dilluns, 14 de novembre del 2011

Morella. Història concentrada.



A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada.
Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.


El Temps. 20/09/2011  

dimarts, 11 d’octubre del 2011

al país de l'olivera hi ha una llengua que camina


          Aquest documental és una producció de Vilaweb, amb la coproducció de Televisió de Catalunya i la col·laboració d'Escola Valenciana. Federació d'Associacions per la llengua. El documental, amb aproximadament una hora de durada, ens presenta cinc personatges amb orígens i trajectòries vitals ben diferents: un mestre d'escola d'Alzira, una periodista d'Alacant, un metge de Castelló de la Plana, una immigrant romanesa a Catarroja i un afamat cantant de València. Els cinc, però, tenen una cosa (entre altres) en comú: s'han negat fermament a ser valencianocallants. 

        El documental valora la importància de la implantació de l'ensenyament en valencià. Especialment els últims 25 anys, des que es va celebrar la primera "Trobada". Ens conten en primera persona les experiències d'alguns dels protagonistes com a xiquets participants d'aquella experiència que era tan nova i d'altres com a mestres impulsors d'una iniciativa que ben poques vegades va comptar amb el recolzament institucional esperable en qualsevol societat normalitzada. En aquest sentit, al País Valencià, la normalització lingüística és una fenòmen que s'abasteix des de la conscienciació privada, individual. La unió dels pares i mares i els mestres conscienciats formen la primera línia de defensa contra el menysteniment, l'incumpliment legal i el desprestigi a què els reiterats governs valencians sotmeten la llengua dels valencians (i valencianes).

              El documental no amaga en cap moment una lectura de la realitat sociolingüística valenciana fràgil; però no és un documental per a plànyer-se: mostra, entre altres, l'esforç que suposa moltes vegades la ferma decisió de viure en valencià a ciutats com Alacant o València; evidencia l'ofensiva governamental contra les línies en valencià i l'augment en la demanda de noves línies a nous centres. Però sobretot ensenya que la unió de voluntats fermes els darrers 25 anys ha estat altament positiva; que els prejudicis administratius es poden combatre, i vèncer!; que el camí és llarg; que cal seguir avançant: un peu darrere l'altre, una generació darrere l'altra; sense defallir... caminant. és una llengua que camina, que es mou, que està viva.

               En definitiva, un viatge esperançador, encoratjador; un viatge al cor d'un poble que s'estima els seus fills i les seues filles, i els nouvinguts i nouvingudes, i tot això ho fa en la seua llengua.

dijous, 8 de setembre del 2011

l'Etna. La llar dels deus.


Les iaies conten (perquè este és i serà un conte de velles) que l'Etna era el volcà que allotjava les forges d'Hefest (Vulcà per als romans...). Este no treballava sol, -de fet, dubte que treballara- sinó que ho feia acompanyat de Ciclops i Gegants. Gegants com Encèlad, de cent braços, fill d'Urà; o potser de Terra; o de Tàrtar... ni se sap!! El cas és que, juntament als seus germans, va rebel·lar-se contra els deus de l'Olimp i clar, van perdre. Derrotat pels rajos de Zeus, Encèlad seria pres per Atenea qui li va deixar caure l'illa de Sicilia al damunt. Així i tot, encara podia respirar, i amb cada alenada produïa columnes de fum espessíssim i negre; amb cada contracció de dolor, el cim de la muntanya més alta plora flames i rius de terra encesa.

Hefest i Encèlad compartiren pis, durant els seus anys d'estudiants, amb el monstre Tifó qui també visqué a l'Etna i causava els terratrémols i les erupcions de fum i lava. Tifó era fill d'Hera, qui demostrant que era una deessa avançada al seu temps el va tenir tota sola. Això si, ràpidament, per falta de possibles segurament, el monstre fou confinat a una cova fosca i freda a prop de Delfos. Avorrit en aquella cova no se li va ocórrer una altra que desafiar Zeus. Si de primeres semblava que ho tenia fet tot ferint el Deu i deixant-lo en un sac de cuir, finalment -i com era d'esperar tractant-se de Zeus!- va perdre la batalla. Castigat, fou condemnat a jeure baix l'Etna on el seu llit l'arrapa i el fibla al llarg de tota l'esquena. Dolor que provoca amb el seu contorsionar-se, les erupcions del volcà. Pot ser per això, amb tant d'inquilí tortuós i torturat, al remat l'Etna entra en erupció cada poc temps. Que si a un li pica l'esquena, que si ara esternuda, que si a l'altre li pega per forjar no-se-sap-que, que si això, que si allò...

Amb tot, en la nit del 8 al 9 d'Agost i com per celebrar l'aniversari del meu pare, els deus ens van ser propicis. Encuriosits per les llampegades roges en la foscor de la nit de Catània, vam decidir abrigar-nos i acostar-nos a contemplar l'espectacle. Conforme ens aproximàvem a la boca del volcà, es feia més evident un plugim de cendra quasi imperceptible que anava ennegrint els carrers i les seues teulades. Una remor sorda i continua anava apoderant-se dels sons de la nit; tan sols, els espetecs  de les explosions més altes i més fortes la interrumpien ...i sobtadament del cim més alt començà a vessar una lava pesada, calenta i fumejant. Asseguts al vell mig d'una erupció anterior -dura, aspra i seca- i amb la nit esguardant-nos les espatlles, vam contemplar un espectacle sobrehumà ...un espectacle digne dels deus de l'Olimp!.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Palerm. L'encant de la decadència.


Palerm és una ciutat bruta, clivellada, caiguda, sorollosa, atapeïda, desordenada en el tràfec intens de cotxes, motos i persones. Però és també històrica en escuts, palaus i passat, grandiloqüent als edificis, bulliciosa i intensa a les terrasses dels bars i als bancs dels parcs plens de gent passant la vida. I suportant la intensa calor d'una illa quasi-africana. Les restes del naufragi d'un passat gloriós, reial, hi són entre altres a la "bucheria": mercat mig abandonat i brut al vell mig de la ciutat. Com moltes altres ciutats al món, té un Jardí Botànic idoni per refugiar-se i aïllar-se. Pensament que també van tenir tots els mosquits de la ciutat, els quals, assedegats de sang, van trobar en la meua persona, un banquet inesperat i suficient.

Palerm té, ben amagat a un barri d'extramurs, la relíquia de tradicions perdudes. No necessàriament agradables per al asèptics ulls actuals, però ben interessants des del punt de vista cultural. Conservar les catacumbes al subsòl del Convent dels Caputxins, i visitar-les, podria veure's com un acte de mal gust; com un gest irrespectuós vers les persones. Tanmateix, el fet de mantenir les mòmies de les persones que bé per tradició o bé per voluntat pròpia van esser preparades i embalsamades per ser exposades públicament dempeus, és l'acte de respecte major que es podria tenir vers aquelles restes.

Igualment, i directes des d'un temps sense ràdio i televisió, refugi de turistes acalorats, són els teatres de "pupis". Històries fantàstiques i moralina antiquada per a unes titelles massisses i pesades. Però molt boniques. A un teatre amb molt d'encant i a un raconet amagat enfront de l'entrada gòtica d'una catedral que no caldria que tingués interior de tant bonic com és l'exterior.

Palerm fou la segona parada de la setmana que hem passat a Sicilia. Després vindràn Catania, amb un Etna generós, i Siracusa i la seua calor.

dimecres, 11 de maig del 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural


El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dimarts, 3 de maig del 2011

Selvàtics animals. El Brasil més allunyat dels tòpics.


El Brasil que he passejat queda en les antípodes del Brasil de la samba i la bossa (ja siga nova o no); del Brasil de les belleses morenes lluint-se en platges amb noms de cançó; del Brasil del futbol i els jugadors de futbol... Tot això malgrat que la música és omnipresent al Brasil que he conegut; que hi ha platges quilomètriques on els cossos genèticament bruns exhibeixen la preocupació nacional per la bellesa; i que al Brasil que he conegut, a cada cantonada hi ha dues porteries i una tropa de canalla perseguint una pilota.
Però aquestes coses es perceben d'una manera tangencial en un ambient academicista primer i rural després. Dels dos, el primer és molt semblant al que es pot trobar a Armidale, Arica, Valencia, Belém o arreu del món. El segon, l'interior amazònic, ha resultat molt més cridaner, més exòtic, més excitant. La calor propicia la vida en el carrer i així, si de matí el mercat concentra l'activitat, de nit la plaça exerceix a la perfecció la funció aglutinadora. I cap a allà que ens dirigíem totes les nits per cercar qualsevol cosa per sopar.

Poc abans, Ned ens havia deixat a l'hotel per dutxar-nos i quedàvem amb ell per a l'endemà. Ned era el conductor que el SEMA (organisme encarregat del Medi Ambient a l'Estat de Pará) ens havia posat a disposició. Amb un ulls profunds i un silenci pertorbador, aquest home menut i jove ens ha portat fidelment allà on li hem demanat. Inicialment col·laborava més en les nostres tasques per entretindre's, però dia a dia a anat desapuntant-se. Coneixia els camins, els principals punts del territori i les comunitats rurals, allunyades del nucli semi-urbà que és Monte Alegre, on havia de portar la Marcela per a que s'entrevistara amb els seus principals representants. Marcela Andrade és molt jove i té formació en turisme, però el seu interès ha virat de manera radical i s'ha situat en l'òrbita de l'arqueologia. Està realitzant un treball d'investigació sobre la conservació integral i integrada de l'art rupestre de la zona, així que tracta d'analitzar  i incorporar els factors humans, especialment d'aquells factors humans més propers: els habitants de la zona.

Carlos Barbosa ha vingut en qualitat de topògraf. I ha fet les topografies mentre xarrava. Per què Carlos xarra com una cotorra. Cada pas, cada insignificança que fèiem li recordava una història que havia de contar de cap a peus i en la versió extensa. I, clar, en uns dies tant assenyalats com els que vivíem va contar que una vegada, al seu poble, durant la processó del viacrucis, el centurió romà estava d'allò més posat al seu paper: Zàs!! fuetada a Crist carregant amb la creu; Zàs! una altra fuetada. El Centurió s'ho tenia d'allò més estudiat de manera que a cada descarrega del fuet aquest colpejava la fusta de la creu i no a la reencarnació amazònica de Jesús. però amb això, Zàs, fuetada! Perfectament sincronitzats, a cada fuetada, Zàs!, Jesús gemegava de dolor, es retorcia en ell mateix mentre continuava avançant en l'últim passeig. Zàs! Zàs! Cansat i desesperat de tant de dolor, un espectador va saltar al vell mig del carrer i Zàs! espentant el Centurió a una vora va començar a colpejar-li la cara amb els punys mentre cridava "Que no veus que ja ha patit prou!!". Jesucrist en veure l'espontani va haver d'intercedir per salvar el seu company Centurió i així és com, a les vores del riu Amazones, encara es parla de l'últim miracle de Deu... el dia que salvà el Centurió de morir apallissat!!

La batuta en aquest cas la duia Edithe Pereira. Experimentada, però encara jove i sobretot vital, venia amb una fissura al turmell que no li ha impedit anar fins a l'últim raconet de la selva. Ha gestionat el temps de manera magistral fins al punt que s'han duplicat les expectatives inicials de treball i s'han documentat dos abrics. És contraria a la corrent que diu que per fer arqueologia cal patir i ser ben rudes i ha oferit tantes comoditats com li ho ha permès Monte Alegre. Però més enllà de la selva, s'ha encarregat de fer-me el viatge molt fàcil i molt plàcid. Ara ens queda pendent un viatge a Itàlia a costa de la Marta, una assistència al congrés de l'any que ve a La Paz (...mmm... seria el reencontre amb una ciutat que em va captivar) ...i sempre, un retorn a Santa Maria de Belém do Grão de Pará o unes falles per menjar paella i cremar València.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Monte Alegre. L'art en la selva.


Durant tota la setmana prèvia al viatge, encara a Belém, un tema recurrent per a algú descontextualitzat com jo era la quantitat de perills que allotja la selva tropical. Des dels perills més obvis com la 'onça' (el jaguar) o el 'jakaré' (el caiman) als més menuts, imperceptibles, i per tant més perillosos ...si cap: mosquits, mosques i bacteris diversos. Un encant de conversa, vaja.
Havia oblidat que el desconeixement del medi és un factor a tenir en compte si es pretén minimitzar riscos. És com jugar fora de casa. La selva que estic transitant no és aquella d'arbres vertiginosos, però és igual d'amazònica. Arbres retorçuts la majoria, alguns alts i rectes, palmeres d'allò més variades, plantes enfiladisses, lianes, fulles amples, bevedores insaciables, falgueres, fongs de mil colors, líquens i molses  tapissen un sòl sorrenc i roig. Amb tot la visibilitat és nula i els punts de referència certs escassos. I així fou que el primer dia vam ser incapaços de trobar els jaciments que cercàvem. Deixes Monte Alegre de bon mat i sofreixes durant més d'una hora un camí de terra que més que camí sembla una tortura; et calces les 'perneras' imprescindibles per a caminar per la selva, t'endinses en la brolla vegetal armat amb el 'falção' i vas obrin-te pas tallant tantes branques com siga possible, doncs seran aquestes cicatrius en la vegetació les que t'han de guiar en la tornada. Superes un rierol, voreges un altre, saltes de pedra en pedra, mires de no esvarar, evites una branca, escales un tronc caigut, et desfàs de la planta que carinyosament t'enreda i tot això tractant de posar cent ulls allà on xafes, allà on t'afermes per no caure i no molestar ingratament la vida animal de la selva...
Amb tant d'esforç per avançar, la recompensa va venir en forma de jaciment inèdit. Ha estat batejat com Abrigo de Miritiepé (alguna cosa a veure amb la palmera Mirití, de la qual ix una fusta molt lleugera amb la que es fan joguines, ara ja tradicionals). Aquest, juntament amb el Painel da Baixa Fria, seran l'objecte d'estudi.

De camí a casa, aquella mateixa vesprada, passaríem per casa del Senyor Humberto, ex-caçador i gran coneixedor del territori, col·laborador d'Edithe durant anys i el millor guia de la contrada malgrat els 75 anys que conta. Ell ens portaria als jaciments que no havíem localitzat. I juntament amb l'equip del Museu Goeldi forma part del grup de persones que m'envolten en aquesta aventura. Grup de persones que descriuré per a la pròxima entrada, doncs no tenen desperdici. 

divendres, 22 d’abril del 2011

L'aigua, l'Amazones.



Tots els dies plou. I l'aigua és l'element que condiciona les nostres vides ací en Monte Alegre. Ara bé, l'adaptació amazònica al medi afavoreix una convivència pacífica amb la pluja. Des de l'avió que ens transportava cap a Santarém contemplàvem un paisatge d'aigua: l'Amazones, marró, immens, domina una planura inundada on ací i allí, ara i després, s'aprecien minúscules les cases dels més atrevits sobre un fons verd. Tots els colors del verd.
L'aglomeració de persones al port fluvial de Santarém és un espectacle curiós. El formiguer que són els molls, la bullícia plena de color, plena de vida, es coordina dins l'aparent caos per iniciar travessies que, en alguns casos, poden durar setmanes. Aquest no seria el meu cas, doncs per qüestions de logística bàsica, practicitat, vam comprar els passatges d'una barcassa que travessaria el riu en tant sols dues hores. Durant aquest temps encara vam poder contemplar de manera nítida, el "encontro das águas" del riu Amazones amb el riu Tapajós (cuna de la cultura Tapajônica, clar). Fenomen que només es repetirà a Manaus, on el riu Negre uneix les seues forces amb l'Amazones.
L'estampa que ens acompanya durant el breu viatge deixa descobrir una barqueta que pesca ací, una altra allà; una casa d'aparença feble s'asoma per aquella vora, una altra es deixa veure més enllà... i tot això espurnejant el fons verd, d'arbres immensos que són les ribes del riu. I tot això amenitzat per la remor del motor, del riu, del piar dels pardals que ens acompanyen; emmarcat per un cel grandiloqüent, de núvols impressionistes que semblen enfadats.
Extasiada en la travessia, Marcela ens rebria al port de Monte Alegre. Un primer contacte amb la nova ciutat per sopar al vell mig de la plaça i recordar quant de mal ha fet el catolicisme tot presenciant la processó de les palmes pasqüeres a l'estil paraense. Res de nou, malgrat la novetat. A dormir d'hora que el dia havia sigut molt llarg i encara ho seria més el següent: ens endinsàvem al "mato" brasiler. 

dissabte, 16 d’abril del 2011

Mosqueiro. La platja d'arena dolça.


S'ha acabat el curs de manera més que satisfactòria. Ahir vam anar a celebrar-ho amb cachaça i així i tot, aquest matí ens em llevat ben d'hora per preparar la bossa. Ens n'anàvem a Mosqueiro a passar el dia en la platja!!

Mosqueiro és una illa al vell mig de l'Amazones. És tremenda. Unida al continent per un viaducte, és la platja més propera a Belém (o això crec...) Total, que quant vas cap allà, el plan és el següent: et compres una bossa de gambes assecades i salades, busques la ombra d'un xiringuito ben xaxi i et pilles una cervesa ben gelada. Si els núvols t'ho permeten et pegues un bany de sol a la vora del riu. Si et plou, et pegues un bany al riu per a que el contrast de tempertures et deixe en un estat de shock orgasmitrònic. I certament, amb més o menys rabia, ací plou tots els dies.
De tot, el més espectacular ací són les dimensions de qualsevol cosa o fenomen. Els vaixells de càrrega gegants transiten amb total normalitat; des de la vora del riu on es troba Mosqueiro no veus la vora oposta; les ones colpegen amb força; l'exhuberant vegetació a base d'arbres frondosos i palmeres aporten el toc tropical; l'arena, blanca, fina i dolça, t'embruta rigorosament com pertoca en qualsevol platja del món; les cerveses i la bona companyia, fan la resta.
A última hora de la vesprada entràvem en Belém direcció a la plaça de Batista Campos, per beure'ns una refrescant (i rehidratant) aigua de coco. Curiosa la vida... un dissabte de dominguera. En una platja sense sal. Formiguejant de nou... quin dia més bo, de veres que semblava de fuccia!!


Belém dia a dia.


A l'altra banda de la porta de cristal m'esperava Edithe Pereira. M'arreplegà en l'última escala del viatge d'anada iniciant així el viatge real.
Era dissabte, tard, i el cos no donava per a més.
Diumenge vam fer el turisme bàsic i preescrit.
El dilluns vaig ser introduida al personal d'un museu, el Museu Paraense Emilio Goeldi, tant antic, tant gran, amb tant de personal, d'àrees tant diverses d'investigació que més es sembla a una Universitat que no pas a un Museu.
El dimarts 'palestra': breu, més dues vegades bona, l'exposició havia de servir per introduir-me: element exòtic (en la terra del guaranà i la caipirinha!! exòtica!! meus deus!)
Des de el dimecres, i fins al divendres, he donat un curs de Documentació Digital d'Art Rupestre. He sobreviscut...
El dissabte aniré a Mosqueiro, la platja... amazònica!
i el diumenge cap a l'interior: a Monte Alegre.


Amb tot, hauré de parlar de Belem quan la conega millor... de moment, encara no tinc perspectiva. Ara, mentre deixe caure la plutja de torn, amb una cervesa ben gelada, clausure oficialment el primer terç del viatge.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Brasilia. La ciutat pensada.



Amb el retard que arrossegàvem des de Lisboa vam entrar a Brasilia. Frontera, aduana, res a declarar, obrigadinha, turista, 'camina i no te gires', facturar novament la maleta i a cercar un taxi que en tres hores m'ensenyara Brasilia. Ho sent, amics meus, serà suficient per a que tota la vida vos ho recorde... però per compensar, hauré de ser breu.
Damunt el taxi vam deixar l'aeroport i ens vam endinsar pel que es suposava era una avinguda principal. Ho has de suposar perquè tota Brasilia és un inmens jardí de gespa ben verda espurnejada d'arbres. És la ciutat pensada, i no el resultat de l'acumulació de gents i moments com ho són la resta de ciutats al món. Així que res té pèrdua: sols hi ha un lloc on trobar els bancs, les tendes, les cases, els tribunals, les instal.lacions culturals... tot està concentrat en ghettos d'activitats. Aquella avinguda, certament llarga, ens va conduir fins a l'estació de tren passant per la zona dels bancs (alts edificis) i l'estació del metro i centre de comunicacions de la ciutat. Vam tombar a la dreta i ahi començà la Brasilia més espectacular: el Teatre i la Biblioteca Nacional, el Museu i la Catedral. Nemeyer va considerar que tant entretés havia de ser l'opera com la misa cantada!
Segint per la mateixa vorera, una rastra interminable d'edificis de finestres verdes: els Ministeris. A vora i vora del carrer construccions simètriques, i verdes, on la única diferència és el cartell que anúncia la preocupació principal del minstre: en Brasil hi ha un Ministério do Desenvolvimento Social e Combate à Fome!! i allí, un cartell que indica que seguint eixa direcció acabaras en la Plaça dels Tres Poders. Llavors, imponent s'alça una torre que ha de mostrar a tots els brasilers del món on està el seu Congrés, i darrere, un poquet més amagat, el Palau de la Presidència i al costat justet el Tribunal Superior de Justicia...
De camí a l'aeroport encara s'ha de passar per entre el 'barri de la justicia", la zona del "shopping", una estreta franja de zona residencial i el confortable "barri de les embaixades"...
Pujaré al tercer avió del dia que m'ha de deixar caure en Belem i serà llavors quan comence realment l'aventura amazònica.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Cap al formiguer amazònic.

Descobri que minha arma é
O que a memória guarda dos tempos da Panair
[...]
A maior das maravilhas foi
Voando sobre o mundo nas asas da Panair.

Conversando no Bar.
Milton Nascimento & Fernando Brant.


     Una matinada i després un avió; i un altre, i fins a un tercer per arribar a destí. Un viatge plàcid, malgrat la durada [13 hores volant, sense comptar esperes]. Una frontera relaxada i amable i un nou segell per a la col.lecció particular. Esta vegada ha quedat estampat a la fulla, aleatoriament escollida del passaport, el nom de Brazil. I resulta que no és un mite o una llegenda. Existeix. I resulta que vaig a passar els propers 20 dies en un raconet ocult per la selva i banyat per les aigües exòtiques de l'Amazones.
     Cap allà me'n vaig: posaré els meus peus a Brasilia durant unes hores i encara acabaré el dia d'avuí en la ciutat d'acollida: Santa Maria de Belém do Grão Pará. Des d'ara serà, senzillament, Belem. Ací comença el meu formiguejar per l'Amazones; ací comença una nova excusa que alimente aquest bloc.

dimecres, 30 de març del 2011

Millau. Carnavals que suplanten falles...


Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.

Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.

La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.

El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció. 

Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.

Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i  bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.

La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!  

El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: