dimecres, 28 d’octubre del 2020

Epistolari Israelià #4. Aquesta no serà una història d’herois.

 


En Millares, a 27 d’Octubre de 2020.



Estimat amic,

La meua peresa ens ha vençut als dos… i no hi ha excuses, però fixa’t: la teua última resposta fou tan repentina i inesperadament ràpida que em vas deixar en clar fora de joc. I aquella fou i és, de moment, “la millor carta ever” que havíem escrit des que reprenguérem la comunicació amb fluïdesa i format epistolar. Una delicia! ...anava llegint-la, amb aquell ritme trepidant que li imprimires i que enganxava, i era com vore’t per un foradet: enjugassat, entusiasmat amb els projectes i els retrobaments sobtats. Hi ha tantes coses a comentar d’aquella carta que em va doldre que en rebre la teua nova carta ahir, la meua peresa ens haguera privat de l’oportunitat de comentar-la amb calma.


Tanmateix, la nova missiva em permet reprendre el fil (ahi, t’ho hauré d’agraïr! ...no has passat pàgina! i m’has permés reenganxar-me a la història) perque jo botava d’alegría amb tu en saber que encara que amb retard, t’arribaven cartes desde la pluja. Et plouen cartes, amic! I que si vas esperar 12 anys i encara t’il·lusionava, podries esperar un mesos en que jo et contestara… i en llegir-ho, vaig alenar! 12 anys! I no sé que pensar, perqué si algú sapigué fer seu el realisme màgic, eixe fores tu. Especialista en reescriure guions que milloraren la història, i guanyes molt en els gags curts.


Personalment, la història galega em té entusiasmada: m’hauràs de contar més. M’ho hauràs de contar millor. T’escriu en portugués i tu somiqueges. Ai, amic… é muito engraçado!


Però amb tot, em faria més gràcia, ja em perdonarás, tornar-vos a escoltar als dos, Pelé i Melé, fent ràdio de nou… Però, ja no vos deixaràn fumar a l’estudi!? ...haureu de fer ràdio amb mascareta?! M’ho preguntava en agost, però ara en octubre, això dóna igual, perquè ara mateixa el programa està a un calaix. Pot ser, alguna nit, d’ací uns mesos, en un dels parèntesis viatgers del Pere, el torneu a treure per exhibir-lo obsenament per tot Benimaclet, animant-lo a cops de cubata. I el programa s’envalentonarà, i pot ser fins i tot el bategeu: teniu el nom perfecte! El títol que capta l’escència! ...i la ressaca de l’endemà, s’emportarà la idea, i el programa se’n tornarà al calaix esperant una nova oportunitat… coses de la genialitat…


No fa molts anys, jo també fantasiejava en tornar a la ràdio: haguera demanat una hora per a mi sola, una nit d’entre setmana (un dilluns o un dimarts per acompanyar les ànimes solitàries… i lliures i llibertàries!) i homenatjar les músiques i els músics que em commouen. I a alguns els haguera dedicat més d’una sessió! ...fantasiejava en conduir de tornada, en acabar cap a casa, de nit, en la foscor, seguint la línia blanca com en un joc de videoconsola arcaica... Però després va remoure’s la Virgo que habita en mi i vaig començar a pensar el temps que em caldria per preparar cada sessió (jo no sé tant, ni sé improvisar!) i… així derrotada per l’evidència, guardí el meu programa, mort abans de ser batejat, en un calaix al costat del teu.


I des d’aquell Juliol vençut no t’he pogut contar que moguda per l’enveja em vaig posar a desmuntar sòcols i xapats i murs i adoquinats i ens hem vist atrapats en obres i reformes, tot esperant que a l’estiu, el corral estiga enllestit per rebre’t amb un gintònic entre els dits.


Unes obres necessàries en la casa. Ja veus, coses de les cases centenàries, que amb l’edat es tornen melindroses, però que ha sabut retornar-nos amb misteris i secrets desvetllats un poc dels maldecaps que ens està causant.


Les obres avançaven amb normalitat, tot segons els plans traçats, tot dins els cronogrames més quadriculats, quan els obrers van mampendre-la amb el mall contra un tabic que hauria de ser renovat. Era encara un matí de principis de setembre, i els rajos de sol entraven per la porta d’aquell paller al que només havíem pujat un parell de vegades des que havíem arribat a la casa. El tabic era poc consistent, de fàbrica antiga, a l’estil dels avantpassats: un canyís nugat amb cordill fet d’espart, enlluit per la cara vista amb una fina capa d’algeps que, en ser retirat, deixà a la vista un espai ocult entre parets. El que pensàvem que era una únic mur separant dues cambres amb accessos pels costats opostos, eren en realitat dos tàbics separats per quasi un metre de distància. En el sostre d’aquella estretor, en les “moldaes” entre bigues de fusta, un forat cegat fou suficient per fer entendre l’Andreu que allò no era un error de càlcul d’algun aprenent d’aparellador, sinó que aquell forat al sostre era l’accés a l’amagatall. Algú no volia ser trobat. 


Aquella anomalía constructiva necessitava una explicació, i al principi tot eren especulacions, però ara hem pogut reconstruir un poc la història d’aquell tabic fet a corre-cuita. Dins aquella cambra estreta, d’accés incòmode, i entre caixes de fusta corcada, van aparèixer les pistes definitives: una carta i una postal escrites des del front de la última guerra.


Aquesta no és una història d’herois. Avançava el conflicte, avançaven les trinxeres i s’acceleraven les lleves i el van cridar per incorporar-se i s’hi va presentar. A la carta demanava la mare i la germana que estigueren atentes perquè anava a enviar el jornal d’aquell mes per que, a casa, pogueren fer front a la malaltia del pare. Pero que era la última vegada perquè després ja necessitaria els diners per a ell… Conta a la carta, que mai diu des d’on l’escriu, que està bé. Que li agradava més la última destinació on havien estat abans que aquesta i que creia que prompte els donarien un nou destí.


Ara, no sabem en quin moment, si fou en un trasllat o en una nit de lluna nova, o… qui sap? hi ha tantes possibilitats!! El cas és que a ell li havia tocat lluitar en el bàndol equivocat. Ell no volia matar els soldats que tenia enfront..., ell haguera volgut matar els seus companys de trinxera! però això haguera estat molt difícil d’explicar al comandant…


Bo, pot ser és més senzill. Pot ser, senzillament no volia matar. El cas és que va trobar el moment, va veure clara l’ocasió i no deixà passar l’oportunitat… mamprengué a correr en direcció a casa. A sa casa. I no parà fins arribar. Van fer el tabic a corre-cuita i s’hi va ocultar. Uns mesos després, guanyaria la guerra. I és en aquest punt que comença la història que coneixíem els veïns al poble. I esta és la història dels vencedors: la d’homes profitosos forjats en la batalla, valerosos, aguerrits… rates cobardes traïdors assassins... no amic, aquesta no és una història d’herois… 


Avuí, el temps de les sorpreses a casa, ha passat… i ara ja esperem que acaben les obres, que ja no els pot quedar molt, que s’acosta el fred... i fent temps per veure si amb el temps se’m passen les dèries de moure o promoure dinars, sopars, trobades que no secundeu… ja només em queda l’esperança per perdre, tota la resta.. fotut! Per ahi va una komittia en desbandada!! A més, com els contactes en temps de pandèmia han canviat, no m’importa molt si no interactues al grup, tenint-te en una correspondència mecanografiada només per mi… em sé la guanyadora! 


Ja em perdonaràs l’abús, ‘çò són dos cartes en una?! no t’entretinc més... deixe caure la carta virtual en una bústia imaginaria, i quede a l’espera de la teua resposta que entenc serà en breus. No me tingues en compte si la meua es demora...

dilluns, 10 d’agost del 2020

Epistolari Israelià #3. El Gegant Juliol.


En Millares, a 8 d'agost de 2020.

Estimat amic,

He vençut el Gegant Juliol. Juliol s’ha acabat. I no ha pogut amb mi. I ací estic, ara ja, pagant deutes. 


Hi ha mesos, que son com anys, com lloses, com muntanyes de lloses i de feina, son… gegants! Gegants que als seus peus sóc tan menuda i ell tan gran, davant mateixa dels seus dits descalços dins la sandalia, només veus unes cames infinites, peludes i retorçades. Si segueixes mirant amunt, allà lluny intueixes un melic reeixit dins la panxa rodona i un xupetí rídiculament menut li cobreix els muscles poderosos i els braços musculosos branden una basto tremendo que, si m’empoma, em deixarà aviada pel que queda d’any i, encara guanyes un graus més en la torció del coll i albires un somriure malèfic i desenfocat darrere aquella cabellera despentinada. Així són, de vegades, les fulles dels meus calendaris: infinites, feixugues, miops i armades amb un basto en cada entrada. Així ha estat el Gegant Juliol. 


Oh, cert és que vaig ser jo qui decidí anar a l’encontre del Gegant Juliol. La temptació era massa forta: reptes intel·lectuals, aventures professionals, propostes indecents de corsaris mellats, coixos i torts, i al final de tot, tresors d’or i diamants dins la cova baix la mar… Qui podria negar-se a entrar en la senda tenebrosa plena d’enfiladisses punxoses, arbes esprimatxats amb branques que semblen dits i una col·lecció de xiscles, xiuxiuejos i crits en la nit que farien les delícies de qualsevol trastocat? Jo no, amic meu, ...jo, tampoc.


I tota aquesta milonga, per tractar de disimular. Haig d’inventar-me gegants amb nom de mesos amb nom d’emperador perquè no podria mai superar aquella història teua del sòcol i l’extractor, que més bé sembla el nom d’una faula, però sense lliçó. Perquè amic meu, compartim els síntomes d’aquella malaltia color marró enmandarinat, però les meues fantàsies encara no han madurat, de fet, s’infantilitzen amb els anys: gegants, pirates, tresors… això si, dins els boscos. Per l’horta anava a pit descobert, desprotegida sense recer, vulnerable. I en aquest nou món, encara és més d’agraïr que em presentares la María Sánchez.


I m’invente excuses, històries, milongues per justificar cops de feina que es deuen assemblar molt a un bon cop de basto, però me va la marxa, està clar. I després passen eixos cops i mira, ací estic, al corral deixant que les oronetes em dicten aquesta carta. Eixe corral on te faries uns gintònics de campionat si la vida et portarà mai per ací… uns gintònics que no et beuràs a sa ciutat.. i on, en caure la nit, projectariem una pel·li que tu triares… i dos, i tres… fins la matinada. Bevent, veient, xarrant… ...mmm… com t’ho dic? és una invitació formal. No cal que li ho digues a ningú, però tampoc és requisit.


...bo, he vençut el Gegant Juliol. Juliol s’acabà. I no va poder amb mi. Tampoc podrà l’Agost, encara que l’aventura m’està cridant i pel camí que vaig, ja sé que ho intentará…


A la batalla!!

dissabte, 16 de maig del 2020

Epistolari Israelià #2. El Xiconino.


En Millares, a 15 de maig de 2020.

Estimat amic,

No me’l vas regalar, explícitament. Mai te’l vaig tornar amb nocturnitat, alevosia... i el teu consentiment. Ara ho sé.

…per fi m’he decidit a respondre a la teua carta fractal. Tu sempre tan puntual, jo sempre tan poc. No m’ho tingues en compte, hi ha coses que no canvien, al cap i al fi, som els mateixos, amb vint anys més, però els mateixos.

A més, deuen haver coses que no canvien, tot no pot canviar, sinó, quedarien les arrels a l’aire, i això, ara que (quan puc) observe la vida dels arbres, ja sé que això no els va bé, als arbres, dic… bé, que el que volia dir és que deuen haver coses que no canvien, així que encara sóc peresosa i tardona, això no pot canviar, però ara, en canvi, matine… ui si matine!! ara fins i tot, li trobe un puntent nosequé a matinar...

Bé, t’ho deia ara perquè hui he matinat, per a anar a treballar, hehe! En temps de pandèmia l’arqueologia és essencial! ...ja han tardat en adonar-se’n, els borinots! Hui he tret les restes d’un infant, un xiconino, i ja en van 101!! ...101 i encara em commouen. No tindria ni 4 anys, el xiconino; a més, m’he deixat a la meitat un individu juvenil, en una primera impressió, i que, pel distint nivell a què l’hem localitzat, degué morir un bon grapat d’anys abans que el xiconino ...però això, si t’interessa, ja t’ho conte en una altra carta...

Total, ara ja, asseguda al sofà, amb la llum suau del capvespre, he posat de fons les cançons d’un grup que morí jove deixant un bonic disc, mentre es refreda una mica el te i plouen les quatre gotes que no mullaran els carrers, però que completen el marc que fan d’aquesta tarda, la vesprada perfecta per respondre’t.

Amb el te fumejant ...a casa ja només fumegen les begudes calentes, qui t’ho haguera dit...? Bé, el que deia, amb el te fumejant pense amb el xiconino que hem desenterrat hui, amb tots els qui hem desenterrat els últims mesos i se’m fa evident el destí. L’afronte cada dia: desenterre morts, estudie la vida dels morts, recupere la història dels morts, però em preocupen els vius i els que viuran... ...mmm... bobaes, no en faces cas. Deu ser que estic escoltant Els Jovens i eixe maleït beneït himne que van compondre en un brindis a la melangia que cada vegada que escolte em fa rememorar quan érem nosaltres els qui cremàvem els carrers com correfocs: tu, jo, nosaltres, una comarca llunyana (si més no, llavors semblava mooolt llunyana!), el renault cinc i... l’Anís Tenis!

Una cançó que per moments té el poder que tenen els teus versos, que encara que no ho cregues son poderosos evocadors. I honestos. Més que la prosa forçada. Costa creure, llegint-los que no tingues alguna musa rondant eixe sofà que m’aixoplugà...

Bé, amic, el te s’ha gelat, ha caigut la nit i ha parat de ploure... ‘niré tancant. No t’ofusques, el bricolatge també pot ser creatiu.

Llance la carta i ens quedem ací, el xiconino i jo, a l’epera dels teus versos!

dijous, 30 d’abril del 2020

Epistolari Israelià #1. Eudaimonia.

El 16 de març rebia la primera carta. Hem decidit que siga la primera de moltes, i eixa és la intenció, però ja vorem, perquè també havíem decidit tornar al paper, al correu postal, però llavors vingué l'apocalipsis, i ens va saber malament pel carter...

Epistolari Israelià #1. Eudaimonia.




Estimat amic,

…els ulls se’m van obrir com a melons: cartejar-nos!! per correu postal!! escriure un carta a mà, cal·ligrafia deforme, inintel·ligible, tan personal que naix del moll de l’os. Directa des de l’hipotàlem: nua, sense vels, sense filtres! A tu, amic meu! L’oferta era tan llépola que no vaig dubtar ni per un instant. Ara a la maduresa no la podia refusar, ni en els meus millors somnis adolescents, quan l’epistolari era el gènere preferit. Xuclar l’adhesiu dolç del sobre, alçar la trapa estreta cap a l’abisme obscur i deixar-lo caure a la bústia, com un tret de sortida, per esperar el carter amb la resposta. 
Però tampoc no està bé que ens enganyem. No ens enganyem a estes altures de la partida...: som carn de teclat i pantalla retroil·luminada. Dits mecanografiats, d’origen incert, fills del mètode asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj... Fills d’un mètode deformat per les manies. Per això disculparàs que llitja i rellitja estes línies, i canvie ara un mot, ara una coma (maleïdes comes que mai s’estan quietes, sempre ballant, dansarines comes que sempre van amunt i avall i em cabregen i em fan perdre el fil!) fins assolir el significat desitjat. Finalment, les línies hauran perdut la frescor d’un text improvisat, cal·ligràfic, però espere que guanye en matisos i que et faça gaudir-ne i sentir-me més a prop.

Has de saber abans que ningú que tinc la insana intenció de fer pública la carta. Una carta oberta, però que va dirigida només a tu, amic. Una carta que espere siga la primera de moltes que alimente el formigueig que sent als peus.

Has de saber també que, des de la distància de temps i lloc, moltes vegades, moltes vesprades enyore les nostres vesprades. Vesprades de cinema, música i tabac. O les vesprades d’anades i vingudes pels amagatalls, empassant-nos la vida a glops, de terrassa en terrassa, refugiats als pisos llogats del califat discutint veritats imponderables i universals que ara, veges tu, em resulten tan insulses i vanals. M’és ben igual la veritat inamovible. I això és el que m’ha passat: m’he atrofiat. Un dia em vaig descobrir pensant-me “jo abans molava!”. Fou un punt fotut, no t’enganyaré, però revelador... Abans estaves tu per tenir cura de la meua dieta anímica, amb què m’alimentava l’ànima (mentre jo tractava de remarcar com de dolenta era la teua dieta física, pel que celebre llegir que has canviat una mica els hàbits...). Ara, perdut el dietista d’esperits, l’ànima ha anat envellint. Més que envellint, antiguint-se... m’entens? S’ha anat fent arcaica, vella..., però inevitablement, retrotraint-se. En definitiva, desfasant-se, ...jo abans molava. 
Ara m’interessen les plantes, els animals i l’arqueologia que me dóna de menjar, i que em té enviciada. I m’he afeccionat al whisky. Sol. Continue adorant les converses al voltant de la taula. I si em donen a triar, sense canalla.Em queden pocs amics: o estan lluny, o estan ocupats o, senzillament, ja no estàn -que d’eixos també en tinc un bon grapat- ...cartes que ja no escriuré. Cada vegada aprecie més una bona estona de soledat. Eixos silencis sempiterns i en bucle. Encara que, ben mirat, pot ser només perquè estic molt ben acompanyada. Per ací, alguns van decidir quedar-se ...misteris que no tractaré de resoldre, no fóra cas que es trencara ara l’encanteri. 
Amb tot, amic, comence a despedir-me -no voldria cremar tota la metxa al primer tro!-. Encetem ací una vella relació. Una relació ben antiga, de més de 20 anys. I tan se val si ens coneixíem d’abans dels temps del selectiu... això són matisos, treu-li la importància... perdona’m el despiste i no te’m poses quisquillós! ...perquè ens vam conèixer en el punt just, en el moment exacte, al lloc acordat. 

Reprenem la conversa al mateix punt on la deixarem. N’anem parlant,

Deixe caure aquesta carta a la bústia i comença l’espera inquietant.
                                  
                                                       En Millares, 16 de març de l’any 0001 dC*.


Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: