Històries per a no dormir. Part II.

No sé que seria pitjor en el segle XVIII si ser aborigen en la acavadeta d'estrenar Austràlia o un/a Inglés/a pobre en l'esplendorosa Anglaterra Victoriana. Total, que ara que tenien un continent "vuit" tot per a ells i unes presons sobre explotades doncs que millor que deportar allí a tots els que els sobraven? I així ho van fer. El 1788 es fundava Port Jackson (ara es coneix més com Sydney) amb 717 presos, dels quals 188 eren dones, 210 soldats d'infanteria del gloriòs exèrcit Reial i tot un seguit de burocrates i politics per organitzar la colònia penitenciaria. A aquesta li seguirien moltes altres colònies penitenciaries arreu del continent: la de Queensland en la bahia de Moreton, la del riu Swan en Austràlia Occidental, la de Hobart en Tasmania... Les condicions del transport del convictes devia ser tal, en un viatge per mar que durava al voltant de tres mesos, que a principis del segle XIX el govern anglès pagava un plus als metges, guardes i demès per cada convicte que arribava viu a Austràlia. La pena solia ser alguna cosa així com: 25 anys de deportació i després tornar a la Mare Patria... o commutacions de penes de mort a canvi de la cadena perpètua en l'exili. Certament, algunes infraccions eren molt greus, assassins en sèrie, estafes tremendes... altres tansols haver furtat un bocí de pa. El presoner més jove que es va allotjar al Hyde Parck Barracks (la presó de Sydney) tenia 9 anys. El convicte de més edat que arribaria a aquest mateix port tenia 75 anys (el millor de la història es que va morir en Austràlia als 100 anys...).

Per suposat estes persones no estaven senzillament empresonades, sinó condemnades a treballs forçosos... van construir la infraestructura de la ciutat en bolquers, els camins que la connectaven amb ves a saber que... van explotar les mines, canteres, boscos i demès que el nou continen oferia gratuïtament a l'Imperi... Total, que entre tant de borinot hi havia, com a mínim, un amb vocació de poeta. Aquesta breu poesia la va deixar escrita en la seua cel·la: I was de convict/ sent to hell/ to make in the desert/ the living well/ I split rocks/ I felled the tree/ the nation was/ because of me. (traducció espontània i instantània: Jo vaig ser el convicte/ enviat a l'infern/ per fer en el desert/ la vida bona/ Jo vaig picar les pedres/ jo vaig tallar els arbres/ la nació es feu/ gràcies a mi.) Molts es van quedar després de rebre la carta de llibertat (no és del tot mentida el mite del naixement d'aquest país... ) altres, van morir en l'intent i molts d'ells van tornar a Anglaterra. El transport de presoners s'acabaria al voltant de 1850.

Històries per a no dormir. Part I.

Les motivacions que van dur els anglesos a posar els seus ulls primer i els seus peus després en aquestes terres són bàsicament dues: els recursos naturals de noves terres amb la potencialitat de nous mercats 'overseas' per engrandir l'imperi després de la independència yanki (mercat que no era tal, perque el senyor del Kakadoo o del Uluru o d'on vullga que siga no tenia ni la intenció ni la idea de comprar res a un mercat) i, clar esta, aclarir una mica les presons angleses.

Amb contactes i coneixement de la terra des de un parell de segles abans, els primers assentaments són els de l'est: El 1770 el pirata James Cook (ells l'entitolen capità...) prenia possessió de la nova terra en nom del rei d'Anglaterra. Des d'ahí amb més o menys fortuna una incessable processó d'expedicions sufragades per la corona o per capital privat es van dedicar a reomplir els vuits del mapa...

Des de l'inici, els contactes amb els pobladors aborígens són quasi sempre violents; obligats a treballar gratuïtament i gratuïtament represaliats, esclavitzats o senzillament massacrats. La terra els va ser furtada en pro de la ramaderia d'ovelles i vaques dels nouvinguts, de l'establiment d'Indústries, de nous assentament.... Reduïts i tancats en reserves -d'indis- igual que les yankis, però menys famoses (ara entenc que Kakadoo siga tant interessant de visitar... estan allí totes ixes persones tant exòtiques que parlen raro, no porten roba i ballen com si estigueren endimoniats...) La població indígena, a més, comença a patir les infermetats europees (a que aquesta història vos sona?)... i podriem pensar que aixó es fruït de la mentalitat europea del segle XVIII.

Tanmateix, sembla una mentalitat molt resistent al pas del temps... En Queensland (un nom molt apropiat per a aquest estat) fins a 1920 matar un aborigen no estava penat; fins a la dècada dels '60, del segle ja passat, els indígenes no tenien ni tant sols nacionalitat australiana (que eren doncs?). No seria fins a 1967 que se'ls atorgara el dret a votar. Fins a fa 25 anys, els xiquets indígenes que s'escolaritzaven ho feien perquè tenien un certificat mèdic que els ho permetia. Estos xiquets, a més, es troben en situacions més que precàries, més del 30% sofreix alguna infermetat que els blanquets creiem cosa del passat (pot ser d'ahi la necessitat del certificat del metge...¿?) Pel que respecta als adults, 1.800 de cada 100.000 estan en presó (front als 100 blanquets en presó per cada 100.000) i a més tenen un índex de suïcidi en presó 20 vegades superior a la resta de races. I és que ser de pell bruna i nas xato en una presó aussi deu de ser per a suïcidar-se. Per acabar amb aquesta lletania, actualment, a 2007, els indígenes poden reclamar les seues terres, però... ALTO! no aquelles que estan en mans de companyies mineres o grans explotacions ramaderes abans de 1993, és a dir, només poden recuperar la seua terra les tribus del desert (uis, quin descans saber-ho).

Jo els he vist pels carrers, pudents, mal vestits, borratxos, sí d'alcohol i de tristesa, malalts, en els guetos per on només passa l'autobús per equivocació, tirats a la vora de les llargues carreteres australianes sense res millor a fer... prostituint la seua cultura per uns cèntims a turistes com jo... És o no és una història per a no dormir?

Sydney... capital.

Parlar de Sydney és complicat. Per on comence? Bé, podria començar dient que és una ciutat molt gran i molt cara, però clar, això no diria molt al seu favor... d'ahi que m'haja tirat uns quants dies sense penjar cap nou post al blog... i que ara els penge tots de colp (pels preus de Sydney primer i per els problemes tècnics després... un cop ja arribada a Armidale). Podria, també, començar dient que ara en Sydney hi ha de tots els colors exepte del color blanc-pàl·lid-australià... O podria començar parlant dels terrorifics inicis de la ciutat, tant en el tracte als seus com en el tracte als que no eren com ells... Igualment, podria començar per explicar els llocs tant bonics que tenen, que s'ho han montat molt bé per a que qualsevol nouvingut a la ciutat es trobe, si no com a casa, bastant agust; l'orografia tant especial i tant ben aprofitada com és la bahia de Sydney; etc. però no, jo només contaré la meua historia... de formigueta.

En Sydney he estat en carrerons on m'entraven ganes de córrer (ai! si la condició física m'acompanyara....); A Sydney m'he perdut (ja era estrany que no em passara abans...) en barris on totes les cases semblen iguals, on tots els carrers semblen iguals... on no hi ha ni Deu a les 12 del matí i on m'he passat hores abans de trobar l'eixida... Això si, puc dir que les cases de la gent de Sydney, la de veres, la que viu allí els 365 dies de l'any (o la major part d'ells) tenen un toc especial, un aire com de casa victoriana (o alguna cosa així) amb unes reixes als balcons i a les portes dels jardins molt boniquetes... i, ara sí, el jardí que no pot faltar, és de dimensions europees (çò vol dir, més menuts).

A Sydney he passejat per platges d'arenes blanques i aigües transparents; he sopat en restaurants tailandesos; he assistit a concerts de jazz senzillament màgics; he conegut una coreana que no sabia si venia del sud o del nord (de mar endins o de terra enllà...), una canadenca (argentina fins als 4 anys) i una iaia un poc plasta que havia estudiat a la UNE i havia viscut al 'College' des d'on jo escric estes notes ara... A Sydney he pujat als grans ferrys que et porten de bahia a bahia i d'illa a illa... i com no, a Sydney, m'he passat tot un matí en el jardí botànic... també tractant de trobar l'eixida. En Sydney, havia de ser així, he visitat la Opera House i el Harbour Bridge, la Darling Harbour, The Rocks i el Queen Victoria Building. En definitiva, aquesta formiga perduda en les antípodes ha pasat una bona estona ací, en Sydney.