dijous, 26 d’abril del 2007

L'art gravat en pedra.





















L'art que he estat vent tota la setmana són gravats... alguns son maravillosos... tanmateix us haureu d'esperar a que torne per vore les fotos perque no les puc utilitzar, són patrimoni de les comunitats indigenes de la zona, els Yaburara -massacrats ara fa més de cent anys- i els hauria de demanar un permis especial per a penjar-les al blog (encara que ho vaig fer per uns moments... aquella foto era del meu gravat preferit: the old man).

Així que us conformeu amb una vista de la platja d'arena de petxines i de Trini en la varqueta que la va portar fins a una illa (Angel Island) amb cagurs i fardatxos a les costes i dofins i tortugues marines a la mar... tot plegat un espai natural ple de contrastos. Les muntanyes són pilons de pedres, així, tal qual com sona. Pilons de pedres roges per fora i grises per dins, que duen ahi des de déu sap quant... i a les valls la vegetació s'amontona disputant-se les corrents d'aigua dolça; spinifex, gum trees i lemon grass amb la qual fer-se un brevatge de lo més interesant... Aci el verd és diferent... més suau... crec que ma mare diria verd poma (francament encissador). també hi ha moltes mosques, per a que enganyar-vos, no es veuen a les fotos, pero estan. estan aci, alli i a tot arreu... francament engorroses...
Ha estat una setmana encantadora...

L'illa Dampier... o el que queda d'ella.



La calor era asfixiant, però més seca que la de Singapore (això és tant fàcil...). D’ahi la primera contradicció: no es pot viure sense aire acondicionat, però aquest contribueix a l'escalfament global (¿¿??)... permanentment encés a les cases, als cotxes, al llocs públics... a tot arreu.
La segona contradicció, aquesta, si cap, més greu, es produeix a la mateixa península. En aquest punt haig d'explicar que la Illa de Dampier ja no ho és més. Ara és una península perque als anys '60 van construir unes salines (per a produïr sal per a les quimíques japoneses) tremendes i una carretera que uneix l'illa amb la terra ferma (tant ferma com una illa com Australia ho permet) Total que li van canviar el nom: de Dampier Island a Burrup Peninsula. Molt bé. Poc després van descobrir que hi havia reserves de gas proximes a la costa (no vos ho podrieu imaginar...) per tant van construir una base de captació de gas natural. Vam fer una visita per les instalacions de Woodside -l'empresa que l'extrau i el comercialitza- perque, clar, tot açò ho van fer sobre una terra plena de gravats d'una antiguetat entre 20.000 anys i ara fa uns 200 que els Yaburara van deixar de fer-los. Després, una mica més cap a l'interior, però pròxim a aquesta costa van trobar unes reserves de ferro que mitjançant trens de kilometres de longitut transporten fins a la costa (a la costa de la peninsula de Burrup) per exportar-lo a Xina (el drac asiàtic)... i així una vegada darrere una altra, la peninsula s'ha omplert d'industria pesada. Pesada, no, pesadissima. D'ahi que els australians blanquets s'han unit en la pàgina del Stand Up for the Burrup, per tractar de frenar la desfeta. Si de vegades he pensat que nosaltres erem poquets...

dimecres, 25 d’abril del 2007

Els primers contactes.


Ha estat una setmana... francament, una mica extranya. Per una part, trobar-me amb el profesor Iain Davidson m'asustava una mica, però a més, haver de conviure amb ell tota la setmana... al remat ha estat prou bé. He vist art rupestre fins a cansar-me... literalment. Gravats des de baix de les pedres... ups! massa per a la carabassa. Alguns panells impresionants, altres eren xicotetes mostres de com aci i allí hi ha gent que té gràcia i altra que és graciosa... però no té mà.
He conegut a Cocodrilo KEN Dundee. Un blanc amb anima d’aborige. Amb estudis superiors a Europa, amb bastants anys de vida al Territori del Nord amb i com aborige... Amb una casa tant interesant com coxina; un museu de cultura material privat. Un entés en la materia... un xalao.

dimarts, 24 d’abril del 2007

Singapore la colonial.


Li vaig preguntar a la guia del tour on estava la ciutat vella de Singapore, el coret de la ciutat, i ella (amb cara de pocs amics) em va respondre que ja estavem en ella (després vaig entendre que la pregunta correcta era precisament la contraria. El cor de la ciutat de Singapore és una mescla de construccions colonials al més pur estil anglés i torres de milanta altures que toquen el cel amb la punteta. Res del que jo esperava, exepte per uns tres homes-pansa asseguts a unes escales (l'entrada principal d'algun vell edifici administratiu de la colònia) que per un mòdic preu tocaven la flauta per a les serps (tremendes i endormiscades) i et deixaven fer-te una foto amb elles.
El que jo esperava eren palafits vora els rius, amb les barques a la porta i homes i dones prims i menuts, morens i amb els ulls asiàtics portant barrets xatos i d'amples ales. Res més lluny de la realitat. Singapore sua luxe, res de cotxes xatarra, ni tansols classe mitja, tot un món urbanita i despilfarrador, fanfarró, de potencia, cavalls i luxe reflexada en els cotxes... en la gent de corbata i mòblis d'ultimíssima generació.
Dic sua perque és de les poques coses que no deixaras de fer en Singapore. L'atmosfera és sencillament irrespirable. Has de pelear-te amb el del costat per l'oxigen. Inexplicable.
Aixi s'enten l'exuberància de la seua vegetació. Arbres selvàtics, palmeres exòtiques, plantes tropicals... La flora troba en Singapore un lloc propici per reproduir-se.

... des del sielo con amor...


Singapore. Aci faré una parada especial. Bé, d'especial té que em tire ací tot el dia. De moment m'he pillat un Free Tour per la ciutat de dues hores de duració. Al pillar-l'ho m'han fet un val descompte que si fas una compra superior a 100 $ en cosmètica (si, dolars singapuresos) et regalen 10 $. trobe que deixaré passar tant magnifica oportunitat.
Hauré de comentar l'amaneixer tant esplèndit que he viscut... tot i que ho he deixat escrit al diari manuscrit, ho tractaré d'explicar millor. Era una pasada, perque comforme arrivava la llum, des de l'est, clar esta, anava configurant-se una paisatge... on els núvols es mantenen en una estratigrafia perfecta, fins a quatre capes de nuvols diferents, diferenciats i molt espesos (bé hi havia també de no tant espesos) pero comforme perdiem altura i guanyavem nitidesa es feia més clara la vista de la península que allotja, en el seu extrem més meridional, Singapore. No puc descriure-ho com ho he vist... el verd de les selves es confonia amb el blau de la mar.... i ací i allà els rius amb uns meandres tremendos anaven obrint-se pas fins a la costa... ara rius estrets, ara rius amples, ara un canal, ara un altre... però tot açò que ja era precios per la magnificiència se m'ha fet massa gran, de seguida els primers vaixells, pesqueres alguns, portacarregues altres, han començat a espurnejar la mar... però el que era un moviment puntual i quasi inapreciable s'ha anat transformant en un tràfec terrible d'embarcacions petitíssimes i grandíssimes i de dimensions mitjanes comforme ens arrimavem al port, el qual entre dos rius tremendos s'obri pas mitjançant espolons artificials (el que em fa sospitar que la America's Cap ja deu haver arrivat a Asia). Era una passada veure'ls. Aci i allà anaven vorejant les illes, a les quals, des del cel, se les pot observar en tota la seua grandesa: algunes illes són molt xiconines: una platja que no superara els pocs metres i la resta verd d'abres i de plantes. De pel·licula!!!! altres només asomen una part infima de tota la seua plataforma, amagant el vertader perill.

o els perques d'un blog

Francament, no em resultava una senyal especialment propicia el fet que plogués en València. La ciutat del sol. Barcelona m'ha rebut molt bé... per a que vaig a mentir: Lluís m'ha rebut molt bé... una nit de roders... en la ciutat on la policia i els camions de la neteja es disputen la presència al carrer. L'Oviso com a centre d'operacions i campament base... els xinos premi als més espavis... i la nit m'ha pasat més apresa del que esperava...

Ara bé, tot i que ara mateixa estic sobrevolant Holanda, o alguna cosa així, és a dir, que encara em queden molts kms per davant, el viatge esta resultant molt fàcil. Tot és molt fàcil. No m'hauré d'enrecordar de la maleta fins que no arrive a Perth, molt bé. Amb el 'flight conection' encara és més fàcil, i per si no havia flipat prou, l'avio de Qantas és una pasada... ho té tot (exepte connexió a internet, Ferriiiii, és una pena) bé, no pasa res, el que faig és que escric ara el que posaré quan em cree el blog.
De moment no hi ha molt que contar, així doncs, vaig a veure un documental (este avió és infinitament millor que ma casa i la de tots els meus amics, però per mi primer) ai, ai, ai... que quant em diguen de baixar faig una sentada...

De seguida arrivaré a Perth ( i el de seguida... enteneu-lo com el que és, encara em falta tot un dia senser) i allí començara l'aventura australiana. L'aventura que li dona raó de ser a aquest blog.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: