Cròniques Americanes I. El que s'exporta, importa.

Les Cròniques Americanes fóren dos Articles InOpinats escrits per a Alboraia Digital durant el viatge a Brasil de l'estiu de 2012. Aquest era el primer.

El que s'exporta... Importa.

Passejar per l'avinguda Paulista, centre econòmic i cor cultural de São Paulo (i per osmosi de Brasil), és una experiència aclaparadora. Clar que una xufera com jo, allà al bell mig d'aquella avinguda inabastable, es fa menudeta, molt menudeta.

Camina que caminaràs, vaig a parar a l'Estação da Luz on es troba el Museu da Língua Portugesa. Allà m'expliquen l'origen del portugués al Brasil: Europa. I pense... que n'és, de generosa, Europa! Primer els va portar el portugués, el castellà, l'anglés, el francés i fins i tot l'holandés. I la pigota, la sífilis i la grip. L'esclavitud, les violacions, els genocidis i les massacres. Els va portar l'aniquilació cultural, l'assimilació forçosa de llengües i creences, la persecució a la diferència. L'espoli material, el robatori sistemàtic, la destrucció dels paisatges culturals i polítics propis. Al segle XVI, Europa exportava el model que les recents burgesies estaven aplicant al seu propi continent. A canvi, importava metalls preciosos i mercats (que el món no es va inventar ahir) on vendre les seues manufactures. Però pense que d'allò fa ja molt de temps. Qui se’n recorda...?

Hui en dia el Brasil és un país que creix (amb unes xifres macroeconòmiques que fan trémer qualsevol Santoro de pacotilla) a anys llum de les històries d'esclaus, mulats i criolls de la fazenda. Amb la força imparable dels recursos naturals infinits que els empeny més i més lluny, actualment viuen la dolçor d'una bambolla immobiliària que sembla que no petarà mai. La classe mitjana s'exhibeix indolent i pretensiosa per l'avinguda Paulista demandant consum sense control. A la classe alta no li cal, controla el que es consumeix i prefereix la discreció.

Novament la mà negra de l'Europa més egoista és al darrere d'un model econòmic explícitament fallit. Cinc segles després de la conquesta, Europa exporta el nou llenguatge del capitalisme insaciable; exporta sida, grip aviar i febre porcina; exporta deportacions massives de persones, comunitats i pobles; exporta la guerra de baixa intensitat contra la resistència indígena; la destrucció del medi i l'explotació incontrolada i irracional dels recursos. Exporta el discurs demagògic de la seua falsa democràcia i, per això, li fan por les democràcies que s'apliquen des de la base. I bombardeja amb eixe discurs que tan sols cerca la riquesa ràpida, efímera, injusta i desigual, molt desigual.

Al Brasil la bambolla immobiliària petarà i no ho podran evitar ni Lula ni Dilma ni tots els sants del calendari; i amb ella, el benestar de tanta gent com passeja per l'avinguda Paulista un dissabte qualsevol. L'esperança es troba en el fet que d'una vegada per totes, els americans menys afortunats es decidisquen a trencar els lligams negatius amb la metròpoli. Que s'invertisca la balança comercial/emocional perquè el que s'exporta, importa. Però certament, aquests són, tant sols, pensaments que m'assalten mentre avança la vesprada a São Paulo i jo camine, com una formigueta, per l'avinguda Paulista.

Saõ Paulo, juliol 2012. 

 

São Paulo. Més Paulista que el Paula.

São Paulo, la ciutat dels rècords, el referent brasiler, l'espill on mirar-se per atansar allò que voldrem ser si som, a qualsevol altre indret del Brasil. Malgrat que és la ciutat que no dorm, es despertava amb la meua arribada. Les llums de l'alba prenien força sobre les finestres de l'autobús que cobreix la ruta entre aeroports: de Guarulhos a Congonhas. El primer a tres quarts d'hora, en cotxe, de la ciutat; el segon, reivindicant-se com el cor, al vell mig, de la mateixa. A poc a poc anava endinsant-me en un formiguer de 20 milions d'ànimes i al remat, la trobada amb Edithe es va donar feliçment, malgrat els frustrats intents d'Ibèria per impedir-ho.

Autobús, taxi, taxi, metro, un altre autobús, metro, camina, taxi... Estacionada en un apartamentet de solters al benestant barri d'Higienópolis, vam desdejunar en 'buffet livre' els primers pãos de queijo originals. Recuperats els sentits trastocats pel viatge transcontinental vam posar rumb al barri da Liberdade: la major concentració de japonesos fora del Japó. Cartells en japonés, murals ens japonés, japonés en les voreres, en les salutacions entre vianants, en els quioscos amb revistes i diaris en japonés. Negocis, bars i tendes japoneses per a japonesos.

I, després de carretejar pel petit Tokio, deprés de visitar el mercat d'artesania nipona-brasilera, després de dinar japonés, de cap a l'avinguda Paulista: més paulista que el paula! El cor comercial d'Amèrica del sud: elegància i altura en els edificis que la flanquegen; comerços cars i món cultural imparable als baixos d'eixos edificis. Activitat frenètica, anar i vindre, autèntic formiguejar de classe mitja-alta. A cada cantonada carrers que s'obren per encabir nous negocis, tendes, locals comercials, bars, restaurants, teatres, llibreries, cinemes...

Parant en l'Estação da Luz (on ja no paren trens sinó els visitants del Museu da Língua Portuguesa), ben a prop, està el barri del Bom Retiro. I de nou, una locura de tendes de roba als baixos i telers als pisos superiors d'unes cases altes i estretes, les quals, tractant de distingir-se unes d'altres es pinten de colors ben cridaners els quals, amb tanta vida de persones traginant, atorga, ara si una estampa ben americana. Carrer avall, molt avall, moltes illes de cases avall, s'arriba al Mercat Central. El Mercat Central no és d'arquitectura modernista, ni té trencadís figurant animals, ni taronges penjades a les façanes, ni finestres retorçudes per on entre la llum, però té uns productes ben exòtics a unes parades ordenades i netes. I plenes! Plenes de productes exòtics que voldries provar-los tots!

En definitiva, una ciutat que, malgrat l'oratge gris i brut que ens ha acompanyat, malgrat els rodamons i sense-sotre que habiten, en legió, a places i cantonades, m'ha oferit la cara més consumista. S'ha revelat l'existència d'una classe mitja en augment, ben present, que es reivindica. M'ha faltat temps per apreciar allò que li dóna prestigi més enllà de l'agressiu món de corbates i tacons. La seua vida cultural. Per aquesta vegada, el São Paulo més bohemi, haurà d'esperar.

Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.