dissabte, 27 de setembre del 2008

Chile. Por la razón o la fuerza.


Es podria dir més alt, però no més clar. Vaja, no deixen moltes opcions, oi? Xile, el país 'estrecho y angosto' replet de contradiccions. Com a mi m'agrada. Al país capdavanter de l'Amèrica Llatina hi ha ciutats, com Arica, on si plou 1,2 mm, 20.000 persones es queden sense llum ni aigua ni radio. Ací van algunes de les sensacions que m'ha deixat aquest formiguejar pels Andes.
En primer lloc, jo no entenc el centralisme exacerbat que es practica; ni que siga pels condicionants geogràfics. Dels aproximadament 16 milions d'habitants totals, 7 d'estos viuen a Santiago de Chile. La resta es disemina en els 4000 kilometres que fa el país de punta a punta. Des del desert d'Atacama a l'Antàrtica. De fet o s'és de Santiago o s'és de Regiones. Però, de Regiones d'on? Doncs de Regiones, d'on va a ser? ah, ja.
Només he estat dos mesos a Xile, però igualment m'he mogut entre móns ben diferents, he mantingut converses ben diferents i amb punts de vista molt diversos. Per una part esta tot el cercle d'arqueòlegs, ben situats, amb una perspectiva de Xile des de la comoditat econòmica. Ells són uns bons representants de la classe mitja, escassa però ascendent, al país. El seu és un país subdesenvolupat, sense dubte. Gent amb món que compara, amb els EUA i Europa.
Per altra part també he tingut el privilegi de connectar amb gent menys afortunada. Autèntics curritos que passen el mes amb menys de 200€ (i si em pregunteu pels preus vos diré que en general són més baixos, però que tampoc Xile resulta la panacea...). Ells et diuen que tot esta car, però que això deu de ser el preu del progrés... Entre aquesta gent es cultiva un fenomen, si més no, estrany: Són (molt) racistes amb els peruans i els bolivians, per pobres. No se si per patriotisme o per desconeixença, tant se val... Entre els xilens que veus pels carrers d'Arica el mestissatge és claríssim, però no l'indigenisme.
Una cosa que m'ha sorprès gratament ha estat la facilitat amb que els xilens, de totes les mides i colors, m'han parlat de l'era obscura: del cop d'estat i la dictadura Pinochetista. Ací l'Estat Espanyol té molt que aprendre... Res d'obrir ferides (que per altra part no estan ni molt menys tancades), el tema es parla clar i ras. Pots escoltar opinions més o menys favorables envers els protagonistes de la Història, però les escoltes.
Igualment, els conflictes colonials i post-colonials no estan ben resolts. La resistència Maputxes és feroç. Alguns rotatius (gràcies Carles per presentar-me el The Clinic) es fan ressò de les demandes i el tracte vers l'ètnia Araucana és molt digne. La resta, la majoria dels mass media, ja vos ho podeu imaginar.... Menys afortunats són els Aimara. Repartits entre 4 estats 'soberans' (Perú, Bolivia, Xile i Argentina) la seua coordinació i les seues reivindicacions són més febles.
L'Estat Espanyol, per altra banda és la gran inspiració de tots els seus mals. D'ahi, els xilens han pres el pitjor que podien: Lleis, sistemes econòmics, neo-colonialisme... i la pitjor música del món.
Tantes i tantes coses que podria contar de Xile... un país tant divers... però no voldria aborrir-vos, i jo tant sols conec un cantonet... Ara que ja estic de tornada, que aquest viatge expira, esperaré a estar en la meua 'pobra, trista, dissortada terra' per contar-vos en persona aquestes i moltes més històries del Xile que sobrevisqué a l'11 de setembre de 1973.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Tembló, tembló!!

uahu!! fa cinc segons. O menys. Un greu soroll; la caira s'ha mogut, no molt, sí, però perceptiblement. Descompasadament anaven la taula i l'ordinador. He eixit de la cambra ''al tiro!'' he mirat al cel i la gran uralita m'ha fet pensar que no havia fet bé. No ha estat molt gran, no, no eixirà en les noticies, però ha estat el meu primer terratrèmol. El primer que sent i note.

dilluns, 22 de setembre del 2008

18 de Setembre. De Pàtries, Huasos i Cueca.

Res més coent. Però per fi he pogut entendre que vol dir el ''procés de xilenització''. Arica, i les seues terres eren peruanes fins a la Guerra del Pacífic, així com Antofagasta (un poc més al sud) era boliviana. Però Xile guanyà la guerra i amb ella els territoris del guano i el carbó. Llavors s'enceta aquest procés, per xilenitzar els peruans i els bolivians. Jo no ho entenia quan m'ho contaven, però després de visitar ràpidament Perú, i sobretot Bolivià, s'enten que aquestos aimares són el mateix. Que les fronteres estatals no corresponen amb les fronteres ètnic-culturals no és una novetat per a mi; i que la multiplicació de lleis i prohibicions envers el normal desenvolupament de les tradicions és un fet, ho tinc més que assumit.

Las Fiestas Patrias consisteixen en col·locar tantes banderes de Xile com et capiguen (als cotxes, a les façanes, dins les cases, dins dels establiments comercials... a tot arreu) sota pena de ser multat (o això diuen...). En disfressar-te de Huas@ (camperols de la zona central) i saber ballar Cueca ( el ball típic de la zona central de Xile establert avuí en dia com a ball nacional). Vaja, imagineu que el dia 12 d'Octubre, en Aspanya tot el món es vist de sevillana i es dedica a ballar flamenc sota la pressió de ser acusat d'antipatriota. Per al 18 de Setembre es recuperen els jocs ''criollos'' per als més menuts. Juguen a la trompa, a carreres de sacs... i embolar el ''catxirulo'', els quals, rivalitzen en les altures amb les banderes, clar.
Les activitats programades són, com no, una desfilada militar ''para honrar la gloria del ejercito victorioso'' (on, curiosament, encara, disfressen tot un esquadró amb els uniformes de la Guerra del Pacífic), concurs de ''rodeo'', carreres de cavalls i gossos i la quedada massiva per ballar aquesta Cueca, massivament.
En la nit, tot el món es dirigeix cap a les Fondes o Ramadas. Això és fàcil d'entendre si alguna vegada s'ha estat en les festes d'Alboraia. Però el més divertit és que la fira sembla dels anys 50 (o més enllà). Les atraccions més populars (els dards, la tómbola, llançament dels pots de llauna, els futbolins...) estan fets manualment. Són autèntiques joies de la manufactura. Relíquies. Entre els jocs i les passejades fonda amunt, fonda avall, la gent sopa alguna cosa igualment recuperada directament del segle XIX. Sopaipillas, bunyols de vent (que clar, tenen un altre nom, però és el mateix) carn a la brasa i la famosa Chicha (fermentat de dacsa). Aquesta beguda és molt popular al Perú, es produeix i es consumeix diàriament, però en Xile només apareix per a aquestes festes.
En realitat són festes per a la família, clar. Tot i que el missatge patriòtic cala fort en l'ambient, la gent ''d'apeu'' les aprofita per descansar, relaxar-se i passar-ho bé. Si és per a això, benvingudes siguen les Fiestas Patrias.

diumenge, 21 de setembre del 2008

'Quieren desgastar al Indio'

Abans de tornar a Xile i contar-vos les peculiars Fiestas Patrias, que m'ha tocat viure, deixeu-me que vos faça un resumet de la situació Boliviana. Informació extreta de l'article de Raúl Sohr per al diari La Nación.

Bolívia és el país més pobre de Sudamèrica i d'alguna manera, en aquest país esta ajugant-se el destí de les aspiracions de canvi dels governs progressistes que hui per hui són la majoria en Llatinoamèrica.

El 2003 el país testimonià les majors mobilitzacions socials de les últimes dècades en tota Amèrica Llatina. Després de 70 morts el president, democràticament escollit, va fugir. Tractant de mantindre ''el prim fil de continuitat d'una legalitat molt abusada'' la presidència es mal sostingué fins a 2006. Les mobilitzacions culminarien amb l'elecció del mateix cocaler que havia encapçalat la lluita contra les privatitzacions. Morales surtiria vencedor amb una insòlita majoria absoluta en la primera volta. Una de les promeses electorals era la reforma de la Constitució. Mig any després es vota aquesta reforma, però la majoria de Morales no és suficient. Fan falta 2/3 dels vots. Es frustraven les expectatives de fixar les normes per a un nou model econòmic i social encaminat a incloure els indígenes, els quals constitueixen un 70% de la població, en el sistema. 

Per a eixir de l'immobilisme Morales aprova el paquet sencer de reformes constitucionals amb el recolzament del seu partit. L'oposició clama que no té validesa i Morales convoca un referèndum. Anant més lluny, l'oposició exigeix un referèndum revocatori per fer fora el president: ''Quieren desgastar al indio'' declara Morales. El sotspresident va una mica més lluny i diu que ''cabia anticipar que la 'pigmentocracia' -epítet per a referir-se a la minoria blanca- resistiria a un gobierno encabezado por un indio campesino dedicado a desmontar el apartheid de facto que impera en el país.''

El xoc es dona a tres nivells: 1. ètnic, amb els indis encabotats en revertir cinc segles d'opressió i marginalitat. 2. socials. per l'esquiva redistribució de les riqueses. i 3. regional. la lluita entre l'Altiplà i la Mitja Lluna. Les aspiracions autonomistes dels departaments de la Mitja Lluna (Santa Cruz, Tarija, Beni, Pando i Chuquisaca) són antigues i estan contemplades pel Govern. Santa Cruz gràcies a un boom agrícola i al petròli, és el centre comercial del país.

A més, per primera vegada, Bolívia gaudeix de ''bonanza económica''. Des de la nacionalització del petroli el 2006 els ingressos públics passaren de 680 a 1600 milions de dòlars en un any. En juny de 2008 el Govern anuncià la nacionalització del gas. 

El referèndum, guanyat per 2/3 dels vots, consoliden el poder de Morales. I així, en estos moments La Paz té la iniciativa. I tanmateix esclata la subversió. En aquest cas, les Forces Armades s'han mantingut fidels. Tot i que amb desgana, en part, per l'ordre presidencial de no utilitzar armes de foc contra els manifestants. Així els grups paramilitars aprofitant l'avinentesa han eixit al carrer i, corregint les dades que doní anteriorment, la història ha acabat amb 30 morts i més de 100 desapareguts. 

En aquest punt entra UNASUR, un organisme acabat de nàixer de les cendres d'anteriors organismes internacionals a nivell continental que no arribaren enlloc. El gest simbòlic de recolzament al govern legítim ha mermat un tant les aspiracions colpistes de la Mitja Lluna que ara es veu obligada a negociar. Tanmateix, caldrà esperar per veure el final d'aquesta història... Jo per la meua part espere que ara sí, aquest siga un Happy End.

dissabte, 20 de setembre del 2008

La Paz en guerra.


L'autobús ens va deixar al mig d'un carrer brut i fosc. L'última cosa que m'esperava, però tampoc podia ser d'una altra manera després del viatge tant... peculiar que ens havia ofert Titicaca Tours. Un australià, aparentment rude, que venia en l'autobús em va convidar a compartir el taxi fins a un hostal que coneixia per una referència indirecta. Ahí va aparèixer la sort que sempre cal per avançar. No m'abellia gens quedar-me en aquell carrer, en la nit. I sola
El primer contacte amb Bolívia ha estat excel·lent. A primer cop d'ull, vaig decidir que hauria de tornar i amb més temps. En la frontera vaig saber que els únics que necessiten un visat per entrar al país són els ciutadans dels EUA (excel·lent!!). La informació, el tracte i l'aire també són diferents en Bolívia. Tanmateix, com no podia ser d'una altra manera, La Paz és una ciutat amuntonada, intensa en la vida i pobra. Avançàvem per uns carrers on, tot i la nit, encara sobrevivien les últimes parades del mercat diürn. Igualment s'amuntonaven les deixalles, i en cadascún d'estos muntons, dos, tres o més gossos, buscaven qualsevol cosa per sopar. Era dissabte, i uns carrers avall celebraven Sant No-se-qué amb una orquestreta, una fonda i les ganes de festa dels dissabte.
Els diumenge en La Paz, els museus tanquen a les 12:30 del matí. El FC Bolívar i el The Strongest s'enfronten en el derbi capitalí. Les famílies aprofiten per anar al parc i et trobes la pobresa al girar qualsevol cantonada. Els diumenge en La Paz, la llum permet llegir els crits del poble que recolzen el president, en les parets i en les engaxines; pots llegir com clamen contra l'abús històric i endèmic. Concretament, aquell diumenge 14 de Setembre, UNASUR, reunit d'emergència a Santiago de Chile, recolza obertament Evo Morales. El Prefecte de Pando es dona a la fuga després que es descobreix que els 18 morts (i més de 30 desapareguts) són camperols pro-Evo i que els assassins són mercenaris brasilers contractats per ell.

El diumenge en La Paz, definitivament, no és un dia qualsevol.

divendres, 19 de setembre del 2008

el Titicaca i els Uros.


El Titicaca. El llac navegable més alt del món: 3.820 msnm. Un espectacle. Envoltat d'altes muntanyes i de petits turons, les seues aigües són tranquil·les i a la voreta, d'un color verd turquesa. Aquestes mateixes aigües que van veure nàixer els Tiwanaku, la primera cultura panandina; espai sagrat inca, i d'una significància especial per als seus habitants actuals. Ni que siga per guanyar-se el pa.
En la zona peruana esta controlat per Puno, un poblet atrapat entre el llac i el turó que el guarda. Ciutat sense gràcia. Lletja. Tanmateix, el seus habitants, en terra es mouen amb els bici-carros (que transporten persones o càrrega indistintament) i en el llac en petites embarcacions.
Una d'aquestes em va portar a mi fins a les Illes Flotants. Tradicionals illes artificials, fabricades amb Totora (enea) pels Uros, centenaris pobladors del cor del llac. Antigament, eren pescadors i dins del sistema social de la zona, eren considerats l'estrat més baix, més pobre, inclòs per sota d'agricultors i ramaders. Això és l'únic que no deu haver canviat. Han deixat la pesca com a sistema econòmic bàsic. L'han substituït per un turisme denigrant.
Jo tenia interès en saber com funcionava esta gent, però he arribat una mica tart. Tota la curiositat que em despertava la construcció i manutenció de les illes, les cases, les embarcacions, tota, va desaparèixer per donar pas a la vergonya i el malestar per col·laborar d'aquella manera en aquell circ de persones. El problema del muntatge és que involucra les persones. Elles són part central de l'espectacle. El Machu Picchu, sí, és una fabrica de dòlars, però allí no es ven a ningú. La gent d'Aguas Calientes treballa en els serveis, però no es disfressen, ni estan obligades a cantar-te, ni a denigrar-se. Lamentablement, la visita a l'antiquíssim poble dels Uros, va deixar-me un mal regust de boca.

Vaig eixir escaparrant d'aquell poble lleig i de la lletja experiència. El destí, Bolívia.
L'aventura que fou el viatge entre Puno i La Paz no és pot resumir. Mentides piadoses, vorejar el Titicaca en una continua ascensió, Copacabana, creuar-lo de nit en unes barcasses inestables, travessar la frontera... ni té nom, ni té preu.

dijous, 18 de setembre del 2008

Vilcapampa. La ciutat perduda dels Inques.


Això va ser i era que Francisco Pizarro va arribar al Cuzco montat dalt del seu cavall. Pizarro no tingué cap altra opció que matar l'emperador Inca, Atahualpa, perque aquest no va poder complir la seua promesa d'omplir una cambra amb or. Mort l'Inca, el nouvingut va pensar que el millor que podia fer era nomenar un nou emperador, sabedor que els habitants d'aquelles terres el consideraven una divinitat i el seguirien cegament. Aquest era Manco (II. a la manera europea). Manco era net del gran emperador Huayna i el jove es va sentir honrat per tal designació.
Poc temps li va fer falta a Manco per adonar-se'n que només era una titella de Pizarro i, a més, els nouvinguts no n'eren més de 200 persones. Ara bé, lluitaven dalt d'unes feres terribles i els seus trons eren mortífers com mai no s'havia vist en aquelles terres. L'emperador Inca, el Deu en la terra, va decidir que faria fora els invasors i va iniciar la contraofensiva. Quina seria la seua sorpresa al veure tants indis lluitant en el bàndol equivocat. Fracassat, va fugir terres endins seguit dels seus més braus capitans, de la cort imprescindible i dels seus tres fills. En aquell temps, transcorrien els dies de 1536. 
Refugiat en les serralades més impenetrables dels Andes, va manar construir la fortalesa de Vitcos, en la vall del riu Urubamba. Des d'ahi va dirigir durant anys les continues razies contra els invasors que poc a poc anaven establint-se. Els intents dels 'barbuts' per acabar amb l'insurgència i castigar l'indi van fracassar repetidament per la mateixa naturalesa del refugi muntanyenc. 
Mentre, en Cuzco, Pizarro va ser mort pel seu ex-company, Almagro. Però després aquest cauria en desgràcia reial i les seues tropes serien vençudes. 7 sobrevivents 'almagristes' van anar a demanar refugi i protecció a l'Inca. Estos, van ensenyar als indis les tàctiques militars, a montar a cavall i diversos jocs comuns a la Castella medieval. Seria jugant al 'tejo' que els almagristes van assassinar l'Inka.
El 1545, Sayri Tupac, successor legítim, fou proclamat Inka. Durant 10 anys no destorbà els 'barbuts'. Preferia més bé, gaudir dels plaers terrenals i de les 'Dones escollides'. Un dia com qualsevol altre, va arribar fins a aquelles inhòspites serralades, una invitació del Virrei per que l'emperador s'instal·lara en Yucay (la tradicional residència d'esbarjo Inca pròxima a Cuzco). Sayri va acceptar de grat, doncs li agradava la bona vida i en Yucay la vida era millor que en les muntanyes. Misteriosament, moriria dos anys després. 
Així doncs, el 1560, Titu Cusi Yupanqui va ser proclamat Inka. Titu era fill il·legítim de Manco II, però havia estat el seu preferit en vida i va presenciar la seua mort. Alternava la residència entre Vitcos, capital militar i política, i Vilcabamba, capital religiosa i construïda segles abans pels seus avantpassats. Precavut i gelós dels seus dominis no permetia l'entrada de cap estranger. Tant se val. El virrei va manar un missioner per convertir l'Inca a l'única i verdadera religió. Aquestos, els missioners, foren els únics que van poder penetrar en la regió, però mai van poder ni tansols, aproximar-se a les rodalies de la ciutat-santuari de Vilcapampa. Mentre, l'Inca continuava odiant els invasors i esperant el moment oportú per a fer-los fora i recuperrar el seu regne perdut. Feia exhibicions de força, manava les seues tropes desfilar... Però, tot plegat eren purs anhels d'un temps que ell no podia recordar i que no tornarien.
Es van instal·lar dos missioners en la Vall, tenien el permís de l'Inca, i la vida va continuar uns anys més o menys igual.
Finalment, malalt de neumonia, Titu Cusi va ser atés per un dels augustins, que no pogué fer res ni pel cos ni per l'ànima de l'emperador. Acusat d'assassí, el missioner va ser mort.
El tercer fill de Manco, Túpac Amaru, vivia plàcidament en Vilcapampa, on estava el Temple del Sol i les cases de les Dones Escollides. Sense preparació ni espenta, va ser guiat pels nobles, els quals recordaven que des de Manco, tots els Inques havien mort a mans dels barbuts. L'últim acte de resistència que farien els senyors de Vilcapampa seria matar l'embaixador que el virrei Toledo havia manat per negociar l'aproximació inca al control colonial. 
Cegat de rabia, el virrei va manar una expedició, aquest cop més nombrosa, per capturar l'Inca qui iniciaria una llarga fugida. Finalment fou pres i portat davant del virrei. Torturat i obligat a presenciar la mort de la seua dona, fills i cort, el 1572 era executat en Cuzco, l'últim Inca.

La ciutat que va acollir els últims quatre inques, espai sagrat de les dinasties Amautes, va caure en l'oblit. Mai trepijada per un no-indi, la selva es va encarregar d'ocultar-la amb el seu espès fullatge durant segles. El 1911, l'expedició dirigida per Hiram Bingham, després d'una intensa busqueda, la va redescobrir per al món sencer. Aleshores, només dos indis conreaven unes poques terrasses de contenció en les ruïnes. Les ruïnes de la ciutat sagrada, Vilcapampa, construïda per honrar els deus i servir l'Inca en el cim de la muntanya del Machu Picchu.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Cuzco i la Vall Sagrada.


No té res a veure amb Arequipa i la duplica en altitud. Enfonsada en una vall bastant angosta, el continuat creixement demogràfic ha anat envaint les vessant de les muntanyes que l'envolten. La llegenda conta que el primer Inca, Manco Capac i la seua dona, van emergir del Llac Titikaka, i guiats per una barra d'or van caminar fins trobar el punt exacte on, clavant la barra en el sól, van fundar la ciutat de Qosqo. Siga quin siga el seu origen, la seua planimetria en el casc antic és ben desordenada: carres angostos i serpentejants que semblen mancar de cap planificació prèvia. Caminar el Barrio de San Blas i descobrir ara i allà carrerons, atzucacs (Pantaq calle), sòcols de pedra majestuosa en els edificis... és un plaer per al viatjant.
Vaig arribar com a les 6 del matí, sense haver pogut dormir, perquè l'autobús m'engolia i no vaig aconseguir descansar. Amb un dolor al maluc i als genolls que m'acompanyaria tot el dia, em vaig dirigir abans de res a buscar-me una 'pieza' on dutxar-me. A recomanació de Thibault vaig anar a veure uns amics seus que treballen en el noble ofici de vendre tours turístics als seus compatriotes francesos. Ells em van donar les dades mínimes per buscar els passatges a Aguas Calientes (ciutat que acull els turistes al Machu Picchu) i el contacte d'un cotxe amb xòfer per recórrer la Vall Sagrada. Una vegada tenia els bitllets de tren vaig enfilar-me dalt del taxi del Sr. Juan i vam començar oficialment el dia del meu aniversari al Qosqo.
Quin de tots els llocs més impactant, espectacular i singular?? Tipon, amb la seua geometria rectangular perfecta?? Pisaq, amb el seu cementiri, les seues cases i temples en peu i la graderia de terrasses de cultiu?? o Chinchero, amb la seua conjunció del passat inca amb el present indígena i pagà?? allà, en Chinchero vam tenir la sort que estaven de festa. Més de mil persones s'aglopaven a la plaça, junt a una església menuda i senzilla però molt peculiar. Vinguts d'arreu de la vall, cadascú vestia els vestits de festa típics del seu poble. Aquest ha estat el primer contacte amb els aborígens americans. Veure'ls en el seu ambient on jo, afortunadament, passava totalment desapercebuda, fou una sort. Allunyats de l'ambient urbà que els degrada i protegits per la comunitat, el qechua era l'amo i senyor de la plaça. Camperols en dia de festa. Chinchero va ser la meua aproximació més afortunada a les arrels d'un poble vençut en la conquesta, però no en la resistència:

A los Quinientos años 
gloria y honor a las victimas
anonimas de la invasión y a los
heroes de la resistencia andina
...Y NO PODRAN MATARNOS.

Qosqo, 12 de Octubre de 1992


Entre un punt i altre del recorregut inca, els pobles, amb les seues vides més senzilles i camperoles, seguien trafegant amb els seus quefers quotidians. Tanmateix, estos se m'oferien a la velocitat del cotxe que lluitava contra el sol en una carrera contra rellotge. La visita a la Vall Sagrada es completaria dos dies després, quan el Sr. Juan m'arreplegà d'Ollantaytambo per portar-me a la ciutat amb una parada obligada a Moray i les mines de sal de Maras. Abans de la sortida del bus cap a Puno encara vaig pegar-me una passejada per Sacseywaman. Els murs més espectaculars que la vida m'ha atorgat per veure. Pepe, això si és un treball en pedra seca!!

Arequipa la Blanca.


Ciutat de nova planta (no em pregunteu l'any, però posterior al 1538) té una estructura i una aparença colonial en el rovell. La clara és pura aglomeració moderna i xavolesca. Vaig arribar-hi de nit, després de cinc hores d'autobús i havent deixat una Tacna lletja, però bulliciosa, de la que ja vos he parlat. Mentre m'aproximava, des de les altures de l'autobús, es descobria, darrere els volcans que la protegeixen, una ciutat que semblava infinita. Les llums de la vida nocturna acaçaven tot l'horitzó. Entrava en la segona ciutat més gran del Perú.
Com aniria succeint-me en els dies següents, acabadeta de descarregar, en la foscor de la nit, vaig anar a buscar un Hostal on refugiar-me al vell mig de la ciutat. D'ahi, a procupar-me alguna cosa per menjar. Recorrent els primers carrers de la ciutat ja vaig notar-li un aire ben diferent a la ciutat que acabava de deixar i a la ciutat d'on provenia: Tacna i Arica. Grans palaus colonials assetjaven les voreres; grans treballs en pedra per a les portalades i els grans finestrons que les guarden. A més, a diferencia d'altres, aquestes construccions es mantenen en un estat bastant bo per a l'edat. Són edificis mimats.
La Plaza de Armas de Arequipa és aclaparadora. Imperativa! L'arcada que l'envolta i que emmarca la catedral és abrumadora. Al pis superior tot un continu de terrasses de restaurants i bars d'allò més elegants i turístics. Els cambrers t'assalten a la vorera. T'ofereixen els seus millors plats: eres ''gringa''? doncs té, pizza i pasta. No. De cap de les maneres. Eixa nit vaig sopar un deliciós Cuy Chactado. Una delicadesa. És un conillet d'indies, tendre, suau i molt gustoset. El chactado és que abans de cuinar-lo li estoven una bona pallissa, el rebossen i després te'l frigen. Esta boníssim. Una llarga conversa amb la cambrera, una noieta molt atenta, per amenitzar la nit i finalment, la proposta de fer un tour per la ciutat. El temps ha estat el major obstacle, salvat el de l'idioma... no hi havia temps per entretindre's. Així que el tour em va semblar la manera més fàcil, ràpida i barata de recórrer la ciutat.

Al dia següent encara vaig tenir temps, al matí, de visitar el Convento de Santa Catalina. Quines espavilades aquestes mongetes!! En el transcurs de segles i terratrèmols, havien construït una ciutat emmurallada dins d'una altra ciutat. Monges de clausura de 'rancio abolengo' que tenien les seues criades personals. Tanmateix, una 'ciutat' molt bonica, amb els seus carrers (Sevilla, Granada, Valladolid...) i 'cases' molt ben cuidades.
Al mig dia em vaig enfilar dalt de l'autobús turístic. No sona molt romàntica la idea, però la meua sorpresa fou quan als pocs minuts d'estar esperant l'eixida van pujar per l'escala acargolada del 'tramvia' un grup de senyores d'Ica. La més jove ja superava els 55. Venien fent turisme nacional. Ja sabeu el que diuen... ''de la festa, la vespra.'' Eren unes dones molt festeres, amb ganes de passar-ho bé. D'elles sobreeixia la més major, Ruth, amb dos passions: els homes i les plantes. Genial, ocurrent, desvergonyida... que tornava ja de tot i que m'animava constantment a gaudir tant com pogués del viatge i de la vida. Va haver-hi una compenetració meravellosa entre tot el grup, al qual haig de sumar a dos xilens joves (que feien broma juntament amb les peruanes, i esperonades per mi, de l'eterna rivalitat Xile-Perú) i la guia.
A l'hora de dinar vam celebrar el meu natalici (quasi plore) em van cantar i m'obligaren a bufar un llumí clavat a una creïlla. Vam cantar, vam contar les nostres històries, vam ballar, ens vam riure... vam fer una festa. Tots haguérem preferit quedar-nos en el restaurant que seguir un tour que només en interessava ja per poder continuar-la.
En la vesprada ens vam despedir, sabent que era per sempre, però que havia estat un dia inoblidable. Els camins havien convergit durant uns breus moments, però aquest tram havia estat fàcil de recórrer; quasi una parada per descansar i on refrescar-te.
Encara tindria temps de visitar la ''Momia Juanita'' i tenir el primer contacte peruà amb els Inques. Pel que vindria a l'endemà, just quant baixara de l'autobús que durant tota la nit faria la travessia fins al Cuzco. Arequipa m'havia deixat un sabor de boca ben fresc, d'alegria renovada. Un bon record.

dimarts, 16 de setembre del 2008

L'intens períple.


Els últims vuit dies els he passat fent un tomb. Un petit tomb que m'ha portat pel Perú i Bolivia. En aquesta setmana he recorregut uns 1600 km., he vist unes dues-centes coses interessants, he conegut més de 50 persones amb unes vides molt diverses i durant el qual m'he trobat en situacions, si més no, curioses, divertides, tristes, estrambòtiques i extravagants que en els següents capítols tractaré d'explicar. He estat un dolar amb pates, però sense dolars... el que no ha deixat de ser un pes dur d'arrosegar... tanmateix, he extret tot el que podia d'aquelles persones que m'han acompanyat en aquesta curta travessia.
Durant aquest intens periple m'he fet vella un any més, sobtadament, mentre recorria els vells carrers del Cusco. Un any més vella, però mai tant vella com els murs de Qosco l'Inca.

dimarts, 2 de setembre del 2008

A Putre pel camí de l'Inka


El diumenge, la Dani, el Calolo i jo ens vam anar d'excursió. Que millor que anar-te'n de passeig amb algú que coneix el territori. El destí era Putre, la capital de la cordillera. Té fama de punero, deu ser pels més de 3.500 msnm. Als peus del volcà Taapaca que dorm plàcidament i es cobreix amb una flaçada de neu.

L'ascensió començà de bon matí i la primera parada fou un jaciment al qual Calolo li havia de prendre unes mesures. El caminoi d'accés era terrible! pitjor que els camins australians o molts dels pitjors camins de la Muela de Cortes!! tant roin que tot i la camioneta que portàvem ens vam quedar ''apegats'' en la sorra. Tres quarts d'hora després aconseguíem eixir dels forats que nosaltres mateixos havíem provocat. Seguint la carretera internacional; evitant un tràfec intens de camions gegants que transporten les mercaderies entre Bolívia i Xile. Camions quasi suïcides que s'adelanten en les corbes sense visibilitat, que s'aturen en qualsevol lloc... Passat Zapahuira (on vam veure un grup de guanacos desvergonyits pasturant al costat de les instal·lacions d'hospedatge i restaurants de camioners) començarem a veure les primeres petjades Inkes.El Tambo de Zapauhira, el lloc per emmagatzemar els tributs en espècies (menjar, teixits, ceràmica...) que es pagava a l'Inca, però aquest sempre estava com allunyat del camí per no despertar els mals pensaments entre els viatgers. Un poc més enllà ja es podien seguir les petjades del camí... tant profundes que s'havien mantés. Però res a veure amb l'empedrat que feien a les entrades i eixides del barrancs. Vam arribar a Socoroma, un poblet amagat en una vall tota escalonada, vells bancals de terra treballats. La vista des del cim era encicadora, tot verdor i frescor allà baix. La fragància del poble era pur orenga que cultiven. Entremesclats amb els camps de figa palera. Molt curiós. Dinarem en la plaça del poble: menut, envellit, empedrat. Protegits pel campanar, independent de l'església, i sota una pèrgola massissa coberta en palla. El poble sembla, salvant les diferències, un poble menut de l'interior valencià. Té molt d'encant. De fet, em va agradar més que l'esperada Putre. Pot ser la novetat. No havia vist encara un poble d'interior andí i em va sorpendre. Poques persones i algún que altre gos solt pel carrer fou tota la vida animal que vérem.
Igualment veure Putre des de dalt, mentre encara estas en la carretera general, abans que aquesta prenga la desviació que et porta al poble és un plaer per a la vista. El poblet en si, des de dalt no és molta cosa, però els voltants... tot un tetris de parets baixes separant les propietats!! molt verd; amb aquell contrast amb les muntanyes del desert, de la Pampa Seca!
El millor que té Putre és la seua arquitectura. Les portalades de les cases són de pedra treballada. Totes sota el mateix patró, però totes diferents. Als cantons superiors un detall escolpit marca el caràcter. Ara un pollastre, ara un conill o bé un flor. La pedra seca quasi ha desaparegut, substituida tristament pels atovons moderns. Una canal travessa el poble de dalt a baix atorgant-li frescor. Vam entrar a una fonda, on ens vam pendre un té de coca. Indispensable, doncs en Putre sí que es nota la falta d'oxigen. No només badalles més, sinó que en cada bocanada et quedes com famolenca d'aire. Els pulmons et reclamen més, però no hi ha més que oferir...
Vam tornar xino-xano cap a casa. El diumenge per la nit, truïta de creïlles i a dormir. Estava morta. L'última setmana havia estat esgotadora i calia un poc de calma doncs el dilluns que ve comença l'aventura a l'altra part de la frontera.

dissabte, 30 d’agost del 2008

Tangani III. Reflexions des de les altures.


Al capvespre, o mentre anavem d'un lloc a un altre, arreplegavem uns cactus grans i secs, morts, per cremar-los en la nit. El foc ha permès una mica de disbauxa després del dia de treball. Acompanyat del 'trago', pisco o rom, i de musiqueta, la nit era, tot i la fredor, un bon moment. La vida en les altures és, com a mínim, interesant. Tot i estar en 'el desert més sec del món' la calor no es correspon. O vaja, pot ser sí. Sempre voliem estar al solet. Sobretot en les últimes hores, els últims rajos solars eren els més preciats... veure com el sol es ponia darrere les serralades més altes i saber que després venia el fred i la foscor; les últimes gotes de llum per contemplar la rudesa del paisatge.
Es fa difícil d'imaginar amb tota aquesta secor que a l'estiu vindrà 'l'hivern boliviá'. Que les pluges començaran a fer acte de presència i que el que ara són barrancs secs correran plens d'aigua portant la vida. Els 'guanacos' i les 'vicunyes' baixaran de les terres altes per pasturar herba tendra, i amb ells el puma i el còndor rapinyaire.

Amb aquest paisatge tan rude es fa difícil imaginar que es donés la vida humana. Qué hem ocupat fins a l'últim racó del planeta respirable i que ens hem sabut moure amb l'equilibri. Que ací com allà, aquest equilibre ha consistit en defensar-nos, primerament, de nosaltres mateixos. Que hem emprat l'energia en crear l'ostentació del poder i la força, però també en romandre més enllà de la paraula volàtil, més subtilment. Establir un diàleg entre nosaltres i amb el medi que ens envolta. Bidireccional. Plasmat en les parets rocoses es perpetua el missatge. D'ahi a que el pogam descodificar a hores d'ara després de tan llarga interrupció...

Entre tanta diferència, encara es percebible un pensament universal. Ací camèlids i allà els càprids, però en tots dos llocs he vist com l'humà els caçava. Espectaculars escenes que semblaven copiades dels panells de Castelló o València o viceversa... una mateixa tècnica: ferir i perseguir fins l'extenuació de la presa. Expressivitat, mobilitat, gràcia!. Descobrir aquestes escenes ha estat un dels màxims plaers que m'ha donat Tangani. Poder imaginar una vida intensa en la supervivència, però també en la quotidianitat d'aquestos actes tant allunyada de la meua realitat. Deixar-me emportar en el mateix espai a temps tant remots... el meu petit plaer, mòrbid; l'acte fetitxista personal.

Tangani II. El puma, la puna i la gent.


La mateixa nit que vam arribar, Don Lalo, el 'arriero' expert i 'veí' de la zona va pensar que seria una gràcia contar-nos que aquell paratge desèrtic era territori de pumes. Des d'aleshores, la fera va estar sempre present: Quant em quedava sola, quan me'n anava a dormir, quant m'aventurava en busca d'un vàter improvisat, en els comentaris més quotidians i en les petjades i rastres que ens vam trobar en les llargues caminades documentant i prospectant. Tanmateix, mai el vam veure. Sí que hem vist guanacos, solitaris i tranquils; còndors allà en les altures amb les seues espatlles platejades; vizcachas (conills amb cara de ratolí i cua d'esquirol) que ens van fugir sobtadament. Però la veritat és que no hi ha molta vida en el desert i ha costat veure aquestos espècimens...
A la que no vaig veure ni per casualitat fou a la Puna (també coneguda com a Mal d'Altura). M'he trobat estupendament. Això si, de matí, i per afrontar les tasques més animosament, rossegàvem coca. Que en realitat no es mastega, més bé, fas una bola amb les fulles senceres a la boca i en vas traient el suc. L'acompanyes amb una massa dolça i terrosa que té un alt component en calç que ajuda a assimilar el principi actiu que, tot i la redundància, t'activa el cor i fa més lleu l'activitat en altura. 
Érem sis els membres de l'expedició. Cadascú d'un pare i una mare. Jo era la única que no coneixia a la resta de components d'abans d'aquesta campanya. No m'asusta per a res haver de conviure amb desconeguts. L'experiència vital a aquest respecte ha estat positiva. Em considere suficientment sociable com per a adaptar-me a molts tipus de gent diferent. Aquest cop no ha estat una excepció.
Marcela Sepúlveda era la 'jefa'. És jove i valenta. Resolutiva. Tot i que en 'terreno' té punts d'histerisme adolescent. Òbviament, ella carregava amb l'estrès d'estar duent a terme el seu projecte, i per tant ha estat damunt de tots els detalls el millor que les circumstàncies li ho han permès.
Tivó. És francès. Podeu imaginar-vos que el seu nom té intercalades com tres milions de consonants i dos de vocals que no es pronuncien i que jo no escric... És el 'pololo' de la Marcela, i tot i que ell treballa amb els Inkes a Perú, havia accedit a acompanyar-la en busca dels caça-recol·lectors xilens... carregat amb l'última tecnologia en aparatets i aparatots, el desert i l'excavació l'han sobrepassat alguna que altra vegada. És un xarrador insaciable, i sí, una mica... urbanita.
Paz. Conservadora. De Santiago. La vaig coneixer al poc d'arribar. És una dona d'aparença fràgil, però és molt independent. I li agrada. És de tracte molt agradable, tranquil·la però sempre ben disposada per a la disbauxa... La seua relació amb l'arqueologia és des d'una proximitat distant. Treballa amb arqueòlegs, però té un punt de vista tangencialment diferent.

Leslia és sense dubte qui més m'ha impactat. D'etnia Aymara, a més, té tota la intenció de ser-ho. Membre activa de la seua comunitat treballa en la recuperació i estudi de les seues costums i en la dignificació de la seua especificitat cultural. Entre altres. Era la millor coneixedora del medi en el que ens movíem i sempre responia pacientment les meues preguntes. Jo he estat la seua companya en la documentació dels motius i ja sabeu el que diuen... 'el rose hase el carinyo'... 


Finalment, Willi (Wilfredo). De comportament estrany, quasi antisocial. Ha sobreviscut a base de xocolate i ha caminat durant hores a una velocitat infernal. Durant la llarga marxa d'anada, em va semblar un tant mal educat. Caminava com un dimoni, però jo l'anava seguint. Fins que no el vaig veure més i em vaig haver d'aturar perquè no sabia on estava ni on havia d'anar. Ni se li va ocorrer d'esperar-se. El detall no em va agradar, però més tart, vent-lo com actuava en general, fins i tot el vaig perdonar. Fins al punt que li he dit que jo li pague el viatge a València i que ell prospecte mentre jo em prenc un daiquiri a l'ombra... una bèstia que tracta de cridar l'atenció fent-se el cowboy. Una ànima en pena.
Tots pelagats hem documentat 15 estacions d'art rupestre, hem fet un sondeig i hem prospectat un trocet més de Xile traient a la llum nous jaciments. Tot en una setmana molt intensa.

Tangani I. Andes por donde andes, nunca andes por los Andes.



Per on començar a descriure l'aventura?? pot ser un bon principi seria recordar el llibre 'Hacia el descubrimiento de los frescos del Tassili' de Henry Lothe... Durant la última setmana, bastant a sovint he recordat alguns passatges d'aquest llibre... salvant les diferències temporals i espacials...

Vam prendre els cotxes (carregats amb tots els trastos) de bon de matí i, amb el retard esperat, vam començar l'escalada. En arribar a Copaquilla (una agrupació de 3 cases i mitja que anomenen poble) ens esperaven els 'arrieros' amb els cavalls enllestits, i amb ells, els desencontres amb el preu, les condicions, la càrrega... Siga com siga, tot el material, menjar, tendes, motxilles, material d'excavació... va ser aupat a les gropes dels animals. Des d'aquest punt, el camí es prolongaria durant 4 llargues hores d'escalar cims; de baixar-los després per pujar-ne un de nou; de creuar rius que no esperava trobar i vorejar-los; de seguir camins abandonats; de pedre els camins per retrobar-los. Vam arribar al 'campament' base fent-se de nit. El temps just per plantar les 'carpes' que ens havien de protegir de l'intens fred que ens ha fet, d'abrigar-se i preparar-nos mentalment per al que seria una dura setmana de treball en les altures.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Lluta. La vall indòmita.


Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.
Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.
A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.
Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut... 
I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt?? 

dimarts, 19 d’agost del 2008

Tacna. En territori enemic.

Vaig dir que Arica era el formiguer?? En la mateixa terminal d'autobusos d'Arica hi ha tota una secció (un pàrking gran) només de cotxes (colectivos els anomenen) que per 3000 $ (pesos) o menys, et porten fins a Tacna. Aquesta és la primera ciutat peruana entrant des del nord de Xile... Els 'colectivos' no tenen desperdici. Negocies el preu, però este ve donat per la demanda de gent... els cotxes solen ser autentiques tartanes, destartalades, on claven 5 persones; fins que no esta ple no marxa. 60 km o menys separen ambdues ciutats. Passes la frontera (i acumules setgells com si foren punts per a alguna promoció) entre els dos països; fet quotidià per a molts xilens, però per a més peruans que treballen en Arica. Sobtadament et trobes en Perú. Vaig dir que Arica era el formiguer?? Tacna n'és una clara competència... Ací els 'puestos' es multipliquen per 100, o per 1000. Ho venen tot; tot es pot comprar. Tenen un aire molt semblant a l'ariquense, és a dir, les tendes són molt menudes, però estan tant plenes que no caben els tenders. Moure's per dins d'elles és un exercici d'agilitat, flexibilitat, reflexos i finalment de voluntat. Arribar fins al pot de café, el paquet de sucre, o el pisco sol ser una carrera d'obstacles. Tracte de descriure-ho, però si no ho heu vist, no vos ho podeu imaginar. Ací l'espai és un bé caríssim. Però els centres comercials (plens de micro-puestos plens de coses), les tendes i les parades ambulants al carrer... no s'acaben!!
A tot açò, la gràcia de Tacna és que és 'infinitament' més barata que Arica. I a més, resulta que en Tacna són els reis de la falsificació i el contraban. Per que vos feu una idea: el CreativeSuite 3 per a Windows Vista costa... 2 €. Per a comprar tabac has d'especificar que el vols 'nacional'. Este, per si, ja és més barat que a Arica, però es que encara en venen un, que anomenen d'importació, que és més barat... però això sí, pur verí...
Sabeu com reconeixen als xilens en Tacna? perquè tots passegen amb una bossa de rolls de paper higiènic. Deu de ser molt barat per a que siga rentable el viatge... (açò ni és broma ni m'ho han contat, jo he vist als xilens passejar per Tacna amb els paquets plens de rolls i en l'aduana, tornant a Xile, carregats amb estos rolls...). 
Entre els xilens i els peruans encara hi ha una forta rivalitat (és patent), però quant es tracta de negoci... Tacna i Arica són germanes; l'aïllament que sofreixen al desert fa que encara és necessiten més l'una a l'altra, i al remat, es complementen.
Com a mínim, ha estat una experiència interessant, aquesta primera incursió en territori enemic.

divendres, 15 d’agost del 2008

Retrobant el Pacífic.

 
El reencontre amb el Pacífic ha estat pausat. La mar sempre ha estat ahí en Arica; Està tant a prop de la ciutat que la pots olorar, escoltar, sentir, però jo no havia passat del port i la llotja (a cel obert) dels peixcadors. Avuí és 'feriado' a Chile... herència espanyola. Així que me n'he anat a la platja. Si Tia, les platges són majoritàriament de roques, negres. Però de tant en tant, alguna platja de sorra (desèrtica ¿?) esta ahi, per exemple, Playa Chinchorro on et manen tots els habitants d'Arica. Jo, asesorada pel senyor que guarda l'Hospedaje per la nit, he anat a Playa Laucho. Un cop passada l'Ex-Isla Alacran; no ho dic jo, ells l'anomenen així perque l'han unida a terra ferma; És el lloc preferit pels surffers.

La variada i exòtica fauna han estat un bon entreteniment. A més de gavines (com no) hi ha un tipus de fragates per ací, negres i menudes, que es llancen a per la presa marinera en picat; hi ha pelícans, majestuosos, i molts altres pardalets que no conec i que furguen amb els seus becs la sorra buscant un no-se-que comestible; hi ha carrancs, grans i menuts,... però el més espectacular que he vist avui ha estat una foca!!! gris i grosa que nadava plàcidament eixint a la superficie per que jo la vera cada poc minuts...

He pres el sol, o podria dir millor, el sol m'ha pres a mi. Tinc les galtes roges com les tomaques del Valle de Lluta... un dia tranquil, relaxa't, en el que entre altres coses, he mig decidit la ruta que seguiré per Perú i Bolivia... però això, ja serà una altra història.

dimecres, 13 d’agost del 2008

el Agro. Més a prop de la Pachamama.


El Agro és un mercat maravillós!! Segons les meues informants, no hi ha res paregut en tot Xile (ja les portaré jo a veure el Mercat Central...) però como anava dient, no hi ha res paregut a Xile. És un mercat de dimensions incalculables!! esta dividit en dues parts. Una és el Rastro, tal qual, però a lo bestia!! Mobles, atifells, ferramentes, productes agrícoles... tot el que pugues imaginar. Nou i vell. Roba de segona mà, sabates per maldició... però tot açò, a lo bestia!! (ah! que ja ho he dit?!... a lo bestia!!) Aquesta part esta entretinguda, però la segona és... molt millor!! Menjar. Fruïtes i verdures, tant de conegudes com d'exòtiques que no he vist en ma vida, de les quals no conec ni el nom, fresques, barates. Olives 'azapeñas', del mateixet Valle de Azapa, molt famoses a la regió. En aquesta vall he vist (sense anar a buscar-les) unes oliveres que rivalitzen clarament amb alguns dels exemplars més grans que he vist a València, les dels Ports de Morella.

Però bé. El Agro fa una olor... com amarga. Però a trams és dolça de fruita madura; vas caminant pels infinits passadissos ben arregladets i t'assalta l'olor salada de la salmorra de les olives; l'olor suau de les fulles seques, els tes i la coca en fulla per a les altures... Sobtadament, endevines les carnisseries. I les paradetes del pa fresc. Les pituïtàries i la vista estan encantades a l'Agro.

Mentre la vida a l'Agro continua tant exòtica, avui les conservadores i restauradores del museu han acabat d'enllestir els materials que formaran part de l'exposició que, a hores d'ara ja camí de Santiago, ha de mostrar als capitalins com era la vida prehispànica en el nord de Xile. Quan ja la tenien tot preparada han fet una xicoteta cerimònia. Han encès una mica d'incens en un perolet (de repent era com estar en meitat de la Catedral...) i han escampat unes fulles de coca mesclades amb comfeti a sobre de les caixes que contenen el material. Després d'unes paraules han repartit uns gotets de vi (bo, xilé) i un a un anaven pegant voltes a les caixes i derramant el vi en cada cantó. Sempre cap a la dreta. Tot per agrair i garantir la generositat de la Pachamama. Ella que ens permet l'accés al nostre passat, a la terra que xafem. Que beneïsca estos que ara se'n van i ens permeta continuar extraient-los.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Rosario. El primer contacte amb el passat xilé.



Ja fa uns dies que estic per ací, m'han rebut bé, m'he adaptat bé, m'agrada la vida ariquense... i ara ja per fi, puc dir que he tingut el primer contacte amb la prehistòria xilena en directe i no a través de les vitrines d'un museu. 

El divendres, Dani va donar una xarrada sobre Rosario. Era per explicar el projecte que està desenvolupant per a la seua futura posada en valor... gestionar i muselitzar el lloc. Els polítics es van mostrar entusiasmats amb la idea, ho van a posar tot de la seua part, van dir... però no van firmar res.

Ahir vam anar a veure'l in situ. Dani necessitava marcar els panells i Paz (la conservadora contractada per a aquest projecte) reordenar les seues fitxes. Durant mitja hora ens vam anar endinsant en una vall ampla, flanquejada per dues cadenes muntanyoses de color caramel de pura sorra... on vaig poder veure els primers Geoglifs (motius gegants en les muntanyes fets a base d'amuntonar les pedres de les vessants).

No se que em va impactar més de Rosario, si els gravats o la rebuda. Quan ixes de la carretera que va seguint el Valle de Lluta per a entrar en les propietats de la Sra. Felisa travesses unes vies de tren inutilitzades i entre tomaqueres i dacsars t'endinses uns centenars de metres fins a una casa on et reben els gossos solts i un cartell que diu: "Aldea Inca. Petroglifos. Tarifa 500$" La Sra. Felisa s'encarrega de cobrar aquesta tarifa; ella és la propietària de les terres contigües a la vessant, pública, de muntanya. Els voltants de la casa si que eren un museu, però d'atifells, trastos i ferralla. Va apareixer una furgoneta groga, vella, que portava la ràdio instal·lada a sobre del capó... un gran megàfon ambientava tota la vall. Tot plegat, molt pintoresc. La mateixa Sra. Felisa ens va rebre amb unes mans veeeeeeerdes de pura fulla i després del salut protocol·lari vam començar a treballar.
Ens va tocar localitzar els panells un per un així que al final de la vesprada només haviem senyalitzat la meitat del conjunt. Els gravats de Rosario són majoritàriament motius figuratius: antropomorfs, camèlids i aus. Però és tant gran el lloc i hi ha tal quantitat de motius que és una locura!! També hi ha restes de pigment roig, però molt esvaït. Finalment hi ha alguns gravats que no tenen més de 5 anys i altres d'antiguetat considerable han estat remarcats i repasats per a poder-los veure millor... Jo entenc que la gent desitge deixar marcada la seua presència, o que vullga transmetre algun missatge (juanico estuvo acà, pepi te quiero... ), però en cap cas en un lloc arqueològic. Atemptar contra el patrimoni cultural és atemptar contra u mateix. Rosario n'és un exemple més (com ho va ser el Burrup a Austràlia, però en pobre) de les incapacitats gubernamentals per defendre i gestionar llocs amb història. 

Al final del dia estava morta de cansada de caminar per la sorra i de pujar a llocs impossibles de baixar. Al remat, un bon primer contacte.

dissabte, 9 d’agost del 2008

Arica. el Formiguer en el desert.


Arica és el formiguer per excel·lència. Els seus carrers, les seues gents... és moguda, alegre i molt sorollosa. Conforme vas caminant pels seus carrers la música va solapant-se les unes a les altres (cumbies, salses, xa-xa-xas, cantants melòdics llatins -puagh!-...); i amb els sorolls de les construccions veïnes; i les cantants que fan promoció del seu disc ('solo por hoy!') a la porta d'una sabateria; i el flautista de pa que toca una cançó de Mecano com si fora oriünda de l'altiplà; i, per suposat, els autos, les micros i colectivos i la gent que ve i que va.

Arica no és tant tropical com m'esperava. M'havien dit 'l'eterna primavera', però en la setmana que porte vagant per ací, el sol no ha lluit tant com era esperable. Més bé, els núvols encapoten el cel quasi tot el dia, només de tant en tant, i sempre tímidament, es mostra el sol. Tanmateix, el paisatge que l'envolta és desèrtic. Les muntanyes són com dunes gegantesques i de sorra anticipant el que m'espera en l'altiplà.

I els micro-quioscos que t'ixen al pas cada dues pases, uns fixos i altres sobre una bicicleta que armen i desarmen cada dia. Estos són esquivats per la marabunta de gent de pas i pels venedors ambulants de empanadas, maní, choclo, dolços o qualsevol cosa minimament comestible...  Les tendes 'fines' s'agrupen al voltant del carrer 21 de Mayo. A partir d'ací, a la resta de carrers, passejos o passajes, en un organització perfectament ortogonal, les tendes s'amontonen i totes tenen un aire descuidat, embrutit (sense que ho estiguen necessàriament) i, aparentment, desordenat.

Arica té una història que els marca i que és impossible d'obviar, perquè alces la vista i et topes amb el Morro. Una muntanya aïllada que arriba fins a la mar; que s'alça imponent i imposant-se a tota la ciutat i que és l'insígnia i el símbol del passat peruà de tota la regió. En 1880, amb la Guerra del Pacífic, els xilens van prendre tota la regió d'Arica-Parinacota als peruans... N'estan molt orgullosos, quasi tant com de les seues Mòmies Chinchorro: 'las más viejas del mundo'. Escolte aquesta frase amb un promig d'unes 10 vegades al dia: quant entre a una tenda, quan vaig a un bar, quan em puge a un taxi o colectivo... m'estan hipnotitzant. 

Quant conseguisca superar el meu accent 'espanyol' i ells deixen de tractar-me com una raresa, estaré encantada d'estar ací.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Santiago de Chile



Santiago en Agost és gelada en temperatura, però de càlida rebuda: mai m'havia sentit tant cotissada com a la arribada a l'aeroport. Desenes d'homes s'aglopaven damunt de mi per si necessitava de cap taxi que em portés a cap hotel... La vida és estranya. M'explicaré: fins a fa uns mesos Chile només era aquell país de referència revolucionaria obligatòria i de tràgic final per a les aspiracions socialistes. Tanmateix, vaig haver d'anar-me'n a Austràlia per a escoltar parlar d'un Chile que no s'havia paralitzat un 11 de Setembre de 1973. I la vida va haver de transcórrer per camins insospitats per a que Carles Sirera estiguera esperant-me a la baixada de l'avió en Santiago de Chile.
Carles ha estat l'amfitrió perfecte. Juntament amb Ava, m'han acollit a sa casa i m'han ensenyat una megalòpolis en 24 hores. M'han posat en antecedents explicant-me tots els detalls de la vida santiaguina, la seua indiosincràcia i els detalls en el vocabulari i els modals per no ser una maleducada o clavar la gamba (trets que Carles cuida especialment, però per als que jo ja no tinc remei!).
No he trobat una paraula que pogués expressar la vista de Santiago des de les altures. Si diguera que sembla un poblat de 'xavoles' gegant espurnejades d'alts gratacels pot ser donara una imatge falsejada... Però quina descripció no falseja l'objecte descrit?? Certament, la ciutat té un toc brut (la boira matinal de la vall es confon amb el núvol de pol·lució vespertí), tanmateix, les pluges que van precedir la meua arribada havien netejat l'ambient (a ulls dels meus amfitrions), però no els autobusos, opacs d'una brutícia injusta, ni les façanes de cases, la majoria d'una sola planta.
Passejar per les alberedes, places i carrers santiaguins en diumenge és un plaer; el Cerro de Santa Lucia, el Barrio de Bellavista (per a veure l'ambient bohemi i la residència de Neruda...), la Plaza de Armas... passat, present i futur d'un poble que lluita per ser 'occidental', però a la seua manera.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: