Normands. Els fills de la plutja.

El viatge va durar unes 16 hores. Estàvem nerviosos, només pensàvem en arribar a casa, tocar mare. Arribes sobre les 22 hores, t'espera Andreu amb la casa temperada, avises els pares i te gites a dormir. Tu i tot el teu cansament.

L'endemà t'alces encara cansada, però tot està al seu lloc. La teua tauleta, la teua cadira, la teua roba, el teu raspall de dents... és ta casa! El diumenge arribava el Trotsk i l'alegria és completa: per fi, reunim novament la família.

Al sofà, sota la manteta, ja de vesprada, un gest, una paraula, qualsevol cosa, et fa recordar la timidesa de Valérie Bricault, tan directa, tan treballadora. Et fa vindre al cap el somriure de Lucy. Luci Wailliez. La seua complicitat, la seua alegria i de com de bé ens entenia i de com de bé es feia entendre... quin gust treballar amb ella, que fàcil era! Excavant un forn metal·lúrgic fou que vam fer amistat i on ens vam guanyar el sobrenom de 'cotorres': Les Pipelettes! però que ve que em venia, quan de francès em va ensenyar. Lucy transmet alegria, i això, hui i sempre, ha estat una virtut.

'Repantigada' al sofà, calenteta, reposant les cames fatigades, t'enrecordes d'Anthony. Anthony Godin. Tan misteriós en un principi, callat, observador, i tan proper, tan humà finalment. Ens va ajudar sempre, amb l'idioma i amb el treball: aquells maleïts negatius a la terra, els "potós", postes de fusta clavats per sostenir les cases, les parets... Venia amb nosaltres a turistejar per la Normandia i els diumenges per la vesprada acabàvem tirats als sofàs de casa reposant el dinar que ens acabàvem d'estacar. Com li agradava el què cuinàvem ...perquè com cuinàvem! Ens resarciem de tanta crema, tanta nata i tant de càtering matinejat a base de menjars casolans i de la terreta; si més no, tant com els ingredients que teniem a l'abast ens deixaven. Ahí estàvem Luís i jo planejant de dilluns a divendres que fariem i com ho fariem.

Luís Gimeno, de Macastre, a qui sentia proper per moltes raons. De l'interior valencià, però més valencià que el capitalí de Pepe, es preocupava perquè la casa funcionés, tenia la mà solta per dur la cuina i la compra avant i ho feia tot molt fàcil. La convivència fàcil. I això era important, doncs compartiem la vida. Començàvem a les 7 del matí desdejuntant junts, pujàvem al mateix cotxe i treballàvem junts. Cansats com a burres, tornàvem a casa junts, per acabar sopant tots junts a les huit i mitja de la vesprada.

Igual que soparies qualsevol vesprada de diumenge. Mandrosament, et desfàs de la pesada manta que et reté al sofà i et dirigeixes a la cuina tot rumiant què soparàs. De la cuina estant, et ve a la memòria aquell homenet accelerat que dirigia tan eficientment l'excavació. Bruno Lepeuple. Tan preocupat perquè el catering del migdia fos el menys desagradable possible. Ens portava per a les postres pastissos de tota mena, boníssims tots, i així compensava aquella cosa anomenada Lassagne de Rest que era impossible que alimentara. I de tant en tan, alguna botelleta de vi que, juntament amb els formatges que portaven Lucy o Anthony, feien més variat el dinar. Contrarestava les penúries d'un dia a dia plujós amb curasans. El control de Bruno sobre el jaciment, el seu control sobre els medievals, transmetia molta confiança. Sobrtot al principi quan més falta ens feia als valencians, acostumats als murs de pedra caiguda i no a uns negatius causats per les bigues de fusta estacades al terra. Un personatge ben interessant de qui podia haver aprés molt si hagués tingut una miqueta més de temps per compartir-lo amb ell.

Cadascuna d'aquestes persones han deixat petjada, un negatiu 'excavable', en mi. He tingut la sort de fer amics al lloc de treball, un treball que a més, m'apassiona. Però els dies van passant, el viatge queda lluny i poc a poc torne a la normalitat que més m'agrada, la del meu poble i la meua gent. Gent a la qui contar-li que he conegut aquesta gent.


A tots ells, merci et a bientôt.