dimecres, 28 d’octubre de 2020

Epistolari Israelià #4. Aquesta no serà una història d’herois.

 


En Millares, a 27 d’Octubre de 2020.



Estimat amic,

La meua peresa ens ha vençut als dos… i no hi ha excuses, però fixa’t: la teua última resposta fou tan repentina i inesperadament ràpida que em vas deixar en clar fora de joc. I aquella fou i és, de moment, “la millor carta ever” que havíem escrit des que reprenguérem la comunicació amb fluïdesa i format epistolar. Una delicia! ...anava llegint-la, amb aquell ritme trepidant que li imprimires i que enganxava, i era com vore’t per un foradet: enjugassat, entusiasmat amb els projectes i els retrobaments sobtats. Hi ha tantes coses a comentar d’aquella carta que em va doldre que en rebre la teua nova carta ahir, la meua peresa ens haguera privat de l’oportunitat de comentar-la amb calma.


Tanmateix, la nova missiva em permet reprendre el fil (ahi, t’ho hauré d’agraïr! ...no has passat pàgina! i m’has permés reenganxar-me a la història) perque jo botava d’alegría amb tu en saber que encara que amb retard, t’arribaven cartes desde la pluja. Et plouen cartes, amic! I que si vas esperar 12 anys i encara t’il·lusionava, podries esperar un mesos en que jo et contestara… i en llegir-ho, vaig alenar! 12 anys! I no sé que pensar, perqué si algú sapigué fer seu el realisme màgic, eixe fores tu. Especialista en reescriure guions que milloraren la història, i guanyes molt en els gags curts.


Personalment, la història galega em té entusiasmada: m’hauràs de contar més. M’ho hauràs de contar millor. T’escriu en portugués i tu somiqueges. Ai, amic… é muito engraçado!


Però amb tot, em faria més gràcia, ja em perdonarás, tornar-vos a escoltar als dos, Pelé i Melé, fent ràdio de nou… Però, ja no vos deixaràn fumar a l’estudi!? ...haureu de fer ràdio amb mascareta?! M’ho preguntava en agost, però ara en octubre, això dóna igual, perquè ara mateixa el programa està a un calaix. Pot ser, alguna nit, d’ací uns mesos, en un dels parèntesis viatgers del Pere, el torneu a treure per exhibir-lo obsenament per tot Benimaclet, animant-lo a cops de cubata. I el programa s’envalentonarà, i pot ser fins i tot el bategeu: teniu el nom perfecte! El títol que capta l’escència! ...i la ressaca de l’endemà, s’emportarà la idea, i el programa se’n tornarà al calaix esperant una nova oportunitat… coses de la genialitat…


No fa molts anys, jo també fantasiejava en tornar a la ràdio: haguera demanat una hora per a mi sola, una nit d’entre setmana (un dilluns o un dimarts per acompanyar les ànimes solitàries… i lliures i llibertàries!) i homenatjar les músiques i els músics que em commouen. I a alguns els haguera dedicat més d’una sessió! ...fantasiejava en conduir de tornada, en acabar cap a casa, de nit, en la foscor, seguint la línia blanca com en un joc de videoconsola arcaica... Però després va remoure’s la Virgo que habita en mi i vaig començar a pensar el temps que em caldria per preparar cada sessió (jo no sé tant, ni sé improvisar!) i… així derrotada per l’evidència, guardí el meu programa, mort abans de ser batejat, en un calaix al costat del teu.


I des d’aquell Juliol vençut no t’he pogut contar que moguda per l’enveja em vaig posar a desmuntar sòcols i xapats i murs i adoquinats i ens hem vist atrapats en obres i reformes, tot esperant que a l’estiu, el corral estiga enllestit per rebre’t amb un gintònic entre els dits.


Unes obres necessàries en la casa. Ja veus, coses de les cases centenàries, que amb l’edat es tornen melindroses, però que ha sabut retornar-nos amb misteris i secrets desvetllats un poc dels maldecaps que ens està causant.


Les obres avançaven amb normalitat, tot segons els plans traçats, tot dins els cronogrames més quadriculats, quan els obrers van mampendre-la amb el mall contra un tabic que hauria de ser renovat. Era encara un matí de principis de setembre, i els rajos de sol entraven per la porta d’aquell paller al que només havíem pujat un parell de vegades des que havíem arribat a la casa. El tabic era poc consistent, de fàbrica antiga, a l’estil dels avantpassats: un canyís nugat amb cordill fet d’espart, enlluit per la cara vista amb una fina capa d’algeps que, en ser retirat, deixà a la vista un espai ocult entre parets. El que pensàvem que era una únic mur separant dues cambres amb accessos pels costats opostos, eren en realitat dos tàbics separats per quasi un metre de distància. En el sostre d’aquella estretor, en les “moldaes” entre bigues de fusta, un forat cegat fou suficient per fer entendre l’Andreu que allò no era un error de càlcul d’algun aprenent d’aparellador, sinó que aquell forat al sostre era l’accés a l’amagatall. Algú no volia ser trobat. 


Aquella anomalía constructiva necessitava una explicació, i al principi tot eren especulacions, però ara hem pogut reconstruir un poc la història d’aquell tabic fet a corre-cuita. Dins aquella cambra estreta, d’accés incòmode, i entre caixes de fusta corcada, van aparèixer les pistes definitives: una carta i una postal escrites des del front de la última guerra.


Aquesta no és una història d’herois. Avançava el conflicte, avançaven les trinxeres i s’acceleraven les lleves i el van cridar per incorporar-se i s’hi va presentar. A la carta demanava la mare i la germana que estigueren atentes perquè anava a enviar el jornal d’aquell mes per que, a casa, pogueren fer front a la malaltia del pare. Pero que era la última vegada perquè després ja necessitaria els diners per a ell… Conta a la carta, que mai diu des d’on l’escriu, que està bé. Que li agradava més la última destinació on havien estat abans que aquesta i que creia que prompte els donarien un nou destí.


Ara, no sabem en quin moment, si fou en un trasllat o en una nit de lluna nova, o… qui sap? hi ha tantes possibilitats!! El cas és que a ell li havia tocat lluitar en el bàndol equivocat. Ell no volia matar els soldats que tenia enfront..., ell haguera volgut matar els seus companys de trinxera! però això haguera estat molt difícil d’explicar al comandant…


Bo, pot ser és més senzill. Pot ser, senzillament no volia matar. El cas és que va trobar el moment, va veure clara l’ocasió i no deixà passar l’oportunitat… mamprengué a correr en direcció a casa. A sa casa. I no parà fins arribar. Van fer el tabic a corre-cuita i s’hi va ocultar. Uns mesos després, guanyaria la guerra. I és en aquest punt que comença la història que coneixíem els veïns al poble. I esta és la història dels vencedors: la d’homes profitosos forjats en la batalla, valerosos, aguerrits… rates cobardes traïdors assassins... no amic, aquesta no és una història d’herois… 


Avuí, el temps de les sorpreses a casa, ha passat… i ara ja esperem que acaben les obres, que ja no els pot quedar molt, que s’acosta el fred... i fent temps per veure si amb el temps se’m passen les dèries de moure o promoure dinars, sopars, trobades que no secundeu… ja només em queda l’esperança per perdre, tota la resta.. fotut! Per ahi va una komittia en desbandada!! A més, com els contactes en temps de pandèmia han canviat, no m’importa molt si no interactues al grup, tenint-te en una correspondència mecanografiada només per mi… em sé la guanyadora! 


Ja em perdonaràs l’abús, ‘çò són dos cartes en una?! no t’entretinc més... deixe caure la carta virtual en una bústia imaginaria, i quede a l’espera de la teua resposta que entenc serà en breus. No me tingues en compte si la meua es demora...

Cap comentari:

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: