divendres, 4 de maig del 2007

Indian Pacific... el viatge dels romàntics.



Adelaide m'ha agradat molt, la gent que he trobat allí, el que he vist... tot plegat un bon lloc per a viure. Però la setmana s'acaba i jo haig d'estar a Armidale el dia 1 de Maig. Així, vaig decidir que el tren seria el nou mitja de transport per a desplaçar-me. El tren no és barat (de Perth a Adelaide costava el mateix -si més no quasi igual- el bitllet de tren que el d'avió, la diferència estava en el temps: dos nits i tres dies en tren, menys de tres hores en avió), però m'abellia agafar el més clàssic dels trens australians: L'Indian-Pacific, que com el seu nom indica et porta d'un oceà a l'altre a través dels paratges més magnífics que he tingut l'oportunitat de contemplar en Austràlia. Així doncs, només he fet la meitat (menys de la meitat per a ser exactes) del seu recorregut, i així i tot m'he tirar 24 hores damunt una màquina vella i envellida pel tràfec de tant de passatger...


Vaig eixir d'Adelaide a les 10 ben tocades i el paisatge de seguida va mutar des de les rodalies típiques de qualsevol ciutat (industries ací i allà, barris de cases al més pur estil anglosaxó... -però en dimensions australianes, això si- grans autopistes d'entrada i eixida...) al paratge més agrest, sec, homogeni... marró, al paratge més pla que se m'ha permès veure mai. Durant tot el dia ni una trista muntanya, i que dir-vos d'una serralada, no saben el que és... una basta planícia s'estenia a les dues vores de la via... els arbres es concentraven a les marges dels rius, i només allí els veies gaudint en reunió, després, tant sols alguns atrevits eucaliptus temptaven les condicions climatològiques estenent les seues arreles en meitat del no-res; les herbes ací tenen un color marró que emfatitza i recalca la sequera que pateixen... Mentre el sol ens ho va permetre vam gaudir d'aquell paisatge... tot espurnejat d'ovelles, les més, vaques a tot arreu, i alguna que altra parella d'emús (per fi s'han deixat veure tant estranyes aus!) que el tren despertava de la becada vespertina. Durant el trajecte he vist també cangurs, sempre alertada per Peter, un iaiet encantador que em feu d'amfitrió durant tot el viatge; uns cangurs grisos, i... jo crec, que més menuts que els cangurs rojos que veia a Karratha. Tant se val, la nit ens va caure damunt... i l'obscuritat feu el viatge més avorrit.

La sorpresa va vindre al despertar-me (del mal son que fou tractar de dormir en un lloc tant incòmode). El marró predominant durant tot el dia d'abans s'havia transformat en un verd aclaparador... en bosc!! Impenetrables muntanyes rebrostants de vegetació i vida encara romanien "tapadetes" per les boires matutines... carai!! s'havia acabat l'Australia desèrtica per deixar pas a una imatge més pròpia de "Goril·les en la boira". Aquesta boira tractava d'aturar el tren sense massa èxit, ens cobria totalment, banyant el tren, les finestres i les animes en una renovadora sensació de frescor. De fet, així ha estat des de que arribí a Sydney (pròxim capítol) la calor ha deixat de ser la protagonista, la pluja s'ha fet present i ara per les nits refresca... Beneïda frescoreta!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: