L'art gravat en pedra.

L'art que he estat vent tota la setmana són gravats... alguns son maravillosos... tanmateix us haureu d'esperar a que torne per vore les fotos perque no les puc utilitzar, són patrimoni de les comunitats indigenes de la zona, els Yaburara -massacrats ara fa més de cent anys- i els hauria de demanar un permis especial per a penjar-les al blog (encara que ho vaig fer per uns moments... aquella foto era del meu gravat preferit: the old man).

Així que us conformeu amb una vista de la platja d'arena de petxines i de Trini en la varqueta que la va portar fins a una illa (Angel Island) amb cagurs i fardatxos a les costes i dofins i tortugues marines a la mar... tot plegat un espai natural ple de contrastos. Les muntanyes són pilons de pedres, així, tal qual com sona. Pilons de pedres roges per fora i grises per dins, que duen ahi des de déu sap quant... i a les valls la vegetació s'amontona disputant-se les corrents d'aigua dolça; spinifex, gum trees i lemon grass amb la qual fer-se un brevatge de lo més interesant... Aci el verd és diferent... més suau... crec que ma mare diria verd poma (francament encissador). també hi ha moltes mosques, per a que enganyar-vos, no es veuen a les fotos, pero estan. estan aci, alli i a tot arreu... francament engorroses...

Ha estat una setmana encantadora...

L'illa Dampier... o el que queda d'ella.

La calor era asfixiant, però més seca que la de Singapore (això és tant fàcil...). D’ahi la primera contradicció: no es pot viure sense aire acondicionat, però aquest contribueix a l'escalfament global (¿¿??)... permanentment encés a les cases, als cotxes, al llocs públics... a tot arreu.

La segona contradicció, aquesta, si cap, més greu, es produeix a la mateixa península. En aquest punt haig d'explicar que la Illa de Dampier ja no ho és més. Ara és una península perque als anys '60 van construir unes salines (per a produïr sal per a les quimíques japoneses) tremendes i una carretera que uneix l'illa amb la terra ferma (tant ferma com una illa com Australia ho permet) Total que li van canviar el nom: de Dampier Island a Burrup Peninsula. Molt bé. Poc després van descobrir que hi havia reserves de gas proximes a la costa (no vos ho podrieu imaginar...) per tant van construir una base de captació de gas natural. Vam fer una visita per les instalacions de Woodside -l'empresa que l'extrau i el comercialitza- perque, clar, tot açò ho van fer sobre una terra plena de gravats d'una antiguetat entre 20.000 anys i ara fa uns 200 que els Yaburara van deixar de fer-los. Després, una mica més cap a l'interior, però pròxim a aquesta costa van trobar unes reserves de ferro que mitjançant trens de kilometres de longitut transporten fins a la costa (a la costa de la peninsula de Burrup) per exportar-lo a Xina (el drac asiàtic)... i així una vegada darrere una altra, la peninsula s'ha omplert d'industria pesada. Pesada, no, pesadissima. D'ahi que els australians blanquets s'han unit en la pàgina del Stand Up for the Burrup, per tractar de frenar la desfeta. Si de vegades he pensat que nosaltres erem poquets...

Els primers contactes.

Ha estat una setmana... francament, una mica extranya. Per una part, trobar-me amb el profesor Iain Davidson m'asustava una mica, però a més, haver de conviure amb ell tota la setmana... al remat ha estat prou bé. He vist art rupestre fins a cansar-me... literalment. Gravats des de baix de les pedres... ups! massa per a la carabassa. Alguns panells impresionants, altres eren xicotetes mostres de com aci i allí hi ha gent que té gràcia i altra que és graciosa... però no té mà.

He conegut a Cocodrilo KEN Dundee. Un blanc amb anima d’aborige. Amb estudis superiors a Europa, amb bastants anys de vida al Territori del Nord amb i com aborige... Amb una casa tant interesant com coxina; un museu de cultura material privat. Un entés en la materia... un xalao.