Arica és el formiguer per excel·lència. Els seus carrers, les seues gents... és moguda, alegre i molt sorollosa. Conforme vas caminant pels seus carrers la música va solapant-se les unes a les altres (cumbies, salses, xa-xa-xas, cantants melòdics llatins -puagh!-...); i amb els sorolls de les construccions veïnes; i les cantants que fan promoció del seu disc ('solo por hoy!') a la porta d'una sabateria; i el flautista de pa que toca una cançó de Mecano com si fora oriünda de l'altiplà; i, per suposat, els autos, les micros i colectivos i la gent que ve i que va.
Arica no és tant tropical com m'esperava. M'havien dit 'l'eterna primavera', però en la setmana que porte vagant per ací, el sol no ha lluit tant com era esperable. Més bé, els núvols encapoten el cel quasi tot el dia, només de tant en tant, i sempre tímidament, es mostra el sol. Tanmateix, el paisatge que l'envolta és desèrtic. Les muntanyes són com dunes gegantesques i de sorra anticipant el que m'espera en l'altiplà.
I els micro-quioscos que t'ixen al pas cada dues pases, uns fixos i altres sobre una bicicleta que armen i desarmen cada dia. Estos són esquivats per la marabunta de gent de pas i pels venedors ambulants de empanadas, maní, choclo, dolços o qualsevol cosa minimament comestible... Les tendes 'fines' s'agrupen al voltant del carrer 21 de Mayo. A partir d'ací, a la resta de carrers, passejos o passajes, en un organització perfectament ortogonal, les tendes s'amontonen i totes tenen un aire descuidat, embrutit (sense que ho estiguen necessàriament) i, aparentment, desordenat.
Arica té una història que els marca i que és impossible d'obviar, perquè alces la vista i et topes amb el Morro. Una muntanya aïllada que arriba fins a la mar; que s'alça imponent i imposant-se a tota la ciutat i que és l'insígnia i el símbol del passat peruà de tota la regió. En 1880, amb la Guerra del Pacífic, els xilens van prendre tota la regió d'Arica-Parinacota als peruans... N'estan molt orgullosos, quasi tant com de les seues Mòmies Chinchorro: 'las más viejas del mundo'. Escolte aquesta frase amb un promig d'unes 10 vegades al dia: quant entre a una tenda, quan vaig a un bar, quan em puge a un taxi o colectivo... m'estan hipnotitzant.
Quant conseguisca superar el meu accent 'espanyol' i ells deixen de tractar-me com una raresa, estaré encantada d'estar ací.
1 comentari:
Maniiii, si te quieres por el pico divertir, cómete un cucurruchito de maniiiiii, tito toti tori tori... xeee, quina enveja, sempre he volgut veure un "manisero" en viu i en directe.
Com estàs perleta dolça? Veig que has començat les teues peripècies per l'hemisferi sud. Fresqueta en el seu hivern tornaràs ací quan comence el nostre, estalviant-te aquesta calitxa i aquest soliman insoportable, encara que jo almenys tinc una poca de sort, perquè a la meua nova habitació bufa de nit un fresquet vent de tramuntana que em lleva totes les penes, jeje. Bo, un plaer tornar a llegir les teues aventures i amb unes ganes tremendes de que tornes ara que te n'acabes d'anar. Un besot ensordidor!!
Publica un comentari a l'entrada