La gent del Red Center.

Primer haig de parlar de la dona que ha fet possible la meua estada al desert. Aquesta és June Ross. Sencillament genial. sabeu? és una dona normal, amb el seu geni cagat i moments divertits, activa, dinàmica i una boja per l'art rupestre. Jo me l'esperava més jove, però no, deu rondar els 60 i malgasta energies des del matí a la nit. Sencillament genial. Després esta Mike Smith, reconegut arqueòleg, especialista en el desert. El primer encontre no fou molt afortunat: al baixar de l'avió portava sis hores sense fumar i el primer que vaig fer, com imaginareu tots els que em coneixeu, fou encendrem el cigarret que ja duia liat des de les altures, i va i resulta que el tipo és 'al·lèrgic' al fum i em volia a 50 metres d'ell. Després, respectant aquesta norma, la relació ha estat més que bona. És divertit, encuriosit, més pausat que June i té una conversa en la que, tot i el que sap, et permet sempre entrar i participar.

Després està Calolo, xilé, passats els 50, mai haguera dit que era un home de ciència, té aspecte encara de xiquet, però és molt divertit, li encanta cantar i tocar la guitarra i hem compartit moltes cançons en el viatge. En últim lloc (seguisc un ordre cronològic, res més) està Dani, xilena, 32 anys, doctoranda en art rupestre, no parla ni papa d'anglés, més serieta, però amable, atenta tot i que tardoneta... l'unica falta que li pose és que em va dir que pareixia més major del que soc; ai, ai ai... jo que encara em veig una xiqueta.... Ara esta compartint el despatx amb mi i jo agraisc un poc de companyia, ja sabeu... m'agrada xarrar i necessite a algú a qui molestar... 

Després estaven els rangers amb els que he compartit algunes hores i nits a la fresca: Phil i Kylie i Shanon d'Owe Spring Reserve, Simon, Kim i Amanda, i Mike i Kasha de Watarrka National Park, crec que ells també agraïen una mica de companyia... doncs viuen aïllats, a kilometres de qualsevol imprempta de civilització; Lio, l'aborigen que ens ensenyà el que és la dignitat dels pobles abandonats i que compartí amb nosaltres una miqueta de la seua sabiduria; Graechel, la perdiodista de la nacional, que aparegué un matí i es passà tot el dia fent preguntes... i al matí següent, desaparegué. En general, vam ser un grupet bastant amigable, després Mike se'n va anar i ens vam quedar més sols, hem estat quatre fins a última hora quan vam deixar a Calolo en Canberra i hem arrivat a Armidale només tres supervivents.

L'Outback: el desert que no ho pareix.

Aterrisses a l'aeroport d'Alice Springs i de seguida et montes en un 4x4. El primer que intueixes és que aquest serà el teu company durant més hores al 'bush', així que busques una posició còmoda i et llances a la carretera. Al prinicipi aquesta esta asfaltada, per uns centenars de kilometres, però de seguida dobles en un carril que no ho pareix i comença l'aventura en el Red Center. La pols que alça el cotxes és roja com roig és el carril, com roja és l'arena que t'envolta... Tot un roig espurnejat del verd de l'espinifex, del marró dels matolls secs i del blanc del troncs del Gum-Trees que, digníssims i bellíssims, s'alcen als llits dels rius secs. Així és, un desert que no ho pareix. Verdíssim. Tremendo. De kilometres i kilometres de planures només interrompudes per unes tímides serralades, poc sobreeixides, que permeten a l'aigua generar uns torrents devastadors que només pots intuir per les cicatrius en la terra i els arbres caiguts en la batalla.

Amb el 4x4 t'endinses seguint el serpentejant carril roig, travesses el llit del riu una vegada i una altra, ara travesses una vall menuda i tancada, ara t'obris pas en la planura... durant hores vas sacsejada per la inconsistència del camí... en un rebot continu que et deixa les cames endormiscades i el cervell batut. Després d'hores de cotxe -en Australia res esta prop-, baixes com pots mentre pregues que els peus et responguen a la teua voluntat d'avançar i carregues el bulto a l'esquena amb la imprescindible aigua i la imprescindible càmera i comences a caminar. El desert no és especialment difícil de caminar, malgrat l'arena que t'enfonsa els peus i els incomodes còdols... i, finalment, arribes al lloc desitjat (bé, no sempre, però açò és una altra història) i passes allí el temps necessari per a que quan les cames i el cervell tornen al seu lloc tornes a pujar al 4x4.

Tot i la vegetació enganyosa que gaudiem, és precisament la falta d'aigua i la impredictibilitat de les pluges el que li dóna aquesta definició de desert a tant bast territori. Les tres gràcies van propiciar que just un dia abans de la meua arrivada ploguera al Outback (outback és el terme australia per al que els yankis coneixen com FarWest) així que a cada visita als WaterHole (bassals més o menys permanents) l'aigua ens regalava un paisatge pintoresc i ple de vida. Aquesta vida és una explosió de pardals de mil colors, amb mil cants diferents, amunt i avall; aquesta vida és una explosió d'insectes engorrosos i d'amfibis ballarins, però no de grans macròpods, els cangurs han estat els grans ausents del viatge.