dimecres, 20 de juny del 2007

La teoria de l'alliberament repressiu.

Abans de res, a la dreta (del pare) teniu l'enllaç a la plana de la Universitat per si voleu partir-vos la caixa. Ahi esta l'entrevista que em feren, el resultat... Carai amb Australia!! he eixit més vegades en la Web que en tota ma vida junta!!

Però el que jo volia comentar aci, hi ho faré breument, és la teoria que he desenvolupat, que tot s'ha de dir, no és absolutament meua, sinò que he anat prenen d'aci i d'allí fins a tenir-la completa. Aquesta és diu TEORIA de L'ALLIBERAMENT REPRESSIU. En resum: que en societats de religió protestant, la repressió moral autoimposada és tant forta que les vies d'escapada són escases i els comportaments estranys. Per a més imformació espereu a que torne, i amb un café al davant la comentem. Però aquesta explica la doble personalitat aparent d'aquesta gent: el sosime predominant de dia i la salvajada nocturna; la rigidesa de la norma; l'estrictesa en el comportament i les seues alteracions.
Tot açò bé perque aquesta setmana m'han cridat l'atenció dues vegades, i ambdues perquè la gent és molt tiquismiquis... sincerament creia que estava essent un exemple d'educació i civisme i resulta que soc més bé el contrari.

La resta... tot el món esta abandonant el vaixell, com les rates. Avuí se'n va Christelle, i el dissabte Nathalie i Leslie... ja se n'ha anat Jenni... així, em quede un poc més sola, però encara en bona companyia.

dimarts, 19 de juny del 2007

...el cap de setmana...


Tot i que en la realitat ja estic més prop del pròxim cap de setmana que del pasat, virtualment faré com si acavara de pasar. Així doncs, després dels seminaris, entrevistes i tota eixa murga, per la vesprada estava convidada al natalici de Nathalie. I cap a allà que vaig anar. En una festa discreta, però entretesa, vam sopar BBQ a l'australiana (molt millor que no pas una paella, tot i que la carn estava més dura que una sola de sabata). A les vuit, tots en pinya, cap a l'espai on es feia el Japanese Punk Show... ai mare meua!! com que estava en el Campus, al costat de la cafeteria, en el UNE UNION, doncs tot el Mary White College estava alli. Tot un munt de cares conegudes... (que no de persones...). Musicalment... bé, millor dit, no hi havia vessant musical. Soroiosament no estaven del tot malament. Al menys només va durar una hora... Només una hora??!! i ja??!! ja s'ha acavat la festa??!! Des de luego... corberó!! bé, quasi que millor. Dani i jo vam continuar-la amb l'establert ritual del vi i la xarradeta, el puxo i la musiqueta...

El dissabte vam anar de compres: jo em vaig comprar un xulíssim billet de tren, sols anada, a Sydney, per al dia 7 de Juliol per passar allí l'últim cap de setmana abans de la tornada. Vam pegar unes voltes per Armidale, vam entrar en alguna que altra tenda, vam carregar de vi per a la setmana i vam parar a dinar en el Wicklow... res d'especial...

Per la nit, aborrides del fret i del vi, vam decidir cridar un taxi per que ens portes al cor de la ciutat... (juas, juas...) i estant allí esperant cotxe, va apareixer Yuval, el jueu, que es va apuntar a la festa. Els vaig portar al Armidale Club... el millor garito de la ciutat amb diferència... si el meu cor no estiguera tant Tocat, em faria del Club del Armidale: la llar encesa al vell mig de la sala, una música de companyia... sonava Van Morrison... un cambrer enrotllat i simpàtic... que acavaria convidant-nos a uns colpets del color de la mar i a la millor cervesa australiana (segons els entesos en materia): James Squire. Vaja, no puc dir que em despendolí... obviament no ho vaig fer, però am va vindre molt bé canviar de paisatge...

dissabte, 16 de juny del 2007

15 de Juny de 2007.



L'hivern fa dos dies que va arribar seriosament. El fred és intens; la boira ha desaparegut per deixar pas a un cel nítid, clar i gèlid... doncs com be diu ma iaia, amb el cel ras fa més fred... i tant! ens alcem tots els dies amb els sòls glaçats d'un aspecte blanquinós... tant sols a migdia, quan el sol ens pega de ple, podem notar la tímida tebiesa de la calor de l'astre rei. Res més, després pur fred. Contradient qualsevol indicació mèdica, des de fa tres nits Dani i jo, i després qui es vulga sumar, ens n'eixim, després de sopar -a mitja tarda-, a veure'ns un vinet... hem gaudit de companyia variada: paquistaní, xinesa, israelita i francesa (si no fora perquè sempre us dic que estic a Austràlia ni vos ho creuríeu, eh?). Escoltem música i xarrem. Les hores passen més agradablement que no pas tancades a l'habitació.


Entre tant de fred, avui divendres he tingut el Seminari. Els he donat una lliçó magistral d'art llevantí, i també de com ha de ser un seminari: concís... d'exposició clara... i no tant llarg com per avorrir els més entusiastes seguidors d'un art que no coneixen... tanmateix no les tinc totes amb mi que m'hagen entès al 100% doncs l'anglès que jo practique manté uns estranys i forts accents de no se on (valencianets??). Bé, sia com sia, estic contenta per haver-lo fet... m'ha resultat fàcil. Al final dels 10 minuts d'aplaudiments, de veure la gent de peus, cridant-me coses irreproduibles, aglopant-se a les primeres files tractant d'alcançar-me amb les seves mans i quan hem aconseguit callar les centenars de persones que omplien la sala, un tipo s'ha acostat cap a mi; els he donat permís als meus guardaespatlles perquè el deixaren passar... era un periodista del New York Times que volia entrevistar-me...

Deixant de banda els somnis de grandesa, n'érem 7 a la sala contant-me a mi (així i tot n'érem més que al primer seminari -i únic- al que he assistit) i el periodista era de la UNE (University of new England). Amb un cafè calent i fumejant al davant i uns cigarrets que a dures penes podien sostenir els meus dits arrupits de fred, m'ha fet una sèrie de preguntes; d'on venia, que feia, quina impressió tenia d'Austràlia... i després la pitjor part... la temuda foto. Per suposat he aplicat censura... perquè el tipo estava amb la seua càmera tant damunt meu que no hi havia manera de relaxar-me... Després al 'tajo' novament, a deixar que la vesprada passés plàcidament dins el calent i acollidor despatx fins l'hora de sopar: avui BBQ i concert de punk japonès a càrrec del grup de Yosu... inclús per als 'PhD students' existeixen els divendres!

dilluns, 11 de juny del 2007

Coffs Harbour: El PACIFIC



Els dies van passant. Sí. Cert. Tanmateix, tracte d'aprofitar-los al màxim... encara que de vegades no trobe res millor a fer que deixar passar unes vetllades interminables després d'haver sopar ja a les sis de la vesprada... Podria veure la tele o llegir els diaris i així adonar-me'n que a només uns centenars de kilòmetres d'on em trobe els ciclons, les tempestes i les pluges torrencials estan acabant amb vides humanes. Tanmateix, nosaltres aventurers, vam anar-nos-en a la costa... d'excursió de cap de setmana, ignorant els perills del clima i buscant una escapada ràpida i fugaç d'Armidale... El fred que feia el divendres, que sempre ve acompanyat per una altíssima humitat que la boira ens proporciona, era inconcebible. Vam prendre l'autobús a les 4 de la vesprada i plovia, així que res feia pensar que el clima seria tant propici en la costa del Pacífic. Després de parar en Dorrigo, un poble en meitat del 'rainforest', durant quasi una hora, pelar-nos de fred i fumar uns cigarrets vam arribar a Coffs Harbour. Supose que si dobla en població a Armidale (çò vol dir al voltant de 50 mil persones aglutinades al voltant del port) ja la consideraran una ciutat, no? ...no les tinc totes amb mi.

El Backpacker no estava del tot malament: un new-zelandés (un kiwi) ens feu de guia mentre ens arreplegava en l'estació d'autobusos; i aquella nit ens porta al Night Club més concorregut de la ciutat que en ple més de Juny es troba en temporada baixa. Així i tot, cap a les dotze de la nit hi havia bastant ambient a la disco... Aquella fou una bona primera impressió.
Al mati següent, tot i que ens costà arrancar, vam aconseguir arribar fins a la platja. El Pacífic. Primer encontre... Unes ones per a surferos (que no falten ni en temporada baixa), una arena per a encantats de la vida que gaudeixen d'un passeig o senzillament de tombar-se al sol (tímid, però suficient) que ens oferia el matí de dissabte. Em vaig banyar a les aigües d'un mar que, des de la costa, no sembla molt pacificador... l'aigua estava en son punt: no és la sopa rebullida de la Mediterrània, però tampoc és la fredor que et paralitza a l'Atlàntic... estupenda! això sí, la vaig trobar bastant salada.

Aquella nit encara tindriem ponxe fins a rebentar i després més Night Club... vaig beure una mica... (no màma, no; no em vaig emborratxar.... quasi), vaig ballar una mica més... i em vaig riure a cabassades. Perquè en el grup hi havia per a tots els gustos: un xiquet de 18 anys de Hong Kong: Anthony; un seriós taiwanes: Jason; un divertit japonés: Yosu; dos franceses: Nathalie i Christelle i jo. Multi-Culti!! 

El diumenge vam trobar-nos un check-out molt matiner, una semi-ressaca i un mercadet per entretindre'ns. Encara tornariem a la platja per passar les últimes hores abans de pillar l'autobús de tornada a l'ensopiment...

dimarts, 5 de juny del 2007

Wollomombi. Expulsats del paradis.


























Com que no em resigne a quedar-me tancada en el college per el que em queda d'estada vaig organitzar el passat cap de setmana, diumenge per a ser més concreta, una excursió pels voltants d'Armidale. Primer pensava llogar un cotxe, no eixia molt car, menys si compartíem les despeses, però després tot va eixir millor: hi ha un xalaillo pel departament que es diu Antoni Karasulas. S'havia passat un més per Europa, primer a Barcelona de congrés i després pegant-se una volta per França. Com havia estat sol tot aquell temps, quan li vaig dir que aniria d'excursió em va dir que ell vindria amb mi perquè entenia el que era estar sol i tot açò i tot allò... francament, va ser una sort que ens acompanyara, perquè ell sabia els llocs i perquè esta xalao i no parava de xarrar... i de gastar-li bromes a Christelle (la major de les gabatxes que també vingué) per ser francesa; jo em vaig sumar al joc i ens vam passar tot el dia clavant-nos amb els veïns. Honestament insuportables. Dani, la xilena, també va vindre.

Però vaja... no va dir molt. El cinquè viatger en discòrdia va ser Ichiro, el gos d'Antoni. Ja estàvem en les Wollomombi Falls, gaudint d'unes vistes magnífiques... allà on la terra s'ha engolit la terra per crear unes cataractes de centenars de metres de caiguda lliure... quan uns avorrits de la vida ens van dir primer que el gos no podia estar allí perquè podia caçar algun coala, o que, si més no, si els coales ensumen els gossos no baixen dels arbres en dies (ah! i jo que creia que en ensumar humans ja tindrien prou per no baixar!!); després van cridar el Ranger (forestal) que va vindre des d'Armidale (més de 60 km) per fer-nos fora del parc.


Així que aquell dia vam ser expulsats del Paradís. I només vam poder trobar en les rodalies un lloc on ser benvinguts: Wollomombi Store & Pub. Imagineu-vos en una aldea abandonada, conformada per sis cases i mitja, on quatre grangers avorrits un diumenge de matí bevien cervesa i s'emborratxaven. Una estufa de llenya calfava el fred ambient d'un dia gris que acabaria sent plujós. El lloc era un cobert de plaques d'uralita, quatre taules, tres cadires i un sofà vell i polsós. La companyia era molt ruda, però molt millor que no pas els pseudo-ecologistes que ens havien tocat la gaita... així que vam compartir amb ells alguna de les seues cerveses, unes risses i vam fer via.

Aquella nit encara aniria al cinema a vore una pel·lícula que em semblà, si més no, visualment preciosa: Curse of the Golden Flowers. Una delicadesa de detalls i de colors, així que si em permeteu un consell, si l'heu de veure, feu-ho en la gran pantalla.

diumenge, 3 de juny del 2007

Canberra i l'art dibuixat



En Canberra he estat, tot plegat, tres dies amb les seues tres nits. En un simposi sobre dibuixos aborígens, així que hi havia de tot: art rupestre, però també art contemporani, aproximacions multidisciplinaries als dibuixos i pintures dels pobladors: antropològiques, arqueològiques i des de l'història de l'art. De Canberra no he vist més que el que els taxis a tota velocitat em permetien, anant d'una casa a una altra a sopar, de l'aeroport al apartament en el campus i d'aquest a l'aeroport. No molt. 

Exepte el Old House of Canberra (res especial) i el Australian National Museu (on curra Mike Smith) un museu fet des del present, amb una visió cap al futur molt interesant, no només interesat en el passat, molt més que aixó. Tot plegat en un marc incomparable d'un edifici modern, vantguardista, innovador, colorit... molt xulo! Total, Canberra s'ha reduit al vi de final de sessió cada vesprada i als sopars orientaloides; m'he despedit quasi segur que per sempre de Mike i he pogut vore art contemporani fet pels aborigens... ja esta bé de tant de passat!! ara toca un poc de futur!!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: