranc hi havia una almàssera per fer oli i a mi, les oliveres em remeten indefectiblement a un paisatge de secà. Però no en sé més...

En segon lloc, qualsevol xufer que s'aprecie, ha sentit animadversió per un morisc moribund que vivia “enllà del barranc”. Un segle abans del miracle, a principis del segle XIII, el moro de l'almàssera podria haver estat el senyor d’aquesta; al segle XIV, però, podia donar gràcies per treballar en règim de semiesclavitud sota l'asfixiant sistema feudal en un ambient excloent i racista en un context de guerra santa, de colonialisme rapinyaire.

Per molt que diguen els d'Almàssera, aquest morisc se n'anà de cap a l'infern, mai aplegà a combregar. Però a més, és el responsable que, amb l'incident, es perdera l'arqueta que el rei Jaume I havia regalat a Alboraia en la seua refundació cristiana i que guardava les sagrades formes que el retor transportava. Així doncs, el miracle ens remunta als temps del naixement d’Alboraia. I és això el que se celebra any rere any amb la festa del Peixets: Alboraia. És, de totes i de lluny, la celebració que ens distingeix. Tot ben beneït amb missa solemne se celebra el miracle que ens fa  xufers. Netejarem la Perifèria per a tan gran ocasió i ens reunirem en torn una paella, a l'ombra de l'ermita. Celebrarem que fa molts, molt anys, en aquell punt, tres (3, TRES) peixets van fer un miracle: que al segle XXI Alboraia renuncie, per un dia, a ser poble-dormitori i es convertisca en un poble orgullós de ser-ho per ell mateix. Posem-nos crema protectora i celebrem-ho vora un barranc domesticat. Una injecció de patriotisme local, de xovinisme (in)sà. Xufers, cridem ben fort: 3PEIXETS!


Alboraia, Maig de 2012.
 

dimecres, 10 d’abril del 2013

Alboraia per un forat V. El poble i les seues perifèries.

Reflexions de qui viu el seu poble amb intensitat. Amb totes les seues conseqüències.



Perifèries.

Un poble i moltes perifèries. I cadascuna diferent. Alboraia té perifèries boniques i perifèries lletges. Algunes tenen caràcter propi i altres són el resultat de la despersonalització. Algunes creixen i altres es troben en recessió. En permanent  evolució, les perifèries constitueixen poble, tant o més que el poble mateix.

D’una banda, han proliferat les perifèries de solar conformant un primer cinturó al voltant dels nuclis més importants. Tan adients per a qui tenim gossos, sempre tan dispostes a allotjar silenciosament les necessitats dels nostres companys i esperant ansiosament que la crisi acabe per rebre la pròxima onada expansiva dels taulells cimentats. Séquies cegades aixopluguen pixagossos, blets, apegaloses i els veïns es coneixen pel nom dels animals que passegen. Al nord del terme el paisatge de solar esdevé Perifèria de la Perifèria Periurbana. El cap i casal va engolint-nos lentament i el descampat és el seu abanderat.

Una miqueta més enllà, està la perifèria originària. Està ferida de mort per perifèries industrials i d’especulació, per les perifèries dels centres comercials, per l’expansió de les perifèries de turisme a primera línea de playa, per les carreteres d’accés a les perifèries. Per l’autoodi. Tanmateix, dins un mosaic de verds i marrons parcel·lats, ordenat per les disputes, les herències i el temps, ara i allà es disseminen les cases dels aborígens. Ara s’agrupen, ara prenen distància. Una xarxa de caminois, asfaltats o no, uneix les portes d’uns veïns que es coneixen pels noms dels avantpassats.

I encara més enllà, entre una i altra perifèria, entre la perifèria abandonada i el seu resultat, s’oculta una perifèria més obscura. Perifèria en tots els sentits: per on està, per com està i pel que significa. Estratègicament amagada entre canyars s’alça la perifèria dels marginats. Arrelada vora la mar, a recer d’una ermita que atorga protecció celestial, s’assenta un mode de vida històricament incomprés. La Perifèria ha crescut i darrerament s’han instal·lat viatgers de terres llunyanes, de pell bruna o rossos de pell, tant se val. Amb coneixements de construcció rudimentaris van fer créixer mansions de palets, cartrons, matalassos i planxes de metacrilat en un entorn de jardí abandonat. Com per trencar la rutina, la perifèria rep la visita dominical de famílies desnonades de la terra materna. Allà, a la perifèria material, social i emocional, els habitants es coneixen pels seus noms.

I allà, a la Perifèria, lluny de l’abast de les mirades dels xufers de primera i de segona, la vida transcorre asprament i oblidada per als xufers de penúltima divisió.


 Alboraia, Maig de 2012.
 

dilluns, 1 d’abril del 2013

Alboraia per un forat IV. Homenatges ignominiosos.


La quarta entrega d'Alboraia per un Forat va dedicada a les víctimes de l'accident del metro de València del 3 de Juliol de 2006. Des de la perspectiva xufera, primer es va soterrar la línia responent a una antiga reivindicació del poble, i ara es vol soterrar el deute -una legítima reivindicació com a resposta a la dolenta gestió. Però el que no fa el govern local, amb l'esquerra al capdavant és justícia amb les víctimes d'un accident que, pel que sembla, era evitable, mantenint els noms de les nostres places dedicades als responsables políticsde l'accident.



Pròxima Parada

     Alboraia ha sofert darrerament unes profundes transformacions les quals, entre moltes altres coses, han suposat la generació de nous espais. Entre d’altres, una de les places més vives i més alegres del poble. Escalonada, enjardinada i ben moblada, la plaça es diu García Antón. Per si vos ocorre com a mi en assabentar-me i vos esteu preguntant quin insigne xufer s’amaga darrere aquests dos cognoms, vos diré que cap.

     José Ramón García Antón (Sant Vicent del Raspeig, 1948-2009) fou conseller d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana entre març de 1998 i juny de 2007. Deu anys al servei del fidel votant en els quals destaquen la demagògica guerra contra el sentit comú del “agua para todos” i la lamentable actuació davant de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Aquell dia morien 43 persones i altres 47 resultaven ferides. Aquell dia va suposar un dramàtic punt d’inflexió en els vides de moltíssimes altres persones: pares, fills, germans, amics i amats...

     Pel comportament que va tenir aquesta persona en el moment més crític, pels valors xulescos, d’opacitat i irresponsabilitat que va transmetre, qüestione la idoneïtat d’intitular una plaça, pública, vinculada a un servei de transport públic (precisament el metro), amb el seu nom. Ocultista dels bons, García Antón sempre refusà una investigació exhaustiva que esclarira un accident amb més ombres que llums; negacionista com pocs, es va aferrissar a una versió oficial desvergonyida i cínica que descarregava totes les responsabilitats en una més de les víctimes, el conductor del comboi. Menyspreant el dolor de les víctimes, directes o indirectes, les va evitar, ignorar fins la humiliació defugint de les responsabilitats públiques derivades del seu càrrec. I tot això ho féu a cost zero. O el que és el mateix, 43 morts + 47 ferits = 0 responsabilitats.

     La tria dels noms de les coses, d’un carrer, d’una plaça, a un poble, no és aleatòria o intranscendent, i molt menys, innocent. Ans al contrari, els petits homenatges en què es converteixen les plaques a cada cantonada reflecteixen els referents –humans o materials– del poble. Com exemple la parada on va ocórrer l’accident del 3 de juliol de 2006. S’anomenava Jesús en el moment de l’accident i Jesús esdevingué el topònim de referència. Només quatre anys després, en desembre de 2010 es canviava el nom de l’estació maleïda. No cal ser ni molt llestos ni massa mal pensats per esbrinar les motivacions ocultes del Govern Valencià: eliminar-ne la referència quotidiana -pròxima parada: Jesús-, soterrar en la memòria l’accident i tapiar la mala imatge del Consell en tot açò. La pressió veïnal de Patraix ha aconseguit, però, que aquest març passat, la denominació de l’estació recuperara, encara que fóra en segon lloc, el nom de Jesús.

     Tots els fills il·lustres d’Alboraia comencen i acaben amb Peris Aragó? No hi ha altres noms per a una plaça? En aquestes dates de finals d’abril a mi em ve al cap un de ben oblidat: xufer, combatiu, fidel al poble i molt internacional! Però hi ha altres opcions, i si no són persones, podem cercar llocs, coses o dates... 3 de juliol, que vos sembla? Que els homenatges que faça Alboraia siguen en positiu, solidaris i propers a les persones. García Antón que descanse en pau, si pot, però que el seu nom no embrute les nostres places.

Alboraia, Abril de 2012.
 

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: