Aquest documental és una producció de Vilaweb, amb la coproducció de Televisió de Catalunya i la col·laboració d'Escola Valenciana. Federació d'Associacions per la llengua. El documental, amb aproximadament una hora de durada, ens presenta cinc personatges amb orígens i trajectòries vitals ben diferents: un mestre d'escola d'Alzira, una periodista d'Alacant, un metge de Castelló de la Plana, una immigrant romanesa a Catarroja i un afamat cantant de València. Els cinc, però, tenen una cosa (entre altres) en comú: s'han negat fermament a ser valencianocallants.
El documental valora la importància de la implantació de l'ensenyament en valencià. Especialment els últims 25 anys, des que es va celebrar la primera "Trobada". Ens conten en primera persona les experiències d'alguns dels protagonistes com a xiquets participants d'aquella experiència que era tan nova i d'altres com a mestres impulsors d'una iniciativa que ben poques vegades va
comptar amb el recolzament institucional esperable en qualsevol societat
normalitzada. En aquest sentit, al País Valencià, la normalització lingüística és una fenòmen que s'abasteix des de la conscienciació privada, individual. La unió dels pares i mares i els mestres conscienciats formen la primera línia de defensa contra el menysteniment, l'incumpliment legal i el desprestigi a què els reiterats governs valencians sotmeten la llengua dels valencians (i valencianes).
El documental no amaga en cap moment una lectura de la realitat sociolingüística valenciana fràgil; però no és un documental per a plànyer-se: mostra, entre altres, l'esforç que suposa moltes vegades la ferma decisió de viure en valencià a ciutats com Alacant o València; evidencia l'ofensiva governamental contra les línies en valencià i l'augment en la demanda de noves línies a nous centres. Però sobretot ensenya que la unió de voluntats fermes els darrers 25 anys ha estat altament positiva; que els prejudicis administratius es poden combatre, i vèncer!; que el camí és llarg; que cal seguir avançant: un peu darrere l'altre, una generació darrere l'altra; sense defallir... caminant. és una llengua que camina, que es mou, que està viva.
En definitiva, un viatge esperançador, encoratjador; un viatge al cor d'un poble que s'estima els seus fills i les seues filles, i els nouvinguts i nouvingudes, i tot això ho fa en la seua llengua.
