Louviers i els Carolingis, els bàrbars que volien ser emperadors de Roma.

Diuen que havia caigut l'Imperi Romà d'Occident allà per l'any 476. Però els francs feia molts anys que campaven per l'actual França. Des de feia segles gràcies, entre altres, a pactes i tractats de pau amb l'Emperador de torn. "Franc" de l'antic germànic "lliure", "indomable", era des del baix imperi una barreja de tribus barbares unides per combatre el domini saxó que s'imposava a la riba dreta del Rin.

Havien passat els anys, fins i tot els segles!, i els francs s'havien convertit al cristianisme sota el regnat del Merovingi Clodoveu. Merovingis, reemplaçats al poder pels seus majordoms de palau, els Carolingis. Carolingis, dinastia que heredaria un trocet de la França actual per acabar imposant el seu domini a l'Europa més feudal.

El 732, Carles Martell refermava el poder dels majordoms per damunt del mateix rei, en guanyar la batalla de Tours als musulamans. Ara, si Pipí el Breu, primer rei de la dinastia carolingia, va durar molt o poc al tro, no ens importa, perquè, la nit de Nadal de l'any 800 Carlemany era coronat, en contra de la voluntat de Constantinoble, emperador de l'Imperi Romà d'Occident. Un deler per encetar el IXé segle o, ben mirat, la justificació a l'expansió carolingia amb base a Aquisgrà.

Carlemany, alimentant la imagineria europea, lluità i sotmeté els saxons del nord, els llomabards del sud i els sarraïns de l'oest. Establí sota la seua protecció el Vaticà i va conquerir l'Alamanya actual, unificant Europa com no ho estava des de la caiguda de l'Imperi Roma. Una Europa, però, molt diferent a la que van deixar els últims emperadors llatins. Els juraments de vassallatge s'havien generalitzat, els vassalls reemplaçaven els esclaus i els seus senyors, s'estenien per tot Europa.

I és en aquest punt de la història quan entra l'assentament caroligni que estic excavant. Un assentament configurat per dos o tres cabanes ancorades a la terra amb fusta, fosca, freda i flexible. On hi viurien dos o tres families, amb dos o tres fills cadascuna i dos o tres vaques, dos o tres gallines i si es dóna el cas, dos o tres cavalls. Amb ben poques possessions materials... pot ser, dos o tres plats, dos o tres gerres... i qui sap, dos o tres trossos de pa per endur-se a la boca cada nit. Aquests carolingis, tenien al costat de la casa un petit forn construït amb l'escassa pedra calcària que hi ha per ací. Una volta menuda sobre un sòl de fang cuit, un túnel estret per on alimentar-lo i a pujar la temperatura per fondre el metall que després afaiçonarien martellada a martellada sobre l'enclusa. Un treball dur, ingrat, sota unes condicions dures, en una vida dura que castigava les persones. Els carolingis enterraven els seus morts a prop dels vius, just darrere les cases, per tenir-los ben presents en la quotidianitat. Enterraments senzills, en consonància amb la vida que vivien.

Tot això és el que estem excavant a Louviers, la vida d'uns francs dels segles VIII-IX soterrada pels sediments dipositats riuada rere riuada, pels 7 braços del riu Eure. Una terra argilosa que remenem per poder contar la història de persones com jo. No se'ns venerarà a les grans cròniques, escrites o cantades, però vivim més senzillament, més honestament, com formiguetes, doncs no ens cal ser emperadors d'imperis impossibles.