dissabte, 5 de maig del 2007

Històries per a no dormir. Part I.

Les motivacions que van dur els anglesos a posar els seus ulls primer i els seus peus després en aquestes terres són bàsicament dues: els recursos naturals de noves terres amb la potencialitat de nous mercats 'overseas' per engrandir l'imperi després de la independència yanki (mercat que no era tal, perque el senyor del Kakadoo o del Uluru o d'on vullga que siga no tenia ni la intenció ni la idea de comprar res a un mercat) i, clar esta, aclarir una mica les presons angleses.
Amb contactes i coneixement de la terra des de un parell de segles abans, els primers assentaments són els de l'est: El 1770 el pirata James Cook (ells l'entitolen capità...) prenia possessió de la nova terra en nom del rei d'Anglaterra. Des d'ahí amb més o menys fortuna una incessable processó d'expedicions sufragades per la corona o per capital privat es van dedicar a reomplir els vuits del mapa...
Des de l'inici, els contactes amb els pobladors aborígens són quasi sempre violents; obligats a treballar gratuïtament i gratuïtament represaliats, esclavitzats o senzillament massacrats. La terra els va ser furtada en pro de la ramaderia d'ovelles i vaques dels nouvinguts, de l'establiment d'Indústries, de nous assentament.... Reduïts i tancats en reserves -d'indis- igual que les yankis, però menys famoses (ara entenc que Kakadoo siga tant interessant de visitar... estan allí totes ixes persones tant exòtiques que parlen raro, no porten roba i ballen com si estigueren endimoniats...) La població indígena, a més, comença a patir les infermetats europees (a que aquesta història vos sona?)... i podriem pensar que aixó es fruït de la mentalitat europea del segle XVIII.
Tanmateix, sembla una mentalitat molt resistent al pas del temps... En Queensland (un nom molt apropiat per a aquest estat) fins a 1920 matar un aborigen no estava penat; fins a la dècada dels '60, del segle ja passat, els indígenes no tenien ni tant sols nacionalitat australiana (que eren doncs?). No seria fins a 1967 que se'ls atorgara el dret a votar. Fins a fa 25 anys, els xiquets indígenes que s'escolaritzaven ho feien perquè tenien un certificat mèdic que els ho permetia. Estos xiquets, a més, es troben en situacions més que precàries, més del 30% sofreix alguna infermetat que els blanquets creiem cosa del passat (pot ser d'ahi la necessitat del certificat del metge...¿?) Pel que respecta als adults, 1.800 de cada 100.000 estan en presó (front als 100 blanquets en presó per cada 100.000) i a més tenen un índex de suïcidi en presó 20 vegades superior a la resta de races. I és que ser de pell bruna i nas xato en una presó aussi deu de ser per a suïcidar-se. Per acabar amb aquesta lletania, actualment, a 2007, els indígenes poden reclamar les seues terres, però... ALTO! no aquelles que estan en mans de companyies mineres o grans explotacions ramaderes abans de 1993, és a dir, només poden recuperar la seua terra les tribus del desert (uis, quin descans saber-ho).
Jo els he vist pels carrers, pudents, mal vestits, borratxos, sí d'alcohol i de tristesa, malalts, en els guetos per on només passa l'autobús per equivocació, tirats a la vora de les llargues carreteres australianes sense res millor a fer... prostituint la seua cultura per uns cèntims a turistes com jo... És o no és una història per a no dormir?

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: