dilluns, 10 d’agost del 2020

Epistolari Israelià #3. El Gegant Juliol.


En Millares, a 8 d'agost de 2020.

Estimat amic,

He vençut el Gegant Juliol. Juliol s’ha acabat. I no ha pogut amb mi. I ací estic, ara ja, pagant deutes. 


Hi ha mesos, que son com anys, com lloses, com muntanyes de lloses i de feina, son… gegants! Gegants que als seus peus sóc tan menuda i ell tan gran, davant mateixa dels seus dits descalços dins la sandalia, només veus unes cames infinites, peludes i retorçades. Si segueixes mirant amunt, allà lluny intueixes un melic reeixit dins la panxa rodona i un xupetí rídiculament menut li cobreix els muscles poderosos i els braços musculosos branden una basto tremendo que, si m’empoma, em deixarà aviada pel que queda d’any i, encara guanyes un graus més en la torció del coll i albires un somriure malèfic i desenfocat darrere aquella cabellera despentinada. Així són, de vegades, les fulles dels meus calendaris: infinites, feixugues, miops i armades amb un basto en cada entrada. Així ha estat el Gegant Juliol. 


Oh, cert és que vaig ser jo qui decidí anar a l’encontre del Gegant Juliol. La temptació era massa forta: reptes intel·lectuals, aventures professionals, propostes indecents de corsaris mellats, coixos i torts, i al final de tot, tresors d’or i diamants dins la cova baix la mar… Qui podria negar-se a entrar en la senda tenebrosa plena d’enfiladisses punxoses, arbes esprimatxats amb branques que semblen dits i una col·lecció de xiscles, xiuxiuejos i crits en la nit que farien les delícies de qualsevol trastocat? Jo no, amic meu, ...jo, tampoc.


I tota aquesta milonga, per tractar de disimular. Haig d’inventar-me gegants amb nom de mesos amb nom d’emperador perquè no podria mai superar aquella història teua del sòcol i l’extractor, que més bé sembla el nom d’una faula, però sense lliçó. Perquè amic meu, compartim els síntomes d’aquella malaltia color marró enmandarinat, però les meues fantàsies encara no han madurat, de fet, s’infantilitzen amb els anys: gegants, pirates, tresors… això si, dins els boscos. Per l’horta anava a pit descobert, desprotegida sense recer, vulnerable. I en aquest nou món, encara és més d’agraïr que em presentares la María Sánchez.


I m’invente excuses, històries, milongues per justificar cops de feina que es deuen assemblar molt a un bon cop de basto, però me va la marxa, està clar. I després passen eixos cops i mira, ací estic, al corral deixant que les oronetes em dicten aquesta carta. Eixe corral on te faries uns gintònics de campionat si la vida et portarà mai per ací… uns gintònics que no et beuràs a sa ciutat.. i on, en caure la nit, projectariem una pel·li que tu triares… i dos, i tres… fins la matinada. Bevent, veient, xarrant… ...mmm… com t’ho dic? és una invitació formal. No cal que li ho digues a ningú, però tampoc és requisit.


...bo, he vençut el Gegant Juliol. Juliol s’acabà. I no va poder amb mi. Tampoc podrà l’Agost, encara que l’aventura m’està cridant i pel camí que vaig, ja sé que ho intentará…


A la batalla!!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: