Normands. Els fills de la plutja.

El viatge va durar unes 16 hores. Estàvem nerviosos, només pensàvem en arribar a casa, tocar mare. Arribes sobre les 22 hores, t'espera Andreu amb la casa temperada, avises els pares i te gites a dormir. Tu i tot el teu cansament.

L'endemà t'alces encara cansada, però tot està al seu lloc. La teua tauleta, la teua cadira, la teua roba, el teu raspall de dents... és ta casa! El diumenge arribava el Trotsk i l'alegria és completa: per fi, reunim novament la família.

Al sofà, sota la manteta, ja de vesprada, un gest, una paraula, qualsevol cosa, et fa recordar la timidesa de Valérie Bricault, tan directa, tan treballadora. Et fa vindre al cap el somriure de Lucy. Luci Wailliez. La seua complicitat, la seua alegria i de com de bé ens entenia i de com de bé es feia entendre... quin gust treballar amb ella, que fàcil era! Excavant un forn metal·lúrgic fou que vam fer amistat i on ens vam guanyar el sobrenom de 'cotorres': Les Pipelettes! però que ve que em venia, quan de francès em va ensenyar. Lucy transmet alegria, i això, hui i sempre, ha estat una virtut.

'Repantigada' al sofà, calenteta, reposant les cames fatigades, t'enrecordes d'Anthony. Anthony Godin. Tan misteriós en un principi, callat, observador, i tan proper, tan humà finalment. Ens va ajudar sempre, amb l'idioma i amb el treball: aquells maleïts negatius a la terra, els "potós", postes de fusta clavats per sostenir les cases, les parets... Venia amb nosaltres a turistejar per la Normandia i els diumenges per la vesprada acabàvem tirats als sofàs de casa reposant el dinar que ens acabàvem d'estacar. Com li agradava el què cuinàvem ...perquè com cuinàvem! Ens resarciem de tanta crema, tanta nata i tant de càtering matinejat a base de menjars casolans i de la terreta; si més no, tant com els ingredients que teniem a l'abast ens deixaven. Ahí estàvem Luís i jo planejant de dilluns a divendres que fariem i com ho fariem.

Luís Gimeno, de Macastre, a qui sentia proper per moltes raons. De l'interior valencià, però més valencià que el capitalí de Pepe, es preocupava perquè la casa funcionés, tenia la mà solta per dur la cuina i la compra avant i ho feia tot molt fàcil. La convivència fàcil. I això era important, doncs compartiem la vida. Començàvem a les 7 del matí desdejuntant junts, pujàvem al mateix cotxe i treballàvem junts. Cansats com a burres, tornàvem a casa junts, per acabar sopant tots junts a les huit i mitja de la vesprada.

Igual que soparies qualsevol vesprada de diumenge. Mandrosament, et desfàs de la pesada manta que et reté al sofà i et dirigeixes a la cuina tot rumiant què soparàs. De la cuina estant, et ve a la memòria aquell homenet accelerat que dirigia tan eficientment l'excavació. Bruno Lepeuple. Tan preocupat perquè el catering del migdia fos el menys desagradable possible. Ens portava per a les postres pastissos de tota mena, boníssims tots, i així compensava aquella cosa anomenada Lassagne de Rest que era impossible que alimentara. I de tant en tan, alguna botelleta de vi que, juntament amb els formatges que portaven Lucy o Anthony, feien més variat el dinar. Contrarestava les penúries d'un dia a dia plujós amb curasans. El control de Bruno sobre el jaciment, el seu control sobre els medievals, transmetia molta confiança. Sobrtot al principi quan més falta ens feia als valencians, acostumats als murs de pedra caiguda i no a uns negatius causats per les bigues de fusta estacades al terra. Un personatge ben interessant de qui podia haver aprés molt si hagués tingut una miqueta més de temps per compartir-lo amb ell.

Cadascuna d'aquestes persones han deixat petjada, un negatiu 'excavable', en mi. He tingut la sort de fer amics al lloc de treball, un treball que a més, m'apassiona. Però els dies van passant, el viatge queda lluny i poc a poc torne a la normalitat que més m'agrada, la del meu poble i la meua gent. Gent a la qui contar-li que he conegut aquesta gent.


A tots ells, merci et a bientôt.

Louviers i els Carolingis, els bàrbars que volien ser emperadors de Roma.

Diuen que havia caigut l'Imperi Romà d'Occident allà per l'any 476. Però els francs feia molts anys que campaven per l'actual França. Des de feia segles gràcies, entre altres, a pactes i tractats de pau amb l'Emperador de torn. "Franc" de l'antic germànic "lliure", "indomable", era des del baix imperi una barreja de tribus barbares unides per combatre el domini saxó que s'imposava a la riba dreta del Rin.

Havien passat els anys, fins i tot els segles!, i els francs s'havien convertit al cristianisme sota el regnat del Merovingi Clodoveu. Merovingis, reemplaçats al poder pels seus majordoms de palau, els Carolingis. Carolingis, dinastia que heredaria un trocet de la França actual per acabar imposant el seu domini a l'Europa més feudal.

El 732, Carles Martell refermava el poder dels majordoms per damunt del mateix rei, en guanyar la batalla de Tours als musulamans. Ara, si Pipí el Breu, primer rei de la dinastia carolingia, va durar molt o poc al tro, no ens importa, perquè, la nit de Nadal de l'any 800 Carlemany era coronat, en contra de la voluntat de Constantinoble, emperador de l'Imperi Romà d'Occident. Un deler per encetar el IXé segle o, ben mirat, la justificació a l'expansió carolingia amb base a Aquisgrà.

Carlemany, alimentant la imagineria europea, lluità i sotmeté els saxons del nord, els llomabards del sud i els sarraïns de l'oest. Establí sota la seua protecció el Vaticà i va conquerir l'Alamanya actual, unificant Europa com no ho estava des de la caiguda de l'Imperi Roma. Una Europa, però, molt diferent a la que van deixar els últims emperadors llatins. Els juraments de vassallatge s'havien generalitzat, els vassalls reemplaçaven els esclaus i els seus senyors, s'estenien per tot Europa.

I és en aquest punt de la història quan entra l'assentament caroligni que estic excavant. Un assentament configurat per dos o tres cabanes ancorades a la terra amb fusta, fosca, freda i flexible. On hi viurien dos o tres families, amb dos o tres fills cadascuna i dos o tres vaques, dos o tres gallines i si es dóna el cas, dos o tres cavalls. Amb ben poques possessions materials... pot ser, dos o tres plats, dos o tres gerres... i qui sap, dos o tres trossos de pa per endur-se a la boca cada nit. Aquests carolingis, tenien al costat de la casa un petit forn construït amb l'escassa pedra calcària que hi ha per ací. Una volta menuda sobre un sòl de fang cuit, un túnel estret per on alimentar-lo i a pujar la temperatura per fondre el metall que després afaiçonarien martellada a martellada sobre l'enclusa. Un treball dur, ingrat, sota unes condicions dures, en una vida dura que castigava les persones. Els carolingis enterraven els seus morts a prop dels vius, just darrere les cases, per tenir-los ben presents en la quotidianitat. Enterraments senzills, en consonància amb la vida que vivien.

Tot això és el que estem excavant a Louviers, la vida d'uns francs dels segles VIII-IX soterrada pels sediments dipositats riuada rere riuada, pels 7 braços del riu Eure. Una terra argilosa que remenem per poder contar la història de persones com jo. No se'ns venerarà a les grans cròniques, escrites o cantades, però vivim més senzillament, més honestament, com formiguetes, doncs no ens cal ser emperadors d'imperis impossibles.

Bayeux. Omaha Beach i el desembarcament de Normandia.

Ens acostàvem a la mar per una carretera estreta, corvosa, guiada per les tanques i tàpies de casetes de teulades empinades. Ens acostàvem a la mar, però no ho haguérem dit mai, doncs a la Normandia, és més poderosa l'olor de gespa ploguda que la de la mar salada. La mar de l'estret de la Mànega.

A Bayeux una dona a qui paràrem per preguntar, contava que aquella fou la primer ciutat alliberada pels aliats. Però el que no ens arribà a contar és que segons els plans aliats, havia d'haver estat alliberada el mateix 6 de juny de 1944. El Dia-D. No seria el cas, però els soldats americans no tardarien molt en trepijar aquells carrers. Els mateixos carrers que ara passejava jo i pels quals podia imaginar els esquadrons de soldats fortament armats entrant en grups menuts, casa a casa, cos a cos.

Ens acostàvem a la mar després de carretejar per Bayeux. I conforme ens acostàvem augmentava l'excitació. Per arribar a Omaha Beach passes pel cementiri Normand American. Monument a la tristor com tants altres que motegen una zona relativament menuda de la costa normanda. Cementiri americà, britànic, canadenc... alemany. També alemany, soldats tant innocents com el que més, enviats a morir en la defensa raquítica d'un raconet que els seus generals havien oblidat. Berlín, els nazis, continuaven defensant la teoria de l'atac aliat final pel Pas de Calais.

De la platja estant, el pes del moment històric ens superava. Recorde cadascuna de les vegades que he sentit la pressió històrica sobres les espatlles, i són comptades, malgrat l'ofici. Aquesta n'ha estat una d'elles. Els monuments, els homentatges, les flors despositades al passeig... I allà lluny, al vell mig de la platja, el soldadet. Assegut a la sorra, sagna, dolorit i poruc... Envoltat de guerra i horror pensa que li dirà a sa mare quan la veja; com de fort abraçarà la seua noia, la Margarida, com la besarà i li farà un fill en el què reconèixer-se... 

Això si sobreviu a les ferides. Omaha fou, de les cinc platges que implicaven el desembarcament, la que va trobar major resistència. A Omaha van desembarcar 34.000 soldats i van morir 3000 americans i 1200 alemanys van ser morts, ferits o desapareguts.

Unes hores després, ens allunyàvem de la mar, camí a casa, i al cap una història de valents, d'odi i mort que sacsejà l'Europa que es creia moderna.

PD. Ací vos deixe amb la cançó del soldadet, dels Manel, la qual m'acompanyà durant tot el dia...

Normandia: el país amb nom famós.

Normand, "Home del Nord". Mig biking, mig franc, mig gal i antic romà... barreja de sang que forjaria la història d'uns homes i unes dones que vivien a una regió freda, plujosa, plana i costanera que seria el punt de partida, el port des d'on salpar mar enllà.

Des de les costes emboirades les dones acomiadaven els vaixells dirigits per Guillem I perquè envairien La Gran Bretanya allà pel segle X. De les mateixes costes des d'on eixiren els vaixells que, remuntant el Guadalquivir,saquejarien Sevilla i que en una juerga d'amigots conqueririen el Regne de Sicília i s'assentaven en Croàcia per una temporadeta. Vaja, l'assot de l'Europa més medieval i feudal; uns autèntics bàrbars.

Molts segles després, resta el nom d'aquesta gent en aquesta terra plana, amb la terra verda i el cel gris.. La primera terra que trepitjarien soldats desesperats en una de les batalles més afamades de la sanguinolenta història de la humanitat. Terra que ara remene cercant el passat que acabe d'esbossar. Terra que m'acollirà les pròximes setmanes i vaig a escodrinyar tant com puga per contar-vos les seues intimitats.