Milhau. Tornar per descobrir-la.

Han passat quatre anys des d'aquell viatge rellamp a l'Occitània que va empaparrar-se a les entranyes, al fetge concretament, de manera indeleble. Quatre anys i ara tornem, amb les expectatives rebaixades perquè, si alguna cosa m'ensenyà Macondo, o Sabina, o qui sap si fou el formiguejar, és que "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver...". Podries barrejar l'enyorança i les expectatives en proporcions errònies i sí, cagar-la, i escriure un post al blog, amb retard i ple de referències a un altre viatge ja passat; a un viatge ja postejat.

Ben conscients d'això, previnguts si més no, vam carregar les furgos, els vestits, els atifells de correfoc... vam carregar-les de gent i vam començar un viatge que, tot podia ser, acabara abans de començar atrapats a una barrera de gendarmes en estat d'emergència, sensibilitzats, susceptibles i alarmats per la càrrega "sospitosament" explosiva. Tanmateix, les nostres furgos emetien radiacions de bonrotllisme que es van transmetre per l'aire i van contagiar la policia de frontera convertint l'arsenal que els penjava dels muscles en banderoles de benvinguda de mil colors. Tot molt psicotròpic.

Jacques Cohen ens esperava en aquell alberg, seu de l'associació d'amics de la cultura occitàna de Milhau, amb el programa mil·limetradament tancat.

I amb el programa gravat en alguna ment privilegiada -no pas la nostra- ens llançarem a recórrer els carrers, i els bars, de Milhau al ritme festiu de tabal i dolçaina. Érem una comparsa divertidíssima: disfressats, desinhibits i anunciats en la distància per una música aliena en aquella terra de formatges florits, vam parar en dos, tres, quatre... fins a cinc bars diferents per tastar en tots ells el mateix pastís!

Amb aquest panorama, clar, encara que no vam matinar massa, ens aprofitarem d'aquelles ments privilegiades per escapolir-nos de l'estricte control de Jaques i recórrer els carrerons del Milhau medieval, resseguir la riba del Tarn i conèixer, per fi, una ciutat que se'ns havia presentat noctámbula, taciturna i obscura i que ara se'ns mostrava a ple rendiment: tendetes delicadament decorades, ben "a la francesa", oferien tot un no acabar de detallets inútils i utilitats d'allò més supèrflues. La pedra dominava a les construccions i a les teulades, i per damunt de totes elles, la Beffroi, la torre on es retroben els origen: els dels milhonencs i els meus, tots fills i filles del reis d'Aragó... #poshclaro!

I passeja que passejaràs, se'ns va tirar la vesprada al damunt i amb ella l'hora promesa: el correfoc més estrany que hem fet mai, entre cotxes i per damunt les voreres, esquivant vianants, cartells, paradetes i tendals! i malgrat tot, vam sobreviure; i el més impressionant: els milhonencs hi estaven entusiasmats! vols dir que tornarem... mmm je n'ai sais pas?

Resolt el compromís, caiguda novament la nit, arribà l'hora del pastís líquid, dolç, embafós, que ajudara a empassar-se aquelles pastetes resseques que, al cap de pocs minuts, ens enlairaren per sobre les teulades de Milhau. El sopar feia molta estona que s'havia convertit en justa: un duel a camp obert entre tradicions musicals distants. Els espectadors, els no-músics, ens havíem transformat en un ramat de bufons de cort ballarins contorsionistes. Fora ja del Beffroi, expulsats del paradís, la música seguia, però els demés no l'escoltaven, la portàvem als caps; ens ressonava als oïts sense necessitat de músics.

I així com havíem fet la vespra, ens llançarem novament als braços de la ciutat, als seus bars. Desfent el camí pels carrers de Milhau tornàvem a poc a poc a casa, cadascú al seu ritme, cadascú al seu pas.

Ara, vist amb perspectiva, s'han esvaït les pors. Les prevencions i les precaucions van deixar pas a la improvisació: Milhau 2011 - 2015: una ciutat, dos viatges distants en el temps i en el mode i la confirmació que el nostre destí mai és el lloc, ans la nova manera de veure les coses.

Berlín saltant un mur.

El metro calent i atrotinat eixia a la superfície per l'avinguda de les castanyes (o així l'anomenàvem nosaltres) i s'enlairava sobre les bigues pesadament esveltes. Quina esveltesa la del ferro forjat! Pròxima parada, intuíem que deia aquella veu de dona enllaunada, Eberswalder Stra∫e. Venia directe de la plaça de Rosa Luxemburg, una plaça la qual, dit siga de pas, només creuàrem per baix... Però tant se val, és ací, al centre de l'Est derrotat on comença la història d'aquells dies que, esperonats per l'ona de calor, vam córrer i recórrer pels carrers de Berlín.

Campament base i base on establir-se si mai ens instal·lem a Berlín teníem com a refugi el Prenzlauer Berg. Un barri que, pot ser per casualitat, però està fet per passejar-lo, pensat per viure'l al carrer. Si més no, a l'estiu, que no coneixem l'hivern brandenburgués. Edificis alts de façanes rectes ordenadament afinestrades per deixar passar la llum, organitzats en illes amb pati interior i veïnatges indiscrets, en cases de cuines menudes i habitacions que comparteixen l'espai amb el saló... I diuen que això era, senyores, el far, far East! si més no com el presenten les modernes sales dels museus sobre la DDR: l'oficial i l'imprescindible al KulturBrauerei, al cor del Prenzlauer Berg. I tanmateix, semblen unes cases tan allunyades de l'ideal expressat a la Karl Marx Alle... passejeu-la a peu o en trabant, però si mai trepigeu Berlin, passejeu-la.

Més enllà del "kit del turista" que té tota gran ciutat que s'aprecie i de la que Berlin va ben servida: Alexander Platz, Unter den linden, Porta de Brandenburg, Bundestag, Postdamer Platz, Pergamon Museum, CheckPoint Charlie... per endinsar-nos en la ciutat que afaiçona Europa, vam seguir les instruccions que, des de València, ens havia donat Pere, l'amfitrió absent. 

Vam creuar tota la ciutat direcció Neulkölln. En eixir a la superfície, carrers bulliciosos de tendes sobrecargades de gènere per vendre; dones amb el preceptiu vel que ens endinsava en el Berlin turc. Tan se val, tampoc en aquest costat de la ciutat enteníem el que deien els transeünts: pocs turistes i nosaltres pul·lulant per allà... Directes al Neulkölln Arcaden i seguint les instruccions vam començar a guanyar altura. Pis rere pis fins que es van acabar les escales mecàniques, i ara què? Ens va semblar que aquella enganxina d'una agró blau (o pardalot similar) al sòl podria ser la senyal. I la vam seguir. I darrere d'una enganxina la següent. I ens van traure al pàrquing i seguint la rampa d'ascenció peim! premi. Als nostres peus: Berlín! A la terrassa d'un centre comercial convencional s'obria un espai inesperat: sala de festes a la nit aquella vesprada era una finestra privilegiada des d'on planejar l'assalt a la ciutat.

L'assalt a la ciutat que et teletransporta continuament als primers mesos de 1945, a la Batalla de Berlín. Malgrat la damniato memoriae a la qual Alemanya sotmet el període nazi de la història i que deixa un exèrcit roig lluitant contra ningú, alliberant la ciutat de fantasmes sense rostre, sense ideologia, els soviètics es van encarregar d'alçar els monuments (imponents com el Treptower Park on soterrar els cossos de 20.000 soldats russos) i els berlinesos de traure'ls rendibilitat (com bé han fet al Tiergarten). A partir d'ací, comença la gran posada en escena de Berlín.

De l'eufòria inicial a la tediosa i anodina quotidianitat de mantenir la revolució i l'esforç material -"millor tenir una tia a l'oest que un oncle al Politburo"- i mental d'alçar un mur. En el Berlín actual, ací i allà, ens trobàvem pedaços inconnexos de l'afamat mur que ens conduïren, com si d'una gimcana es tractara, fins a l'East Side Gallery. Per molt que siga una reconstrucció, ni saltant amb totes les teues forces, mai no podries veure l'altra banda del mur, tanmateix, passejant-lo férem un nou salt en el temps. Un salt cap endavant, directes a la modernitat: del Kreuzberg a Cassiopeia passant per Tacheles, un salt sense més esforç que passejar.

El primer és el barri turc per turistència i la desmitificació de l'Oest ufanós i solidari. Arraconat pel mur, el Kreuzberg fou oblidat pel capitalisme i així als noranta era un barri barat i sense molt control on traslladar-se a viure si eres un artista econòmicament despreocupat o un immigrant turc acabadet de descarregar. Ara és una icona de la multiculturalitat i la creativitat avantguardista que caracteritza la ciutat. Articulat pel canal, pots trobar algunes cerveseries estupendes, pizzeries/icones com Il Casolare i festa, també bona festa. Vam passejar el barri: els seus carrers populosos, les ribes del canal, els mercats de productes frescos i verdures més pròpies del mediterrani que no pas de la costa nòrdica.

La segona, Cassiopeia, és el buc insígnia de l'espai autogestionat més gran que he vist mai. El segon també a Alemanya, a Dresden concretament, el vaig conéixer de camí a Praga, en un dels viatges claus de la meua vida, però en aquells moments, encara quedaven molts anys per pensar que un blog seria un bon lloc on desfogar-me. Al voltant de la sala de concerts i música en directe i de rabiosa actualitat que és Cassiopeia, una infinitat d'espais autònoms i organitzats fan les delícies de la modernitat berlinesa: rocodroms, sales d'exposicions, espais de debat, bars, terrasses i no-sé-quantes coses més que ocupen un antic complexe industrial nascut al voltant de les estacions de trens de la perifèria berlinesa. Cassiopeia, i tot l'entramat ocupat, està en risc. En risc de ser tancat com ja van tancar abans el Tacheles el qual, actualment paga la pena visitar només com a mostra de l'estil Bauhaus més clàssic. I de l'abandó a què el capitalisme sotmet els espais amb que pretén especular.

I així, embadalidament passejàvem per Oranienburger Strause, captivats per la ciutat, tornant ja de Tacheles amb precaució de no molestar la guàrdia armada que custòdia la gran sinagoga de Berlín, per prendre el metro a la vora de l'illa dels museus i tornar a casa.

El metro calent i atrotinat eixia a la superfície per l'avinguda de les castanyes (o així l'anomenàvem nosaltres) i s'enlairava sobre les bigues pesadament esveltes fins Eberswalder Stra∫e. Estàvem a casa! Sí, vam fer nostres aquells carrers amples en permanent estat d'ebullició, fou molt senzill. Seria més correcte dir que nosaltres ens vam fer seus. Vam pertànyer per uns dies a la ciutat moderna amb regust decimonònic: punkies amb cascos punxeguts a la manera del kàiser; motors a dos temps conduits amb xupa de cuir; papers engroguits a les parets de les cases dels barris de moda...

Però per damunt de tot, una ciutat que no pregunta qui ets ni d'on vens i això, és molt d'agraïr per a turistes i nouvinguts. Una ciutat que es dóna completa, depèn de tu que la prengues tota, plena. Si mai passes per Brandenburg no pergues detall, allà està esperant-te Berlín saltant un mur.

Normands. Els fills de la plutja.

El viatge va durar unes 16 hores. Estàvem nerviosos, només pensàvem en arribar a casa, tocar mare. Arribes sobre les 22 hores, t'espera Andreu amb la casa temperada, avises els pares i te gites a dormir. Tu i tot el teu cansament.

L'endemà t'alces encara cansada, però tot està al seu lloc. La teua tauleta, la teua cadira, la teua roba, el teu raspall de dents... és ta casa! El diumenge arribava el Trotsk i l'alegria és completa: per fi, reunim novament la família.

Al sofà, sota la manteta, ja de vesprada, un gest, una paraula, qualsevol cosa, et fa recordar la timidesa de Valérie Bricault, tan directa, tan treballadora. Et fa vindre al cap el somriure de Lucy. Luci Wailliez. La seua complicitat, la seua alegria i de com de bé ens entenia i de com de bé es feia entendre... quin gust treballar amb ella, que fàcil era! Excavant un forn metal·lúrgic fou que vam fer amistat i on ens vam guanyar el sobrenom de 'cotorres': Les Pipelettes! però que ve que em venia, quan de francès em va ensenyar. Lucy transmet alegria, i això, hui i sempre, ha estat una virtut.

'Repantigada' al sofà, calenteta, reposant les cames fatigades, t'enrecordes d'Anthony. Anthony Godin. Tan misteriós en un principi, callat, observador, i tan proper, tan humà finalment. Ens va ajudar sempre, amb l'idioma i amb el treball: aquells maleïts negatius a la terra, els "potós", postes de fusta clavats per sostenir les cases, les parets... Venia amb nosaltres a turistejar per la Normandia i els diumenges per la vesprada acabàvem tirats als sofàs de casa reposant el dinar que ens acabàvem d'estacar. Com li agradava el què cuinàvem ...perquè com cuinàvem! Ens resarciem de tanta crema, tanta nata i tant de càtering matinejat a base de menjars casolans i de la terreta; si més no, tant com els ingredients que teniem a l'abast ens deixaven. Ahí estàvem Luís i jo planejant de dilluns a divendres que fariem i com ho fariem.

Luís Gimeno, de Macastre, a qui sentia proper per moltes raons. De l'interior valencià, però més valencià que el capitalí de Pepe, es preocupava perquè la casa funcionés, tenia la mà solta per dur la cuina i la compra avant i ho feia tot molt fàcil. La convivència fàcil. I això era important, doncs compartiem la vida. Començàvem a les 7 del matí desdejuntant junts, pujàvem al mateix cotxe i treballàvem junts. Cansats com a burres, tornàvem a casa junts, per acabar sopant tots junts a les huit i mitja de la vesprada.

Igual que soparies qualsevol vesprada de diumenge. Mandrosament, et desfàs de la pesada manta que et reté al sofà i et dirigeixes a la cuina tot rumiant què soparàs. De la cuina estant, et ve a la memòria aquell homenet accelerat que dirigia tan eficientment l'excavació. Bruno Lepeuple. Tan preocupat perquè el catering del migdia fos el menys desagradable possible. Ens portava per a les postres pastissos de tota mena, boníssims tots, i així compensava aquella cosa anomenada Lassagne de Rest que era impossible que alimentara. I de tant en tan, alguna botelleta de vi que, juntament amb els formatges que portaven Lucy o Anthony, feien més variat el dinar. Contrarestava les penúries d'un dia a dia plujós amb curasans. El control de Bruno sobre el jaciment, el seu control sobre els medievals, transmetia molta confiança. Sobrtot al principi quan més falta ens feia als valencians, acostumats als murs de pedra caiguda i no a uns negatius causats per les bigues de fusta estacades al terra. Un personatge ben interessant de qui podia haver aprés molt si hagués tingut una miqueta més de temps per compartir-lo amb ell.

Cadascuna d'aquestes persones han deixat petjada, un negatiu 'excavable', en mi. He tingut la sort de fer amics al lloc de treball, un treball que a més, m'apassiona. Però els dies van passant, el viatge queda lluny i poc a poc torne a la normalitat que més m'agrada, la del meu poble i la meua gent. Gent a la qui contar-li que he conegut aquesta gent.


A tots ells, merci et a bientôt.

París. Era una festa!

Enllaçant amb el darrer post, i només per als més curiosos, diré que Paris ja existia i era important quan Carlemany va decidir traslladar-se a Aquisgrà per gaudir de les seues aigües termals. Encara que ningú sembla adonar-se'n que la ciutat alemanya també està geogràficament més centrada dins l'imperi carolingi... Però bé.

Però entrant en matèria... de París s'ha escrit tant i tant bé que és absurd, i em trobe ridícula, tractant de descriure els seus carrers plens de muses per inspirar els més grans artistes! De la mateixa manera, què no coneixeu ja els celebèrrims monuments que ornen aquests carrers? De la torre dissenyada per Gustau Eiffel hi ha centenars, milers!! de fotos millors que qualsevol de les meues. Eiffel. Eiffel em fa venir a la memòria aquella petita, però preciosa, església allà al vell mig d'Arica, ferruginosament esvelta, blanca i delicada.

Genèticament programada i culturalment ensinistrada, tinc reaccions contraries i prejudicioses envers les coses afamades, bé siguen llibres, discos, edificis o.. persones. Tanmateix, Paris, sí, Paris m'ha agradat. Malgrat que em va colpir més aquella extravagància modernista al vell mig del desert xilé, la Torre de París m'ha impactat més del que m'esperava. Però París no és l'únic prejudici que ha polvoritzat aquest viatge...

Així que caldrà tornar a Paris per descobrir-li els raconets. Els raconets als que Mar i Laura em van introduir una nit ben plujosa. Una nit què vaig retorcedir moolts anys per tornar als temps d'Erasmus. No el de Roterdam, sinò als meus vint-i-pocs... i per una nit, fer allò que no vaig fer quan em tocava... tocar el piano a una llibreria selecta i antiga del centre bohemi de París! Què voleu que us diga? Paris era una festa!

Louviers i els Carolingis, els bàrbars que volien ser emperadors de Roma.

Diuen que havia caigut l'Imperi Romà d'Occident allà per l'any 476. Però els francs feia molts anys que campaven per l'actual França. Des de feia segles gràcies, entre altres, a pactes i tractats de pau amb l'Emperador de torn. "Franc" de l'antic germànic "lliure", "indomable", era des del baix imperi una barreja de tribus barbares unides per combatre el domini saxó que s'imposava a la riba dreta del Rin.

Havien passat els anys, fins i tot els segles!, i els francs s'havien convertit al cristianisme sota el regnat del Merovingi Clodoveu. Merovingis, reemplaçats al poder pels seus majordoms de palau, els Carolingis. Carolingis, dinastia que heredaria un trocet de la França actual per acabar imposant el seu domini a l'Europa més feudal.

El 732, Carles Martell refermava el poder dels majordoms per damunt del mateix rei, en guanyar la batalla de Tours als musulamans. Ara, si Pipí el Breu, primer rei de la dinastia carolingia, va durar molt o poc al tro, no ens importa, perquè, la nit de Nadal de l'any 800 Carlemany era coronat, en contra de la voluntat de Constantinoble, emperador de l'Imperi Romà d'Occident. Un deler per encetar el IXé segle o, ben mirat, la justificació a l'expansió carolingia amb base a Aquisgrà.

Carlemany, alimentant la imagineria europea, lluità i sotmeté els saxons del nord, els llomabards del sud i els sarraïns de l'oest. Establí sota la seua protecció el Vaticà i va conquerir l'Alamanya actual, unificant Europa com no ho estava des de la caiguda de l'Imperi Roma. Una Europa, però, molt diferent a la que van deixar els últims emperadors llatins. Els juraments de vassallatge s'havien generalitzat, els vassalls reemplaçaven els esclaus i els seus senyors, s'estenien per tot Europa.

I és en aquest punt de la història quan entra l'assentament caroligni que estic excavant. Un assentament configurat per dos o tres cabanes ancorades a la terra amb fusta, fosca, freda i flexible. On hi viurien dos o tres families, amb dos o tres fills cadascuna i dos o tres vaques, dos o tres gallines i si es dóna el cas, dos o tres cavalls. Amb ben poques possessions materials... pot ser, dos o tres plats, dos o tres gerres... i qui sap, dos o tres trossos de pa per endur-se a la boca cada nit. Aquests carolingis, tenien al costat de la casa un petit forn construït amb l'escassa pedra calcària que hi ha per ací. Una volta menuda sobre un sòl de fang cuit, un túnel estret per on alimentar-lo i a pujar la temperatura per fondre el metall que després afaiçonarien martellada a martellada sobre l'enclusa. Un treball dur, ingrat, sota unes condicions dures, en una vida dura que castigava les persones. Els carolingis enterraven els seus morts a prop dels vius, just darrere les cases, per tenir-los ben presents en la quotidianitat. Enterraments senzills, en consonància amb la vida que vivien.

Tot això és el que estem excavant a Louviers, la vida d'uns francs dels segles VIII-IX soterrada pels sediments dipositats riuada rere riuada, pels 7 braços del riu Eure. Una terra argilosa que remenem per poder contar la història de persones com jo. No se'ns venerarà a les grans cròniques, escrites o cantades, però vivim més senzillament, més honestament, com formiguetes, doncs no ens cal ser emperadors d'imperis impossibles.

Bayeux. Omaha Beach i el desembarcament de Normandia.

Ens acostàvem a la mar per una carretera estreta, corvosa, guiada per les tanques i tàpies de casetes de teulades empinades. Ens acostàvem a la mar, però no ho haguérem dit mai, doncs a la Normandia, és més poderosa l'olor de gespa ploguda que la de la mar salada. La mar de l'estret de la Mànega.

A Bayeux una dona a qui paràrem per preguntar, contava que aquella fou la primer ciutat alliberada pels aliats. Però el que no ens arribà a contar és que segons els plans aliats, havia d'haver estat alliberada el mateix 6 de juny de 1944. El Dia-D. No seria el cas, però els soldats americans no tardarien molt en trepijar aquells carrers. Els mateixos carrers que ara passejava jo i pels quals podia imaginar els esquadrons de soldats fortament armats entrant en grups menuts, casa a casa, cos a cos.

Ens acostàvem a la mar després de carretejar per Bayeux. I conforme ens acostàvem augmentava l'excitació. Per arribar a Omaha Beach passes pel cementiri Normand American. Monument a la tristor com tants altres que motegen una zona relativament menuda de la costa normanda. Cementiri americà, britànic, canadenc... alemany. També alemany, soldats tant innocents com el que més, enviats a morir en la defensa raquítica d'un raconet que els seus generals havien oblidat. Berlín, els nazis, continuaven defensant la teoria de l'atac aliat final pel Pas de Calais.

De la platja estant, el pes del moment històric ens superava. Recorde cadascuna de les vegades que he sentit la pressió històrica sobres les espatlles, i són comptades, malgrat l'ofici. Aquesta n'ha estat una d'elles. Els monuments, els homentatges, les flors despositades al passeig... I allà lluny, al vell mig de la platja, el soldadet. Assegut a la sorra, sagna, dolorit i poruc... Envoltat de guerra i horror pensa que li dirà a sa mare quan la veja; com de fort abraçarà la seua noia, la Margarida, com la besarà i li farà un fill en el què reconèixer-se... 

Això si sobreviu a les ferides. Omaha fou, de les cinc platges que implicaven el desembarcament, la que va trobar major resistència. A Omaha van desembarcar 34.000 soldats i van morir 3000 americans i 1200 alemanys van ser morts, ferits o desapareguts.

Unes hores després, ens allunyàvem de la mar, camí a casa, i al cap una història de valents, d'odi i mort que sacsejà l'Europa que es creia moderna.

PD. Ací vos deixe amb la cançó del soldadet, dels Manel, la qual m'acompanyà durant tot el dia...

Normandia: el país amb nom famós.

Normand, "Home del Nord". Mig biking, mig franc, mig gal i antic romà... barreja de sang que forjaria la història d'uns homes i unes dones que vivien a una regió freda, plujosa, plana i costanera que seria el punt de partida, el port des d'on salpar mar enllà.

Des de les costes emboirades les dones acomiadaven els vaixells dirigits per Guillem I perquè envairien La Gran Bretanya allà pel segle X. De les mateixes costes des d'on eixiren els vaixells que, remuntant el Guadalquivir,saquejarien Sevilla i que en una juerga d'amigots conqueririen el Regne de Sicília i s'assentaven en Croàcia per una temporadeta. Vaja, l'assot de l'Europa més medieval i feudal; uns autèntics bàrbars.

Molts segles després, resta el nom d'aquesta gent en aquesta terra plana, amb la terra verda i el cel gris.. La primera terra que trepitjarien soldats desesperats en una de les batalles més afamades de la sanguinolenta història de la humanitat. Terra que ara remene cercant el passat que acabe d'esbossar. Terra que m'acollirà les pròximes setmanes i vaig a escodrinyar tant com puga per contar-vos les seues intimitats.

Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.

Euskal Herria. Tots els colors del verd.

Com li ocorreguera a un sorprès Raimon en temps de joventut, de descobriments, de viatges iniciàtics, el País Basc m'ha mostrat "tots els colors del verd / sota un cel de plom / que el sol vol trencar". Però el sol ha perdut la batalla quasi tots els dies. La pluja ha estat una fidel acompanyant. L'altre acompanyament constant ha estat, com he dit, el verd als prats i als arbres vestits, però, encara d'hivern. Acompanyant-nos durant tots els trajectes, curts o llargs, a peu o motoritzats, la banda sonora es composava del belar de les ovelles i el dringar dels esquellots pendulants als colls d'aques i vaques. A aquestes altures del viatge vital i aquesta encara era la meua primera incursió en terres del país veí. Un país maltractat, desfigurat, utilitzat històricament i que a mi se m'ha oferit de manera tranquil·la, parca en paraules i ruda en gestos, però hospitalària i, en tantíssims casos, en una parla antiquíssima i incomprensible.

Andreu ha estat el mestre de cerimònies; un mestre atent i generós. Va sacrificar la novetat per la seguretat de veure llocs atraients. Tant sols la petita concessió que es va fer al traçar la ruta, ens va permetre descobrir al mateix temps les valls septentrionals de la serra d'Aralar. Primera parada, el poble d'Areso: quatre casotes mal ordenades, horts entromesos amb tàpies baixes i tafaneres tot ben robust i ben de pedra negra. Encalada dalt de corbes impossibles, la casa Sastizar per refugiar-nos. Bigues de fusta forta i a les parets, decoració per ensenyar estris antics, en franca retirada, d'una vida antiga.

Hernani i Oiartzun per apreciar la calma d'un Aberri Eguna amb "alto el foc" i de camí a Donostia que ha estat una interrupció urbana, un descans, l'interludi, uns minuts musicals...  La segona part del viatge ha vingut a completar-se amb olor a mar i soroll d'ones bategant, infinitament i incessable, els sofridors penya-segats que protegeixen els boscos de la invasió marina. Com que cap dels dos provenim de nissagues marineres, vam endinsar-nos terra endins per mantenir els peus secs. Si més no, tant com la pluja ens ho va permetre... Kontxi ens va obrir la Tolare Berri i aquella casa dispersa pels termes i tanques de Zestoa seria l'últim refugi.

Amb un campament base tan casolà hem iniciat l'atac a nous fronts. Ens hem conduit un tros de mar, ben a prop, ben a la vora, per una carretera de pures corbes: Zarautz, Getaria, Zumaia, Deba, Mutriku i fins a Lekeito. Ports en acció, peixos que no poden respirar el nostre mateix aire a les parades de peix on les dones dels pescadors venent el fruit del treball dels seus marits. I conduint ens hem deixat portar fins a la icònica Gernika - Lumo. Calia. Hem presentat els nostres respectes al roure. Ara sí, ja mort de vellesa, es troba tristament amagat entre columnes i calumnies. Tanmateix roman tot el poder de la seua existència, la seua resistència i la seua supervivència. Finalment, ens hem deixat portar fins a les profunditats d'una caverna de fibra de vidre que ens ha permès endinsar-nos en la terra i en el temps. A Ekainberri hem pogut apreciar la bellesa de les representacions de cavalls; l'expressió de pensaments i vides tant allunyades de les nostres.

Dues cases, un frontó, cinc ovelles i tres vaques; pluja, mar i la vall per poder apreciar tots els colors del verd.

l'Etna. La llar dels deus.

Les iaies conten (perquè este és i serà un conte de velles) que l'Etna era el volcà que allotjava les forges d'Hefest (Vulcà per als romans...). Este no treballava sol, -de fet, dubte que treballara- sinó que ho feia acompanyat de Ciclops i Gegants. Gegants com Encèlad, de cent braços, fill d'Urà; o potser de Terra; o de Tàrtar... ni se sap!! El cas és que, juntament als seus germans, va rebel·lar-se contra els deus de l'Olimp i clar, van perdre. Derrotat pels rajos de Zeus, Encèlad seria pres per Atenea qui li va deixar caure l'illa de Sicilia al damunt. Així i tot, encara podia respirar, i amb cada alenada produïa columnes de fum espessíssim i negre; amb cada contracció de dolor, el cim de la muntanya més alta plora flames i rius de terra encesa.

Hefest i Encèlad compartiren pis, durant els seus anys d'estudiants, amb el monstre Tifó qui també visqué a l'Etna i causava els terratrémols i les erupcions de fum i lava. Tifó era fill d'Hera, qui demostrant que era una deessa avançada al seu temps el va tenir tota sola. Això si, ràpidament, per falta de possibles segurament, el monstre fou confinat a una cova fosca i freda a prop de Delfos. Avorrit en aquella cova no se li va ocórrer una altra que desafiar Zeus. Si de primeres semblava que ho tenia fet tot ferint el Deu i deixant-lo en un sac de cuir, finalment -i com era d'esperar tractant-se de Zeus!- va perdre la batalla. Castigat, fou condemnat a jeure baix l'Etna on el seu llit l'arrapa i el fibla al llarg de tota l'esquena. Dolor que provoca amb el seu contorsionar-se, les erupcions del volcà. Pot ser per això, amb tant d'inquilí tortuós i torturat, al remat l'Etna entra en erupció cada poc temps. Que si a un li pica l'esquena, que si ara esternuda, que si a l'altre li pega per forjar no-se-sap-que, que si això, que si allò...

Amb tot, en la nit del 8 al 9 d'Agost i com per celebrar l'aniversari del meu pare, els deus ens van ser propicis. Encuriosits per les llampegades roges en la foscor de la nit de Catània, vam decidir abrigar-nos i acostar-nos a contemplar l'espectacle. Conforme ens aproximàvem a la boca del volcà, es feia més evident un plugim de cendra quasi imperceptible que anava ennegrint els carrers i les seues teulades. Una remor sorda i continua anava apoderant-se dels sons de la nit; tan sols, els espetecs  de les explosions més altes i més fortes la interrumpien ...i sobtadament del cim més alt començà a vessar una lava pesada, calenta i fumejant. Asseguts al vell mig d'una erupció anterior -dura, aspra i seca- i amb la nit esguardant-nos les espatlles, vam contemplar un espectacle sobrehumà ...un espectacle digne dels deus de l'Olimp!.

Palerm. L'encant de la decadència.

Palerm és una ciutat bruta, clivellada, caiguda, sorollosa, atapeïda, desordenada en el tràfec intens de cotxes, motos i persones. Però és també històrica en escuts, palaus i passat, grandiloqüent als edificis, bulliciosa i intensa a les terrasses dels bars i als bancs dels parcs plens de gent passant la vida. I suportant la intensa calor d'una illa quasi-africana. Les restes del naufragi d'un passat gloriós, reial, hi són entre altres a la "bucheria": mercat mig abandonat i brut al vell mig de la ciutat. Com moltes altres ciutats al món, té un Jardí Botànic idoni per refugiar-se i aïllar-se. Pensament que també van tenir tots els mosquits de la ciutat, els quals, assedegats de sang, van trobar en la meua persona, un banquet inesperat i suficient.

Palerm té, ben amagat a un barri d'extramurs, la relíquia de tradicions perdudes. No necessàriament agradables per al asèptics ulls actuals, però ben interessants des del punt de vista cultural. Conservar les catacumbes al subsòl del Convent dels Caputxins, i visitar-les, podria veure's com un acte de mal gust; com un gest irrespectuós vers les persones. Tanmateix, el fet de mantenir les mòmies de les persones que bé per tradició o bé per voluntat pròpia van esser preparades i embalsamades per ser exposades públicament dempeus, és l'acte de respecte major que es podria tenir vers aquelles restes.

Igualment, i directes des d'un temps sense ràdio i televisió, refugi de turistes acalorats, són els teatres de "pupis". Històries fantàstiques i moralina antiquada per a unes titelles massisses i pesades. Però molt boniques. A un teatre amb molt d'encant i a un raconet amagat enfront de l'entrada gòtica d'una catedral que no caldria que tingués interior de tant bonic com és l'exterior.

Palerm fou la segona parada de la setmana que hem passat a Sicilia. Després vindràn Catania, amb un Etna generós, i Siracusa i la seua calor.

Millau. Carnavals que suplanten falles...

Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.

Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.

La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.

El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció. 

Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.

Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i  bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.

La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!  

El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.

Sardenya. L'ILLA.

Sardenya ha estat en tots els seus sentits, una autèntica i necessària ILLA. D'una banda, la constant, i persistent, presència de la mar et recorda permanentment, precisament, que hi estàs a una ILLA. D'altra, m'ha permés aILLAr-me d'un ambient una mica carregat com és tot el que envolta la finalització de la tesi, els nous encàrrecs i les feines pendents de fa tant de temps... Ara que ja ha passat un temps prudencial des que vam tornar se'm fa més clara la falta que em feia Sardenya. Un viatge sense horaris, amb canvis de plans planejats; amb la confiança que et dóna la companyia familiar. Un viatge heterogeni on gaudir de coses ben diverses com ara una frugal visita al passat gegant dels sards -revitalitzant, encoratjador-; unes aigües costaneres que no semblaven de la mateixa mar que banya ma casa; uns boscos de fades, encantats per la puresa; unes gents amables, atentes, rudes de vegades i, de vegades, ancorades al passat; ciutats poc urbanites; un reencontre desencisador amb un raconet més de pàtria... un viatge del tot recomanable per la calidesa en la rebuda, pels paisatges i racons que t'ofereix, pel menjar i la beguda que et serveix una illa, tan propera i tan llunyana, fins ara.

Lastours i la Muntanya Negra

Avuí, com no podia ser menys, un altre dia completet. Bon dia, bon menjar, bon veure i, sobretot, bona companyia. De bon matí, el repàs diari al món càtar: Lastours. Bastió de resistència albigesa sota domini Cabaret. Si amics meus, Cabaret. Per fi hem aprés la diferència entre menjar i digerir. És a dir, no hem fet el Sangonera.

Total, al remat per acabar fent la migdiada sota un carrascar. Un bosc allunyat de la civilització... o no tant.

Ja de nit, però encara prompte, hem eixit a fer horari europeu i... sopar. Hem localitzat el 'bar de borratxos' de Carcassona. Mal vi, bona gent i mal partit de rugbi.

Demà, cap a casa. Tot el que comença acaba.

La Komitia Fumatta rebrà l'informe corresponent de la incursió càtar.

Carcassona. La Cassolette d'Or.

Podria començar aquesta nova entrada parlant de la ciutat medieval, possiblement, millor conservada d'Europa. De les muralles solcades de torres. Podria començar aquesta nova entrada parlant de carrerons estrets i obscurs i places coronades amb pous. Però no. Començaré aquesta nova entrada parlant de la Cassolette d'Or.

La Cassolette d'Or, amics meus, és quelcom que cal tastar una vegada, com a mínim, a la vida. Deliciosa 'fabada' amb carn d'ànec. La mateixa Cassolette de la que ja vos he parlat en entrades anteriors... la que mengí a Tolosa d'Oc.

Però certament, a Carcassone hi ha molt més per veure i per tastar. Fer-se una passejada rondant la muralla, controlant la panoràmica al recer de les 'almenes', te teletransporta directament al segle XIII. Als temps de la Croada Albigesa. Sota el domini del Vescomte de Trencavell, qui perdria la guerra contra Simó de Montfort. Al seu torn, Simó de Montfort establiria la seua seu permanent a aquesta ciutat. Mort el 1216 durant el setge a Tolosa (d'Oc), seria soterrat a la catedral de Sant Nazari, dins la Cité. 

De vesprada, i només per baixar la cassolette, hem eixit del món medieval una estoneta, per dirigir les nostres passes cap a la Bastida de Sant Lluís. Veritable habitatge dels aborigens "carcassonensis".

El País dels Càtars

La Komitia Fumatta en assemblea ha decidit, per unanimitat, manar un escamot per tal d'explorar més enllà del seu territori habitual. El lloc escollit ha estat el País Càtar. Els temeraris, enviats a la mort, són: Vicent, PaperBoy, Marqués; Jose, Txele el Xino, Soler; i Trini, Cojamanteca, Martínez.

Després d'una nit de transició i adaptació gradual al medi, en Figueres (Girona), de bon matí, hem iniciat, realment, el viatge.

Ens hem endinsat, vorejant Perpinyà, cap a l'interior del Languedoc-Rosselló. Primera parada, el Castell de Quéribus, darrer reducte de la resistència càtara. Immensa mole de pedra nascuda de la pedra. Tot plegat, emmarcat i controlat, pel majestuós Canigó.

L'eficiència organitzativa del cap de l'escamot, PaperBoy, ens ha permès gaudir d'una segona fortalesa tot just abans de dinar: el Castell de Perapertusa (Pedra Oberta en occità), encalat en una cresta de pedra calcària, gairebé inexpugnable. El senderol d'accés entre una vegetació exuberant i les restes de la última nevada; el calvari de l'escala de Sant Lluís o l'antiga capella, a celobert, de Sant Jordi, són només alguns dels punts més rellevants d'un gran itinerari. Després, un frugal refrigeri i tot seguit, hem dirigit les passes cap a Lagrassa. A mesura que el cel s'enfosquia, el paisatge, i amb ell la carretera, han anat enrevessant-se. En la ruta hem travessat les valls de Minervois i Corbières i hem deixat enrere nombroses masies i pobles menuts.

En tombar l'última revolta ha aparegut, per al nostre deler, Lagrassa. Un poble menut, però que amaga un regust medieval. Tot en ell, la plaça menuda i porticada, el Pont Vell, romànic, els carrers estrets i l'Abadia de Santa Maria que el presideix, fan regust medieval.

Encara en bon hora, hem eixit cap a Caracassona, campament base de l'expedició. Check-in i incursió nocturna a la Cité. Per sopar, cr êpe a la casola, envoltats en un ambient extrany a l'Hostal dels Trovadors.

Tolosa d'Oc. Ça me nerve!!!

De Tolosa en diuen la Ciutat Roja, però no per les seues tendències polítiques majoritària i històricament d'esquerres, que també podria ser. Més bé és pel color que domina els carrers i l'ambient en general. La petjada industrialitzadora a la marge dreta del Garona va ser suficient com per sobreviure i marcar la ciutat amb els materials que definien el moment històric. Aquest procés no pogué, al meu parer, acabar amb un passat més antic i més remot... que arriba fins els moments republicans (contant cap enrere, la República en majúscules als territoris gals; al SPQR). Així ho testimonien les troballes al subsól tolosá. Però que també va haver de sofrir un destí medieval que passava per la pèrdua d'autonomia en favor dels senyors feudals del nord... molt al nord i que, lamentablement per als seus aborígens, tan sols ha mantés unes quantes plaques amb els noms dels carrers, per a aclarir-li al visitant casual que abans no eren francesos.

Però superant el passat, Tolouse, convida a quedar-se. Amb un sol mediterràni i un airet des dels Pirineus... mmm... encisador; a voreta del riu... La gent, els dies bons, ix a passejar per una ribera que convida; les places s'omplen de tauletes que la gent, amb un anar i tornar, va ocupant i desallotjant; els mercats de la plaça major es reactiven amb parades d'arreu del món. El menjar autòcton és ANECívol... pato per ací, pato per allà... cassolette de pato, magret de pato, pato, pato al forn, pato en la seua salsa, pato... deliciós!  S'ha de viure bé a Toulouse...

Si no fóra pel francés. Ais! Ça me nerve!!

Adoro Lisboa

Lisboa tem histórias de reis,

De mares e de selvas

Lisboa tem histórias de hotéis,

De espiões e de guerras

Lisboa tem lendas de heróis,

Princesas, donzelas

Lisboa tem lendas do cais,

Do fado e navalhas;

Lisboa tem a tradição,

Dos bairros antigos

Vinho e saridnhas no verão

à beira do rio

Lisboa tem os rés-do-chão

E as altas mansardas

E há que descer e subir

Por estreitas escadas

Adoro Lisboa,

Eu quero-lhe bem,

Gosto de ver as gaivotas nos céus de Belém.

Adoro Lisboa,

E as histórias que tem

E sei que há muita gente

Que adora também

Madredeus.

estiguí a lisboa, l'últim cop a finals d'agost de 2007... l'adore com els Madredeus...