dissabte, 27 de setembre de 2008

Chile. Por la razón o la fuerza.


Es podria dir més alt, però no més clar. Vaja, no deixen moltes opcions, oi? Xile, el país 'estrecho y angosto' replet de contradiccions. Com a mi m'agrada. Al país capdavanter de l'Amèrica Llatina hi ha ciutats, com Arica, on si plou 1,2 mm, 20.000 persones es queden sense llum ni aigua ni radio. Ací van algunes de les sensacions que m'ha deixat aquest formiguejar pels Andes.
En primer lloc, jo no entenc el centralisme exacerbat que es practica; ni que siga pels condicionants geogràfics. Dels aproximadament 16 milions d'habitants totals, 7 d'estos viuen a Santiago de Chile. La resta es disemina en els 4000 kilometres que fa el país de punta a punta. Des del desert d'Atacama a l'Antàrtica. De fet o s'és de Santiago o s'és de Regiones. Però, de Regiones d'on? Doncs de Regiones, d'on va a ser? ah, ja.
Només he estat dos mesos a Xile, però igualment m'he mogut entre móns ben diferents, he mantingut converses ben diferents i amb punts de vista molt diversos. Per una part esta tot el cercle d'arqueòlegs, ben situats, amb una perspectiva de Xile des de la comoditat econòmica. Ells són uns bons representants de la classe mitja, escassa però ascendent, al país. El seu és un país subdesenvolupat, sense dubte. Gent amb món que compara, amb els EUA i Europa.
Per altra part també he tingut el privilegi de connectar amb gent menys afortunada. Autèntics curritos que passen el mes amb menys de 200€ (i si em pregunteu pels preus vos diré que en general són més baixos, però que tampoc Xile resulta la panacea...). Ells et diuen que tot esta car, però que això deu de ser el preu del progrés... Entre aquesta gent es cultiva un fenomen, si més no, estrany: Són (molt) racistes amb els peruans i els bolivians, per pobres. No se si per patriotisme o per desconeixença, tant se val... Entre els xilens que veus pels carrers d'Arica el mestissatge és claríssim, però no l'indigenisme.
Una cosa que m'ha sorprès gratament ha estat la facilitat amb que els xilens, de totes les mides i colors, m'han parlat de l'era obscura: del cop d'estat i la dictadura Pinochetista. Ací l'Estat Espanyol té molt que aprendre... Res d'obrir ferides (que per altra part no estan ni molt menys tancades), el tema es parla clar i ras. Pots escoltar opinions més o menys favorables envers els protagonistes de la Història, però les escoltes.
Igualment, els conflictes colonials i post-colonials no estan ben resolts. La resistència Maputxes és feroç. Alguns rotatius (gràcies Carles per presentar-me el The Clinic) es fan ressò de les demandes i el tracte vers l'ètnia Araucana és molt digne. La resta, la majoria dels mass media, ja vos ho podeu imaginar.... Menys afortunats són els Aimara. Repartits entre 4 estats 'soberans' (Perú, Bolivia, Xile i Argentina) la seua coordinació i les seues reivindicacions són més febles.
L'Estat Espanyol, per altra banda és la gran inspiració de tots els seus mals. D'ahi, els xilens han pres el pitjor que podien: Lleis, sistemes econòmics, neo-colonialisme... i la pitjor música del món.
Tantes i tantes coses que podria contar de Xile... un país tant divers... però no voldria aborrir-vos, i jo tant sols conec un cantonet... Ara que ja estic de tornada, que aquest viatge expira, esperaré a estar en la meua 'pobra, trista, dissortada terra' per contar-vos en persona aquestes i moltes més històries del Xile que sobrevisqué a l'11 de setembre de 1973.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: