Parlen d'estiu, malgrat que és hivern, perquè les temperatures pugen i les pluges els donen un respir. I fan vida a les places del poble que a les nits, quan la calor es relaxa, s'omplin de parades de menjar, de gelats i de soroll. I s'alcen molt matí i l'activitat ja no pararà. I són dones i homes menuts, morens, desgastats des de petits, humils, treballadors i amb sang índia; i amb trets indis a la pell i al rostre, però sense indis a la vista. Fa molts anys que no hi ha indis en aquestes terres. Caboclos, mestissos, pot ser, però ja no s'enrecorden de ser indis. Si mai ho van ser.
La ràdio parlotejava una vesprada encara a Belém, aquest és un any una mica estrany, ha plogut més del que és habitual per a aquestes dates i el riu encara està molt alt. I els milers d'afluents que l'alimenten -els igarapés- encara estan molt vius. L'aigua corre amb força encara. Les aigües altes, faciliten la pesca i els peixos ens alimenten. Els peixos ben diversos del riu mare i les vaques de les comunitats de la serra.
Les comunitats, allunyades de les ciutats, mantenen uns ritmes propis. Si els governs locals les van oblidar, elles oblidaren els governs locals. Units a la civilització per carreteres bombardejades i, en el millor dels casos, per un fil prim amb electricitat. Pasturen vaques giboses i deixen que les gallines, porcs i gossos flacs els ronden la casa.
De vegades les trobes agrupades, i de vegades les cases s'escampen ací i allà i descobreixes els sostres de canyís i teules com revollons a la serra. Unitats familiars isolades amb vides senzilles, però intenses. Tota vida a la selva és intensa, doncs són tants els perills amb els que es conviu. La quotidianitat dels actes naturalitza i disfressa l'esforç per sobreviure. Però, malgrat la pressió i els canvis amb que els humans han sotmés la selva fins transformar-la en una caricatura d'ella mateixa, la floresta encara aixopluga molts perills; i més perills encara s'oculten sota les aigües tèrboles de l'Amazones.
