dijous, 30 d’abril de 2020

Epistolari Israelià #1. Eudaimonia.

El 16 de març rebia la primera carta. Hem decidit que siga la primera de moltes, i eixa és la intenció, però ja vorem, perquè també havíem decidit tornar al paper, al correu postal, però llavors vingué l'apocalipsis, i ens va saber malament pel carter...

Epistolari Israelià #1. Eudaimonia.




Estimat amic,

…els ulls se’m van obrir com a melons: cartejar-nos!! per correu postal!! escriure un carta a mà, cal·ligrafia deforme, inintel·ligible, tan personal que naix del moll de l’os. Directa des de l’hipotàlem: nua, sense vels, sense filtres! A tu, amic meu! L’oferta era tan llépola que no vaig dubtar ni per un instant. Ara a la maduresa no la podia refusar, ni en els meus millors somnis adolescents, quan l’epistolari era el gènere preferit. Xuclar l’adhesiu dolç del sobre, alçar la trapa estreta cap a l’abisme obscur i deixar-lo caure a la bústia, com un tret de sortida, per esperar el carter amb la resposta. 
Però tampoc no està bé que ens enganyem. No ens enganyem a estes altures de la partida...: som carn de teclat i pantalla retroil·luminada. Dits mecanografiats, d’origen incert, fills del mètode asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj... Fills d’un mètode deformat per les manies. Per això disculparàs que llitja i rellitja estes línies, i canvie ara un mot, ara una coma (maleïdes comes que mai s’estan quietes, sempre ballant, dansarines comes que sempre van amunt i avall i em cabregen i em fan perdre el fil!) fins assolir el significat desitjat. Finalment, les línies hauran perdut la frescor d’un text improvisat, cal·ligràfic, però espere que guanye en matisos i que et faça gaudir-ne i sentir-me més a prop.

Has de saber abans que ningú que tinc la insana intenció de fer pública la carta. Una carta oberta, però que va dirigida només a tu, amic. Una carta que espere siga la primera de moltes que alimente el formigueig que sent als peus.

Has de saber també que, des de la distància de temps i lloc, moltes vegades, moltes vesprades enyore les nostres vesprades. Vesprades de cinema, música i tabac. O les vesprades d’anades i vingudes pels amagatalls, empassant-nos la vida a glops, de terrassa en terrassa, refugiats als pisos llogats del califat discutint veritats imponderables i universals que ara, veges tu, em resulten tan insulses i vanals. M’és ben igual la veritat inamovible. I això és el que m’ha passat: m’he atrofiat. Un dia em vaig descobrir pensant-me “jo abans molava!”. Fou un punt fotut, no t’enganyaré, però revelador... Abans estaves tu per tenir cura de la meua dieta anímica, amb què m’alimentava l’ànima (mentre jo tractava de remarcar com de dolenta era la teua dieta física, pel que celebre llegir que has canviat una mica els hàbits...). Ara, perdut el dietista d’esperits, l’ànima ha anat envellint. Més que envellint, antiguint-se... m’entens? S’ha anat fent arcaica, vella..., però inevitablement, retrotraint-se. En definitiva, desfasant-se, ...jo abans molava. 
Ara m’interessen les plantes, els animals i l’arqueologia que me dóna de menjar, i que em té enviciada. I m’he afeccionat al whisky. Sol. Continue adorant les converses al voltant de la taula. I si em donen a triar, sense canalla.Em queden pocs amics: o estan lluny, o estan ocupats o, senzillament, ja no estàn -que d’eixos també en tinc un bon grapat- ...cartes que ja no escriuré. Cada vegada aprecie més una bona estona de soledat. Eixos silencis sempiterns i en bucle. Encara que, ben mirat, pot ser només perquè estic molt ben acompanyada. Per ací, alguns van decidir quedar-se ...misteris que no tractaré de resoldre, no fóra cas que es trencara ara l’encanteri. 
Amb tot, amic, comence a despedir-me -no voldria cremar tota la metxa al primer tro!-. Encetem ací una vella relació. Una relació ben antiga, de més de 20 anys. I tan se val si ens coneixíem d’abans dels temps del selectiu... això són matisos, treu-li la importància... perdona’m el despiste i no te’m poses quisquillós! ...perquè ens vam conèixer en el punt just, en el moment exacte, al lloc acordat. 

Reprenem la conversa al mateix punt on la deixarem. N’anem parlant,

Deixe caure aquesta carta a la bústia i comença l’espera inquietant.
                                  
                                                       En Millares, 16 de març de l’any 0001 dC*.


Cap comentari:

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: