dimecres, 14 d’abril del 2021

Epistolari Israelià #5. Quotidianitats d'alts vols.

En Millares, a 12 d’abril de 2021.

 

Estimat amic,

com va la vida? Com portes la primavera? Te respecta? Te respecta el còvit? …més li val, i això espere… Eres essencial per a les autoritats? Ja t’han vaccinat? Encara no? I a que esperes!?!

 

Se’m van quedar moltes coses a respondre`t de la teua última carta, ara fa molt mesos ja. De fet, recorde que se’m van quedar moltes respostes per donar-te, però ja no recorde quines eren i en quin ordre i que després vaig demanar temps mort. I després, vaig fer trampa, i aprofití aquella paella marinera, i nadalenca, al vell mig de la planura al·luvial a mode de carta en viu i comodí i que ara, després de demanar un nou -i llarg- temps mort, m’he decidit que t’anava a escriure. I en això estic.

 

Que hauria d’estar treballant, però que no puc, que m’he alçat molt cansada, i no puc, i com no m’abelleix, el cos no tira i el cap no empeny. I he pensat que hauria d’aprofitar més a sovint les coses bones de ser la meua pròpia cap -the boss, la chef, laputama-, i deixar d’explotar-me salvatgement -només per un moment- i escriure una carta que fa temps que tinc pendent.

 

Que juga al meu favor -a favor d’esta carta i la meua astènia- que el dia ha eixit gris, i fred, perquè jo, ara, al cap només tinc flors i violes. Més o menys com ve ocorrent cada primavera: confinada a un despatx mentre la Primavera xiscla d’alegria “ja estan ací les oronetes, ja estan ací les oronetes!!”. Que pot ser em queixe de vici perque isc a la muntanya quatre o cinc vegades a la setmana, però sempre amb desconeguts, sempre amb grups que prentent-se el seu temps, em priven del meu.

 

Que veig les flors amb la urgència d’evitar que algú les trepitge, i això no es gaudir les flors, això és patir-les. Una carrera contracorrent per contindre l’explorador de torn, l’aventurer eventual “per favor, respecteu el sender, no se n’isqueu d’ell, moltes gràcies, molt amables”. Gent de tota mena i condició que ve de visita atreta per la crida salvatge del bosc pristí. Ha! Pristí, diu! ...el bosc rebordonyit, diria jo... 

 

Reprimisc la piulada fàcil i mordaç maleint i ridiculitzant alguns visitants. Com reprimisc, amb gran esforç, les piulades que m’encantaria escriure per explicar al món persones que mereixerien ser conegudes per molts. I les reprimisc perquè si les escriguera, ja no podria contindre la primera. La lluita contra el dimoni burleta que porte dins: sarcàstic, irònic i mesquí.

 

I en eixe anar i tornar, corba ve corba va, per una carretera tan plena d’ulls com solitària, que pense fa molts mesos què t’havia de contar. No corbes, sinó pensaments. I pensava en traslladar-te’n alguns dels més elevats. Però m’he vist rídicula: pensaments elevats i 1,59cm d’estatura són incompatibles. Ben mirat, el trajecte de casa a Bicorp és un viatge en molts sentits. Físic, emocional, intel·lectual... Ara, de fa unes setmanes la cosa està més relaxada, que Andreu m’ha arreglat la ràdio del cotxe i la cosa ja no és tan dramàtica, que la música aplaca els pensaments.

 

Que volia escriure’t no sobre quotidianitats, que em semblaven un poc avorrides, però tampoc voldria evidenciar -innecessàriament- la meua imbecil·litat. Que la quotidianitat es redueix a la feina: si ixen les subvencions, si els ajuntaments comptaran amb nosaltres per executar-les, que si ens entra un client nou al web, que si prepare un nou pressupost, que si me n’hauré passat de car, que més baix no el puc posar, que no vull pagar per treballar, que crec que patisc l’ansietat de l’autònom, que ara ens sobra feina, però haig de pagar les nòmines d’este mes i les que vindràn i que han d’entrar nous projectes, i per què collons no n’entren, i que hui n’han entrat dos, o cap, i que l’excavació no ha obtingut resultats, i que un arquitecte m’ha trucat pensant-se que jo sóc l’administració i m’ha amenaçat, que per què tarden tant, i que la culpa serà del txa-txa-txà, i que li he dit que no dispare al missatger, però això a ell li és igual, i que ara demanen un estudi de paraments, i ves i dis-li-ho al client... 

 

Bé, a la feina i a les plantes i els animals, que vull esporgar les oliveres, i que me costa una eternitat, que si després les vull abonar i com, que si me llauren a temps o si seria millor no llaurar, que si vaig de torrada a la caseta, que si m’empatxe de xulles i cansalà, que després no hi ha qui se’n desprenga a no ser que ho regue tot amb un bon vi, que si el gintònic és digestiu o tant sols una mentida pietosa, encara que per a pietosa, la sacrosanta castanya que m’he pillat sense vore-la vindre i sense convidar... que si el plutonio -aka Herbero infernal- que preparem a l’estiu s’està acabant, que si caldrà preparar-ne de nou i que mentre floreixen o no floreixen les aromàtiques l’americaneta està covant cinc ous que haurien de nàixer en 3 setmanes i ves quina sorpresa que la Catxirulo va i resulta que no es gallina que és gall i ja tenim el ciri muntat que el Gall Torró, encara que estiga ceg d’un ull, veu ben clar com se trisca les gallines i això només pot portar problemes al galliner... 

 

Que total, amb esta turra, igual la propera carta m’ho repense i m’envalentone i quasi millor t’escric ja sobre els alts pensaments que m’assalten. Espera llavors un carta més curta. Pot ser, fins i tot, tarde menys en escriure-la, perquè serà tan breu...


Mentre tot això ocorre, cuida’t molt amic. Introduïsc la carta a la bústia virtual i comença l’espera, de segur més breu del què ha estat la teua, de la resposta. I que els alts pensaments no ens impedisquen beure i gaudir a glops la quotidiana bellesa!

 

Salut!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: