Tembló, tembló!!

uahu!! fa cinc segons. O menys. Un greu soroll; la caira s'ha mogut, no molt, sí, però perceptiblement. Descompasadament anaven la taula i l'ordinador. He eixit de la cambra ''al tiro!'' he mirat al cel i la gran uralita m'ha fet pensar que no havia fet bé. No ha estat molt gran, no, no eixirà en les noticies, però ha estat el meu primer terratrèmol. El primer que sent i note.

Lluta. La vall indòmita.

Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.

Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.

A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.

Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut... 

I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt?? 

Retrobant el Pacífic.

 

El reencontre amb el Pacífic ha estat pausat. La mar sempre ha estat ahí en Arica; Està tant a prop de la ciutat que la pots olorar, escoltar, sentir, però jo no havia passat del port i la llotja (a cel obert) dels peixcadors. Avuí és 'feriado' a Chile... herència espanyola. Així que me n'he anat a la platja. Si Tia, les platges són majoritàriament de roques, negres. Però de tant en tant, alguna platja de sorra (desèrtica ¿?) esta ahi, per exemple, Playa Chinchorro on et manen tots els habitants d'Arica. Jo, asesorada pel senyor que guarda l'Hospedaje per la nit, he anat a Playa Laucho. Un cop passada l'Ex-Isla Alacran; no ho dic jo, ells l'anomenen així perque l'han unida a terra ferma; És el lloc preferit pels surffers.

La variada i exòtica fauna han estat un bon entreteniment. A més de gavines (com no) hi ha un tipus de fragates per ací, negres i menudes, que es llancen a per la presa marinera en picat; hi ha pelícans, majestuosos, i molts altres pardalets que no conec i que furguen amb els seus becs la sorra buscant un no-se-que comestible; hi ha carrancs, grans i menuts,... però el més espectacular que he vist avui ha estat una foca!!! gris i grosa que nadava plàcidament eixint a la superficie per que jo la vera cada poc minuts...

He pres el sol, o podria dir millor, el sol m'ha pres a mi. Tinc les galtes roges com les tomaques del Valle de Lluta... un dia tranquil, relaxa't, en el que entre altres coses, he mig decidit la ruta que seguiré per Perú i Bolivia... però això, ja serà una altra història.

el Agro. Més a prop de la Pachamama.

El Agro és un mercat maravillós!! Segons les meues informants, no hi ha res paregut en tot Xile (ja les portaré jo a veure el Mercat Central...) però como anava dient, no hi ha res paregut a Xile. És un mercat de dimensions incalculables!! esta dividit en dues parts. Una és el Rastro, tal qual, però a lo bestia!! Mobles, atifells, ferramentes, productes agrícoles... tot el que pugues imaginar. Nou i vell. Roba de segona mà, sabates per maldició... però tot açò, a lo bestia!! (ah! que ja ho he dit?!... a lo bestia!!) Aquesta part esta entretinguda, però la segona és... molt millor!! Menjar. Fruïtes i verdures, tant de conegudes com d'exòtiques que no he vist en ma vida, de les quals no conec ni el nom, fresques, barates. Olives 'azapeñas', del mateixet Valle de Azapa, molt famoses a la regió. En aquesta vall he vist (sense anar a buscar-les) unes oliveres que rivalitzen clarament amb alguns dels exemplars més grans que he vist a València, les dels Ports de Morella.

Però bé. El Agro fa una olor... com amarga. Però a trams és dolça de fruita madura; vas caminant pels infinits passadissos ben arregladets i t'assalta l'olor salada de la salmorra de les olives; l'olor suau de les fulles seques, els tes i la coca en fulla per a les altures... Sobtadament, endevines les carnisseries. I les paradetes del pa fresc. Les pituïtàries i la vista estan encantades a l'Agro.

Mentre la vida a l'Agro continua tant exòtica, avui les conservadores i restauradores del museu han acabat d'enllestir els materials que formaran part de l'exposició que, a hores d'ara ja camí de Santiago, ha de mostrar als capitalins com era la vida prehispànica en el nord de Xile. Quan ja la tenien tot preparada han fet una xicoteta cerimònia. Han encès una mica d'incens en un perolet (de repent era com estar en meitat de la Catedral...) i han escampat unes fulles de coca mesclades amb comfeti a sobre de les caixes que contenen el material. Després d'unes paraules han repartit uns gotets de vi (bo, xilé) i un a un anaven pegant voltes a les caixes i derramant el vi en cada cantó. Sempre cap a la dreta. Tot per agrair i garantir la generositat de la Pachamama. Ella que ens permet l'accés al nostre passat, a la terra que xafem. Que beneïsca estos que ara se'n van i ens permeta continuar extraient-los.

Rosario. El primer contacte amb el passat xilé.

Ja fa uns dies que estic per ací, m'han rebut bé, m'he adaptat bé, m'agrada la vida ariquense... i ara ja per fi, puc dir que he tingut el primer contacte amb la prehistòria xilena en directe i no a través de les vitrines d'un museu. 

El divendres, Dani va donar una xarrada sobre Rosario. Era per explicar el projecte que està desenvolupant per a la seua futura posada en valor... gestionar i muselitzar el lloc. Els polítics es van mostrar entusiasmats amb la idea, ho van a posar tot de la seua part, van dir... però no van firmar res.

Ahir vam anar a veure'l in situ. Dani necessitava marcar els panells i Paz (la conservadora contractada per a aquest projecte) reordenar les seues fitxes. Durant mitja hora ens vam anar endinsant en una vall ampla, flanquejada per dues cadenes muntanyoses de color caramel de pura sorra... on vaig poder veure els primers Geoglifs (motius gegants en les muntanyes fets a base d'amuntonar les pedres de les vessants).

No se que em va impactar més de Rosario, si els gravats o la rebuda. Quan ixes de la carretera que va seguint el Valle de Lluta per a entrar en les propietats de la Sra. Felisa travesses unes vies de tren inutilitzades i entre tomaqueres i dacsars t'endinses uns centenars de metres fins a una casa on et reben els gossos solts i un cartell que diu: "Aldea Inca. Petroglifos. Tarifa 500$" La Sra. Felisa s'encarrega de cobrar aquesta tarifa; ella és la propietària de les terres contigües a la vessant, pública, de muntanya. Els voltants de la casa si que eren un museu, però d'atifells, trastos i ferralla. Va apareixer una furgoneta groga, vella, que portava la ràdio instal·lada a sobre del capó... un gran megàfon ambientava tota la vall. Tot plegat, molt pintoresc. La mateixa Sra. Felisa ens va rebre amb unes mans veeeeeeerdes de pura fulla i després del salut protocol·lari vam començar a treballar.

Ens va tocar localitzar els panells un per un així que al final de la vesprada només haviem senyalitzat la meitat del conjunt. Els gravats de Rosario són majoritàriament motius figuratius: antropomorfs, camèlids i aus. Però és tant gran el lloc i hi ha tal quantitat de motius que és una locura!! També hi ha restes de pigment roig, però molt esvaït. Finalment hi ha alguns gravats que no tenen més de 5 anys i altres d'antiguetat considerable han estat remarcats i repasats per a poder-los veure millor... Jo entenc que la gent desitge deixar marcada la seua presència, o que vullga transmetre algun missatge (juanico estuvo acà, pepi te quiero... ), però en cap cas en un lloc arqueològic. Atemptar contra el patrimoni cultural és atemptar contra u mateix. Rosario n'és un exemple més (com ho va ser el Burrup a Austràlia, però en pobre) de les incapacitats gubernamentals per defendre i gestionar llocs amb història. 

Al final del dia estava morta de cansada de caminar per la sorra i de pujar a llocs impossibles de baixar. Al remat, un bon primer contacte.

Arica. el Formiguer en el desert.

Arica és el formiguer per excel·lència. Els seus carrers, les seues gents... és moguda, alegre i molt sorollosa. Conforme vas caminant pels seus carrers la música va solapant-se les unes a les altres (cumbies, salses, xa-xa-xas, cantants melòdics llatins -puagh!-...); i amb els sorolls de les construccions veïnes; i les cantants que fan promoció del seu disc ('solo por hoy!') a la porta d'una sabateria; i el flautista de pa que toca una cançó de Mecano com si fora oriünda de l'altiplà; i, per suposat, els autos, les micros i colectivos i la gent que ve i que va.

Arica no és tant tropical com m'esperava. M'havien dit 'l'eterna primavera', però en la setmana que porte vagant per ací, el sol no ha lluit tant com era esperable. Més bé, els núvols encapoten el cel quasi tot el dia, només de tant en tant, i sempre tímidament, es mostra el sol. Tanmateix, el paisatge que l'envolta és desèrtic. Les muntanyes són com dunes gegantesques i de sorra anticipant el que m'espera en l'altiplà.

I els micro-quioscos que t'ixen al pas cada dues pases, uns fixos i altres sobre una bicicleta que armen i desarmen cada dia. Estos són esquivats per la marabunta de gent de pas i pels venedors ambulants de empanadas, maní, choclo, dolços o qualsevol cosa minimament comestible...  Les tendes 'fines' s'agrupen al voltant del carrer 21 de Mayo. A partir d'ací, a la resta de carrers, passejos o passajes, en un organització perfectament ortogonal, les tendes s'amontonen i totes tenen un aire descuidat, embrutit (sense que ho estiguen necessàriament) i, aparentment, desordenat.

Arica té una història que els marca i que és impossible d'obviar, perquè alces la vista i et topes amb el Morro. Una muntanya aïllada que arriba fins a la mar; que s'alça imponent i imposant-se a tota la ciutat i que és l'insígnia i el símbol del passat peruà de tota la regió. En 1880, amb la Guerra del Pacífic, els xilens van prendre tota la regió d'Arica-Parinacota als peruans... N'estan molt orgullosos, quasi tant com de les seues Mòmies Chinchorro: 'las más viejas del mundo'. Escolte aquesta frase amb un promig d'unes 10 vegades al dia: quant entre a una tenda, quan vaig a un bar, quan em puge a un taxi o colectivo... m'estan hipnotitzant. 

Quant conseguisca superar el meu accent 'espanyol' i ells deixen de tractar-me com una raresa, estaré encantada d'estar ací.