'Quieren desgastar al Indio'

Abans de tornar a Xile i contar-vos les peculiars Fiestas Patrias, que m'ha tocat viure, deixeu-me que vos faça un resumet de la situació Boliviana. Informació extreta de l'article de Raúl Sohr per al diari La Nación.

Bolívia és el país més pobre de Sudamèrica i d'alguna manera, en aquest país esta ajugant-se el destí de les aspiracions de canvi dels governs progressistes que hui per hui són la majoria en Llatinoamèrica.

El 2003 el país testimonià les majors mobilitzacions socials de les últimes dècades en tota Amèrica Llatina. Després de 70 morts el president, democràticament escollit, va fugir. Tractant de mantindre ''el prim fil de continuitat d'una legalitat molt abusada'' la presidència es mal sostingué fins a 2006. Les mobilitzacions culminarien amb l'elecció del mateix cocaler que havia encapçalat la lluita contra les privatitzacions. Morales surtiria vencedor amb una insòlita majoria absoluta en la primera volta. Una de les promeses electorals era la reforma de la Constitució. Mig any després es vota aquesta reforma, però la majoria de Morales no és suficient. Fan falta 2/3 dels vots. Es frustraven les expectatives de fixar les normes per a un nou model econòmic i social encaminat a incloure els indígenes, els quals constitueixen un 70% de la població, en el sistema. 

Per a eixir de l'immobilisme Morales aprova el paquet sencer de reformes constitucionals amb el recolzament del seu partit. L'oposició clama que no té validesa i Morales convoca un referèndum. Anant més lluny, l'oposició exigeix un referèndum revocatori per fer fora el president: ''Quieren desgastar al indio'' declara Morales. El sotspresident va una mica més lluny i diu que ''cabia anticipar que la 'pigmentocracia' -epítet per a referir-se a la minoria blanca- resistiria a un gobierno encabezado por un indio campesino dedicado a desmontar el apartheid de facto que impera en el país.''

El xoc es dona a tres nivells: 1. ètnic, amb els indis encabotats en revertir cinc segles d'opressió i marginalitat. 2. socials. per l'esquiva redistribució de les riqueses. i 3. regional. la lluita entre l'Altiplà i la Mitja Lluna. Les aspiracions autonomistes dels departaments de la Mitja Lluna (Santa Cruz, Tarija, Beni, Pando i Chuquisaca) són antigues i estan contemplades pel Govern. Santa Cruz gràcies a un boom agrícola i al petròli, és el centre comercial del país.

A més, per primera vegada, Bolívia gaudeix de ''bonanza económica''. Des de la nacionalització del petroli el 2006 els ingressos públics passaren de 680 a 1600 milions de dòlars en un any. En juny de 2008 el Govern anuncià la nacionalització del gas. 

El referèndum, guanyat per 2/3 dels vots, consoliden el poder de Morales. I així, en estos moments La Paz té la iniciativa. I tanmateix esclata la subversió. En aquest cas, les Forces Armades s'han mantingut fidels. Tot i que amb desgana, en part, per l'ordre presidencial de no utilitzar armes de foc contra els manifestants. Així els grups paramilitars aprofitant l'avinentesa han eixit al carrer i, corregint les dades que doní anteriorment, la història ha acabat amb 30 morts i més de 100 desapareguts. 

En aquest punt entra UNASUR, un organisme acabat de nàixer de les cendres d'anteriors organismes internacionals a nivell continental que no arribaren enlloc. El gest simbòlic de recolzament al govern legítim ha mermat un tant les aspiracions colpistes de la Mitja Lluna que ara es veu obligada a negociar. Tanmateix, caldrà esperar per veure el final d'aquesta història... Jo per la meua part espere que ara sí, aquest siga un Happy End.

La Paz en guerra.

L'autobús ens va deixar al mig d'un carrer brut i fosc. L'última cosa que m'esperava, però tampoc podia ser d'una altra manera després del viatge tant... peculiar que ens havia ofert Titicaca Tours. Un australià, aparentment rude, que venia en l'autobús em va convidar a compartir el taxi fins a un hostal que coneixia per una referència indirecta. Ahí va aparèixer la sort que sempre cal per avançar. No m'abellia gens quedar-me en aquell carrer, en la nit. I sola

El primer contacte amb Bolívia ha estat excel·lent. A primer cop d'ull, vaig decidir que hauria de tornar i amb més temps. En la frontera vaig saber que els únics que necessiten un visat per entrar al país són els ciutadans dels EUA (excel·lent!!). La informació, el tracte i l'aire també són diferents en Bolívia. Tanmateix, com no podia ser d'una altra manera, La Paz és una ciutat amuntonada, intensa en la vida i pobra. Avançàvem per uns carrers on, tot i la nit, encara sobrevivien les últimes parades del mercat diürn. Igualment s'amuntonaven les deixalles, i en cadascún d'estos muntons, dos, tres o més gossos, buscaven qualsevol cosa per sopar. Era dissabte, i uns carrers avall celebraven Sant No-se-qué amb una orquestreta, una fonda i les ganes de festa dels dissabte.

Els diumenge en La Paz, els museus tanquen a les 12:30 del matí. El FC Bolívar i el The Strongest s'enfronten en el derbi capitalí. Les famílies aprofiten per anar al parc i et trobes la pobresa al girar qualsevol cantonada. Els diumenge en La Paz, la llum permet llegir els crits del poble que recolzen el president, en les parets i en les engaxines; pots llegir com clamen contra l'abús històric i endèmic. Concretament, aquell diumenge 14 de Setembre, UNASUR, reunit d'emergència a Santiago de Chile, recolza obertament Evo Morales. El Prefecte de Pando es dona a la fuga després que es descobreix que els 18 morts (i més de 30 desapareguts) són camperols pro-Evo i que els assassins són mercenaris brasilers contractats per ell.

El diumenge en La Paz, definitivament, no és un dia qualsevol.

el Titicaca i els Uros.

El Titicaca. El llac navegable més alt del món: 3.820 msnm. Un espectacle. Envoltat d'altes muntanyes i de petits turons, les seues aigües són tranquil·les i a la voreta, d'un color verd turquesa. Aquestes mateixes aigües que van veure nàixer els Tiwanaku, la primera cultura panandina; espai sagrat inca, i d'una significància especial per als seus habitants actuals. Ni que siga per guanyar-se el pa.

En la zona peruana esta controlat per Puno, un poblet atrapat entre el llac i el turó que el guarda. Ciutat sense gràcia. Lletja. Tanmateix, el seus habitants, en terra es mouen amb els bici-carros (que transporten persones o càrrega indistintament) i en el llac en petites embarcacions.

Una d'aquestes em va portar a mi fins a les Illes Flotants. Tradicionals illes artificials, fabricades amb Totora (enea) pels Uros, centenaris pobladors del cor del llac. Antigament, eren pescadors i dins del sistema social de la zona, eren considerats l'estrat més baix, més pobre, inclòs per sota d'agricultors i ramaders. Això és l'únic que no deu haver canviat. Han deixat la pesca com a sistema econòmic bàsic. L'han substituït per un turisme denigrant.

Jo tenia interès en saber com funcionava esta gent, però he arribat una mica tart. Tota la curiositat que em despertava la construcció i manutenció de les illes, les cases, les embarcacions, tota, va desaparèixer per donar pas a la vergonya i el malestar per col·laborar d'aquella manera en aquell circ de persones. El problema del muntatge és que involucra les persones. Elles són part central de l'espectacle. El Machu Picchu, sí, és una fabrica de dòlars, però allí no es ven a ningú. La gent d'Aguas Calientes treballa en els serveis, però no es disfressen, ni estan obligades a cantar-te, ni a denigrar-se. Lamentablement, la visita a l'antiquíssim poble dels Uros, va deixar-me un mal regust de boca.

Vaig eixir escaparrant d'aquell poble lleig i de la lletja experiència. El destí, Bolívia.

L'aventura que fou el viatge entre Puno i La Paz no és pot resumir. Mentides piadoses, vorejar el Titicaca en una continua ascensió, Copacabana, creuar-lo de nit en unes barcasses inestables, travessar la frontera... ni té nom, ni té preu.

L'intens períple.

Els últims vuit dies els he passat fent un tomb. Un petit tomb que m'ha portat pel Perú i Bolivia. En aquesta setmana he recorregut uns 1600 km., he vist unes dues-centes coses interessants, he conegut més de 50 persones amb unes vides molt diverses i durant el qual m'he trobat en situacions, si més no, curioses, divertides, tristes, estrambòtiques i extravagants que en els següents capítols tractaré d'explicar. He estat un dolar amb pates, però sense dolars... el que no ha deixat de ser un pes dur d'arrosegar... tanmateix, he extret tot el que podia d'aquelles persones que m'han acompanyat en aquesta curta travessia.

Durant aquest intens periple m'he fet vella un any més, sobtadament, mentre recorria els vells carrers del Cusco. Un any més vella, però mai tant vella com els murs de Qosco l'Inca.